ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

Arxiu de la categoria: General

EL NACIONALISME ESPANYOL I CATALÀ

El director de cinema José Luís Garci, ens diu que sembla que es pot ser nacinalista català, però no nacionalista espanyol. Per fer-nos una idea va signar el manifest “Libres e Iguales”, cosa que diu que tot i no anar a la presentació troba molt senzill i clar per definir tots els termes i sobretot la legalitat que sempre ha de ser respectada.

Titlla la situació catalana de moguda i incomoda, donant per fet que ja s’esperava que el procés sobiranista arribes tant lluny. Els discursos i accions feien preveure que arribaria molt amunt en sentit creixent. Defineix el nacionalisme com a món petit i estret. Cadascú pot pensar el que vulgui sempre que no surti de la legalitat.

Realment Garcí confón els termes, parla de situació incòmoda, simplement el mandat popular de democràcia i poder escollir com seria la normalitat. De fet el pilar fonamental de la democràcia es que el poble ha de decidir, si treiem això, qualsevol sistema pot ser similar. Parla d’un manifest molt clar, amb això estaria d’acord, es tant clar que si mirem algun manifest fundacional de la Falange te una semblança molt perillosa. La claredat no forçosament vol dir democràtic, això si que ha de quedar clar.

Parla de nacionalisme com a món petit, es podria aplicar al nacionalisme espanyol, de fet l’únic legal i ben vist, a diferència dels altres. Parla de que es preveia que arribaria lluny i de pensament lliure sempre que respecti la legalitat.

Caldria dir que la legalitat no pot estar per damunt de la societat, al contrari es una eina que la societat utilitza pel seu funcionament, mai a l’inreves, no es pot ser esclau de la legalitat. Tanmateix, si es pot pensar el que es vulgui i no es pot aplicar si la societat ho reclama, estariem en un cul de sac. O sigui es possible presentar-se en unes eleccions amb la idea de la independència en el programa, però si rep el suport més gran no es pot aplicar, suposo que estarà d’acord que es totalment una anormalitat.

En definitiva si hi ha un nacionalisme que ha estat agressiu i exclusiu al llarg de la història, aquest es l’espanyol, per tant imposició que mai pot ser confós amb democràcia, i una persona de la suposada talla del director de cinema ho hauria de saber molt bé.

LA NORMALITAT DEL PROCÉS

Les coses cauen pel seu propi pes, i el procés va posant a tothom al seu lloc, immolació del partit socialista, indefinició d’Iniciativa que tard o d’hora li pot costar molts problemes amb diferents moviments que van sorgint, la redifinició de Convergència, i la fi de personatges com Pere Navarro, i un pas al costat d’altres com ara Duran i Lleida. La revolució pacífica obliga a canviar els escenaris establerts, i això sempre provoca conseqüències. Duran com diu Toni Aira apart del seus actes, per cert amb cinisme al dir que sempre ha estat al costat del dret a decidir, però amb seguiment ja que no es un polític qualsevol i d’una manera o altra els seus moviments mai son gratuits ni improvisats.

Duran: una veritat incòmoda
Toni Aira
Josep Antoni Duran i Lleida és un dels polítics que desperta més fòbies entre la parròquia sobiranista del país. Cas d’estudi. I he d’apuntar que no és el meu cas. És a dir, que allò que em desperta és bàsicament una gran curiositat periodística. Per allò que diu, quan ho diu, com ho diu i el rèdit que ha anat traient d’aquest domini del ritme i de l’escena durant més de trenta anys a primera fila de la política. Fins ara? Potser sí. O no. No el subestimin per les ganes que li tinguin. I m’atreviria a proposar que tampoc se’n menystingui l’opció de suma pel simple fet que no és independentista (també de moment).

Quan diumenge vaig avançar a El Periódico que Duran plegaria de la secretaria general de CiU, en piular-ho a Twitter vaig rebre un munt de reaccions de tots colors. Alguns fins i tot precipitant-se a treure el cava de la nevera per celebrar una retirada que no s’estava donant. Però, i les ganes que li tenen alguns? Això va posar aquell plus de rematada a l’anunci que un servidor havia fet, i que en cap cas parlava de l’adéu de Duran. I sí, es van precipitar i equivocar alguns per aquesta via, igual com altres van precipitar-se en blasmar-lo per no independentista. Una vegada més, gran error.
Quan ell va dir ahir que “mai no m’he sentit incòmode ni amb la consulta ni amb el dret a decidir”, un internauta em va piular: “Com se sentiria si guanya el sí-sí?”. Pensament instantani meu: “I a nosaltres què ens importa?”. En aquest sentit és com Duran ha esdevingut una veritat incòmoda (com el títol d’aquella pel•lícula d’Al Gore) per a uns i per als altres. Però bàsicament l’hauria de ser per als espanyolistes, no per als catalanistes! Perquè Duran com a polític és prova viva que hi ha ben poc a fer a Espanya si un en vol formar part sentint-se català i reivindicant-ne allò bàsic que ens és de justícia. Ell és això i ell constantment s’ha topat amb la paret de Madrid que fins i tot l’ha dut a advertir que ens abocaran a una declaració unilateral d’independència. I que això ho digui en Duran els descol•loca molt. Els incomoda molt, perquè si ho diu un de la CUP o l’Alfred Bosch, doncs mirin, fins i tot en poden fer caricatura que els sumi. Ara! Tot un senyor client del Palace i democristià i president de la Comissió d’Exteriors del Congrés? Això els trenca el contrarrelat sobre allò que passa aquí. O com a mínim ho pot arribar a fer.

En canvi, per al procés català Duran no hauria de ser una veritat incòmoda ni ara ni quan arribi la consulta. Ara no perquè a diferència d’altres com els del PSC està clarament per la consulta, pel dret a decidir dels catalans i per la pregunta acordada pels partits catalanistes. Així ho ha votat Unió. I quan arribi el moment de consultar el poble català i de construir majories pel “sí”, si ell no s’hi suma estarà en el seu perfecte dret de fer-ho i això també legitima la consulta i els qui la defensen sincerament. Perquè la gran força democràtica de la reivindicació del dret a decidir del poble català rau, en bona part, en el fet que aquí una majoria social està per consultar tranquil•lament i cívicament sobre què vol la ciutadania: seguir com fins ara o canviar. És el fonamentalisme d’altres, i el seu poc gruix democràtic a l’hora d’exposar-se al veredicte de les urnes, allò que dóna un plus de legitimitat al procés català a ulls de món, allà on no incomoda allò que és normal (votar en la direcció que sigui) i que aquí cal defensar a totes