ALBERT CORTES MONSERRAT

La propera impugnació del 9 9N es qüestió de dies, com sempre en nom de la Constitució i de protegir els drets dels catalans, que no tindria prou garanties democràtiques a la votació. De fet cal tenir molta barra per ser un Govern que pertany a un partit tacat de corrupció pels quatre costats i un Estat que s’enfonsa en el seu mateix fangar, per dir que es preocupa pels nostres drets, uns drets per cert mai tinguts en compte per l’Estat. Encara més greu posar-se a la boca la paraula democràcia quan l’han feta a mida com explica molt bé en Víctor Alexandre. Ara toca la política i la valentia, poca cosa queda per negociar, almenys prèviament.

Legalitat contra democràcia
Víctor Alexandre
La legalitat és l’arma més poderosa de les dictadures. S’estira i s’arronsa com un xiclet i marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. Si aquest poder absolutista se sent fort i segur de si mateix, pot arribar a mostrar-se complaent en alguns detalls. Però si se sent amenaçat i dubtós de les seves forces, reacciona amb còlera i no escolta raons. La llei, per tant, una llei feta a imatge i semblança seva, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar. Sempre ha estat així i em temo que sempre ho serà.

La llei, en estats democràtics, deia que les dones eren éssers inferiors als homes; la llei, en estats democràtics, deia que els negres eren éssers inferiors als blancs; la llei, en estats democràtics, deia que les dones no podien votar; la llei, en estats democràtics, deia que els negres no podien compartir el mateix espai que els blancs. Era la llei. Ho deia la llei. I els polítics que la redactaven, els policies i jutges que la preservaven i els ciutadans que se’n complaïen es deien demòcrates i es consideraven gent civilitzada i respectuosa amb els drets humans. Molts, fins i tot, anaven a missa cada diumenge i es declaraven creients i temorosos de Déu. ¿Però com és que no tenien cap remordiment?, es preguntarà algú. Com és que sortien de casa i es passejaven pel carrer sense que els caigués la cara de vergonya? Doncs perquè la llei els protegia. Tots ells eren gent virtuosa, gent d’ordre, gent de seny, i no veien cap motiu per anar amb el cap cot. Els insolidaris, els problemàtics, els pertorbadors, els qui fracturaven la societat amb les seves demandes, eren les dones que volien tenir els mateixos drets que els homes i els negres que volien tenir els mateixos drets que els blancs. On s’és vist!

La llei, com veiem, és la gran coartada de l’absolutisme. Si la llei no parla d’igualtat entre blancs i negres, qui en fractura la convivència és el negre que pretén aquesta igualtat; si la llei no parla d’igualtat entre homes i dones, l’esgarriacries és la dona que no s’hi avé. I si tots dos, negre i dona, persisteixen en la seva dèria, cal que caigui sobre ells el pes de la llei perquè aprenguin a ser submisos i a no plantejar demandes delirants i pròpies de ments perverses. Per a l’absolutista, la democràcia és filla de la llei i no pas la llei filla de la democràcia. L’absolutista, per començar, fa una llei que li garanteixi una majoria perpètua, i, tot seguit, d’aquella llei, en diu democràcia. I com que la democràcia és la seva llei, tot el qui gosi incomplir-la serà processat per desobediència i prevaricació en nom de la democràcia.

L’absolutista branda la llei contra el dret dels pobles a decidir el seu destí, perquè no té arguments democràtics per oposar-s’hi. Sap que la democràcia no es fonamenta en la mordassa, sinó en el respecte; sap que la mordassa és el recurs del qui no respecta el dret de l’altre a ser ell mateix. Però no ho pot admetre perquè la longevitat del seu poder és impossible sense el silenci del captiu. Per això s’obsedeix a impedir que el captiu pugui parlar. Pensa que si ningú no li sent la veu, mai ningú no podrà dir que volia la llibertat. El captiu, per tant, només té un camí: transgredir la legalitat.

Ja hi tornem a ser la que anomenaven consulta de costellada, al veure que agafa cada cop més volada, el President Rajoy ens diu que sempre es complirà la llei, que es veu no inclou votar en una democràcia, ens diu que tornarem a l’Edat Mitjana, i qualifica d’acte mesquí la utilització de funcionaris. Per altra banda el Diari El Mundo, anava a escriure mitjà informatiu, però evidentment seria una fantasia, ens diu que en les meses nomes hi haurà partidaris de la independència i ens compara amb el Ku Klux Klan. Per últim Iceta en un nou acte, aquest si de mesquinesa compara les possible eleccions de caràcter plebiscitari amb les que feien els dictadors a l’Alemanya del 33 i Hitler de protagonista, es a dir ens tornen a dir nazis. Potser ja n’hi ha prou.

Efectivament, Rajoy ens confirma que si una llei dins d’un Estat democràtic prohibeix votar i saber l’opinió de la gent per resoldre un problema, o be no es una democràcia o be la llei falla. Diu que tornarem a temps remots per voler ser independents, caldrà que torni a revisar els mapes del món i vegi la creació imparable de nous estats que la majoria els ha anat molt bé per la seva economia i cohesió interna, no serà ell que te en ment els senyors feudals i els seus vassalls per argumentar la seva negació al segle on vivim. Ara busquen com impugnar que la societat no es pugui expressar amb les condicions que ens han deixat, en un intent desesperat de continuar reivindicant allò de “una grande y libre”.

El Mundo ara ens comparen amb el Ku Klux Klan ja que diu tots els membres meses seran d’una opció concreta, han mirat de qui es la culpa això, qui ha prohibit reiteradament la democràcia i qui obliga a fer una nova consulta per la porta del darrera, segurament no els interessa, qui ha retallat garanties democràtiques es l’Estat espanyol no pas la Generalitat.

Premi a la mesquinesa amb repugnància per Iceta i la seva comparació amb el nazisme que l’uneix per si hi havia algun dubte amb Populars i Ciudadanos i el seu insult preferit. De totes maneres amb un afegit, la manipulació de la historia, ja que les eleccions alemanyes del 33 guanyades pel partit d’Adolf Hitler no tenien caràcter plebiscitari, cosa encara més greu i obviant les del 31 a l’Estat espanyol impulsades principalment pel Partit Socialista.

Una manipulació barroera i insultant que demanaria unes disculpes, i que defineix perfectament aquest personatge. Ja n’hi ha prou de comparar uns ciutadans amb una papereta i unes urnes per decidir el seu futur amb l’horror del nazisme. Fins hi tot per un Estat tant ranci com l’espanyol es intolerable.

Efectivament, l’efecte Podemos amb el seu portaveu i estratega de la formació Iñigo Errejon, ens diu ben clar que la decisió sobre el cas català, no és sols catalana, també és espanyola, i no reconeix la sobirania catalana. Es belluga entre dues aigües com per exemple Iniciativa, però sota la capa de renovació, la casta i altres paraules de manual de màrqueting, i concretament sobre Catalunya, els vells tics de sempre. En Francesc Puigpelat en fa una anàlisi prou acurada d’aquest fenomen pels que encara no han obert els ulls.

La incògnita de Podem(os)

Francesc Puigpelat
Afirma gent suposadament ament ben informada que les reticències d’Artur Mas a convocar eleccions anticipades a Catalunya vindrien de la por a la irrupció de Podem/Podemos al mapa polític català. Segons aquesta teoria, algunes enquestes indiquen que la formació de Pablo Iglesias podria arribar als 12 diputats, i que esgarraparia prou vots a ERC com per impedir que CiU i els republicans sumessin la majoria dels 68 diputats.

Bé: és una opinió acceptable, però bastant discutible. En primer lloc, perquè el ja assegurat èxit de la no-consulta del 9-N provocarà un efecte d’arrossegament molt fort sobre tot l’electorat sobiranista, i perquè el un hipotètic programa conjunt de CiU i ERC, que probablement inclouria la DUI, implicaria una gra polarització de l’electorat en torn a la qüestió de la independència.

I aquí passem a la segona qüestió. En unes eleccions d’aquestes característiques, amb un únic punt a l’agenda Podem té molt poc a oferir. La pregunta que se li farà a Pablo Iglesias i als seus, aquí i a Madrid, es repetirà milers i milers de vegades: “Esteu a favor de la independència, o no ho esteu?” Fins ara, el Podemos estatal s’ha mostrat contra la independència, però a favor del dret a decidir, de manera bastant semblant a Izquierda Unida o, a Catalunya, ICV. És a dir, ha evitat mullar-se.

Ara bé: arribat el moment de la veritat, Podemos s’haurà de decidir. Haurà de manifestar clarament, si està a favor o no de la independència, i aleshores començarà a patir en carn pròpia els problemes que ha tingut sempre el conglomerat PSC-PSOE, per ser alhora català i espanyol. Si Podemos es declara independentista, Pablo Iglesias serà massacrat a Madrid i perdrà opcions a les eleccions espanyoles de l’any que ve, que són les que de debò li interessen. Si Podemos es declara unionista, molta gent d’esquerra del Catalunya preferirà votar a opcions com ERC, les CUP o fins i tot ICV (segons com Herrera s’acabi decantant).

De forma que Podemos no és un problema per a Artur Mas i Oriol Junqueras, sinó al contrari: Mas i Junqueras són un problema (i dels grossos) per a Podemos, perquè l’obligaran a mullar-se en un territori enormement incòmode. És per això que no m’estranyaria que Podemos, al•legant dificultats logístiques i manca de temps i diners, renunciés a presentar-se a les eleccions més importants de la història de Catalunya. I ho faria perquè el seu objectiu és un altre: Madrid.

El Govern amb una amplia majoria del Parlament favorable va aprovar el Decret de Pobresa Energètica on famílies en situació de vulnerabilitat es fes efectiva la moratòria amb la qual no es pugui tallar ni la llum ni el gas en el període de novembre a març. Per cert l’hivern passat van acollir-se al mateix, prop de 500 famílies.

Aquesta iniciativa social i de protecció de la gent més dèbil dins la societat, unes mesures que qualsevol Govern hauria de confirmar com a prioritat ha estat suspès pel TC degut al recurs presentat pel Govern espanyol amb les següents i principals motius:

Consideració que la Generalitat envaeix les competències de l’Estat, ja que la definició de persones vulnerables es una discriminació respecte a ciutadans d’altres comunitats.

Recrimina que el subministrament no es pugui tallar de novembre a març i que es pugui tallar entre abril i octubre, cosa no prevista en les lleis i afectaria resta consumidors espanyols.

Les energètiques i administracions no poden arribar a acords, ja que nomes ho pot fer el Govern espanyol.

Realment, indignant les explicacions del Govern espanyol per impedir que aquestes famílies sense recursos els tallin aquest subministrament justament quan fa més falta, a l’hivern, i que la suspensió afecti precisament aquests mesos. El més elemental sentit comú ens diria que en comptes de parlar de competències i discriminacions seria més lògic agafar exemple i ampliar aquesta iniciativa a tot l’Estat espanyol, en comptes de condemnar aquest sector de gent a Catalunya com si fossin un rebuig o de segona per no molestar a la resta d’altres comunitats que no gaudirien d’aquesta mesura.

Aquella explicació dels mesos entre estiu i hivern arriba al cinisme més absolut i la burla als mateixos implicats ja que la calefacció principalment s’utilitza a l’hivern i no a l’estiu, per tant la prioritat es clara.

Per últim els acords amb aquests lobbys elèctrics, precisament molts un cementiri d’elefants de polítics fora de la política i gran negoci amb el Govern espanyol.

Una nova falta de respecte i tracte sense excusa cap a Catalunya, i alguns encara es pregunten perquè volem marxar. Veure per creure.

Per ser una simple costellada el 9 N i unes eleccions autonòmiques les anticipades segons ens volen vendre, veiem que fan molt de soroll tots els mitjans del règim com La Razon, El Mundo, Periodico, Vanguardia, opinadors d’aquí i d’allà. Ves que no sigui que ens volen fer jugar al joc de la confusió i l’engany.

Sembla que la nova Consulta va creixent dia a dia, i pot ser un gran baròmetre de l’aire que respira el país, cosa evidentment que no desitgen. Saben perfectament que qualsevol consulta vinculant o no, te unes conseqüències polítiques, i com que això no deixa de ser un problema polític, ja hem arribat al final del camí.

La famosa llista unitària, ens volen vendre que es basa en interessos de partit, que si CIU hi es interessada per dissimular la seva patacada electoral i de pas frenar el seu principal competidor, com es Esquerra, que si aquesta acarona la presidència de la Generalitat, i no es partidària de perdre la oportunitat. Fins hi tot en Xavier Sardà pretén enganyar al personal dient que la llei d’Hondt perjudicaria una llista d’aquestes característiques, veure per creure.

De fet aquesta llista de PAÍS, i ho poso en majúscules per que aquest ha de ser el seu objectiu amb persones de diferents partits i de la societat civil amb un únic punt de programa ben clar i entenedor en forma de DUI generaria una gran il·lusió i alhora confiança en haver fet les coses bé i amb una visió general i no petita com fins ara. De cara a l’exterior seria un missatge d’una potencia molt gran que no deixaria dubtes de la nostra voluntat transversal i que res te a veure amb esquerres, dretes o personalismes. Per altra banda la famosa llei d’Hondt precisament l’avalaria ja que no dividir el vot en diverses formacions asseguraria un millor resultat, tenint en compte que es busca la majoria absoluta al Parlament i com més amplia millor.

En definitiva, l’Estat espanyol i els seus col·laboradors arriben al punt de desesperació al veure que no poden aturar una gran explosió de democràcia el 9 N, i una llista guanyadora en les definitives eleccions que saben tindran molt poc d’autonòmiques i molt de nacionals. Cal acabar la partida.

Aquest diumenge per boca de l’ANC i Òmnium la societat civil va tornar a parlar, la que de moment i majoritàriament es mobilitza, i que constata per lògica una clara majoria visible, de moment no creiem en els fantasmes de majories invisibles que alguns pregonen i que mai es veuen. De totes maneres hem comprovat en l’espai d’una setmana i en el mateix lloc la diferència entre enormement ple i mig buit, oi Sra. Camacho.

Tanmateix, una paraula va sobrevolar l’escenari molts cops “unitat”, aquesta es la clau de volta, la societat no ordena els nostres representants o al President que ha de fer, però expressa el seu clam que lògicament ha de ser escoltat per la representació política de la mateixa. La societat demostra que esta ferma, preparada i vol finalitzar el procés sense més dilacions, per tant estic segur convertirà la Consulta del 9 N en un altre cop d’efecte a nivell internacional i vol el proper pas i definitiu ben aviat.

El problema rau en aquest segon pas, i allò sembla tant difícil de posar el País per davant del Partit. El que hem començat a veure dilluns amb reunions a diverses bandes, i critiques al President per la decisió de la nova consulta en primer lloc, no es un bon començament. Que no volien fer una consulta doncs?. En que quedem, l’altre era inviable, l’Estat espanyol li feia, per tant topar contra una roca i utilitzar el victimisme no tenia cap utilitat. Ara podem fer una gran festa de la democràcia, i ja lligada amb el pas definitiu, cal blindar-la i fer-la el més semblant possible a un referèndum oficial, depèn de nosaltres i no caure en els paranys de sempre.

Tanmateix la segona part, es molt clara, un sol punt en el programa, persones dels partits i la societat civil, i aconseguir aquesta majoria parlamentària que units es més possible per la llei d’Hondt, i alhora enllestir les estructures d’Estat mínimes com l’Agencia Tributària per proclamar independència i negociar sobre aquesta base el repartiment de bens amb l’Estat i la nostra acceptació a nivell internacional amb les autoritats.

Cal aquest pas, i no seguir l’exemple de persones com Herrera i Camats dient que no aniran a votar. Aquests son els del dret a decidir i defensa del vot, potser una mica de responsabilitat i veure el que demana la societat no aniria malament.

Com diu la campanya, Ara es l’Hora. La nostra societat seguir demostrant la seva maduresa com a poble i que simplement vol decidir el seu futur sense haver d’escoltar més actituds i indignes representants com Sanchez Camacho, Rivera, Iceta, Duran fent mans i mànigues per impedir que expresem la nostra voluntat, senzillament es inconcebible. La nostra classe política, durant 300 anys malauradament no ha exercit d’Estat, però ara ha de fer un curs accelerat i adoptar aquest sentit a les seves decisions, ningú els podria perdonar no haver-ho fet.

Sincerament
Odei A.-Etxearte
Hi haurà plebiscitàries i una llista “de país”. L’ANC, Òmnium i les bases dels partits sobiranistes empenyen amb massa força perquè el procés acabi en un prematur fracàs. Els interrogants són si Artur Mas encapçalarà la candidatura, quin serà el lloc d’Oriol Junqueras i el calendari de la declaració unilateral d’independència dins del programa. CDC la preveu després d’encetar un últim procés de negociació amb l’Estat espanyol. ERC la vol immediata. Sembla que hi haurà eleccions refrendàries i que la societat civil haurà demostrat una altra vegada que té més capacitat per estar a l’alçada del clam del carrer que el govern i el Parlament. Ho veurem aquest diumenge, quan l’ANC i Òmnium concretin la seva proposta. Però no podem encarar aquesta nova fase del procés sense haver paït el que ha passat aquesta setmana ni aprendre’n la lliçó. No es pot aconseguir la independència amb maniobres pròpies de l’autonomisme i la mirada estancada en les pròximes eleccions, a no ser que CDC i ERC es discuteixin per gestionar un autogovern miserable. I és evident que no.

Ningú no se salva de la clatellada si destapem la caixa dels retrets. Però em sembla necessari obrir-la una mica abans de tancar-la per sempre. Entendre tots els actors per avançar amb més força. Artur Mas es va avançar rebaixant la transcendència política del 9-N per intentar encapçalar la llista unitària. Els convergents consideren que aquest és el camí per arribar a l’estat català. Ha estat el seu pla des del principi i l’han aplicat a costa de ser calculadament ambigus davant de la possibilitat de tirar endavant la consulta tant sí com no i amb el risc que molts, començant per Junqueras, hi hagin deixat de confiar. És legítim i comprensible. També ho és que ERC ja no se’ls cregui i que hagi desitjat agafar les regnes governamentals tot i haver d’admetre, alhora, que no podria pilotar un procés d’independència tota sola encara que guanyés les properes eleccions.

Els uns i els altres se saben abocats a engrossir l’anomenada candidatura unitària. Però arriben a les negociacions amb el desgast de les dues últimes setmanes. Es podria pensar també que Junqueras no ha estat capaç de collar prou el govern perquè vulnerés la llei espanyola, que ERC no ha estat la primera a afrontar els perills de la desobediència que predicava des dels municipis i que a darrera hora va deixar sola CDC amb les urnes i les paperetes. Les realitats són complexes i polièdriques. El mirall es trenca en mil bocins quan t’hi encares. Som d’una bellesa complicada, els humans.

També s’entén que Joan Herrera hagi aprofitat el primer replà per abandonar una ascensió massa arriscada que forçava ICV-EUiA a decantar-se sobre l’estat català. L’ecosocialista avançava a empentes i rodolons pel fal•laç camí de les garanties democràtiques. El que vivim és un procés d’independència i la consulta ha estat un instrument, mai una finalitat, tot i que la ciutadania no n’hagi estat prou advertida. I enmig de tot plegat, una Unió que s’ha deixat dur per CDC sense atrevir-se a desafiar el pare i una CUP amb un aparell digestiu a prova de contradiccions i un sentit d’estat que algú trobaria impropi d’un partit assembleari.

Que hi hagi llista conjunta, sí. Però posats a confrontar realitats i encara que sigui tard, m’hauria agradat que el govern i els partits sobiranistes haguessin anunciat, la mateixa nit de la suspensió de la llei de consultes i del decret, la formació d’un govern de concentració amb un objectiu únic: fer la consulta amb una estructura reforçada per afrontar les represàlies de l’Estat espanyol. És a dir, amb observadors internacionals, una obediència estricta a la legalitat catalana, un equip de funcionaris voluntaris protegits pels serveis jurídics de la Generalitat, a punt per entomar la bel•ligerància dels advocats i la fiscalia general de l’Estat, i una caixa de resistència per garantir la supervivència de les famílies dels treballadors públics que es jugaven la pell pel dret a decidir de tots. Potser és veritat que l’administració catalana no hauria resistit la convocatòria davant d’un govern espanyol totpoderós i que ni els partits ni el carrer estaven preparats encara per apujar fins a aquest grau el nivell de la reivindicació. Però potser Mariano Rajoy no hauria gosat enviar a judici milers de persones, començant pel president de la Generalitat i els honorables consellers multicolor del govern de concentració. No ho sabrem mai. El món ens mirava. Encara ho fa.

Sincerament, no crec que hi hagi seguretats en aquest camí ple d’esbarzers. Hi ha poques certeses i el govern, els partits i la societat civil hi avancen prenent decisions determinants i irreversibles. Votarem en unes eleccions plebiscitàries i el 9-N serà una gran mobilització: una estranya Diada nacional en ple novembre i convocada per Mas. Sigui com sigui, hi hem de ser tots. Hi insisteixo: tots. L’alternativa és un precipici sobrevolat per carronyaires. El 9-N, recomptem-nos i recomencem.

En el primer apartat trobaríem Miguel Angel Rodriguez, portaveu d’Aznar a la seva època, i ara tertulià embogit que ha creuat totes les linies vermelles que en un teòric estat de dret es poden fer. Aquest personatge deixa enregistrat “que l’ùnic que li falta a Mas es un afusellament”, coincidint amb el dia de l’aniversari de l’afusellament del President Companys.

No cal dir que Antena 3 en un estat i amb un tarannà democràtic hauria expulsat el subjecte, que no es el primer cop que traspassa tots el límits, i demostra un cop més que quan es tracta d’anar contra Catalunya els nivells de tolerància son totalment diferents, aquesta deu ser l’estimació, o la constatació d’aquella frase que tots els espanyols som iguals davant la llei, suposo que ni amb això Catalunya te comparació amb ningú.

Pel que fa al realisme, i un cop passat el terrabastall dels partits i la nova proposta de 9 N, cal valorar amb serenitat el nou escenari. Aquest passa per intentar recomposar aquesta unitat política que tanta força podia transmetre. Però més enllà d’això, el vertaderament important es que la societat civil segueix portant la veu i el motor de tot el procés, i arriba el moment de passar de la visualització a la culminació del mateix procés, això es vàlid per la societat, però també pels partits.

El nou 9 N, si finalment no es prohibit, i les condicions son adequades dins dels paràmetres que l’Estat ens obliga a bellugar-nos, deixarà en evidència al Govern espanyol faci el que faci,i hauria de ser un clam més per ensenyar al món que el procés es viu i vol ser resolt com nomes es pot fer en una societat democràtica i civilitzada.

Alhora cal ja determinar quan seran les Eleccions convertides en plebiscitàries i on una candidatura conjunta entre societat i partits favorables a la independència sense ambigüitats i amb un únic punt al programa en forma de Declaració al Parlament, han de ser la prova del cotó i la vertadera consulta per finalitzar el procés i posar a prova la maduresa dels partits i de las societat en general. Ara es l’Hora.

Avui hem vist els primers cara a cara al Parlament desprès del terrabastall d’ahir. Deixant de banda la part que sempre va contra la democràcia, volia destacar l’actitud d’ICV, una formació que encara no ha estat capaç de definir-se en la decisió més important de la seva història, i que ara en boca de la seva coordinadora, no sap si anirà a votar ja que no li ofereix prou garanties democràtiques. Cosa curiosa, ja que van ser els primers en fer-ho pel simulacre anomenat Multi referèndum i ofereixen com alternativa a la nova Consulta una recollida de signatures, fantàstic. Sembla que tothom comença a quedar retratat. Realment com diu l’Àstrid Bierge hi ha un cartutx molt potent a la recamara i que nomes depèn de nosaltres, aprofitem-lo.

L’últim cartutx que ens queda
Àstrid Bierge
El que ahir vam veure no va ser el trencament de l’acord signat el passat desembre. L’any passat es va pactar la data i la pregunta de la consulta, però no es va consensuar el preu a pagar per ella ni el seu significat concret. Com que això mai no es va consensuar, el consens no s’ha pogut trencar. El pacte no incloïa les decisions que s’estan debatent ara, i és evident que a l’hora de la veritat el contracte és insuficient per fer front a la situació.

D’una banda, ERC i la CUP volen fer la consulta seguint fil per randa el decret i volen que sigui la sentència popular definitiva. De l’altra, CiU ni vol trencar la legalitat espanyola en aquest punt ni vol que una consulta sigui el veredicte final. I lluny, molt lluny, està Iniciativa, que no vol ni saltar-se la legalitat, ni que la consulta sigui considerada un referèndum, ni fer una consulta alternativa ni fer unes eleccions plebiscitàries. El que vol, ho va dir Herrera, és que el 9N la gent es concentri davant dels col•legis electorals tancats i es recullin signatures per saber quanta gent ha participat a la mobilització! O sigui, carreguen contra la ‘paraconsulta’ del Govern perquè dóna “gat per llebre” -cito Herrera-, però a canvi no proposen una consulta desobedient i definitiva, com fan ERC i la CUP, sinó que ofereixen una simple recollida de signatures al carrer! Wnkdhfjkhjfkdhbshjkfg….

Artur Mas, durant la seva compareixença, va instar els partits a tornar a trobar el consens, com si el Govern que encapçala i que ha pres la decisió de fer una versió B de la consulta no fos de cap partit… Com si el Govern no fos una part activa d’aquesta separació política… Aquí va fer trampa. No només hi ha participat, sinó que davant la divisió, el Govern ha utilitzat el seu poder executiu per implementar la via que ha considerat adequada. Calia decidir com respondre a la suspensió del TC, i com que els partits no s’han posat d’acord, CiU, que és el partit que governa, ha decidit la resposta unilateralment.

Ara bé, insisteixo, falta un mes pel 9N i les diferències que han sortit ara són les mateixes que haguessin sortit després d’unes quantes reunions maratonianes més. Per tant, tampoc no em sembla just que Junqueras doni tota la culpa de la separació a CiU. CiU ha pres una decisió unilateral, és veritat, i segurament Mas hagués pogut aguantar uns passos més el consens, però al final la separació era inevitable i l’han feta entre tots: els partits no volien afrontar el tram final de la consulta de la mateixa manera ni li volien atorgar el mateix significat polític.

Davant d’aquesta divisió respecte la consulta -que ja existia però que ha sortit a flot ara que han arribat les cruïlles difícils i no acordades-, Mas ha triat la sortida que preferien ell i es seu partit i, també, ha convocat a la resta de formacions a crear un nou acord, aquest cop al voltant d’unes eleccions plebiscitàries.

El President ha dit que només convocarà eleccions anticipades si és per fer aquest plebiscit definitiu. A mi em sembla bé, perquè si aquestes eleccions no han de servir per obtenir una sentència clara i vinculant de la gent, no serviran per a res. Ara bé, confio que Mas no posi com a condició per convocar-les que hi hagi una llista unitària independentista, que és la seva opció preferida. De moment CDC està sola en la proposta de llista conjunta. Ni ERC, ni la CUP ni per descomptat Unió, Iniciativa i EUiA en volen sentir a parlar. A mi sí que m’agradaria, molt, i crec que a la majoria d’independentistes els satisfaria poder votar una única llista independentista que es digués Sí-Sí. Ara bé, si no hi ha acord per fer-ho, sigui per culpa de qui sigui, ha d’haver-hi eleccions igualment. No s’hi val esperar al 2016 amb aquesta excusa. CDC, Esquerra i la CUP, que són els partits que estan a favor del Sí-Sí, si ho volen, poden fer que les eleccions siguin plebiscitàries sense haver de presentar-se plegats. Només cal que es posin d’acord en alguns punts del programa perquè després puguin votar-los conjuntament al Parlament o fins i tot fer un acord de govern.

A l’hora de la veritat, el consens sobre la consulta ha fracassat, només era un miratge. Ara cal buscar un consens, aquest cop real, que permeti fer un referèndum indiscutible a través d’unes eleccions. Aquest sí, serà l’últim cartutx. Esperem que els polítics independentistes estiguin a l’alçada.

Les primeres valoracions que es poden fer de la compareixença del President Mas, crec que son positives. Primer de tot, cal deixa molt clar que si no es pot fer un referèndum tipus Escòcia per decidir amb totes les garanties el nostre litigi, bàsicament i exclusivament es culpa del poc o nul tarannà democràtic de l’Estat espanyol representat pel seu Govern i no per la part catalana que ho ha intentat de totes les formes possibles.

La segona consideració, es que la Consulta suspesa cautelarment pel TC, i en base al Decret i la Llei de Consultes, per qüestions logistiques i pals a les rodes constants era pràcticament impossible dur-la a terme amb un mínim de garanties. Arribats a aquest punt i si es possible amb aquesta nova formula, servirà pel que inicialment havia de servir, expressar la nostra opinió i ser un nou punt de suport per anar a la solució definitiva, cal recordar que ni una ni l’altra tenen caràcter vinculant.

La tercera consideració, aniria precisament amb la línia d’aquesta solució definitiva en forma d’oferta d’eleccions amb llista unitària amb una declaració d’independència en el seu punt bàsic i de caràcter plebiscitari com única manera de ser reconeguts oficialment i culminar tot el nostre procés. Això requereix sobretot generositat per part dels partits i aparcar els tàcticismes que tant mal ens han fet durant molts anys.

En aquest sentit, crec que apart de la preparació de la consulta per ser el més exitosa possible, aquest futur que ha de ser proper ha de ser el pal de paller dels nostres representants. Ningú entendria que no hi hagués acord per una llista conjunta amb persones de la societat civil i en disposició de poder assolir una majoria absoluta al Parlament. No es de rebut per exemple la reacció d’Esquerra demanant una DUI ja a la nostra cambra com a sortida, i sabent no serviria absolutament de res.

En definitiva i des de la societat civil haurem de demanar responsabilitat als nostres representants i ser dignes de la confiança atorgada en aquest moment decisiu pel país.

Crec que tothom ha pogut veure amb els seus propis ulls, les imatges no enganyen que Sociedad Civil Catalana amb una gran quantitat de diners al darrere per fer promoció, i la companyia de Populars, Ciudadanos, Plataforma per Catalunya i diversos grups d’ultradreta ha tornat a demostrar la realitat del que vol la societat catalana.

A pesar dels autocars gratis amb menjar inclòs, com ja van fer a l’acte de Tarragona per la Diada i fent crides a aquesta majoria silenciosa que tant volen veure, però que no hi es. La Plaça Catalunya no s’ha arribat a omplir, i si ho comparem amb l’any anterior, l’assistència ha disminuït, aquesta es la realitat. Ja no parlem si ho comparem amb les prop de 2 milions de persones de la Diada favorables a la independència. Sobren les paraules.

Fa llàstima sentir polítics, representants d’aquesta societat com Sanchez Camacho qualificant d’èxit i mentint descaradament amb xifres superiors a l’any anterior, i ha vaticinat la fi del procés. Alhora el president de SCC ha demanat abandonar debats absurds i ha deixat clar que no pensen renunciar a Espanya.

Realment, quan les coses son tant clares des del punt de vista numéric i d’arguments, intentar fer creure que no es així et fa caure en el patetisme i ridícul més gran, o pensar que vertaderament el menyspreu o odi a la societat que curiosament representes ha arribat a límits totalment fora de qualsevol àmbit democràtic.

La societat catalana ho te clar i demana foc nou i un país nou, i exigeix referendar-ho per les urnes com qualsevol societat civilitzada, davant d’això cap argument, nomes insults i imposicions, algunes ratllant la paranoia com dir que el procés s’acaba quan esta més viu que mai, o menysprear a la gent qualificant d’absurds la seva demanda, per cert molt majoritària, com si la democràcia fos seva i segrestada. Ningú els hi ha demanat que renunciïn a Espanya, ara si que siguin demòcrates i acceptin la majoria, que no significa en cas d’un nou estat que de cap manera deixin de banda els seus sentiments que son privats i respectables.

En definitiva, una nova constatació que estem a la recta final, i cal trobar el final del procés per higiene democràtica i per respecte a la societat catalana.

La reunió d’ahir dels partits va servir per tornar a fixar una següent reunió per la propera setmana que ja s’anunciat com decisiva.
La veritat es que els partit han de ser conscients que tant per qüestió de temps com per respecte a la població toca fer un pas valent.

Si es decideix fer la consulta el 9N, cal activar tota la maquinària electoral a ple rendiment, buscar solucions als impediments que hi pugui haver en alguns llocs, un anunci oficial per informar a la població i obrir el debat als mitjans i als carrers, no de si votarem o no com fins ara, sinó d’arguments de partidaris del no i de partidaris del si com tocaria i ja fem tard. Cal assumir les conseqüències i les reaccions espanyoles furibundes en aquest sentit, on veiem com cada dia que passa la democràcia de fireta queda més al descobert, amb decisions com la del Jutge Santiago Vidal que podria quedar inhabilitat simplement per defensar la independència i omplir el seu temps lliure amb el que més li plagui.

En cas contrari, si es veu que els obstacles i les garanties democràtiques son insalvables i no guanyaríem res fent unes consultes populars segona part, cal demostrar el sentit d’Estat, convocar eleccions de caràcter plebiscitari, on els partits units en una llista amb gent de la societat civil inclosa diguin ben clar que obtenir la majoria voldrà dir una Declaració d’independència al Parlament i posteriors negociacions amb el Govern espanyol i comunitat internacional. Naturalment també caldrà explicar molt bé aquest pas a la societat catalana que espera i anhela que la seva veu s’escolti.

No es temps d’indefinicions, els partits han d’entendre el moment historic que vivim i el que la societat reclama. La resposta de l’Estat com deia, la veiem cada dia que passa. Espero i desitjo qua els nostres representants siguin dignes de la responsabilitat que tenen a les seves esquenes. No toquen retallades, ni casos Pujol, ni models socials, que també. Ara toca principalment decidir el nostre futur com a país, i amb això ens ho juguem tot.

L’eurodiputada d’UPyD Beatriz Becerra ha enviat una carta a tots els membres del Parlament Europeu on compara la Consulta amb l’ascens del feixisme a Italia i Alemanya els ans 20 i 30 adduint que si un govern incompleix la Constitució i les lleis del seu país la democràcia desapareix.

Entre d’altres paranoies diu que Catalunya mai ha estat una nació europea i sempre ha format part d’Espanya, deixant constància que no va ser conquerida per la força de les armes. Europa diu que es democràcia perquè és sinònim d’Estat de dret. Per altra banda diu que el Govern espanyol, Congrés dels Diputats ha rebutjat la consulta i el TC l’ha suspesa, i apart priva el dret de tots els ciutadans espanyols. Per últim denuncia pressions i marginacions als contraris a la consulta, dient que els favorables tant sols son el 23%.

Realment, la infàmia i les paranoies d’un partit amb clares mancances democràtiques poden arribar molt lluny, però arribar al punt d’aquest ridícul a Europa es difícil d’explicar. Diu que el feixisme es igual a una consulta democràtica per saber la opinió de la ciutadania, suposo que per exemple Suïssa amb consultes constants deu ser el regne del nazisme més absolut. Parla d’incomplir les lleis i la desaparició de la democràcia, quan precisament aquestes son per servir al poble i no ser esclaus de les mateixes, això se’n diu directament Dictadura i suposo els agrada més.

Ens neguen la nostra historia com a nació, cosa ja greu i ens posen sempre dins Espanya. Segueixen manipulant la historia, però això no l’esborra pas, i pel greu que els sàpiga es la que hi ha, per cert si la guerra de successió no va ser una conquesta ja em diran que va ser, quan per cert es van eliminar tots els nostres drets nacionals, llengua i institucions, la qual cosa vol dir que no eren virtuals.

Saben perfectament que mai en cap independència ha votat tot el territori, sinó precisament la part que la demana, perquè hauriem de ser diferents, i pel que fa a les coaccions es deu referir a les dels mitjans espanyols i la seva visió de pensament únic i obviar la realitat, per sort els mitjans catalans donen cobertura a tothom i moltes vegades per damunt del que veritablement representen. Una última cosa, aquesta senyora no ha llegit les enquestes tossudes que donen un 80% de la societat catalana que vol votar, suposo li deu sonar estrany, ja que això de decidir li deu provocar una certa al·lèrgia.

En definitiva, aquestes mentalitats son les que volem arribar a un acord, ja veiem que es un impossible.

Declaracions i més declaracions que molts cops ens fan dubtar de la credibilitat del procés, Ahir sentim el Conseller Homs posant data límit per decidir el procés, cosa que posteriorment va ser matisada, i que 3 dies desprès de la cimera dels partits ningú podia entendre. També escoltem ahir l’oferiment de les CUP instant a ERC per entrar al Govern, una cosa força insòlita que un partit insti a un tercer que entri al Govern, en tot cas si de veritat hi ha voluntat per damunt de les tàctiques de partit i es vol blindar absolutament la Consulta, les 4 formacions haurien de fer aquest Govern de Concentració sense recança.

El president Mas ens parlava de governar amb les incerteses, es cert, la situació no es normal o el que entenem per normal. Un salt endavant, un clam de la societat i el desig de passar-ho tot per les urnes com es de rebut en un país democràtic. A l’altre costat descobrim que el sistema no era tal, i que aquesta patina de règims anteriors encara es molt present. Un sistema autonòmic de fireta que no pot ni consultar els seus ciutadans, ara en tenim l’exemple de Canarias i que fa que la credibilitat estigui sota zero.

Darrere el no permanent i una paret que disfressada de lleis, simplement amaga una qüestió política, veiem com es creen entitats com Sociedad Civil Catalana que sembla haver trobat el gust a manifestar-se conjuntament amb la ultra dreta espanyola, i sota una capa de catalanitat espanyola llença un document “25 preguntes sobre el mal negoci de la independència” amb falsedats tant clares com Bancs catalans enfonsats, desaparició del Barça, no cobrament de pensions i fins hi tot insultant la intel·ligència de les persones la gairebé desaparició dels trasplantaments. Com podem veure ara entenem com es senten tant a gust amb segons quins grups que enyoren un passat que va durar 40 anys.

Volem un debat serios, i no simple propaganda basada en falsedats, potser perquè no hi ha arguments contrastats per donar-nos algun avantatge de quedar-nos com estem. Tot plegat molt trist.

Ara caldrà decidir, si anem endavant i com ho fem, però el clam ja no pot esperar més.

Segurament, la cosa que pot trencar el procés nomes depèn de nosaltres. Per exemple posar dates límit a la celebració de la consulta en públic no ho veig una bona idea, i més quatre dies desprès de la reunió de tots els partits i de la mostra del mon local. Les paraules s’han de medir molt be, ja que la partida es favorable i no la podem malmetre. A l’altre costat com diu un interessant article d’en Xavier Roig hi ha uns origens de la fi de l’Estat de les autonomies, i naturalment la memòria te un lloc privilegiat.

Orígens del conflicte

La gent té poca memòria. El sistema constitucional espanyol ha arribat a un carreró sense sortida degut a la successió de diversos actes desgraciats. No és fruit d’un error, sinó de diversos. Però n’hi ha que són determinants.

No penso que descobreixi res de nou si dic que els catalans estem descontents amb Espanya per un motiu fonamental: Espanya no accepta la nostra diferència. Diferència que es caracteritza per diversos aspectes: la història, la llengua, el finançament, la projecció internacional, etc. I la manera emprada per no reconèixer la nostra diferència ha consistit en fer que totes les autonomies tinguin dret a aquestes diferències. Com que el fet es generalitza, apareix un fenomen: els catalans no podem exercir la nostra diferència amb naturalitat. Un exemple: per què Escòcia pot jugar com a nació en la majoria de competicions internacionals? Doncs perquè el Regne Unit no està compost de disset nacions. Si fos així, els organismes internacionals serien els primers en no acceptar només que un equip: el del Regne Unit.

La Constitució espanyola va ser dissenyada per mantenir la diferència entre dos grups d’autonomies –allò que anomena “nacionalidades históricas” i la resta-. Es va fer, penso, que per dir que Catalunya i Euskadi eren les històriques i la resta no (bé, potser Galícia una mica; un tipus de diferència com la que, per exemple, manté Gal•les respecte d’Escòcia). Tot anava bé mentre es van aprovar els estatuts d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Però vet aquí que quan es va arribar a Andalusia el PSOE s’hi va abocar: “Andalucia también es nacionalidad històrica”. I aquí va començar la fi del possible somni català. I el de molts constitucionalistes honestos. M’ha vingut ara al cap fa poc quan en veure per TVE imatges de les campanyes per els estatuts d’autonomia, en les d’Andalusia hi sortien, com si fossin nacionalistes andalusos, els senyors Guerra i González.

Massa sovint s’oblida la història recent. Oblidem aquells oportunistes andalusos del PSOE que vivien a Madrid, que van aprofitar el populisme i la demagògia per sembrar el clientelisme andalús que els va permetre mantenir-se al poder del govern espanyol tants i tants anys. Com també oblidem als socialistes catalans, progres i carregats de complexos de casa bona que hi van participar. Aquells que els queia la baba quan un demagog anticatalà anomenat Alfonso Guerra copava els mítings a Rubí o a l’Hospitalet. Ho dic perquè, a Catalunya, alguns volen disfressar l’anticatalanisme de moviment espanyol només de dretes. I és mentida. El PSOE, amb la col•laboració del PSC-PSOE, van començar la trencadissa.

Va ser una operació molt hàbil voler disfressar Andalusia de nacionalitat històrica. I pretendre diluir tots els pretesos “privilegis catalans” –excepte el de pagar les peonades que, principalment, surten del nostre esforç fiscal des de fa més de trenta anys-. Veritablement, aquella parelleta va trobar un viver de vots inesgotable a Andalusia –un viver tant gran com l’existent llavors entre determinat progressisme català-. Ara que molts espanyols no s’expliquen la nostra reacció, haurien de tombar la mirada cap aquest “gran estadista” anomenat González. Tenint en consideració aquests fets, m’adono que la seva acció ha trigat trenta anys a rebotar-li. És a dir a provocar algun efecte –que ja era hora!- entre els catalans.
Xavier Roig