ALBERT CORTES MONSERRAT

El president espanyol ens demanava aquest cap de setmana posar seny, una expressió ben catalana, alhora en un altre nivell, en Marhuenda trobava una candidatura transversal un despropòsit antidemocràtic. Per tant, fent cas a Rajoy, posar seny significa trobar un acord per fer possible aquest referèndum en forma d’Eleccions anticipades i amb una candidatura prou clara per ser entesa per tot el món. Alhora i sabent el tarannà del periodista esmentat, vol dir que una candidatura així es precisament el desllorigador democràtic del procés. Per una vegada que ens donen bons consells, caldria aprofitar-los.

Veritables eleccions plebiscitàries
Agustí Bordas
Hom sap prou bé que les distraccions poden ser perilloses per a l’atleta que avança amb empenta; no només corre el risc de perdre embranzida, sinó que pot acabar ensopegant. D’ençà de l’èxit del nou 9N, les forces conservadores espanyolistes –tant se val si de dretes o bé d’esquerres– han intensificat una campanya de fum i miralls –sigui per la via demoscòpica o bé mitjançant inconcretes reformes constitucionals– per aconseguir desviar el focus central de la política catalana, és a dir, la creació d’un Estat català independent. Segons sembla, afirmen “poder” renovar un statu quo hispanocèntric.

Per acabar d’enrarir l’ambient, hem tingut un inconvenient recordatori de l’endèmica mesquinesa partidista del catalanisme polític. Caldria recordar a tots els opinadors nostrats que la Generalitat sota control espanyol està avançant, des d’un punt de vista financer i competencial, cap a la irrellevància. Així doncs, el lideratge de la Catalunya autonòmica serà, ben aviat, equivalent al domini d’un imperi de cendra.

Paral•lelament al debat estrictament independentista, el “sobiranisme conjuntural”, que defensa un “Sí-Sí” contingent a l’absència d’una hipotètica 3a via, viu amb incomoditat la noció d’unes eleccions plebiscitàries enteses com a punt de no retorn en el procés independentista. No obstant, caldria aclarir a tothom que per poder considerar les properes eleccions en clau plebiscitària –i en el benentès d’una victòria independentista– és indispensable la declaració d’independència com a primera votació del nou Parlament constituït. Certament, cal que els ciutadans sàpiguen, amb coneixement de causa, què es vota en aquestes eleccions extraordinàries. La declaració d’independència és el factor que indica la transcendència d’aquest probable avançament electoral.

Per arribar a aquesta victòria independentista, crec adient una llista transversal, fonamentada en un full de ruta precís i constituïda amb l’objectiu d’assolir una majoria absoluta per garantir la governabilitat durant el període entre la declaració d’independència i les eleccions constituents. Evidentment –i en cas que existeixin– també seria recomanable comptar amb el recolzament addicional d’aquelles candidatures independentistes no integrades en la candidatura transversal.

La construcció d’estructures d’Estat haurà de pivotar al voltant d’una prioritat: la creació d’una Hisenda catalana –per via legislativa– que hauria de ser plenament operativa en un termini molt ajustat. És a dir, caldria que la declaració de la Renda 2015 ja fos íntegrament administrada per la Generalitat. Evitant qualsevol innocència, caldrà tenir en compte que aquest procés es desenvoluparà en un clima d’oberta hostilitat institucional per part de l’Estat espanyol. No obstant això, hem de tenir present que la legislació catalana substituirà progressivament l’acquis legal espanol, sense crear una situació de buit legal.

Permetin-me que hagi evitat parlar de llistes independentistes “unitàries” –un objectiu improbable– o bé “de país”, ja que l’unionisme també defensa una legítima concepció de país: un ens minvant i subsidiari a un Estat hostil. Dit altrament i un cop vista l’experiència fracassada de 10 anys intentant federar Catalunya amb Espanya, el projecte dels partidaris de federar un Estat espanyol de “lliures i iguals”.

Voldria remarcar l’innecessari debat sobre el lideratge de la llista transversal. Si parlem d’una candidatura que ha de donar com a fruit la República catalana, la persona que l’encapçali hauria de tenir un perfil honorífic, amb prestigi internacional i allunyat de l’acció de govern, consistent amb el tarannà desitjable per al futur President de la República. En segon terme, Artur Mas i Oriol Junqueras haurien d’actuar de forma coordinada, obtenint una presència salomònica en els debats electorals.

Hi ha marge per acordar una llista transversal; ara bé, per reeixir, ens caldrà comptar, com a mínim, amb dos veritables estadistes.

Aquests últims dies ja una proposta que ha revolucionat les xarxes, i que demana que a les properes eleccions generals espanyoles previstes per final del 2015 cap força sobiranista es presenti a les mateixes, i així provocar que nomes un 30 o 40 % de Catalunya sigui la participació, i doni una idea clara de la desconnexió total vers l’Estat, i provocant segurament un augment d’escons a la nova formació Podemos com a element visualitzador.

De fet han aparegut ja altres propostes, com la d’en Josep Lluís Carod Rovira demanant en sentit contrari, que hi hagi una coalició de totes aquestes forces com a últim missatge de Catalunya a l’Estat.

Tanmateix, jo crec que es un debat segurament prematur. En plena negociació per la llista unitària o llistes per convertir unes possibles eleccions anticipades amb un referèndum i donar pas a un govern de concentració que piloti la transició cap a la independència, no em sembla convenient introduïr més elements distorsionadors que puguin dificultar l’acord en el fonamental.

El final del 2015 queda lluny en el temps, i en el procés. Segurament si tot ha anat bé, i l’acord ha triomfat, hem obtingut una majoria clara i un missatge nitid a la comunitat internacional, amb el mandat efectiu de completar aquestes estructures d’Estat i demanar negociacions amb Espanya i Internacionals per fer efectiva la nostra voluntat d’emancipació, llavors aquestes eleccions crec seran una simple anecdota, on els mateixos partits no hi participaran, i deixaran de tenir cap tipus de sentit. Si pel contrari, no hi ha hagut acord i s’esgota la legislatura o no hi ha hagut una majoria, no tindria sentit ni s’ho plantejaran que els partits no es presentin a aquestes eleccions.

Particularment, jo fa unes quantes eleccions espanyoles que no vaig a votar, crec coherent demanar la independència i no participar en els representants que han de governar l’Estat del qual vols marxar, de totes maneres es una opció personal.

En definitiva, crec que discutir el pas 4 quan el 2 encara es a l’aire no ens porta a masses llocs ara per ara.

Escoltant els dos líders dels partits que encapçalen l’independentisme en aquest país, cada cop es veu més clarament que es uns simple qüestió de bilis com diu l’Odei en l’escrit que adjunto. Una desconfiança i recels de molt temps enrere que es presenten com un últim obstacle per culminar el procés. Ara toca aplicar allò que sempre tant ens defineix, el seny. Una gran responsabilitat que ningú pot malmetre. La societat no en te la culpa dels odis interns entre dos partits, si es vol demostrar que som madurs, i la societat ho ha demostrat amb escreix, es hora d’aparcar visions personals i mirar més enllà. Nomes així es poden realitzar grans projectes, i Catalunya no es, ni serà una excepció.

La bilis
Odei A.-Etxearte
El que farà perdre més vots a l’independentisme és la intransigència que embolcalla la discussió caïnita. Alguns convençuts comencem a estar farts del debat enverinat sobre la llista conjunta i les candidatures paraigua. No vull imaginar-me com ho deuen veure els indecisos. La mania persecutòria dels blancs i dels negres de traçar línies i bàndols arrasarà amb tot. Hi ha moments en què l’aire on es confronta l’anomenada opinió pública es torna irrespirable: simplista, maniqueu, gairebé sectari. Des dels mitjans informem del malestar dels entorns més pròxims a Artur Mas i Oriol Junqueras i de la desconfiança arrelada entre els dos líders. Hauríem de reflexionar també sobre el perjudici per a la unitat que suposen els defensors a ultrança dels uns i dels altres als mitjans i a les xarxes socials. Són aquells que habiten fora dels nuclis de les direccions polítiques però dins de les àrees d’influència que els partits irradien a la societat per intentar condicionar-ne el parer.

Els arguments s’han convertit, gairebé, en un dogma de fe. Cap és empíricament comprovable i tots semblen raonables però s’anul•len amb el xoc. És el resultat de multiplicar per zero. Quan ha arribat l’hora d’abandonar la vella política i de dignificar-ne la pràctica amb el projecte més il•lusionador que ha viscut la societat catalana en dècades, els cercles que graviten els partits han entrat en una guerra descarnada pel poder fins i tot amb més ímpetu que la majoria dels dirigents de les forces sota les quals actuen aparentment. Com si els anés la vida. O la butxaca.

No es debat sobre la llista conjunta o les candidatures separades com a eina, sinó del fet de si ha de ser CDC o ERC qui ha de liderar el que queda de procés des del Palau de la Generalitat. És a dir, del poder. Encara que els republicans plantegin un govern de concentració postplebiscitari, s’entén que la candidatura guanyadora serà la que ocuparà la presidència i, per tant, la que tindrà més força interna per pilotar la transició cap a la independència. Junqueras esdevindrà president si guanya les eleccions i Mas haurà de plegar. La llista unitària de Convergència també pressuposa que Mas es mantingui al capdavant de la Generalitat amb el compromís de deixar la política en 18 mesos i, per tant, de donar via lliure a Junqueras perquè pugui esdevenir el primer president de la república catalana.

Aquests dos partits que representen espectres ideològics i cultures polítiques diferents, fins i tot classes socials diferents, estan condemnats a entendre’s si realment volen fer possible la independència. Però de moment s’esbatussen en públic per governar. Si les ferides del tripartit i del pacte Mas-Zapatero encara supuren, no m’imagino que aquesta batussa sagnant es pugui oblidar l’endemà de les eleccions amb un pacte plàcid entre dos germans que enterren les armes. No dubto de la voluntat de servei dels que volen convèncer de la idoneïtat de la seva proposta. Però s’ha de vigilar amb allò de mossegar-se la llengua i enverinar-se. El consol és que hi ha vida fora d’aquesta atmosfera asfixiant i que la majoria de la gent no arriba a marejar-s’hi. Per sort.

Llegiu Marçal. Empúries ha editat El senyal de la pèrdua amb escrits inèdits dels últims anys. Tragèdia és que la literatura catalana va perdre una de les millors poetes de tots els temps quan li quedava tant per escriure. Quant a la política, hi ha una norma contrastada: la bilis s’acaba amb el vòmit. Se’n deuen estar esgotant les existències.

El pas de les hores sempre dona una perspectiva diferent de qualsevol cosa, i referma conceptes i enriqueix els matisos. No hi ha dubte que la Conferència de dimarts d’Oriol Junqueras personalment no ha estat un gran encert en un procés que com va dir ja fa més d’una setmana el President, no es resoldrà als despatxos el que la gent ha demanat al carrer.

Ara estem en un moment historic, segurament el més transcendental dels últims 300 anys, i això requereix una gran dosi de responsabilitat, i sobretot no fer o pensar les coses de la mateixa manera com si no passes absolutament res.

Uns detalls que no em van agradar van ser els crits de “President, President” a l’entrada del líder república a la Sala, i amb el vertader President a la mateixa. Podria ser que algun dia ho sigui si la gent així ho decideix, però ara per ara el President es el que es. Un segon detall que voldria ressaltar es el temps dedicat a la corrupció i aquelles suposades bondats de les polítiques d’esquerres, allò que moltes vegades dona la sensació de superioritat moral, i que semblava molt dirigit al partit de Govern actual.

Son nomes dos detalls, però donen símptomes de que la política de curta volada i les ansies de poder es barregen amb el procés cap a la independència.

Una llista amb personalitat de tots els àmbits de la societat civil i el suport d’alguna persona de cada partit que recolza la llista, i amb un únic punt a l’ordre del programa, definiria clarament davant el món i nosaltres mateixos el mandat democràtic que necessitem per fer-ho possible. Alhora s’acostaria al màxim al que volem, convertir aquestes eleccions en un referèndum, i això crec es un punt bàsic i fonamental que no hauria de ser cap impediment.

Posats en aquest punt, el procés posterior no crec que tampoc sigui cap escull insalvable per les formacions. De fet nomes hi ha un punt de possible desacord, que es aquest pas enrere de les actuals formacions en benefici d’aquestes persones de la societat que pilotaran la nau aquest període de transició fins les eleccions constituents amb els partits com a protagonistes.

Com va dir el President, una paraula “generositat” marca l’èxit o el fracàs. Ara toca país, no toca partits, ni models del nou Estat, toca decidir si volem o no un Estat propi, i això podem exigir als nostres representants que ho tinguin clar o evidentment queden invalidats per ostentar aquesta representació.

La Conferència de l’Oriol Junqueras ha tancat un cercle de posicionaments que calia saber per veure el terreny que trepitgem. Si alguna cosa ha quedat clara es que la societat civil segueix molt per davant d’una classe política que a aquestes alçades segueix pensant en la curta distància i en els càlculs de vots de cada pas que donen. És un escull que sabíem ens trobaríem i que hem d’intentar minimitzar en la mesura del possible.

Junquera va explicar la seva teoria del paraigües de candidatures i una explicació del guany amb vots. Per tant la llista única proposada pel President ja no serà possible. Alhora va voler donar lliçons socials, clams contra la corrupció i un govern de concentració posterior que pilotaria ja com un Estat des del moment zero la futura Constitució, les estructures d’Estat i tot el que cal per ser un Estat de debò fins la ratificació de la Constitució en un Referèndum.

Trobo positiu en aquest punt, canviar el referèndum de ratificació del nou Estat pel de la Constitució, ja que un cop votat en aquestes eleccions convertides en plebiscitàries la independència seria absurd tornar a votar per segon cop, cosa que per altra banda no ha fet mai ningú.

Respecte el Govern de Concentració Nacional, caldria concretar també el programa del dia a dia, i això ho veig més complicat per les diferents posicions de país. N’hi ha de fet que ja s’han esborrat com Iniciativa, que es veu que estima tant el país que arribat a aquest cas no vol incidir i col·laborar en una futura Constitució, veure per creure.

Pel que fa a la maximització del vot per separat, crec que encara ningú ho ha demostrat, no hi ha cap estudi que ho doni amb dades fiables, pel contrari una llista unitària seria un bon reflex dels que ha fet la societat els últims anys, i m’atreviria a dir que qui no la votes potser es que no te com a prioritat la independència. Per altra banda sembla i coneixen els partits no es cap bestiesa que els càlculs personals i les aspiracions de partit no es volen trencar ni tant sols en moments excepcionals per molta disfressa que es vulgui posar a les llistes.

De totes maneres hi ha un punt de partida força clar i comú. Hi ha pressa per fer aquestes eleccions i han de servir per obtenir el mandat democràtic per formar el nostre Estat propi. Ho sigui tenim el Quan i el perquè, per tant hauriem d’exigir que el com i qui sigui una realitat.

Ahir en Junqueres anomenava traïdors als que fossin corruptes en el nou Estat, un qualificatiu que aplicaríem a tota la nostra classe política si no son capaços d’arribar a l’acord final per culminar el procés que tant esperem.

Les clavegueres de l’Estat tenen en el Ministre Jorge Fernandez Diaz una de les figures principals. Si es confirma la filtració a la premsa en forma d’una unitat especial dins la UDEF per rastrejar presumptes irregularitats i delictes de personatges públics catalans, una unitat amagada entre la resta d’efectius. En qualsevol estat democràtic hauria de significar la seva dimissió. De fet es el mode que te un Estat d’intentar solucionar els problemes. Recordo Felipe Gonzalez i els seus GAL per acabar amb el terrorisme amb terrorisme d’Estat, i ara amb els diners públics de tots els espanyols intentar avortar un procés democràtic amb joc brut i inculpacions falses com la recent de l’Alcalde de Barcelona.

Com diu en Xavier Roig, no son immigrants, son fills d’invasors i es comporten com a tals.

Fills d’invasors, només

Xavier Roig
Un matrimoni amic de casa. Ell és català fill d’immigrants castellans que van venir al país durant la postguerra. El pare, funcionari, era clarament franquista i no es va integrar mai al país –cosa que sempre fou criticat tant pel propi fill, com per la jove-. Davant d’aquesta continuada crítica, un dia, aquest senyor li va etzibar a la seva jove: “¡Tu no me aceptas porqué soy un inmigrante!”. Ella li va respondre: “No s’enganyi pas. Vostè no és un immigrant. Vostè és un invasor”.

Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.

I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.

La Transició ha estat un gran fracàs alhora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.

Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.

Cap de setmana interessant i clarificador. La pluja no ha estat suficient per apaivagar l’ambient, i per un costat hem vist el posicionament de l’ANC apostant per una llista unitària i transversal , demanant celeritat per la celebració d’aquest referèndum via Eleccions i que ha de donar el mandat democràtic per anar endavant si així ho vol la ciutadania. Tenim la proposta del President, i esperem demà el missatge d’Oriol Junqueras per analitzar els diversos camins, encara que tots tindran en comú, com va dir el mateix President Mas, que la ciutadania tindrà la paraula i no els despatxos. En definitiva democràcia i respecte al poble de Catalunya.

Per altra banda tenim Miquel Iceta i un partit socialista cada cop més afeblit, i que amb un clam desesperat i fora de lloc demana la reunió urgent de la comissió Estat-Generalitat i un espai per parlar de la reforma federal espanyola. Realment i a aquestes alçades n’hi ha que es resisteixen a deixar de fer el ridícul. Pregunto veien l’actitud de la part de l’Estat, perquè vol reunir aquesta comissió totalment inútil, i encara més amb aquesta aposta que a nivell de societat i si veiem les mobilitzacions dels últims anys es molt minoritària, i per tant faria be en respectar la democràcia i escoltar i acceptar la demanda real de la gent.

Capítol apart, mereix la visita del president espanyol a Catalunya. Ens va dir que volia donar explicacions i arguments als catalans ja que fins ara no s’havia explicat prou be. Al final això s’ha convertit en la negativa a entrevistar-se amb el President Català amb oferiment inclòs, i un acte de partit rodejat dels seus ministres espanyols, o sigui de consum intern, obviant completament la realitat i fent un discurs dur, de menyspreu a la societat catalana i al seu president. Aquest es el diàleg que desprès ens volen vendre i que evidentment no existeix. Seguir infravalorant el 9 N i acusant de governar per una minoria de catalans.

Tanmateix, aquest discurs als catalans amb aquest format d’una sala amb els seus incondicionals, no crec que sigui adreçar-se a tots els catalans, i molt menys erigir-se com a representant dels 5 milions de catalans que no van anar a votar el 9 N. Es la imatge de l’Estat amb la imposició per sistema i la negació dels drets dels catalans al preu que sigui.

En definitiva, aquesta es l’alternativa a marxar. Crec que una societat madura ho tindria molt clar.

Diuen que la pilota es a la teulada d’Esquerra, jo crec que es a la teulada de tots. Hi ha una gran possibilitat i uns punts molt clars, nomes hi ha una manera de fer el referèndum, que es unes Eleccions anticipades, la democràcia de baixa qualitat espanyola així ho obliga, alhora amb llista unitària o separades, han de ser amb un únic punt en el programa referent a la Constitució del Nou Estat, i perquè des de fora sigui el màxim nítid i entenedor per la posterior validació internacional. A partir d’aqui poden buscar la formula millor, però em sembla que com a mínim aquestes dues condicions son indispensables, i per un historiador com Oriol Junqueras sabrà molt be com han funcionat aquestes coses i com han de ser per arribar a l’èxit, tenim molts exemples, i Catalunya no es mereix que uns partits amb els seus interessos particulars legítims passin per davant de tot un poble.

Oriol Junqueras
Marta Lasalas
Què farà ara Oriol Junqueras? Què pot fer? Artur Mas ha posat davant dels seus ulls un camí que porta si no a la independència –que això depèn evidentment de la voluntat dels catalans- sí cap al procés més pròxim a aquest objectiu que mai s’ha viscut a Catalunya i que no es viurà mai més durant molts anys.

Sembla evident que no n’hi ha prou que un partit favorable a la independència guanyi les eleccions –Convergència ja les va guanyar el 2012, amb 50 diputats, molt més del que les enquestes preveuen per a ERC o CiU en els propers comicis, i malgrat aquest resultat no ha aconseguit desempallegar-se de la imatge de feblesa política-. Cal una victòria clara i inapel•lable perquè aquest procés no quedi estroncat en la pròxima cita amb les urnes.

El pacte que proposa Mas per una candidatura d’unitat semblaria la sortida més lògica si ens ho miréssim tot des de la fredor d’un laboratori on la història es dibuixa en provetes asèptiques. Però aquesta història està plena d’emocions, de pressions, de passió i d’ambicions. Tot plegat imprescindible –i legítim- per a qualsevol argument de la transcendència del que vivim.

No ens enganyem, tenen raó aquells que apunten que una sortida unitària donarà molta vitalitat a Convergència i possiblement li estalviaria el tràngol d’una nova davallada electoral i, fins i tot, segons algunes enquestes, el cop de gràcia de quedar en segona posició per primer cop des de 1980. Però la política té aquestes coses. També CiU s’ha mostrat disposada a apostar-ho tot en aquest camí. Les sigles de la federació fa molts mesos que pateixen, fins al punt que ja hi ha qui les ha arribat a donar per amortitzades. La raó essencial són els propis errors acumulats en el temps, però també un procés polític que li ha fet renunciar a alguns dels seus trets definitoris.

Mas demana ara molta generositat a Junqueras i a ERC. Però quin és l’objectiu d’ERC? Guanyar les eleccions o fer possible que tiri endavant el procés que hauria de portar a la constitució de Catalunya en un nou Estat? Estan disposats els republicans a congelar les sigles durant 18 mesos i sortir del congelador en un escenari incert?

També Convergència ha posat tota la carn a la graella. El president s’ha mostrat disposat a renunciar al primer lloc a la candidatura si això facilita la unitat. Potser un altre parany per a Junqueras atès que és evident que ara mateix qui pot suscitar més suports, des del vot més moderat fins als més entusiasta, és un president com Mas molt prudent en les formes però radicalment contundent en el fons, amb una querella penal al damunt per haver empès el procés i amb el compromís d’abandonar la cursa un cop estigui enfilat el camí. Mas s’ofereix a ser l’últim de la llista quan gairebé ningú entendria que no sigui el primer. És cert, aquest camí té moltes mines per a Junqueras i per a ERC. Però és l’únic camí possible. Un tot o res. Les mines estan identificades, el dubte és: se la jugarà Esquerra? Pot dir Junqueras no a una alternativa històrica com la que li han parat al davant?

De moment el líder republicà es mou amb intel•ligència. Dimecres al Parlament va voler demostrar una sintonia diferent amb Mas. I escolta. Hi ha moltes veus a la seu republicana. Entre la vella Esquerra –amb comptes pendents amb CiU- i l’Esquerra d’avui –perplexa per l’evolució de Mas- se sent dirigents com Anna Simó que, des de l’experiència de govern i la visió privilegiada del Parlament, animen a analitzar l’oportunitat de cada instant. Cap fred. La situació és extraordinària. I complexa. I arriscada. Com extraordinari, complex i arriscat és el repte que se li està plantejant a tota la societat catalana. Quina decisió…! I quins moments per a un historiador que va fent equilibris ja entre les pàgines de la història.

Segons el President espanyol Mariano Rajoy i en resposta a la proposta de full de Ruta català presentada pel President Mas, entre d’altres gentileses ens diu que nomes governa per una minoria de catalans, cosa per cert que va amb sintonia amb aquella cantarella de que dos de cada tres catalans no van anar a votar al 9 N, o que cada cop perd més suports, amb la majoria silenciosa de fons.

Quan la desesperació de veure que les seves tàctiques de la por i l’amenaça no surten l’efecte desitjat, i que les propies limitacions democràtiques no permeten anar més enllà. Ara toca llençar un altre missatge sense cap ni peus. Un referèndum, encara que sigui en forma d’Eleccions es per tothom, no cal confondre una de les opcions amb la pregunta, aquesta es clara, però tothom es cridat a respondre amb qualsevol de les possibles opcions, per tant es el joc democràtic que alguns encara no entenen o no volen entendre.

Els beneficis o greuges d’aquesta decisió, tant si es positiva, com si es negativa també son per tots. Un estat propi prenent les nostres propies decisions i assumint les errades sense excuses o quedar-se on estem, sense massa responsabilitats propies i aquestes assumides per un tercer en base a les seves prioritats i conveniències, em sembla que es força simple.

Crec que amb els condicionants dels suports, també van per camí errat, no es el projecte del President, ni de tal o qual partit, que sent agosarat mai haguessin fet el pas sense l’empenta de la societat civil, precisament es aquesta la protagonista i motor de tot el procés. Els nostres representants simplement han escoltat al poble i han seguit el seu clam com no pot ser d’altra manera, ès allò tant poc aplicat moltes vegades de que la sobirania resideix en el poble, segurament massa revolucionari per democràcies tant deficitàries com l’espanyola.

Les majories son les que son, les que veiem i es manifesten o van a votar, la resta no son cap majoria, simplement acaten el resultat, per tant les majories silencioses mai governen cap país, ni tant sols el fan bellugar.

Tanmateix, el Govern espanyol ha decidit no governar pels catalans, i això si que es crear una minoria marginal. Es el seu tarannà i no hi poden fer res.

No hi ha dubte, i ho espero que les properes generacions catalanes, en els seus llibres d’historia tindran el dia 25 de novembre marcat en vermell i amb una fita important, com la d’un President que per primer cop va fer una aposta clarament per la independència i va proposar el full de ruta final de la darrera part del procés fins néixer el nostre propi estat.

Ahir el President Mas va fer una aposta decidida i que no te marxa enrere, naturalment aquesta no admet receptes normals, ja que la situació es excepcional, ni tampoc càlculs partidistes o ideològics que encara sembla no han entès que sense una base ferma com es un Estat, no es podrà desenvolupar cap d’aquests.

Una llista de país amb gent preparada, experts en les seves matèries de la societat civil i d’altres proposats pels partits que farien un pas enrere. Una llista nítidament amb un punt concret sobre el futur estat propi i amb l’encàrrec si aconsegueix aquesta majoria de pilotar la transició, fer les negociacions, culminar les estructures d’Estat i elaborar la futura Constitució catalana que a final del 2016 i ja amb els partits per separat es votaria i formaria el primer parlament de l’Estat Català desprès de 300 anys.

Ha posat molt difícil a qui vol rebutjar la proposta, naturalment es pot millorar o contribuir a la seva realització, però difícilment negar. La mateixa societat mobilitzada repetidament no ho entendria, i te tot el dret a exigir aquesta generositat d’un President que podria ni tant sols encapçalar el projecte, i el podria tancar i renuncia a ser el primer president del nostre estat,com exigeix a la resta de la candidatura.

Ara cal una mirada llarga, posar tota la carn a la graella per no perdre cap vot per la independència. Ja sabem que molts militants d’Unió votarien la mateixa, igualment d’Iniciativa, encara que els seus liders ja han renunciat a la mateixa en benefici d’una vella política que no vol canviar, suposo que ja s’ho trobaran.

La societat catalana ha demostrat ser prou madura, i el seu President també, ara cal exigir el mateix de la resta d’actors. Oblidem les amenaces i insults de tot tipus de la vella Espanya, i gaudim d’aquesta oportunitat que se’ns presenta i que ningú ens perdonaria no aprofitar.

Oriol Junqueras ahir deia que escoltava, ara cal que complementi en la seva conferència la propera setmana el seu compromís amb el procés i deixi clar que primer el país i desprès el partit per molt bones enquestes que tingui. Units som molt més forts, i els enemics son poderosos i els aliats internacionals no actuaran fins veure el nostre mandat democràtic ferm i sense fissures.

Catalunya avui escoltarà la proposta del President Mas i seguirà endavant amb el procés pacífic i democràtic per decidir el nostre futur polític. Espanya, esta esgotant els seus cartutxos. Els Populars i socialistes ja no tenen cap credibilitat. Els primers amb un partit corrupte pels quatre costats i amb el discurs ranci del no, i la visió uniformista de l’Estat per bandera, i el segon amb promeses de reformes impossibles i la negació a Catalunya del dret a decidir.

Tanmateix, l’Estat ha trobat una nova formula per intentar fer reversible aquesta desconnexió de Catalunya, es l’efecte Podemos, sota unes propostes trencadores i amb aire progre i modern, s’amaga el discurs ranci de sempre i una amenaça enlluernadora pel descontentament d’una part jove de la societat, i que alhora l’allunya d’un projecte com la independència que es el vertader canvi sense embuts.

Juan Carlos Monedero, membre del Consell Ciutadà de Podemos acusa les forces sobiranistes de re-inventar fets històrics pels fets de 1714 amb un enfrontament de dos entitats polítiques que ni tant sols existien, posant al mateix sac el nacionalisme expansiu espanyol i el moviment democràtic per la llibertat de Catalunya. Diu que el que cal es potencia la vessant democratitzadora i rebutjar la vessant identitaria.

Tot un insult als milers i milers de catalans que simplement desitgen pel camí de l’urna i el vot decidir el seu futur. Un discurs que signaria qualsevol membre del PP o PSOE, passant per UPyD o Ciudadanos, i que pretén re definir la historia a la seva conveniència amagant la realitat. Malauradament per ell les Constitucions, lleis. institucions i drets catalans van ser suprimits un cop culminada la victòria per la força de les armes per part de Felip V, per tant existien i no es pot menysprear als ciutadans negant les evidencies. Per altra banda demostra que tampoc ha entès res del que passa a Catalunya.

Simplement es democràcia, i una gran part de la població ha exigit als seus representants poder decidir el seu futur polític per qüestions diverses, res a veure amb la imposició i el caràcter invasiu de l’Estat Espanyol al llarg de la historia.

Vol potenciar la vessant democratitzadora, doncs posem les urnes, o no es democràcia això, ja que no li interessa el resultat.

Dit això, tenim pressa, ja que aquest nou escull es el millor aliat espanyol per bellugar tot per no bellugar res i que Catalunya torni a amagar les seves reclamacions al calaix amb falses promeses.

En definitiva, un nou repte a superar, i un nou parany dins la teranyina on ens trobem atrapats.

En Duran ens presenta aquesta mena de plataforma, perquè diu ja vida més enllà de la independència, segurament si, però pel nostre país francament no massa. Aquest projecte no es un fi en si mateix, es un mitjà per construir aquest cop si, una societat més justa i prospera, amb la particularitat que dependrà de les nostres decisions. Per això aquesta generació de polítics de belluguem tot per no acabar bellugant res i emmarcar finalment el nostre destí en una mena de gabia que sembla mai es el moment de discutir, viuen en un trasbals constant i totalment desorientats. Duran, Icetas, Herreras i molts d’altres han quedat desbordats per un tsunami que reclama política nova en majúscules, i no em refereixo els venedors de fum i gran perill per la independència de Podem/Podemos, sinó democràcia real i política d’Estat.

Un moment delicat i transcendental, ja que les llistes sempre fan perdre qualsevol perspectiva als partits, encara que la historia i el moment siguin extraordinaris. Ara exigim i reclamem aquesta llista de país el mes de febrer i iniciar el nostre camí sense embuts. No hi ha excusa possible per no fer-ho possible.

Tinguem la llista, o les llistes, en pau

Vicent Sanchis
El mite pro patria mori va començar a esquerdar-se molt abans del 9-N. L’estupefacta societat dita civil va constatar com les relacions entre tots els partits del denominat bloc sobiranista patien unes turbulències que van esclafir en la reunió del palau de Pedralbes. La pressió d’Òmnium i l’Assemblea, i també un cert sentit comú, van aconseguir reajustar les peces de la porcellana fina que reivindicava el president Mas. Superada la prova de la consulta, però, la pròxima etapa és molt més complexa i la unitat que reivindiquen tants i tants encara queda més lluny.

És lògic i és lícit que sigui així. Encara que pugui resultar també estèril. Ni tots tenen les mateixes conviccions, ni tots comparteixen la mateixa estratègia, ni tots cobreixen les mateixes sensibilitats socials. Per això hi són. Un votant de la CUP difícilment pot acceptar que el seu referent polític comparteixi llista electoral amb aquells que conformen “el sistema”. Esquerra Republicana és “esquerra” i se’n sent i se’n proclama. Més enllà de les trampes que ens fem els uns als altres, en una societat en què les diferències sovint són més sentides o ornamentals que reals. Però, en tot cas, si no hi hagués la necessitat de sentir-se d’“esquerres” i proclamar-se’n, no hi hauria Esquerra Republicana. Forçar tots aquests ressorts, per exemple, per confluir en una única llista electoral amb intencions plebiscitàries segurament reclama sentir la situació que viu Catalunya més extraordinària del que és.

Podria passar. Hi ha una enorme massa social que viu els moments exactament com extraordinaris i reclama decisions i actuacions polítiques que s’hi adapten. Demana una llista unitària amb partits i entitats civils que encarrili el procés sobiranista de manera definitiva cap a la independència. Però hi ha altra gent que no ho viu així. I tampoc ho fan els mateixos partits. Molt referents teòrics d’Esquerra Republicana afirmen ara que cal establir, en primer lloc, l’hegemonia d’una “esquerra independentista”. Òbviament, aquesta opció no contempla incorporar-se a una llista electoral encapçalada per Artur Mas.

En els pròxims dies viurem dos punts d’inflexió quan Artur Mas, el dia 25 de novembre, i Oriol Junqueras, el dia 2 de desembre, s’expliquin. El debat serà intens. Apassionat. Entre els avantatges i els inconvenients que es podrien derivar del fet que Convergència i Esquerra conflueixin en una llista electoral única o que es presentin a les eleccions per separat. Sentirem tota mena de doctes de cuina i interessats de rebost proclamant les virtuts de les seves tesis i les maldats de les dels altres.

Com que aquesta experiència ja ha estat viscuda arran dels dos governs tripartits, el que hauria de demanar la gent sensata, aquells que pensen en la sort i en la dissort del seu país per sobre de qualsevol altra consideració, és que hi hagi discrepància però no combat. Per l’amor dels déus, que ningú es llanci els plats al cap! Tinguem la festa, i la llista o les llistes, en pau.

Aquests dies amb un Estat espanyol desorientat i sense cap tipus de reacció política i democràtica, i a Catalunya amb persones i partits sense saber que fer dona molts exemples que ens demostren fins on poden arribar.

El líder del PSOE, Pedro Sanchez ens diu que els catalans no volen la independència, i la solució es reformar la Constitució. Àngel Ros, alcalde de Lleida fa lloances de figures vinculades al franquisme, la Fiscal en Cap de Barcelona Ana Maria Magaldi en la seva compareixença ens diu que el català nomes pel “Bon dia i Bona tarda” i Dolors Camats, coordinadora ICV que no es creu les plebiscitàries, ni la llista única, no hi jugaran.

Son nomes uns quants exemples del que deia. Pedro Sanchez es veu que sap el que volem i el que no volem, i el més curios es que no es basa en els fets reals, o sigui les grans mobilitzacions dels últims anys, els resultats del 9N o el xup xup que es viu a Catalunya clarament favorable a la independència, ho fa nomes pels seus gustos personals i proposa coses irreals i que ni tant sols ha demanat ningú, potser que deixi de fer el ridícul per intentar diferenciar-se del discurs Popular amb materia nacional, que simplement es el mateix.

En Ros arran de la mort de Victor Hellin alcalde del 43 al 52 afirma en un escrit que era bona persona, banalitzant un cop més el feixisme, ja que era una part més de l’aparell repressiu franquista pel càrrec que ocupava, i per tant mereix la més gran de les repulses i per suposat res de bona persona. Ja n’hi ha prou de convertir una dictadura sagnant amb una mena de conte de Disney. Un cop més ha caigut la careta de Ros que ja no es la primera vegada.

Menció especial per la fiscal en cap, que menysprea clarament el català. Tant sols serveix per saludar i la resta naturalment amb l’idioma de primera. Una excusa poc valida ha estat que hi havia mitjans en castellà, perquè normalment s’utilitzen els dos precisament pel mateix respecte que esgrimeix, l’autoodi ja ho te això.

Per últim Camats no creu amb les plebiscitàries ni llistes úniques i segueix defensant una consulta que sap perfectament que no podem fer. Em vol explicar com pensa consultar als catalans si no es amb unes eleccions. Aquesta indefinició permanent d’aquest partit no es de rebut, i els farà perdre segurament molts vots, ja que aquest posicionament tant variable i inconsistent no va amb els temps que vivim.

En definitiva, uns exemples per entendre els esculls que ens trobem en el procés.

El govern espanyol segueix entossudit a no entendre res. La seva última patinada es la querella judicial contra el President Mas, Ortega i Rigau per Prevaricació, desobediència, usurpació de funcions i malversació. Torres Dulce ha reunit els fiscals i fen cas omís dels fiscals catalans que no veien com agafar aquest tema, ha tret la prepotència espanyola tant característica i s’ha pensat que pot fer callar al poble amb una simple querella sense justificació.

Per acabar d’arrodonir la feina l’oferta de trobada i diàleg a la Generalitat aprofitant la visita del President espanyol ja ha estat rebutjada amb excuses matusseres. Tota una lliçó de com fer política amb minúscules.

Realment la querella sense fonaments, es evidentment política, cosa que deixa ben clara per si algú tenia algun dubte que la separació de poders a Espanya no existeix. Primer i greu pas per la degradació d’una democràcia. Acusen 3 persones, quan tot un Parlament s’ha declarat responsable, hi ha 2300000 persones que van desobeir anant a votar i prop de 40000 voluntaris que ho van fer possible, tota una incongruència.

Ens diuen que hi ha malversació, quan una partida dels pressupostos aprovats per la cambra catalana era destinada a aquesta finalitat amb tota la legalitat. També acusen de usurpació de funcions, quan simplement s’ha complert el programa electoral i el que una majoria del poble reclamava, això se’n diu democràcia, i ja entenc que el concepte els queda gran, tant gran que posar unes urnes per saber l’opinió de la gent es delicte.

Alhora parlen de Prevaricació i desobediència quan no hi ha cap sentència que hagi anul·lat el 9 N, simplement el TC que no ha dictat cap sentència, ho havia suspès cautelarment, una mesura automàtica pel simple fet de presentar un recurs. Per tant on esta la desobediència. De quin delicte ens parlen quan fins hi tot les urnes les van fer els presos i cap empresa en va treure profit.

La querella es una resposta política i un nou ridícul internacional que simplement farà augmentar les nostres opcions, igualment que la negació al diàleg de Rajoy. Quina es la funció de la seva visita a Catalunya, un míting pels seus fidels, francament per això ho podria fer a traves de la seva pantalla de plasma que hi esta més acostumat.

Un nou pas cap a la independència sense excuses, i fer veure a tots aquells que no ho tenen clara que els nostres drets mai seran respectats dins aquest Estat.

Com sempre he dit, el fet més important de la Consulta del 9 N, va ser comprovar com per primer cop l’Estat no feia complir la seva autoritat en un territori. El que ha vingut desprès ha estat tot un seguit de fets increïbles i que donen idea del desconcert i del tipus d’Estat que amagat i vivint dins la cova, ara ha hagut de treure el cap i fer-se visible amb tot el que això comporta.

El cinisme no te límits, i quan la legalitat existent l’encobreix encara es més esfereïdor, per això veiem un dels ministres de Franco reclamat per la Justícia Argentina, Utrera Molina es declara innocent i amenaça en denunciar les víctimes del franquisme. Crec que sobren les paraules, un ministre d’una dictadura mai es innocent, evidentment es culpable de crims contra la humanitat i en alguns casos amb les mans tacades de sang, i que per la vergonya de la transició ha estat protegit donant com a normal, uns criminals fets passar per persones normals, aquest es el canvi dictadura-democràcia que ens venen com exemplar.

La hipocresia espanyola de reconèixer un futur estat palestí amb una resolució molt oberta, i negar Kosovo i per descomptat Catalunya. Cal tenir barra, qualsevol estat del món que ni tant sols sabem que existia pot gaudir de la possibilitat de reconèixer els seus drets, excepte Catalunya, encara que ens diuen que tots som iguals, aquesta es la igualtat que ens ofereixen.

Enric Millo, portaveu dels Populars i campió del cinisme, es queixa i demana explicacions pel gag del Polònia on Rajoy i el seu govern imitaven els últims dies del règim nazi dins el bunker, i mostra la seva indignació per aquests fets. Clar que no diu res del reportatge de Telemadrid que ja porta 1 any i mig penjat al seu web i emes per un suposat programa seriós on ens comparen amb el regim nazi repetidament, ni tant sols diu res de la quantitat de personatges del seu mateix partit, d’altres partits i mitjans que des de fa més de 3 anys per demanar el simple dret a vot ens comparen amb el règim alemany. El descrèdit de la política be en part per actituds tant mesquines com aquestes.

El Cap d’Estat de l’exercit de terra espanyol, ens diu respecte a Catalunya que processos com aquest aprofiten quan l’Estat es dèbil, com va passar amb la pèrdua de les ultimes colònies. Realment ja era hora que reconeguessin obertament que rebem aquest tracte, i que en son perfectament conscients, per tant queda desmuntada la teoria de que no tenim dret a l’autodeterminació ja que es reservat a les colònies, oi Sr. Domínguez.

Per últim Floriano pels Populars que ens diu que la negativa a la querella per part dels Fiscals Catalans es deu a que estan contaminats pel nacionalisme. Francament un Estat on els poders no son separats com actualment l’espanyol si que esta contaminat i difícilment pot mantenir l’etiqueta de democràtic.

Son nomes uns exemples del que vivim aquests dies, i encara algú es pregunta perquè volem marxar.