ALBERT CORTES MONSERRAT

El Ministre de l’Interior espanyol esta preocupat pel final del procés català en format de violència. Segurament es el seu desig intern, com diu Vicent Sanchis no s’entendria actuacions com l’enviament de dotacions ben visibles que paguem tots i que es donen un passeig per terres catalanes sense cap justificació. Per estrany que li sembli el nostre procés ha estat i serà pacífic i aglutinador de pensaments diversos. La violència i la democràcia no poden anar junts, però alguns semblen capficats en que es l’única solució als problemes. Ja en tenim un clar exemple al País Basc o encara s’espera un sol gest de l’Estat per contribuir al procés de pau, i seguint el seu dubtós codi ètic intenten encendre la flama del que més els agrada a Catalunya.

Mentalitat colonial

Vicent Sanchis
Diu la Viquipèdia que Jorge Fernández Díaz, nascut a Valladolid, és “un polític castellà establert a Catalunya, fill d’un militar falangista i membre de l’Opus Dei”. La definició no demana ser salpebrada. Amb això n’hi ha prou. Si no és cert o si el ministre d’Interior considera que no li fa estricta justícia, sempre pot canviar-la. Les definicions de la Viquipèdia tenen això. Es deixen modificar.

Ser polític castellà i fill de falangista són dos atributs que no determinen, però marquen i condicionen. Dins aquests paràmetres tan clars s’entén l’actitud de l’actual ministre d’Interior. Cada vegada que a Catalunya hi ha mobilització, sobretot si es tracta d’una mobilització sobiranista, Jorge Fernández Díaz envia tropa antiavalots al Maresme. Perquè s’hi passegen, perquè mai tenen l’oportunitat d’actuar. A càrrec del contribuent. Que paga però no calla.

L’excusa que addueix el ministre quan la gent de més bona voluntat que ell li demanen per què ho fa és sempre la mateixa: tenen com a missió “la protecció dels edificis públics de propietat de l’Estat”. La raó és estrictament colonial. La metròpoli no es refia de la policia indígena. Només la Policia Nacional pot vigilar edificis de l’Estat i protegir-ne els interessos. Els altres no compten. Perquè vés a saber. Només cal mirar com van acabar els sipais…

Aquests agents que vénen i van Catalunya endins i enfora són el complement vistós d’una altra dotació més maliciosa encara: els homes del Centre Nacional d’Intel•ligència que borinotegen per Barcelona amb l’estúpida intenció d’avançar unes estratègies que tothom coneix. Si el ministre vol saber, en lloc de punxar telèfons, pot trucar directament a Artur Mas, a Oriol Junqueras, a Carme Forcadell o a Muriel Casals. I si vol sabotejar mòbils o sistemes informàtics, que no pateixi, ho pot fer des de Madrid.

Potser Fernández Díaz, més que evitar la violència, la vol incitar. Pot voler fer-ho per convertir el “problema català” en una “qüestió d’ordre públic”. Més aviat de desordre. On ell i el Partit Popular navegarien amb molta més traça. Alguns no entenen de política, però sí de repressió. És en la repressió que se’n surten.

I si alguna ànima càndida es pensa que tot això no és actitud colonial, només ha de llegir l’entrevista que ahir Jorge Fernández Díaz va dispensar al diari ABC. El ministre va deixar anar, com qui és menja un gínjol: “El català és un poble molt sentimental. Però quan els sentiments no són moderats per la raó, es desborden en passions i d’aquí a la radicalització hi ha un pas”. Són paraules que podria subscriure senceres Sir Sidney Rowlatt referides al caràcter indi. Els indígenes sempre són “sentimentals”. I com que no controlen els seus sentiments, cal domar-los des de la metròpoli. Jo, Tarzan; tu, negrot! Jorge Fernández Díaz pensa, parla i actua com una autoritat colonial. Això també podria aparèixer a la Viquipèdia.

El ministre remata l’entrevista alertant que “hi ha risc que una frustració independentista desemboqui en violència”. El risc de debò és que la frustració espanyolista no la faciliti per poder-la després reprimir. Això és també exactament colonial. No, bwana!

El president espanyol diu que viatjarà a Catalunya per explicar les raons per les quals no podem marxar i sembla ser es un anti-natura, diu que ho explicarà millor per defensar els interessos dels catalans, i diu clarament que no vol que escollim entre ser català. Alhora el Ministre de Justícia diu que es sorprenent qualificar el 9N d’èxit i Esperanza Aguirre que hi ha coses que no es poden votar com la lapidació de les adulteres.

Realment aquesta es la proposta que ens ofereixen. Un president que suposo considera que no s’ha explicat bé, ja es un començament i que vetlla pels nostres interessos, suposo que entre aquests no hi deu haver els democràtics, ja que sinó no s’entendria que tingues cap problema per deixar que les urnes dictessin sentencia, i ho deixa clar quan no vol que escollim, o sigui que un President espanyol te dret a decidir el que podem escollir ser i el que no. Curiosa democràcia aquesta.

Crec que si no vol parlar del tema català, ni de la democràcia per resoldre el mateix, es pot estalviar el viatge, ningú ha demanat solucions ja esgotades i gens creïbles, o reformes constitucionals que per suposat no inclouen el nostre dret a decidir com ens vol oferir en Pedro Sanchez, sincerament no cal. Ningú ho ha demanat, i si escollim marxar, podran fer el que vulguin amb la Constitució, son dues coses separades.

Menció apart mereix el Ministre de Justícia, intentant negar la realitat, i amagant l’èxit del 9 N, com si fossin estúpids o imbècils, prou de faltar el respecte als catalans, afició per altra banda molt estesa a l’Estat i que com tots sabem es un graner de vots molt important. Les condicions de les votacions i la quantitat de gent son proves del gran èxit democràtic que nomes un cec o un mal intencionat pot negar.

Encara n’hi ha que filen més prim i ens diu que lapidar les adulteres com en certs Estats es legal per cert, ho dic per aquells que defensen la legalitat abans de la democràcia, hi ho compara amb la nostra consulta. Realment tant poca democràcia i menyspreu nomes ens aboca a una solució.

La dignitat ha de prevaldre, i el procés hores d’ara nomes el podem avortar la nostra classe política i els seus interessos de partit amb mentalitats autonomistes que res tenen a veure amb les reclamacions d’una societat que ja no acceptarà més excuses de mal pagador.

Amb un Estat espanyol enfonsat i desorientat, i on la seva ocupació segueix sent negar l’èxit del 9N, buscar querelles a la Fiscalia al preu que sigui, i de pas en un gest vergonyós i indignant pagar els 1350 milions a la ACS de Florentino Perez per la indemnització pel Magatzem Castor, i que posteriorment repercutirà en els ciutadans, alhora que els impagaments i ajudes a administracions, empreses i persones segueixen congelats. A Catalunya arriba el moment clau i desemmascarà aquests partits que entenen el dret a decidir en l’espera de les eleccions espanyoles per reformar Espanya i oblidar el vertader mandat popular. Aquest es clar per fer els passos democràtics necessaris per obrir el Procés Constituent d’un nou Estat Català. La primera part, la reforma espanyola ja no ens pertany, ni ens hauria d’importar massa. El President Mas i Oriol Junqueras tenen una gran responsabilitat a les seves mans i esperem siguin conscients del que tenen entre mans.

El que ens juguem

Eduard Voltas
Ha començat la negociació i com en totes les negociacions, les parts marquen posicions. Aquests dies veurem de tot: propostes reals i globus sonda, indignacions reals i indignacions fingides, filtracions interessades, escenificacions. Per sort durarà poc, perquè el mateix Artur Mas es va autoimposar públicament un termini de 15 dies per decidir si convoca eleccions constituents o allarga la legislatura. El calendari imposa velocitat: cal aprovar els pressupostos de 2015, i si hi ha d’haver eleccions han de ser com a molt tard al febrer perquè al maig n’hi ha unes altres. Cal prendre la decisió molt ràpid.

Tothom parla amb tothom, però allò que marcarà el futur immediat és si hi ha o no hi ha entesa entre Mas i Junqueras. Si Mas i Junqueras es posen d’acord, anirem a la consulta definitiva en forma d’eleccions constituents. Si no s’entenen, la legislatura s’allarga, Catalunya perd la iniciativa política i el plet català passa a ser ser un més dels temes a resoldre en el més que probable procés constituent espanyol que s’obrirà amb les eleccions al Congrés de Diputats de la tardor. És l’escenari que legítimament persegueixen Duran, Iceta i Herrera.

Aquesta és la partida que es juga els pròxims dies: o procés constituent català o implicació de Catalunya en el procés constituent espanyol. Partidaris d’una i altra opció han pogut caminar junts fins al 9-N en nom del dret a decidir i gràcies a aquesta unitat hem viscut una jornada memorable, però això s’ha acabat. Ara s’imposa la clarificació.

Tot en mans de Mas i Junqueras, doncs. ERC ha posat aquesta setmana sobre la taula un programa concret d’actuació en cas de victòria independentista en les eleccions constituents. Convergència, en canvi, sembla més interessada a parlar de la forma (llista unitària) que no de continguts, i això fa que Esquerra en desconfiï. També irrita a ERC la percepció que quan certs entorns convergents parlen de llista unitària en realitat pretenen organitzar el nou Partit del President. Seria bo, doncs, que la negociació comencés pels continguts, perquè primer cal saber si Mas i Junqueras estan d’acord en el que caldria fer l’endemà de les eleccions constituents. Si no hi ha acord sobre això no té sentit parlar de llistes, simplement perquè no hi haurà eleccions. I si no hi ha eleccions constituents, Catalunya tornarà a enredar-se en el bucle infinit de la reforma d’Espanya. Això és el que ens juguem aquests dies.

La clau de volta d’aquestes eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari, es si la llista de forces sobiranistes es presenta conjunta o cada partit amb la seva propia llista i un o uns punts programàtics comuns.

Res es perfecte, i segurament trobaríem pros i contres en les dues opcions. De totes maneres jo aposto per la unitària, tot hi la dificultat per dur-la a terme. Els experts ens diuen que per separat el nombre de diputats podria ser major, però crec es més important l’impacte i la netedat d’una llista conjunta i generosa entre partits i indepedents de la societat civil que un grapat de diputats més o menys.

La unitat definiria sense embuts i clarament a nivell internacional les nostres intencions i que el procés ha aconseguit deixar de costat les actituds partidistes i ideològiques dels partits en benefici del país. Aquest clic la societat civil ja fa temps que l’ha fet, i així ha estat possible la creació d’entitats transversals com l’ANC que han fet d’aquesta peculiaritat la clau del triomf.

Tanmateix aquesta llista evitaria enfrontaments entre partits sobiranistes durant la campanya, que de segur sortirien a la llum, i que serien aprofitats pel bloc de partits que ignorarien l’específic d’aquestes eleccions i posarien l’accent en temes socials per crear aquestes divisions que podrien confondre al mateix electorat.

Entenc que aquesta llista hauria d’estar formada pels caps destacats dels partits i persones destacades de la societat civil com independents, i amb la clara missió de declarar la independència i pilotar durant el període de transició amb l’impuls a les estructures d’estat i el reconeixement internacional fins la declaració formal.

Ara toca generositat, i alçada de mires. No tenim dret a mirar-nos el malic, i exigim a la classe política que faci el mateix, que demostri el seu compromís més enllà de les legitimes aspiracions personals, però que ara queden en segon pla. No volem defensar un model concret de país, sinó les línies generals d’un país nou i engrescador que un cop assolit ja posarà negre sobre blanc en la seva forma final i amb una majoria que hi doni suport com mana qualsevol democràcia normal.

Per cert, si no he comentat res de la compareixença del President espanyol d’ahir, es senzillament perquè no hi ha res a comentar.

Aquest oferiment de diàleg per part del President Català, ja ha tingut resposta immediata, el menyspreu de la portaveu del Govern espanyol dient que es un fracàs perque 2 de cada 3 catalans han ignorat el 9 N es de Primer de Parvulari i miopia sense límits. Pel mateix argument podríem dir que si el PP espanyol va treure 10 milions de vots sobre un cens de 40 milions fent números rodons, 3 de cada 4 espanyols no els van votar, i suposo que la legitimitat del seu resultat ningú el discuteix.

En Millo amb el seu cinisme habitual justifica la inacció espanyola per evitar el conflicte al carrer que es veu buscava el Govern català. A quin conflicte es refereix, el dels ciutadans amb el seu vot en busca de l’urna democràtica, la imatge d’un poble alegre exercint el seu dret d’opinió encara que no tingui validesa jurídica. Entenc que no ha vist cap de les grans mobilitzacions dels 3 últims anys a Catalunya, i es regeix pel codi espanyol de la imposició i punt.

Camacho actuant de Fiscalia, i demostrant que la separació de poders espanyol es una quimera que deixa ben clar el podrit sistema democràtic espanyol. Veiem com el Govern fa i dona per fet sentències que el poder judicial ni tant sols ha tractat, i aquests volen donar lliçons de democràcia a la resta.

En el cim del nacionalisme ranci i caspós trobem Alfonso Guerra que compara la consulta catalana amb preguntes com “¿Estaria da cord que els marits tenen el dret al maltractament de les dones?”, i assegura que no tot el que es decideix per majoria es licit. Francament una nova prova del caràcter d’altres temps d’aquest polític i la seva catalanofòbia aguda.

Per últim destacaria el portaveu d’ICV que assegura que el procés constituent espanyol ajudaria al procés constituent català. Un canvi de majories en referència a Podem. Cal dir que aquesta formació que sembla vol canviar tot, hi ha una cosa que no la canviaran, i es el dret d’autodeterminació per Catalunya, així ho han manifestat ja alts càrrecs d’aquesta organització, Galdon, Villarejo i molts d’altres seran contraris al nostre dret a decidir, i si volen arribar lluny a l’Estat espanyol mai hi poden donar suport, per tant es un motiu més per no deixar-nos enganyar per noves formacions amb tics vells que en res ens ajudaran.

En definitiva les reaccions d’un Estat ferit i que veu com el segle que vivim les velles formules ja no serveixen.

La caverna espanyola i aquest nacionalisme ranci i caspós que tant clar veia que un cop més Catalunya seria humiliada i sotmesa, viu en un estat de xoc i confusió important, ja que una cosa anomenada democràcia que suposo que a molts els sona estrany ha acabat amb els seus somnis de dominació i imposició per sempre.

Jimènez Losantos parla de desastre més gran que la pèrdua de Cuba, ABC ens diu que els nacionalistes han guanyat, El Mundo parla de vil engany i que es el primer cop que Espanya ès derrotada perquè no la deixen combatre. Rivera diu que la majoria del PP es incapaç de garantir l’Estat de dret, Rosa Díez anuncia querelles contra el president espanyol, i la plataforma propera a la FAES Libres e Iguales, te comicitat el nom, també mostra el seu desencis amb el govern espanyol, així com Sanchez Camacho que ja no pot dir més mentides per hora per desqualificar el 9 N i la seva poca visió política.

Realment es un altre món, un món ancorat al passat, sense cap respecte a un estat democràtic, i que molts d’ells trobarien normal arribar a utilitzar la força per impedir uns ciutadans que exerceixin els seus dret en forma de vot pacíficament. No veuen que l’Estat ha caigut en el seu propi parany i no ha tingut alternativa davant la desconnexió catalana que dins el seu cervell no entrava en el programa, de fet com deia abans no havia succeït mai. Tots aquests actors i plataformes fins hi tot ens comparen amb Cuba, cosa que potser vol dir que ens reconeixen com a Colònia i per tant ja no hi ha excusa per no reconèixer el dret a l’autodeterminació.

Ara toca demanar el referèndum que sabem mai serà acceptat i preparar aquestes eleccions anticipades en format plebiscitari per resoldre el conflicte, i amb un greuge afegit, ja que difícilment veurem mai el debat argumental amb pros i contres de la independència per negació directe dels contra. Una vertadera llàstima i que dona una imatge d’Espanya que no correspon al segle i lloc geogràfic on vivim.

La jornada d’ahir serà recordada per molt de temps a les nostres ments, emocions compartides, il·lusions, mobilització pacífica i alegre, reivindicació serena, i per sobre de tot un mandat democràtica a la nostra classe política.

Ahir va ser un dia historic, ja que per primer cop en molts anys la força de la societat catalana va fer que la força de la imposició, del poc o nul respecte a la democràcia i la utilització de les lleis per part del Govern espanyol no fos escoltada i triomfes el moviment democràtic. Un fet que ens demostra que l’Estat te uns límits que no pot traspassar i que el menyspreu, pors, amenaces i mil coses més hagin perdut tota la seva credibilitat. Quan un Estat no es capaç de mantenir els seus mandats a tot el territori es que la partida es comença a decantar cap a Catalunya.

La gent, la força de la gent, dels voluntaris i de la normalitat democràtica va fer que 2250000 persones exercissin el seu dret fonamental i amb un més del 80% a favor d’un Estat propi, amb un 10 % per la quimera federalista i també cal valorar en positiu els vots negatius que son una plantofada en tota regla al Govern espanyol.

Un mandat democràtic clar que ha donat la volta al món i que exigeix per part dels nostres representants la culminació del procés be sigui amb un referèndum oficial o eleccions anticipades, la ciutadania no entendria ara tacticismes polítics, i exigeix un altre cop unitat i que cadascú tingui el protagonisme que li pertoca sense abús del mateix.

Espanya ja hem vist la seva reacció, amb menyspreu, acusant els votants de farsants i trepitjant un cop més la democràcia més elemental amb amenaces de la fiscalia i demonització del vot i les urnes com un fet a combatre. Una trista imatge davant el món ja que es pot defensar la seva posició davant la independència catalana, però no es pot admetre negar la democràcia i actuar com si el regim fos un altre que creiem enterrat fa prop de 40 anys.

En definitiva, un pas endavant decisiu i un clam per arribar a la meta sense més dilacions.

Estem a les portes de la festa de la democràcia, de la tossuderia d’un poble a voler exercir els seus drets individuals i col•lectius dins un estat que simplement serveix per impedir-los, i fer prevaldre una cosa tant fonamental com la llibertat d’expressió davant la repressió que sembla propia d’altres règims que semblaven oblidats.

l’Estat amb la seva actitud ha caigut al seu propi parany, i en comptes de validar i donar sortida a la força de la gent, ha optat per negar-ho tot, utilitzar el menyspreu i la força jurídica en un problema polític, alhora que fer servir la llei com un escut per retallar drets, i que naturalment deixa de tenir cap valor, com es demostrarà el diumenge.

Segurament el tancament en fals de la Dictadura franquista es un valor que ha fet sortir aquesta manera de funcionar, com també el tracte dissimulat a Catalunya i la costum de veure com aquesta nació s’adaptava a tota classe de greuges utilitzant el victimisme com la seva arma preferida i l’adaptació a les circumstàncies com eina de treball constant.

Les cartes enviades per la Delegada del Govern Llanos de Luna son la prova d’aquesta manera de fer, i aquest no saber acceptar que la democràcia ha passat per sobre de les formules de fa 40 anys i d’un Estat que no vol evolucionar.

Al mateix temps ha revolucionat els Partits, ahir veiem al debat de TV3, com els Populars es van negar a debatre el tema, cosa que segurament es un menyspreu pels seus mateixos votants, orfes de representació i una falta de respecte a la democràcia i a la ciutadania i persones com el socialista Àngel Ros demanant diàleg i formules caducades que ja no tenen cabuda en la situació actual, i deixen en evidència que també s’han vist superats per la societat catalana.

En definitiva, aquest diumenge farem el primer pas, i com deia al principi votarem i guanyarem.

Dos grans exemples del funcionament de l’Estat espanyol han coincidit en el dia d’ahir. Correos empresa estatal boicoteja i fa censura amb els enviaments relacionats amb el 9 N i demostren fins on pot arribar el sectarisme i el poc respecte a la ciutadania per part de l’Estat. Per altra banda comprovem la corrupció del sistema quan un polític ens diu que acaba la legislatura i s’acomiada desprès de 37 anys amb el nom d’Alfonso Guerra i amb una clara demostració de la perversió de la democràcia.

Correos s’ha negat a repartir informació sobre 9 N de l’Ajuntament de Girona, cosa que hi afegim la negativa previa a repartir res de la Generalitat de Catalunya, un boicot total a la campanya de Participació Ciutadana i un atac a la llibertat i als drets dels ciutadans. De fet que una empresa amb funcionaris de l’Estat com aquesta per servir a la ciutadania i pagada per tota la societat prengui aquesta postura mereix la major repulsa i denuncia per incompliment del seu deure a la ciutadania. Es com si els bombers davant un incendi en una casa determinada i per motius personals o polítics es neguessin a actuar. Es molt greu i va en consonància amb una democràcia de fireta i un sistema totalment podrit i que hauria de preocupar a tota la Unió Europea.

Per altra banda, Alfonso Guerra, diputat espanyol des del 1977 confirma que ho deixa al finalitzar la legislatura. Un escó perpetu i que per higiene democràtica s’enten es incompatible amb la quantitat de temps que el que entenem com a servidor públic ha ocupat. Un diputat amb tics d’altres èpoques que tots recordem anunciant satisfet als quatre vents sobre l’Estatut “nos lo hemos cepillao” o intervencions negant el dret dels catalans i de Catalunya a decidir. Es el que com deia Pla “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres”, i ell ho confirma. Des de la transició fins ara amb una visió nacional caduca i d’altres temps que fan un flac favor a la democràcia i que donen idea del nivell democràtica de l’Estat espanyol.

En definitiva i com deia un sistema que amb els seus tics cada cop confirma amb més rotunditat que no vol evolucionar.

El despropòsit del TC i l’actitud del Govern espanyol definitivament ha provocat la desconnexió. De fet, així comencen totes les Independències, es més, quan se sap que aquell projecte va de debò i no te aturador es just en aquest punt. Catalunya ha arribat al lloc de no tornada. El President i les institucions aquest cop es refermen en el camí de la consulta i denuncien l’Estat, alhora la societat civil sap i decididament que anirà a votar aquest diumenge, com no pot ser d’altra manera.

Amenaces de l’Estat o de personatges com Sanchez Camacho alertant dels perills de seguir endavant ho demostren. Un estat quan no pot fer complir la seva llei ha perdut la partida, i aquest es el cas.

Vicent Partal

És a les nostres mans

El desprestigiat Tribunal Constitucional espanyol ni tan sols ha escoltat els notables arguments jurídics que qüestionaven la impugnació del procés participatiu. Han de saber, perquè això ho sap un estudiant de primer de dret, que la segona impugnació és una barbaritat jurídica. Però els magistrats del Constitucional espanyol no jutgen: simplement obeeixen allò que els ordena el seu govern.

Cinc dies abans del referèndum ha esclatat tot. El govern de Catalunya ha dit públicament que el 9-N continua ‘amb totes les conseqüències’. I la societat civil està preparada per a participar-hi i demostrar quina és la voluntat de la majoria. Tot és a punt, doncs, per a votar, però també per a dir al món, votant, que les ordres d’Espanya han deixat de ser de compliment obligatori al Principat.

I cal ser molt conscients de què significa això. En política internacional, per a saber quin és l’estat que regeix un territori es constata qui és capaç de fer-hi obeir les lleis. I és per això que des d’avui mateix podem dir que tot ha canviat, que res ja no serà igual. Ara la llibertat ja és a les nostres mans i només ens falta guanyar-la.

Tot depèn de nosaltres, doncs. I per això diumenge a les nou seré a la porta del meu col•legi electoral del carrer de Rocafort, a Barcelona. Amb una papereta a les mans. I seré —crec que ho puc assegurar sense por d’equivocar-me— un més enmig d’una multitud.

El president Mas va pronunciar aquestes paraules a la Nit de l’Empresari “Els ciutadans catalans tenen una cita el 9N, una cita amb el segle XXI i amb la democràcia”, una oportunitat les costures que encara tenen moltes actituds, en definitiva una mentalitat oberta i que els catalans puguin donar una lliçó democràtica i de civisme. Quina diferència amb la Ministra de Foment Ana Pastor que ens diu que és difícil parlar amb algú que vol fer una consulta, i defensa que les obres importants a Catalunya les està fent el Govern espanyol amb l’exemple del Corredor Mediterrani.

Realment son dos móns molt diferents, un de l’època actual i que marca l’evolució de les societats i el respecte a les seves llibertats i drets individuals i col·lectius per damunt de qualsevol cosa, i un altre ancorat en el passat, en el dret de conquesta, en el tarannà de la imposició per damunt de qualsevol dret, i amb una eina com excusa per donar curs legal a cada decisió, com es en aquest cas la Constitució.

El President, en definitiva posa la normalitat democràtica al servei dels ciutadans que li reclamen amb insistència, res que no hauria de ser normal en qualsevol país normal. Ana Pastor ja ens diu que si algú vol fer una consulta, es un problema, o sigui una por a la democràcia fora de lloc, per tot seguit presentar una obvietat, que les grans infraestructures a Catalunya les fa el Govern espanyol, que potser ens ho presenta com un mèrit, qui ho ha de fer sinó. Ja ratlla l’insult quan ens posa com exemple un Corredor que mai han defensat i que es van quedar sols a la votació a la Unió Europea defensant una obra inversemblant com el Corredor Central. Tant de cinisme espanta.

En definitiva, difícil acord amb dos concepcions tant diferents del món i de la democràcia.

Aquests dies sentim que les possibles oïdes sordes a la Suspensió per part del TC del Procés Participatiu català, es un desafiament a l’Estat. La veritat és que el Govern espanyol amb l’acceptació del segon partit i la gran part dels mitjans influents espanyols han desafiat a la democràcia i han usurpat les seves competències envers al poble, cosa que ha portat a la perversió del mateix sistema. De fet aquesta manera de fer i actuar no es nova. Podem anar enrere fins la mal anomenada Transició on ara la jutgessa argentina despulla les vergonyes de les clavegueres de l’Estat i denuncia aquests monstres del franquisme. Assassins que mai han pagat per la seva responsabilitat en els horrors de la Dictadura i que personalitzat amb la persona de Salvador Puig Antich ens ho recorda l’Agustí Colomines amb aquest Votaré per tu.

Votaré per tu, Salvador
Agustí Colomines
La jutgessa titular del jutjat criminal i correccional número 1 de Buenos Aires, Maria Servini de Cubria, va fer públic dijous passat un escrit de 286 pàgines amb què dóna curs a l’acusació contra vint jerarques i ministres del règim franquista per diversos crims comesos durant la dictadura, entre els quals hi ha cinc persones directament relacionades amb el procés judicial i l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. La jutgessa en demana la detenció i l’extradició a l’Argentina perquè puguin ser jutjats per delictes de lesa humanitat.

Els vells franquistes són: José María Sánchez-Ventura Pascual, Alfonso Osorio García, Rodolfo Martín Villa, Jesús Quintana Saracibar, Jesús Cejas Mohedano, Antonio Troncoso de Castro, Carlos Rey González (l’advocat d’Alícia Sánchez Camacho), Jesús González Reglero, Ricardo Algar Barrón, Félix Criado Sanz, Pascual Honrado de la Fuente, Jesús Martínez Torres, Benjamín Solsona Cortés, Atiliano del Valle Otero i Abelardo García Balaguer. Els ministres de Franco requerits, alguns dels qual em pensava, francament, que ja eren morts són: Antonio Carro Martínez, Licinio de la Fuente, Antonio Barrera Irimo, Fernando Suárez González i José Utrera Molina, aquest últim sogre de l’exministre de Justícia del PP Alberto Ruiz Gallardón, aquell que va dimitir perquè, de fet, és més integrista que el mateix Rajoy.

Llegir els noms d’aquests sàtrapes fa basarda. Ens transporta al castell dels horrors de la història. Tots plegats són franquistes reciclats via UCD o bé integrats a AP, el partit dels anomenats set magnífics, que encapçalava Manuel Fraga (Reforma Democrática) amb Cruz Martínez Esteruelas (Unión del Pueblo Español), Federico Silva Muñoz (Acción Democrática Española), Laureano López Rodó (Acción Regional), Enrique Thomas de Carranza (ANEPA), Gonzalo Fernández de la Mora (Unión Nacional Española) i Licinio de la Fuente (Reforma Social), tots ells ministres de Franco i retrògrades fins a dir prou. La jutgessa argentina diu en el seu escrit que els vint encausats van convalidar amb la seva firma la sentència de mort per garrot vil de Salvador Puig Antich i que el procés militar i el consell de guerra va vulnerar de manera reiterada i sistemàtica el dret de defensa. Oh i tant! Podria haver encausat tota aquesta colla pels mateixos motius.

Estic content i trist a la vegada per aquesta notícia. Em satisfà que algú posi les coses al seu lloc després dels intents de la FAES, la fundació de l’Aznar, i dels seu historiadors còmplices d’endolcir el franquisme. La transició va ser moltes coses, sobretot un cúmul de debilitats, però també un pacte de no agressió que va permetre la reconversió dels antics franquistes sense demanar-los cap mena de responsabilitat. L’excusa per acceptar passar la goma d’esborrar en l’historial dels servidors de la dictadura i els seus col•laboradors va ser Carrillo. Vull dir Paracuellos del Jarama, aquell episodi sagnant d’assassinats massius de finals del 1936 en l’anomenada Batalla de Madrid. La paradoxa, vist en perspectiva, és que només Carrillo i Dolores Ibárruri, la Pasionaria, i uns quants comunistes més eren els únics dirigents dels partits de l’oposició que haurien pogut ser jutjats per crims de guerra.

El pacte de silenci va ser, doncs, cosa de dos. Dels franquistes i dels comunistes, els agradi o no escoltar-ho als seus hereus i als que es van inventar el Memorial Democràtic. Com també caldria dir en veu alta què va passar aquell més de març de 1974 en què Salvador Puig Antich va ser executat amb el mètode del garrot a la presó Model de Barcelona. La memòria és traïdora i desdibuixa els fets o bé ens fa creure, directament, que hem viscut episodis que en realitat han estat d’una altra manera. I això és el que ha passat amb la història de la detenció, tortura i execució de Salvador Puig Antich. Ho vaig explicar en un altre article en aquest mateix digital, Per què van matar Salvador Puig Antich?, amb motiu de la publicació del llibre de Jordi Panyella sobre el cas.

L’oposició al franquisme, dominada pel PSUC, va fer molt poc per salvar la vida a aquell xicot llibertari que militava en una organització anomenada MIL i que portava pistola al cinto. La mobilització va venir després, un cop mort, en els funerals multitudinaris a les parròquies de Sant Just i Pastor (5 de març), de Sant Andreu del Palomar (8 de març) i, sobretot, de Sant Agustí (10 de març) on es concentraren unes 4.000 persones. També n’hi va haver a l’església de Santa Anna de Mataró que va derivar en una manifestació pels carrers del barri de Cerdanyola, a la de Sant Miquel, de Cornellà de Llobregat, a la de la Puríssima Concepció, de Sabadell, a Terrassa i un llarg etcètera. Però això va ser un cop mort Puig Antich.

Abans d’aquest final tràgic, les discrepàncies entre els opositors al règim van ser de primer ordre. I només l’extrema esquerra —i els catòlics de base, que sovint es barrejaven— es va abocar a denunciar el que estava passant. Ho resumeix molt bé el testimoni, reproduït per Jordi Rabassa, del militant comunista Julio Noguera, un tortosí que va acabar vivint a Igualada: “Jo recordo el cas de Puig Antich. Vam tenir una reunió al comitè del PSUC d’Igualada i van dir: ‘Ha passat això, potser hauríem de manifestar-nos, i potser hauríem de fer alguna cosa per denunciar aquest fet.’ I la gent va dir que no. […] en aquella època, hi havia la sensació que aquells grups l’únic que feien era donar mala imatge al que era l’autèntica lluita democràtica. Aquells tios mataven i robaven per una causa […] Però al Partit Socialista Unificat de Catalunya i al PC d’Espanya la idea democràtica l’enteníem com això, la lluita democràtica i de masses, i no anar atracant bancs per molt que aquells diners se n’anessin a parar a un fons per la lluita dels treballadors. No va per aquí, la cosa. […] I, llavors, aquell xicot havia mort per això. I nosaltres havíem sigut un partit que sempre havíem reivindicat la reconciliació nacional i la lluita pacífica, i si donàvem suport a aquells que reivindicaven la figura d’aquell personatge, haguessin pogut dir: ‘Sí que reivindiqueu a gent estrambòtica, i això que esteu per la pau i per la…, i vosaltres esteu donant suport a la lluita armada?’. I llavors la gent va dir que no, que no, que no volien fer res per Puig Antich. I jo ho sentia per Puig Antich, però… I així és, i aquesta és la veritat. […]”.

És per això que també he sentit tristesa en saber que la jutgessa argentina buscarà les pessigolles als franquistes. No aprofitem la circumstàncies per oblidar-nos de la nostra responsabilitat en tot plegat. No sé què hauria votat Salvador Puig Antich si encara fos viu. Ni tan sols estic segur de si hauria anat a votar el 9-N. Tant és! Jo aniré a votar per ell, com el 5 de març vaig anar a l’església de Sant Just i Pastor per reivindicar-lo. Aquesta vegada no em vull equivocar.

Les últimes enquestes, encara que amb l’intent absurd del Grup Godo de manipulació, reflecteixen el que fa por a l’Estat espanyol, la resposta de qualsevol tipus de consulta, i aquesta deixa clar una victòria dels partidaris de l’Estat propi. No hi ha alternatives. La prohibició que veiem preparen aquests dies amb arguments absurds i la posició de partits i entitats contraris com es el cas de Sociedad Civil Catalana que ahir no va anar al debat televisiu amb altres entitats amb l’argument de falta de pluralitat a la Televisió Catalana, jo suposo que deu ser per falta d’arguments i vergonya per defensar seguir amb un Estat on el fil entre el Regim anterior i la suposada democràcia es tant insostenible. El 9 N tots a votar, no hi ha altre camí possible.

Està prohibit: Passa-ho!
Odei A.-Etxearte
“Tingueu la precaució del mirar el col•legi que us toca i d’imprimir-vos la papereta, per si de cas”. El missatge corre de mòbil en mòbil, amb un to de subversió estimulant. Passa-ho. Fins i tot els que veien el nou 9-N com una martingala s’estan votant a sobre. N’hi ha prou que prohibeixin alguna cosa perquè es redobli l’ànsia de fer-la. Sobretot si la presumpta il•legalitat és una mobilització sense riscos jurídics personals. ¿No havíem quedat que era una manifestació més? La Moncloa té el do de l’oportunitat. Quan a alguns els podia la por de recomptar els independentistes de pedra picada sense cap marge per al dubte, tenint en compte la divisió que generava la consulta alternativa entre els de l’estelada, Mariano Rajoy empunya la llei i la Constitució. Prohibit! Gràcies.

La xifra dels dos milions és el menys important. L’índex de participació s’enfila tot sol fins a la cota més alta. La necessària reafirmació de dignitat s’imposa com la millor garantia d’èxit de la convocatòria. Fins i tot Joan Herrera ha hagut de rectificar: ara participarà en el 9-N i aviat haurà d’aclarir quina creueta pensa marcar en la casella de la segona pregunta, en un moviment que serà decisiu en l’anomenat procés. La següent serà Joana Ortega: Vostè què va votar, vicepresidenta? I el sobiranisme d’ampli espectre acabarà de fer el tomb definitiu cap a un punt de no retorn amb ICV i Unió inclosos. Mariano Rajoy, l’estadista, podrà presentar-se llavors amb el caramel: ¿el reconeixement com a nació, el pacte fiscal…? Una broma per als que ja ensumen la llibertat política mentre la castanyera fa paperines i remena les brases. La tardor arriba al novembre i entretant el president espanyol haurà acabat de destruir des de dins el seu admirat estat de dret: la separació de poders, la llibertat d’expressió, el vell prestigi institucional corcat per una corrupció transversal i a gran escala, el model autonòmic, el sistema de partits, la imatge internacional. Madrid desprèn una sentor de fi de règim que arriba a Catalunya amb un dolç aroma d’oportunitat per a la independència. La por no s’infiltra en aquells que ja no tenen res a perdre i tot a guanyar. Passa-ho.

No va ser una “anècdota”, no. L’individu de la salutació feixista al Parlament, expulsat amb els seus companys per Núria de Gispert per aplaudir i bramar des de la tribuna de l’hemicicle, diu molt del PP. Alícia Sánchez-Camacho es va resistir fins a l’últim moment a condemnar el gest romà i va cedir la feina de recollir els plats bruts a María José García Cuevas que era qui, al capdavall, havia convidat els del “Viva España”. L’ímpetu dels populars per reciclar vells franquistes com a demòcrates des de la transició comença a passar factura a la formació de Mariano Rajoy a Catalunya. Sembla que el PP i Ciutadans no són capaços d’aglutinar el vot de la bona gent del “no”. L’espanten quan es fotografien amb l’aguilot o flirtegen amb senyors capaços d’alçar el braç en el parlament democràtic d’un país que va patir l’afusellament de tot un president de la Generalitat sense que 74 anys després n’hagi arribat la reparació. Potser Podem representarà el lerrouxisme del segle XXI a Catalunya. Amb els populars ancorats a l’extrema dreta, hi ha un buit electoral raonable en el flanc unionista.

Si els col•legis no obren, el 9-N s’hi ha d’anar igualment a fer cua a les nou del matí. Passa-ho. El Congrés ha rebutjat aquest dijous un ple monogràfic sobre corrupció. Mariano Rajoy es nega a comparèixer per donar explicacions. Gürtel, Bárcenas, les targetes black de Caja Madrid i Bankia, l’operació Púnica. El president espanyol demana perdó amb el cap cot per haver-se rodejat de corruptes sense assumir cap responsabilitat política, però aixeca ben alt el mentó quan prohibeix l’ús d’unes inofensives paperetes: Catalans, no us enganxeu els dits amb les urnes de cartró, que és un simulacre de referèndum sense garanties! És ben bé que, contra el PP, un país s’independitza millor.

Les imatges que vam veure ahir al Parlament ja han donat un passeig pel món. El partit Popular va convidar uns membres de la Plataforma 12 d’octubre que finalment van ser expulsats de la Cambra per pertorbar la sessió amb evident falta de respecte i finalment fer la salutació feixista per posar la cirereta.

Aquests individus, no hi ha dubte que son una demostració evident dels nervis del nacionalisme espanyol ranci i uniforme. De cap manera poden admetre que una majoria parlamentària esta per la democràcia, per escoltar la ciutadania, i per una petició molt senzilla, com es decidir el nostre futur polític el més aviat possible. No hi ha dubte que la sempre pactista actitud catalana els ha desbordat i sorprès al veure que la societat catalana cada cop ho te més clar i no s’arronsa davant dels nombrosos greuges rebuts.

Suposo es pensaven era un Pla Ibarretxe segona part, que va acabar al Congrés de Madrid i amb el protagonista retirat de la vida política. Això va molt seriosament i tant per les formes com els instruments legals utilitzats son d’una força irrefutable als ulls del món.

Davant aquest 9 9 N i la volada que cada dia passa agafa, han decidit la mateixa estratègia, intentar prohibir via TC la mateixa i així tornar a prohibir el dret a opinar de la ciutadania curiosament en nom de la mateixa democràcia, en un procés que per la seva actitud ja es irreversible.

La condemna dels diferents grups a les salutacions feixistes a la cambra de representants del poble, tenen una excepció en la persona de Sanchez Camacho que fidel a les consignes del seu partit segueix sense condemnar clarament i rotundament el franquisme. Una cosa lògica si veiem com l’origen de molt dels seus membres es més que sospitós i amb lligams clars a l’antic règim. Intentar barrejar aquests aldarulls amb altres histories no es de rebut i fa veure qui son els que s’oposen a la democràcia.

En aquesta línia Ciudadanos i el seu líder Albert Rivera interrompent constantment a la intervenció de la CUP, una clara mostra de perdre els papers per no assumir una derrota que la democràcia parla clarament i que tard o d’hora tindrà que acceptar.

En definitiva, una imatge significativa de les mancances democràtiques d’un Estat que no vol evolucionar.

Ahir vam gaudir de dos exemples clars del nerviosisme, i manera d’entendre la democràcia de la classe dirigent espanyola, amb les figures del President Mariano Rajoy i el dirigent socialista i exlehendakari Patxi Lopez.

El segon ens diu que el PSOE dona suport a la impugnació del 9 9N del Govern central amb l’excusa de preservar les regles del joc i la legalitat, que els catalans decideixin el seu futur no entra dins el raonable, la consulta no es el millor exemple de democràcia, i nomes pot dividir la societat catalana que cada dia ja decideix dins la democràcia. Ningú pot uniformar la identitat dels ciutadans, ni votar la meva, dient que això passava a les dictadures, i es pregunta a qui se li impedeix en aquest país ser català?, entre d’altres perles.

El president espanyol molt irritat davant la pregunta de Jose Montilla sobre fer una proposta als catalans, li ha preguntat que vol dir fer una proposta?, si s’ha de fer a tothom que faci un referèndum il·legal?, els he de donar el pacte fiscal?, que faria vostè? li ha etzibat.

Respecte el primer, cal dir que no es cap sorpresa el suport dels dos grans partits quan es tracta de Catalunya, i desmunta aquelles teories que encara creuen que amb un canvi de majories el procés aniria diferent, totalment fals. Ens diu que decidir el nostre futur no entra dins el raonable, ho veig un menyspreu a la població i una falta de respecte sense qualificatiu. La consulta no es el millor exemple de democràcia, aquesta si que es bona, doncs en que es basa la democràcia segons ell. Ens diu que divideix, segur que ni més ni menys que qualsevol referèndum o eleccions, altra cosa si que seria uniformitat i es tracta d’un altre regim. Qui ens impedeix ser catalans? La resposta es senzilla, l’Estat espanyol,no podem exercir com a tals i sempre supeditat a com volen que exercim els nostres drets o la nostra identitat, suposo que per Patxi Lopez, això si que deu ser raonable.

Pel que fa al President espanyol, sembla mentida que encara no vegi o no vulgui veure que una part majoritària de la ciutadania catalana reclama votar i entre aquests una bona majoria defensa un projecte de país concret. Res a veure amb cap partit, ni persona,i la seva obligació es donar resposta als ciutadans i no utilitzar la llei com eina per frenar la democràcia, no es tracta de donar res, sinò simplement de facilitar que la gent pugui expressar en llibertat i amb totals garanties el que demana. Es així de simple, i es el que faria jo, responent a la seva pregunta.