ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest cap de setmana veiem dos moments més cabdals en el procés que vivim. Per una part la reunió dels partits pro consulta que finalment acorden seguir endavant amb la Consulta i fer el possible per la votació del 9 N. De fet ja veiem com la campanya suspesa es torna a emetre amb un format diferent i que deixa en evidència l’Estat espanyol. Per l’altre el món local donant suport en forma de més de 800 alcaldes a la consulta i cridant majoritàriament independència al costat del President.

Apart de la unitat, astucia i intel·ligència per portar el nostre procès democràtic endavant dins un sistema d’un Estat que com hem comprovat en te ben poc de democràtic i amb una clara fobia a tot el que siguin urnes i decisions de la gent, cal gestos d’autoestima i de cara a la galeria, unes imatges que impactin fora de les nostres fronteres, i en aquest cas crec s’ha aconseguit amb escreix.

A l’altra costat, veiem com el President espanyol assumint clarament la funció de la justícia parla de la decisió del TC que es veu ja ha declarat il·legal la Consulta, quan simplement l’ha admès a tràmit i s’ha suspés cautelarment. Una prova més del tarannà del Govern espanyol que no enten de separació de poders i els assumeix tots, donant a entendre de que parlem quan esmentem el TC, i que de cap manera pot decidir el nostre futur.

El ministre interior Fernandez Diaz, segueix parlant de violació de lleis i de referèndum, es curiós que ahir mateix fos detingut un seguidor del Joventut de Badalona per portar una estelada en el partit a Saragossa, i ens parli de violència amb les lleis en aquesta mena d’estat d’excepció que propugna, alhora segueix mentint amb la paraula referèndum, quan sap perfectament que es una consulta. La mentida al poder.

En definitiva, cal seguir d’una manera o d’un altra ja que aquest Estat sempre serà un tap per la democràcia per molt que ajornem les decisions.

Sense dramatisme, crec que en aquests instants vivim uns moments claus del procés. Hem de saber que si ara fem una passa enrere per esperar millors moments, primer que no existiran aquests moments, i segon que arribarem un altre cop al mateix atzucac. Per tant la decisió sigui la que sigui ha de ser anar endavant, amb unitat i intel·ligència, però sense desaprofitar aquesta oportunitat. Ara es l’hora.

O La seva por i la meva
Odei A.-Etxearte
La força més incontestable que creu tenir el govern espanyol contra el 9-N és la por: una lleu amenaça, que corri el rumor i que l’especulació i la incertesa facin la resta. És l’atreviment del Tribunal Constitucional, aquell que va trigar quatre anys a sentenciar l’Estatut, convocant un ple extraordinari per matar la consulta el segon dia en una inèdita operació d’Estat. Veieu quina eficiència? I ara, il•legals, què? És la gosadia del senyor Enric Millo quan demana que els diputats votin un per un el nomenament de la comissió de control del 9-N per fer-ne una suposada llista i denunciar-los allà on sigui per després fer-se enrere sabent, com sap, que l’advertència no té fonament jurídic. Amenaçar? Jo, mai.

La seva por és el desvergonyiment d’Alícia Sánchez-Camacho amb Artur Mas, quan avisa al president de la Generalitat que la justícia actuarà contra ell per designar per decret els membres de l’ens equivalent a la junta electoral. Ui, Companys. És el popular José Luis Ayllón assegurant que l’advocat de l’Estat ja estudia el comportament del Parlament. El codi penal: recordes? És la determinació d’Eduardo Torres-Dulce reunint la cúpula de la fiscalia catalana perquè la premsa es pregunti el perquè de la reunió i comenci a córrer la brama que es preparen per fer judicis ràpids als indefensos que col•laborin amb la consulta. Atreveix-te, si goses, mort de gana. És permetre que tot un ministre com José Manuel García-Margallo apunti que no descarten suspendre l’autonomia. Si la Generalitat no pot ni comprar deute als mercats. O què et pensaves, il•lús? És, en definitiva, que Jorge Fernández-Díaz enviï una dotació de 200 antiavalots i arrengleri unes desenes de furgonetes de la policia nacional en uns terrenys de la platja de Pineda. Fotografieu-la i feu-ho córrer, si us plau.

La meva por és tota una altra. La meva por és que ens creguem que el viatge fins a la independència és massa llarg i costerut i que l’imperi de la llei espanyola no serà mai combatible. És que la unitat de porcellana fina s’esllangueixi entre els interessos partidistes de Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez i s’esmicoli en mil pedaços d’una vegada per totes. És que ara tots ells s’oblidin que van ser elegits per fer una consulta sabent que el TC la suspendria, que han tingut dos anys per preparar l’estratègia i que no ho hagin fet. És que algú tingui la temptació de mentir i que no reprenguin la campanya institucional ni, sobretot, el dispositiu del 9-N, sabent que cada dia que passa és més difícil que es voti. Perquè les urnes no es col•loquen un dia i llestos: potser sí al carrer però mai als col•legis electorals, que és on han de ser.

La meva por és haver de començar a dir a la família i als amics que es preparin, que anem a eleccions anticipades, i sentir aquell decebut “no, què dius, no pot ser”. És imaginar-me el fracàs del procés com la derrota definitiva. Seria la residualització, que deia aquell. I és que vindria una recentralització huracanada, per més que la disfressessin de reforma de la Constitució. El llop amb pell de xai. A la Moncloa no són de guanyar el partit per un gol sinó per deu i, si es pot, escopint al capità. La meva por és perdre el projecte polític més engrescador que hem defensat mai mentre tota la resta es corrompia; l’horitzó que unia neoliberals i antisistema i que prometia obrir una escletxa enlluernadora per repensar-ho tot. La meva por és admetre que la meva llengua serà per sempre menystinguda. És que quan arribi el moment no us vingui una ànsia desbocada de plantar-vos allà on sigui amb la pancarta i ens refermem plegats en la revolució més admirable, pacífica i valenta, per vèncer definitivament totes les pors a les places i al carrer.

La sessió del Parlament d’ahir va ser d’una tensió forta, es va aprovar el que serà la Junta Electoral del 9 N per una majoria molt clara de 89 diputats sobre 135 amb dues imatges, una la dels Populars amb les dues mans aixecades com esperant la detenció de tots els representants públics menys ells, i les amenaces del seu portaveu Enric Millo de portar a tots els diputats que han votat favorablement a la fiscalia.

Al costat d’aquestes actituds de baixa estopa, trobem que un enviat de la gran agència de notícies econòmica dels EUA Bloomberg s’entrevistava amb diversos líders polítics catalans despres de la seva editorial amb una dura critica a l’actitud espanyola amb la Consulta, i alhora sabem que diverses cancelleries europees s’han posat en contacte amb la Generalitat per saber de primera mà aquest atemptat a la democràcia. Per tant el que faci o no faci el Govern espanyol ja es un afer internacional amb tot el que això comporta.

Com deia abans, amenaçar als diputats que segueixen desenvolupant una llei del Parlament alhora que demanen celeritat al TC per aixecar la suspensió cautelar amb al.legacions d’alt contingut jurídic que contrasten amb els recursos de l’Estat amb molta base de retalls de premsa i portat per l’advocada de l’Estat al registre, la que per cert el seu pare va ser un destacat franquista per acabar de fer la quadratura del cercle i veure fins on arriben el que s’anomena les clavegueres de l’Estat.

Una actitud paranoica i camorrista que al veure que no els pot servir de res, es desmuntarà com una baralla de cartes. Fermesa i unitat es la recepta ja que el temps del procés l’hem de portar a Catalunya, i segur que acabarem votant. Espanya juga amb foc i la comunitat internacional comprovarà quin tipus de democràcia existeix al sud d’Europa, on es prohibeix votar amb joc brut, amenaces, por i imposició. Cal no cedir en cap moment i guardar la recepta de la democràcia i el camí pacífic com a màxima garantia de la nostra decisió.

El ministre Montoro ha elaborat els pressupostos de l’Estat i com era de preveure tornen a castigar Catalunya amb l’inversió més baixa,i com diu en Sala i Martin sense cap criteri d’equitat o eficiència, sinó simplement i clarament arbitràriament.

De fet, si el criteri fos la població, la inversió hauria de ser del 19,9%, i si es tingues en compte el PIB català, hauria de ser 18,4%. La realitat es una inversió de nomes el 9,5%. Caldria afegir com a greuge que no es compleix el que marca l’Estatut, i del previst normalment a Catalunya s’executa la meitat, o sigui una estafa en tota regla.

Es la inversió prevista més baixa dels últims 17 anys, i un 1,5% inferior a l’any passat, amb la conclusió de que som totalment ignorats per l’Estat central.

Aquest desgavell es l’estimació de l’Estat i la injustícia continuada sense fre, ja que dona a entendre que l’Estatut, recordo llei orgànica espanyola es paper mullat i es pot incomplir quan es vulgui, apart desmenteix alló que tots els espanyols som iguals, ja que un català rebrà molt menys per exemple que un lleones per posar un exemple, i això es tradueix en pitjors carreteres, hospitals i una llarga llista de coses. Alhora no sembla lògic que el que diuen principal motor de l’Estat no estigui molt ben cuidat en benefici del conjunt.

També es una nova prova per aquells que tenen sempre la intenció de criticar les retallades de la Generalitat sense veure la qüestió principal, de quins recursos es disposa, i aquí veiem el que ens espera si ens quedem.

Es un tracte totalment d’espanyols de segona i una persecució sense treva en tots els àmbits que ens dona més motius per emprendre el nostre propi camí, ara es l’hora.

Segons les paraules del president espanyol “La consulta es profundament antidemocràtica”, contraria a la Constitució i la sobirania es patrimoni de tots els espanyols. Ens diu que la llei es garantia d’igualtat i de drets i llibertats dels ciutadans. Alhora diu que la consulta ens divideix i ens allunya de la resta d’Espanya i d’Europa. Amb aquesta base i via express els dos recursos ja son una realitat al TC, que ràpidament ha admès per suspendre cautelarment la consulta.

Realment la democràcia ahir va patir un altre cop per part de l’Estat. Una visió propia d’altres temps i d’altres règims, que sembla no han quedat a l’oblit, i segueixen ben vius a les mentalitat del poder espanyol. Una consulta per definició mai pot ser antidemocràtica, de fet es la base de qualsevol democràcia. Ens parlen de la Constitució que sembla feta com a garantia de no poder exercir el nostre dret a decidir mai. També fa gracia el tema de la sobirania, resulta que com que la nostra pregunta afecta a tothom, hauria de ser a nivell estatal, un argument ridícul, ja que també afectaria a Europa i a ningú li passa pel cap que també votin a la Consulta. Realment mai ha passat que un problema d’una nació com Catalunya la voti algú fora d’aquest àmbit.

Diuen que ens allunya d’Espanya i d’Europa, cosa que ja es fals d’entrada, ja que la nostra relació amb Espanya ha de continuar sent de veïnatge i positiva, i respecte Europa no s’ha pronunciat oficialment, per tant no es pot dir el que no es.

Les presses per anul·lar la democràcia son una prova més pel món del tipus de sistema que realment patim. El món ho mira amb sorpresa, però el nostre procés es de la gent, i per tant no te aturador, el poden endarrerir o momentàniament aturar amb la nul·la divisió de poders que han demostrat entre l’executiu i el judicial, una mateixa cosa a l’Estat espanyol, però no poden aturar el procés que lògicament seguirà el seu curs fins poder exercir el nostre dret fonamental a decidir el nostre futur.

El dissabte vam viure un dia historic amb la signatura de la convocatòria de la Consulta amb un acte impecable que ha donat el tomb al món i que demostra la normalitat en que es viu el procés. Tot l’engranatge s’ha posat en marxa per desplegar i fer possible saber l’opinió de la ciutadania catalana i posteriorment el govern actuar en conseqüència, en definitiva democraticament impecable i que no hauria de portar cap tipus de problema en cap democràcia occidental que es vulgui dir com a tal.

Tanmateix parlem d’Espanya, i els Populars víctimes de la seva histèria ja ens han dit que la signatura es pròpia de règims totalitaris, potser a De Cospedal se li hauria de dir que aquests règims que suposo enyora ja que els esmenta tant sovint els importa moltes coses, però entre elles no esta la d’escoltar la opinió de la ciutadania els hi asseguro. Per altra banda tot un eurodiputat Popular com Carlos Iturgaiz en ple deliri febril ens diu que ETA es un aliat de Mas, sobren els comentaris. Per part de Soraya Saenz de Santamaria amb una roda de premsa amb cara seriosa ens adverteix que un cop suspès haurem de tornar cap a casa amb la cua entre cames i problema resolt, així deu ser com afronta els problemes l’Estat, però naturalment no es la manera, i demostren un cop més no estar a l’alçada ni de la democràcia, ni dels càrrecs que ocupen.

Ahir a la nit veiem l’entrevista de l’Ana Pastor de la Sexta al President, una cadena i una periodista que venen amb l’etiqueta de progressistes i ahir vam poder comprovar que apart de mostrar-se incisiu amb l’entrevistat, cosa crec positiva, les preguntes van anar moltes amb l’embolcall dels tòpics del Govern espanyol, cosa que denota falta d’objectivitat, i sobretot destacaria dues preguntes basades en una falsedat, cosa que s’escapa de qualsevol ètica periodística, una ” referint-se a una consulta il·legal”, cosa que en el moment que estem evidentment es una falsedat de totes totes, o es que ens diuen que l’opinió del Govern espanyol es la mateixa que el Tribunal, i l’altra barrejar l’opinió de Van Rompuy contrari al nostre procés amb la posició de la Unió Europea que encara no sabem. Això desmereix aquesta entrevista.

Per altra banda el President va ser clar, en defensar el vot com la millor forma en democràcia per resoldre els problemes, i alhora va sortir molt be de l’intent de barrejar el cas Pujol amb el nostre procés.

En definitiva, i com deia Julia Otero al principi del programa, no es un problema de Mas, es de la societat catalana que vol votar igual que ella, en el seu cas per dir No, com marca la normalitat democràtica, tot això sembla molt difícil d’entendre en una democràcia que fa aigues per tot arreu.

Aquest estat que tant ens recorda que respecta les lleis i defensa la democràcia, per això vol impedir que els ciutadans catalans votin el dia 9 de novembre, suposo que paradoxes de la vida.

Per donar més pistes del seu gran tarannà democràtic, veiem el Ministre de l’Interior ascendeix a Coronel a Antonio Tejero Diaz, recordo fill del Colpista Tejero, i cessat en el seu temps per celebrar a la seva caserna el 33 aniversari del cop d’Estat del 23 F.
Ara segons recull el BOE ha estat ocupant satisfactòriament les seves funcions, i apart ho justifica per necessitats del servei.

Cal dir que aquest personatge va organitzar una paella a la seva caserna convidant el seu pare i altres implicats en el cop d’Estat, inclòs algun condemnat pels fets, o d’altres detestables personatges com el torturador franquista Antonio Gonzalez Pacheco. La seva substitució no va ser per infracció disciplinària per celebrar un cop d’Estat, sinó per pèrdua de confiança, la qual cosa va permetre deixar sense efecte la seva sanció.

El Ministre Fernandez Diaz un cop més demostra les seves preferències i un personatge que en qualsevol estat mínimament democràtic hagués estat expulsat del cos militar, crec que no es pot defensar el feixisme dins una democràcia, a l’Estat espanyol te premi, i el seu càstig anterior ni tant sols era una infracció.

Aquest es el tarannà d’una democràcia que fa aigues per tot arreu i que en el seu interior guarda sorpreses ràncies com aquesta que els inhabilita per donar cap tipus de lliçó democràtica a ningú, i ens posa en la cruïlla de triar entre aquest tipus d’Estat i un nou Estat modern i amb profund respecte per la societat i la democràcia. No cal dir que la decisió es clara i cap Tribunal podrà impedir-ho.

Avui hem sabut que el President Mas signarà el decret de Convocatòria de la Consulta aquest mateix dissabte, i es posarà en marxa la maquinaria electoral. Alhora a l’ONU escoltem com Obama ens diu que la gent ha de ser capaç de decidir el seu propi futur, i que els Estats grans no haurien d’intimidar als més petits. Tot això quan el Rei Felip VI explicava un comte de fades on hi havia un Estat mil·lenari amb respecte per la seva pluralitat que es deia Espanya. La diferència entre un demòcrata i un cínic ha quedat molt clara. El mateix podem dir de Van Rompuy, president de la Unió Europea i que també ha demostrat que la paraula democràcia li va molt gran, tal com explica magistralment en Vicent Partal.

La vergonya d’Europa

Herman Van Rompuy és encara, per poc de temps, president de la Unió Europea. I ahir es va atrevir a respondre a una pregunta de Carles Boix sobre la independència de Catalunya amb aquesta frase: ‘La democràcia no serveix per a canviar fronteres.’ Ja estem bastant acostumats a aguantar estupideses prepotents per part de la mediocritat insultant que governa a Brussel•les, la mediocritat que fa perillar de debò la construcció europea. Però la frase de Van Rompuy ha anat més enllà d’on ningú no s’havia atrevit a anar fins ara i és simplement intolerable.

Què vol dir que la democràcia no val per a canviar les fronteres? Què es pensa que van fer els estonians o els eslovens? Com es pensa que formen part de la Unió Europea els eslovacs? Com s’ho faria Malta, per tenir un lloc al consell, si no fos perquè la democràcia li va permetre de canviar les fronteres? I Merkel, com hauria arribat a cap del govern de la RFA, ella que va néixer ciutadana de la RDA, si no fos perquè la democràcia fa possible de canviar fronteres?

Espere que no pronunciàs aquesta frase amb coneixement exacte d’allò que deia. Altrament, Herman Van Rompuy hauria d’aclarir-nos com és que ell en persona ha signat l’entrada de Croàcia a la Unió Europea. Vol dir, senyor Rompuy que la democràcia no serveix per a canviar les fronteres, però la guerra, la neteja ètnica, els crims en massa i la destrucció d’un país sí? Aquest és el missatge que Europa vol enviar al món? El meu vot val menys que un cadàver, cent o mil a les trinxeres de Vinkovci, senyor Van Rompuy? Vergonya! Vergonya en el nom dels pares fundadors d’Europa! Vergonya en el nom de tots els qui han lluitat durant decennis per fer de la Unió un espai de pau, llibertat i estabilitat.
Vicent Partal

La campanya pel SI SI a la Consulta del 9 N ja es prop de començar, sembla que CDC, ERC i CUP la farien conjunta amb el paraigües de la societat civil. De totes maneres no sembla que tothom tingui tant clar que ara es temps de política en majúscules i de moments cabdals pel país que superen en molt qualsevol tàctica partidista de poca volada.

Efectivament, ICV no consultarà a la militància el sentit del vot de la consulta, i ho farà sobre la proposta de la direcció “de ruptura, però inclusiva”. Camats ho justifica com a democràcia interna, que la direcció faci proposta a l’executiva i Consell Nacional i aquesta sigui la votació a la militància. Descarta la campanya conjunta, ja que diu tenen raons o arguments diferents. Som lliures. Catalunya= llibertat, seria el lema que aniria conjunt amb el Votar per canviar-ho tot.

Realment, a aquestes alçades del procés no fa de bon veure tupinades democràtiques com aquestes, que donen a entendre més falses expectatives electorals que entendre que la situació no te res a veure amb el que hem vist fins ara, i cal estar a l’alçada de les circumstàncies. A 1 mes i mig del dia que hem de decidir el nostre futur no es pot estar jugant encara entre l’ambigüitat calculada i els recomptes electorals, es com ressuscitar la famosa puta i la ramoneta que semblava ja havíem acomiadat.

Ens parlen de democràcia directa, quan no es deixa triar a la militància amb el parany de la proposta que prèviament presentarà la direcció, no em sembla que sigui massa directa.

Ens diuen que descarten la campanya conjunta per raons diferents, crec que no estem parlant del país que volem, sinó precisament de tenir-lo i aquí tots haurien de poder fer servir els mateixos arguments. El tema de canviar-ho tot està molt bé, però el que volem primer es l’eina per decidir entre tots de quina manera la podem fer servir.

Per últim, els resultats de les enquestes castiguen aquesta indefinició obstinadament, i per tant encara s’enten menys aquesta postura.

En definitiva, cal visió de país, i això exigeix deixar els jocs per un altra ocasió, la societat catalana ho exigeix.

La imminent convocatòria de la Consulta per decidir el nostre futur i la organització de la Campanya pel si condiciona aquests missatges furibunds que ens arriben de determinats personatges de l’Estat espanyol i que demostren que allunyats que estem.

Els Ajuntaments catalans s’aboquen a donar suport a la Consulta catalana, es preveu que a finals de setmana uns 700 ja ho hauran fet amb Barcelona al capdavant. Al mateix temps coneixem l’enquesta del CEO que ens diu que prop d’un 75% de la població està d’acord amb un referèndum, un 88 % acceptaria el resultat com no pot ser d’altra manera, i també que un 59% estaria a favor d’un Estat propi.

A l’altre costat gent com la secretaria general del PP De Cospedal considera insà en democràcia que un govern insti a consultar als ciutadans i denuncia agressions als membres del seu partit. La lider d’UPyD encara va més lluny i ens deixa anar que sort que a Catalunya no maten, sinó seria pitjor que lo d’ETA. També el periodista d’ABC i Telemadrid Hermann Terstch crida a que els enèmics de l’Estat siguin jutjats pel seu procés delirant i segrest de milions de catalans.

Com es pot veure, els comentaris van pujant de to, i es justifica pel nerviosisme que els provoca la simple democràcia i la decisió del poble català, alhora que la fermesa en les decisions que com es pot comprovar per les enquestes i pels mateixos plens municipals son inqüestionables i plens de valor. Pel contrari barbaritat i al·lèrgia al vot es inaudit en persones del Govern espanyol, que per reblar el clau en les seva ment malaltissa inventa agressions que malauradament pels seus objectius son fantasies i que sap no es produiran, l’excusa ETA per imposar no els funcionarà. Per altra banda Rosa Diez superant cada setmana els seus registres i desitjant aquesta violència que no arriba, esclar que per ella la simple democràcia ja es violència. Per altra banda Terstch no mereix comentari, més que constatar una afició pels processos judicials delirants preocupant i una imaginació desbordada sempre en la mateixa direcció.

En definitiva, culminem el procés, que la gent decideixi i deixem enrere aquest context de falsa democràcia i règim ranci que mai pot ser el nostre camí.

Aquest cap de setmana, per sí algú no ho tenia clar i desprès del gran pas fet pel Parlament amb l’aprovació del marc legal que ha de permetre la Consulta del 9 N. A la Festa de la Rosa del partit socialista, el seu nou líder, va fer bo, allò que deia en Pla, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Pedro Sanchez, ens diu que aquí s’ha defensat els drets dels treballadors i la llibertat amb sang d’andalusos, extremenys i castellans recordant que hi ha carrers a Madrid i altres ciutats espanyoles amb noms de personalitats nascudes a Catalunya. Acusa ERC de pactar amb CIU, o sigui pactar amb la dreta catalana i ho contraposa als ideals socialistes que volen construir ponts i no dinamitar-los. Ha criticat que Mas sacrifiqui l’atenció als més dèbils i faci retallades amb educació o sanitat per entregar-se a la independència. Ha titllat Mas d’insensat per fer triar entre ser català o espanyol, i en un últim acte de cinisme ha recordat Maragall i la seva malaltia.

No hi ha dubte, o encara no s’ha assabentat de res, o pot canviar de partit quan vulgui, ningú no notarà la diferència. Ens parla dels drets dels treballadors, com si aquí no es consideres català a tothom sense distinció d’origen, cosa que no es pot dir igual de l’Estat espanyol amb els catalans, i ho certifica quan posa com un mèrit els noms de carrers de catalans a l’Estat, com si fos una cosa extraordinària, no hauria de ser normal si ens consideren espanyols.

Parla de pactes Esquerra i dreta a Catalunya, quan el seu partit a pactat contra la consulta i normalment contra Catalunya amb els Populars sempre que fa falta. Ens parla de ponts de diàleg, quan es precisament el que ha demanat Catalunya des de l’inici del procés i s’ha trobat amb la negativa absoluta per resposta. Ha utilitzat al demagògia barata amb les retallades sense explicar el tracte fiscal rebut pel Govern Central, els molts incompliments amb Catalunya tant amb el seu Partit com ara, i el tracte discriminatori constant que ha portat a les retallades com única alternativa, per no dir les que el tripartit amb el seu partit al capdavant ja va executar, crec que se’n diu memòria selectiva.

Parla de triar entre ser català o espanyol, quan un 80% de la població vol votar a la consulta i no es un problema identitari, ni de sentiments, es un problema de supervivència com a poble i amb respecte a tota la resta. Sobretot un problema de democràcia.

Per últim, donar suport al President Maragall a aquestes alçades, quan van ser els que el van empenyer a la seva caiguda pel tema estatutari, francament es tenir molta barra.

En definitiva, i com deia, cap canvi a l’horitzó, i incomprensió per variar amb Catalunya.

Escòcia ha guanyat, el Regne Unit ha guanyat, Europa ha guanyat i sobretot la democràcia ha guanyat. Sentir en David Cameron dir que estima el Regne Unit, però que també es un demòcrata i havia de fer el possible per donar la veu al poble escocès que la reclamava. Per altre banda escoltar Salmond valorant l’1´6 de milions de votants per la independència i demanant acceptació dels resultats com no pot ser d’altra manera.

Ha guanyat una nova manera d’entendre Europa, unes nacions que volen ser elles mateixes i deixar enrere aquests macro estats que s’han convertit molts cops en taps per la democràcia i la mateixa construcció europea. S’ha demostrat que el poble decideix i el resultat ben bo es, i sobretot s’ha demostrat que el tarannà democràtic, lleis a banda es simplement donar la paraula a la ciutadania, altra cosa no es democràcia i els moviments que van sorgint en aquest camí ho demostren, deixant ben clar que dret a decidir no vol dir independència com ens volen vendre.

Ara ens toca a nosaltres, i cap estat del segle XVII, ancorat en el passat i sense voler evolucionar ho podrà aturar. Es la força de la gent i aquesta decidirà el seu futur com no pot ser d’altra manera.

Sap greu, Escòcia. És l’hora de Catalunya

Finalment no hi ha hagut el miracle escocès. El resultat del referèndum no és pas cap mal resultat, comparat amb el que anunciaven les enquestes ara fa poques setmanes, però és cert que la passió d’aquests darrers dies de campanya havia fet pensar que tot era possible.

No ho ha estat pas. Tanmateix, ni el Regne Unit ni Europa no seran mai més com eren. La perspectiva de la independència d’una part de la Unió s’ha fet real i tangible, i tant Londres com Brussel•les han entès que no es podia ajornar un debat que el govern espanyol pretén fer veure que és inexistent. Els escocesos han fet el primer pas, un pas que, malauradament per a ells, no han pogut completar en aquesta avinentesa, però que la història sempre servarà com l’inici d’una nova era política: la del debat democràtic sobre les fronteres.

I aquesta nova era avui mateix té continuïtat al Principat. Aquesta vesprada, el Parlament de Catalunya oficialitzarà l’aprovació de la llei de consultes i marcarà el punt d’eixida cap a la consulta del 9 de novembre. No haurà passat ni un dia, doncs, entre la resolució del referèndum escocès i l’anunci del referèndum català. Les diferències entre l’un cas i l’altre són tan òbvies que no cal ni remarcar-les. Però alerta: ho són en bé i en mal.

En mal, perquè l’actitud del govern espanyol és lamentable –i segurament en aquest sentit el no escocès és una bona notícia per a nosaltres, car se’n derivarà més pressió per a resoldre el conflicte català. Però també en bé, perquè tots som conscients que ací la victòria del sí-sí és molt més que una hipòtesi, és gairebé una certesa.

Des dels Països Catalans, doncs, una abraçada als amics d’Escòcia. Avui mateix us prenem el relleu, conscients de la responsabilitat que assumim. I segurs que, guanyant, us farem guanyar també d’alguna manera a vosaltres.
Vicent Partal

Avui Escòcia està decidint el seu futur democràticament i civilitzadament, amb la força del vot i les urnes, com se suposa hauria de ser en aquesta part que anomenem primer món. De moment no hi ha hagut cap cataclisme mundial, ni cap desgracia estratòsferica que alguns van pregonant. Simplement es la normalitat en el segle que vivim, on les persones som importants, tenim drets i deures, apart de ser els protagonistes i autèntics factors de decisió d’un país.

A Catalunya amb la resolució aprovada ahir amb 89 diputats de 135 de suport, i donant llum verda a la consulta del 9 de novembre i la preparació de les estructures d’Estat urgent en cas de victòria del Si, es dona un pas més, per una banda es torna a deixar en ridícul aquells ancorats en el passat i que guiats per la seva ideologia segueixen dubtant de tal o qual partit. Per altra banda es dona un missatge molt clar que la democràcia no es pensa arronsar davant un Estat ancorat en el passat i amb el dret de conquesta com a principal llei a complir.

Vull destacar com esportistes de la talla de Gerard Piqué, Xavi Hernandez o els germans Gasol s’han destapat les últimes hores donant suport a la Consulta i al dret a decidir amb frases com “Necessitem votar” o “Dret a expressar-se”. Es un pas endavant i que com fruita madura anirà en augment, ja que qualsevol demòcrata no pot parlar d’altra manera, independentment de la seva posició final a l’urna.

A l’Estat tenim personatges com Pio Garcia Escudero que ens diu que tot tornarà a la normalitat, suposo que la normalitat seva es deu referir més prop de la imposició i el pensament únic que de qualsevol gest democràtic, o els intents de Populars i Ciudadanos al Parlament amb excuses absurdes per intentar evitar una resolució com l’esmentada tant majoritària i abandonant la sala cuita-corrents, hauríem de preguntar si es que no creuen en les majories, segurament tenen un gran problema.

El mateix problema del president espanyol i els seus negres auguris per qualsevol nou Estat creat, com si fos una cosa estranya en els temps.

En definitiva seguim avançant, independentment del resultat escocès, ningú entendria que uns ciutadans puguin gaudir de més drets que els altres, i en aquest cas Catalunya no ho pot permetre.

L’Hora de la veritat s’acosta, i davant aquelles persones que fan mil i una interpretacions interessades o no i que sempre troben tots els fantasmes de la marxa enrere i la renúncia prop de treure el cap, veiem com la realitat es tossuda i les forces pro consulta han pactat seguir endavant i fer tot el possible per preparar la consulta i el full de ruta a partir del 10 de novembre en cas de victòria del SI SI. Per tant en aquests moments decisius per la nostra història recomanaria calma i viure com es mereix aquestes pàgines de la nostra nació amb la confiança que fins ara ens ha demostrar el nostre Govern i les forces que li donen suport.

Que saltin junts!
Vicent Sanchis
Ho declarava Oriol Junqueras en una entrevista ahir a El Mundo: “Ha arribat el moment de saltar-se les lleis espanyoles”. Potser a aquestes alçades encara hi ha algú que no se n’ha assabentat. Sordeja temeràriament. Caldrà saltar-se les lleis espanyoles, substituir-les per un marc legal menys hostil i propi, per arribar a votar, primerament, i a la independència després. Sempre ha estat així i sempre s’ha fet així. Sempre s’haurà de fer així mentre una de les parts en litigi no reconegui l’altra. L’Estat britànic pot fer totes les trampes del món i llançar l’escopeteria bancària i financera contra la independència d’Escòcia, però a Escòcia no li caldrà saltar-se la legalitat britànica perquè les lleis fetes per la majoria anglesa respecten els escocesos. Espanya no és el cas i ací caldrà saltar.

El problema és el com i el quan. N’hi ha que no ho veuran clar mai. És aquell salt impedit del que fa una correguda enorme i després s’ho repensa en el darrer moment i s’atura. Encara sort si no cau i es trenca el nas amb tant d’ímpetu. Aquest és el paper que els dirigents d’Esquerra atribueixen als de Convergència. “Prendran tot l’impuls del món i no saltaran”, reneguen. També n’hi ha que ho veuen clar massa aviat. Són els que ara exigeixen que es posin les urnes al carrer ni que sigui per demostrar que els Mossos d’Esquadra obeiran les ordres d’un tribunal espanyol. Els que repiquen que aquest és el millor moment sense haver mesurat bé si realment ho és. Els temeraris que poden fer fracassar l’intent per una impaciència agressiva. Aquesta és la intenció que els dirigents de Convergència atribueixen a Esquerra. “Volen que ens estimbem nosaltres i ens estimbaran a tots”, es queixen.

Tot plegat no s’acaba d’entendre. No s’entén la desconfiança crònica dels uns i dels altres. La història recent sembla no haver servit de res. Convergència té els seus errors originals. Esquerra no és la Immaculada Concepció. Hi va haver un moment en què els odis els rossegaven. Això és cert. Com també ho és que només es pot explicar on som perquè els uns i els altres els han deixat de costat per entendre’s estratègicament. L’entesa s’ha de mantenir. No cal que s’estimin, però tampoc no poden tornar al foc ni que sigui soterrat. Convergents i republicans han de ser conscients que caldrà saltar. I que ho hauran de fer plegats. Per respecte a la gent que els vota, per instint de supervivència nacional, només s’han de posar d’acord en el moment en què les conseqüències del salt portaran a l’altra riba i no al riu. El principal error de partida, el que desestabilitzarà el salt o l’impedirà, és la desconfiança desbocada. Com es poden desequilibrar dos que salten junts?

Voldria destacar del discurs del President Mas d’ahir al Parlament, que no hi haurà el sempre esmentat xoc de trens, ja que circulem per vies diferents. Em sembla que reflecteix perfectament la nostra posició i la de la paret que tenim al davant del nostre nas.

Entre moltes altres reaccions, sentim el Ministre Margallo parlant fins hi tot de suspensió de l’Autonòmia o el Ministre Fernàndez Diaz tant curos amb segons quins continguts a la xarxa i que ara amb una amenaça des d’un partit polític cap a un President ho resol demanant un perdó.

Aquestes son les vies diferents i no d’altres. Un ministre ens amenaça en clausurar les nostres institucions pel simple i gran atreviment d’exercir el nostre dret a vot en una suposada democràcia. Crec que ha quedat clar que hem de fer el possible per arribar a les urnes el 9 N amb les condicions exigides, si aquestes no son possibles, llavors podríem parlar d’unes eleccions i posterior declaració, però no abans. Les mascares han caigut i molts han obert els ulls i tornant al passat amb imatges ja oblidades. Per altra banda comprovem com una amenaça de mort per part d’un partit no provoca com a mínim la substitució del militant o càrrec popular que l’ha realitzada, simplement per higiene democràtica.

Insistir amb l’acord es una bona cosa, però siguem conscients i segurament el desembre passat al acordar data i pregunta ja intuíem que això no seria possible, per tant no mostrem sorpresa i ensenyem el món quin tipus d’Estat ens governa i quin tipus de democràcia ens pretenen fer empassar.

Per altra banda i veient personatges com Monago a Extremadura i les seves paraules que ens reafirma en que som una simple colònia i no podem aspirar a res més. Per tant desmuntem la teoria de que el dret a l’autodeterminació nomes era pels estats colonials, que som realment?.

Encara n’hi ha que pretenen dividir families i crear traumes allò on no n’hi ha. Cal mantenir la unitat política i la pressió civil, crec que amb això n’hi haurà prou per arribar a bon port.