ALBERT CORTES MONSERRAT

La humanitat, o almenys una part s’ha tornat completament boja, i demostra que allò de ser l’esser viu més intel·ligent que habita al Planeta Terra és molt relatiu.

La barbàrie de l’assassinat de 12 persones, una com hem vist a les imatges rematada a sang freda quan era a terra, fan pensar que com la ment humana pot arribar fins aquests límits irracionals i totalment esquizofrènics.

El motiu, era no tolerar la llibertat d’expressió d’una revista satírica que també va tractar el tema de l’Islam.

Des del punt de vista d’un ateu com jo, i que basa la seva vida espiritual en uns valors universals personals (amistat, solidaritat…) i altres genèrics o col·lectius (democràcia, llibertat d’expressió…), el primer que se li acut, es el mal que han fet les religions a la raça humana en general. Segurament no seria del tot cert, si be es inqüestionable que posar una base de la vida en fets espirituals, infravalorant les nostres propies capacitats i decisions amb el màxim de llibertat no seria una bona pensada. Cal passar a la segona part, la tolerància i el respecte. Aquest en el cas de molta gent que diu be en nom de l’islamisme es inexistent, una espècie de dictadura espiritual que es castigada a sang i fetge si no es obeïda, evidentment no em crec que l’origen fos aquest, ja que si ho fos parlaríem d’una organització criminal que res te a veure amb l’esperit, però que tampoc pot fer tremolar les bases de la convivència de tot el món.

Es una guerra molt difícil d’aturar, ja que es global, i on la persona es un element molt poc important i per tant amb nul respecte per la vida mateixa.

Molts d’aquests assassins provenen d’Europa. Persones que la crisi, l’ambient i la mateixa societat ha fet caure en aquest pou, cosa que ens hauria de fer reflexionar en el propi sistema, i com pot deixar al marge sectors de la població.

El fenomen migratori de terres musulmanes ha de ser tractat amb tolerància zero. No es poden permetre imans que cridin a la barbàrie, ni actituds que vagin en aquesta direcció. Alhora s’ha de rebutjar aquest utilitzar la paraula racisme per no poder dir les coses pel seu nom.

La convivència te unes regles bàsiques, i aquestes inclouen la llibertat d’expressió i de culte, cosa que no inclou la violència, ni l’odi irracional. De la mateixa manera que aquests personatges mesquins que banalitzen horrors com el nazisme per definir persones que simplement pensen diferent, haurien de ser rebutjats en aquesta societat, els que pretenen treure partit d’aquest fenomen i a base de populisme posen el feixisme en posicions de governar estats, també haurien de ser rebutjats.

Cal separar creences de simples assassins sense escrúpols, com també separar fe espiritual de bogeria i monstres al servei d’una causa. Alhora caldria revisar aquests fonaments europeus que no deixin ningú enrere, ja que la desesperació, la injustícia i el nul futur son camps abonats per monstres sense sentit com els que estem veient.

Aquest matí, amb l’anunci del President dient que la propera setmana explicarà la seva proposta per anar endavant amb el procés, i mostrant la seva sorpresa per les negatives constants rebudes i un periode ja llarg de negociacions amb resultats sembla poc satisfactoris, sembla un petit pas endavant amb un temps on tot semblava encallat i amb amenaça de desaprofitar una oportunitat historica per Catalunya.

Quan en una negociació, tothom busca culpables del no acord pel moment i no solucions i desig d’arribar a un consens per damunt de les individualitats, es una prova de que les coses no van per bon camí.

Efectivament, hem vist aquestes últimes setmanes com la tensió anava creixent al ritme del desencis i frustració de la societat cívil catalana que desorientada veu com tot el seu esforç generós es pot veure frustrat per partidismes, demagògia i personalismes que ja no haurien de tenir cabuda.

Hem vist com les declaracions de Muriel Casals acceptant l’acord que arribessin el President Mas i Oriol Junqueras ha provocat tot un seguit de reaccions contraries a la xarxa amb clau partidista que francament no mereixen ni comentari, per la tristor que produeixen i el sectarisme que destil·len. Veiem també les declaracions de Joan Herrera aspirant a un tripartit amb Esquerra i Podemos i exigint la ruptura amb CIU, i aspirar a trencar les politiques d’austeritat i avisant que el nostre dret a decidir es ara mateix a Grècia. Crec que algú li hauria de dir amb aquest senyor que el nostre futur polític el triarem els catalans, i que prou d’enganyar a la gent separant la qüestió social i la nacional amb promeses falses de canvi sense cap concreció i sabent que sense independència no es possible.

No es el moment de dretes i esquerres, es el moment de Catalunya, de fet això ha mantingut unida la societat catalana aquests últims 3 anys amb mobilitzacions mai vistes, i ara no es pot permetre desvirtuar per sectarismes ideològics o actuacions de política autonòmica com fins ara, o l’intent de defensar les opcions partidistes legitimes per davant del país. Ara toca sentit d’Estat, i qui no entengui això, o no està a l’alçada o es mala fe, i per suposat cal prendre nota.

En definitiva, tots els que han colaborat a fer petit el gran capital acumulat el 9 N amb totes les actituds posteriors hauran de respondre davant la societat catalana, i per suposat no tenen cabuda en la regeneració democràtica i la representació d’uns ciutadans que volen exercir com a tals.

Interessant les reflexions d’en Jofre Llombart sobre el bloqueig del procés que vivim, i on la partida es tant oberta, que tot es possible. No pensavem que el partidisme seria un obstacle més a superar, però ens adonem que el procés no ha canviat el suficient aquest mal vici. També a nivell global cal desemmascarar aquests nous moviments que sota la patina social i la revolució de les idees amaguen un total rebuig al nostre dret a decidir el nostre futur.

El brainstorming per superar el bloqueig

Jofre Llombart
ERC continua reclamant dues coses: eleccions ja i llistes separades. I sembla difícil que Artur Mas li concedeixi les dues exigències. En primer lloc perquè en política l’experiència diu que una bona entesa acaba amb que totes les parts cedeixen sempre amb alguna cosa. I en segon lloc perquè si Mas cedís amb tot, estaria transmetent que la iniciativa política la marca Esquerra en exclusiva.

Així les coses cal veure si Junqueras cedeix en alguna cosa i si ho fa, a què renuncia, a la forma (llistes) o a la data (immediatesa electoral). I ara per ara no sembla probable que ERC estigui per sumar-se a una llista unitària amb Artur Mas al capdavant. A més, el president de la Generalitat tampoc pot posar una pistola al pit a ningú per formar la seva candidatura: representa que a aquesta llista ‘de país’ s’hi va per gust i no per obligació. Per tant, en l’actual estat de la situació, a Mas només li queda la opció d’admetre que no hi haurà llista unitària però recuperar l’agenda a través del calendari.

Aquest aspecte, el del calendari, és molt important perquè, com és sabut, aquest 2015 està plagat d’eleccions i això pot tenir conseqüències importants en el procés català. Per començar, com bé va apuntar Enric Juliana, hi ha unes eleccions a Grècia el 25 de gener que poden fer saltar uns quants taulells d’escacs europeus, entre ells l’espanyol. Si, tal com sembla, Syriza guanya les elecions, l’efecte Podemos es multiplicarà. Si es celebren eleccions catalanes abans de les municipals del mes de maig, Catalunya esdevindria la primera prova amb foc real de quin és el suport de Pablo Iglesias. Dubto que a CiU i ERC els hi entusiasmi la idea que Catalunya es converteixi en el primer laboratori de Podemos.

Si es descarten aquestes eleccions abans de les municipals, hi ha la possibilitat de convocar els comicis abans de l’estiu. És erroni, tal com s’havia publicat, que hi hagi d’haver un temps de distància entre unes eleccions municipals i unes catalanes. On hi ha d’haver aquesta separació és en cas de referèndum, però no d’eleccions. És a dir, si vol, Mas les pot convocar el diumenge següent (de fet, a tretze comunitats espanyoles les eleccions municipals coincideix amb les autonòmiques). Aquest escenari, el de convocar les eleccions catalanes després de les municipals no desagrada a l’equip de Mas. El motiu és que totes les enquestes que manega el nucli dur de CDC donen a CiU com a guanyadora de les municipals. La formació de Mas esdevindria la més votada per davant d’ERC, que sí va guanyar les últimes eleccions (les europees) però –no ho oblidem- afavorida per l’absència de la CUP a la comtesa.

Aquestes eleccions després de les municipals tenen un risc important: converteixen la campanya electoral de les municipals en un petit Vietnam sobiranista on es generarà una nova tanda de ferides mútues i imatge de desunió. Però, si tal com confia CiU, Mas ‘guanya’ les municipals, el president recuperarà legitimitat com a líder del procés i de retruc aconseguiria baixar la eufòria i les exigències a ERC.

És descabellat, doncs, pensar que hi haurà eleccions després de les municipals (24 de maig) però abans de l’estiu? No. Es pot fer qualsevol cap de setmana de juny i més tenint en compte que enguany no hi haurà pont de Sant Joan possible ja que el 24 de juny cau en dimecres. El que es pot argumentar contra la possibilitat d’unes eleccions pre-estiuenques és que els comicis municipals i catalans estiguin massa enganxats en el calendari i això provoqui cansament en l’electorat. Bé, fins i tot aquest punt és vist com a positiu per diferents veus sobiranistes. Hi haurà cansament sí, però si hi ha algú a qui no li fa mandra anar a votar i està hipermobilitzat és el votant independentista. Si algú deixa d’anar a les urnes per esgotament segurament estarà entre el sector unionista ‘soft’ és a dir, els que no volen la independència però tampoc es deixaran la pell per evitar-ho si així ho vol la majoria.

Si es descarten les eleccions el primer semestre d’aquest 2015, l’escenari electoral es desplaça a la tardor. Sempre s’ha dit que posar les eleccions en aquells mesos comporta el risc que Mariano Rajoy vulgui ‘contraprogamar’ i faci coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes. Hi ha tres arguments que fan pensar que, donat el cas, Rajoy no ho farà. 1) Al president espanyol li interessa just el contrari, endarrerir-les com més tard millor. És més, ha encarregat als serveis jurídics de Moncloa un informe per veure fins quan pot allargar la legislatura, i això inclou els primers mesos del 2016. Quan les enquestes van malament, els polítics intenten allargar els tempos per recuperar suports. I si, tal com es pensa el PP, la presumpta sortida de la crisi els afavorirà, com més mesos hi hagi per assentar-la, millor. 2) Això porta al segon argument: si Rajoy fa coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes, ho vulgui o no, el debat serà sobre la unitat d’Espanya i no sobre l’economia, que és on el PP vol centrar el debat. És veritat que en cas d’una hipotètica coincidència Rajoy aconseguiria també hipermobilitzar a unionistes d’arreu de l’Estat, però especialment a Catalunya, més avesats a votar en unes generals que no en unes ‘autonòmiques’. I això ens porta al punt 3). Si Rajoy fa coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes per tapar la singularitat de Catalunya, de facto estaria admetent que és Catalunya la que, paradoxalment, marca l’agenda de tot l’Estat. Això sí. Si hi hagués coincidència seria la mare de tots els referèndums. El mític xoc de trens esdevindria realitat i a més de la forma que vol Mas: a les urnes.

I malgrat les poques possibilitats que hi ha que Rajoy faci coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes, hi ha una data que serviria de vacuna perquè se li passessin les ganes: que Mas convoqui les eleccions l’Onze de Setembre. Evidenment el president espanyol ni tan sols es plantejaria la possibilitat de convocar uns comicis durant la Diada Nacional de Catalunya, per començar perquè cau en un divendres, és a dir, no festiu a Espanya. Però a més les lectures polítiques que tindria l’acabarien de convèncer que és una molt mala data pels interessos espanyols i una magnífica oportunitat per Catalunya.

Convocar les eleccions més determinants de la història de Catalunya l’Onze de Setembre no sembla, a hores d’ara, cap disbarat. Té com a principal handicap que els nou mesos (amb municipals pel mig) es faran eterns. Però un cop arribats a la Diada, les eleccions resoltes un Onze de Setembre tenen una connotació simbòlica i política inigualable. A més, ja de pas, solucionaria la papereta a l’ANC i a Òmnium en el maldecap d’haver de pensar una nova mobilització massiva que sigui esclatant però original a la vegada. Aquell dia, la manifestació duraria de nou del matí a vuit del vespre, seria als col·legis electorals i hi participaria tothom: els que volen i els que no volen la independència.

Totes aquestes elocubracions sobre les possibilitats temporals de les eleccions (des del primer trimestre fins a l’Onze de Setembre) compten amb un factor a hores d’ara poc definit però que caldrà tenir en compte: el que faci l’ANC i Òmnium si veuen que Mas i Junqueras no es posen d’acord. La decisió que prenguin pot fer saltar la banca del procés un altre cop. Què passaria si, fartes del desencontre, Carme Forcadell i Muriel Casals promouen una candidatura aliena a CiU i ERC? Elles de número 1 i 2 (o algú provinent de la societat civil a proposta d’aquestes dues entitats), i oferiment a Artur Mas que vagi de 3 i Oriol Junqueras de 4. Ho acceptarien tots dos? El president de la Generalitat ja va dir en la conferència del 25 de novembre que està disposat a encapçalar la llista “però també a tancar-la”. No costa imaginar que si Forcadell i Muriel plantegen aquesta mesura de força, com a mínim CDC hi jugaria i això afegiria pressió, encara més, a ERC i particularment a Junqueras.

És per tot això que els pròxims dies i setmanes seran determinants i apassionants.

Últims dies del 2014, i esperant aquest acord que faci veure la llum al final del tunel. Mentrestant i com diu en Vicent Sanchis veiem motius per l’esperança, com la Constitució que aviat veurà la llum i realitzada per un équip de juristes encapçalats pel Santiago Vidal. Nomes veient uns quants articles ens podem adonar que sigui aquesta o un altra proposta que el salt democràtic i modernitzador es brutal. Uns conceptes que l’Estat espanyol es troben a anys llum, i que ens donen més motius per escollir el futur o un passat que amb matisos sempre seguirà sent passat, desmentint aquest líder que sembla per damunt del bé i del mal, nomes hi ha un projecte per trencar amb la casta o la caspa, i aquest es un Estat nou de trinca, i on nosaltres serem els protagonistes.

L’Estat que volem

Vicent Sanchis
Tal com s’havien compromès, l’equip de juristes que encapçala el jutge Santiago Vidal ha enllestit una proposta de Constitució abans del 2015. Ahir El Punt Avui en va publicar un tast. Un gran tast. En línies generals i superficials, però estratègiques, no decebrà ningú dels que volien saber “cap a on anem”. Aquesta ha estat una reivindicació contínua i sovint impertinent. Sincera o interessada. Reclamada per aquells que no tenen prou confiança en ells mateixos o en els catalans com a col·lectiu nacional. “Necessitem saber qui Estat tindrem per veure si paga la pena”, repeteixen. La reclamació manifesta una desconfiança incomprensible. Si qui la planteja creu realment que Catalunya és una nació i que té dret a constituir-se en Estat. Perquè seran els catalans els que hauran de definir el propi marc de convivència. I, senzillament, dependrà d’ells i no d’uns altres la comoditat i l’estabilitat d’aquest marc.

El text que ha enllestit el grup de juristes és una invitació al debat de l’esperança. Obre l’esperança. No hi ha res en l’articulat que s’ha aclarit que resulti estrambòtic, però tot s’ajusta amb un sentit democràtic radical i exemplar. Catalunya, sí, serà una república, regida pels valors que han convertit l’Europa del segle XXI en una instància amable amb uns valors que ha costat molt establir en la realitat i que ara cal preservar amb voluntat però també amb intel·ligència.

Els impertinents del dubte només l’han de comparar a les respostes que ahir donava Pablo Iglesias en l’entrevista que li va fer El Periódico. El secretari general de Podemos no pot decantar-se entre república o monarquia, perquè, senzillament, sap que no podrà complir un compromís republicà si guanya les pròximes eleccions. Defuig tots els plantejaments de radicalitat democràtica que inclou el primer text de constitució que ha aparegut en l’únic procés constituent que els catalans poden considerar segur, perquè depèn d’ells. No es tracta de contraposar il·lusions, sinó de destriar la palla de sempre del forment que volem.

Dues imatges poderoses veiem aquestes últimes hores i que defineixen el moment i les actituds d’uns i altres. Per un costat la Fiscalia anticorrupció arxiva la causa contra Xavier Trias per no trobar cap prova, cosa que hauria de fer dimitir el Ministre Fernandez Diaz i els seus tripijocs contra Catalunya un cop si i l’altra també. Per un altre costat les cues de la gent per l’autoinculpació per la querella del 9 N que contrasten amb les actituds dels nostres partits que mantenen aturat el procés cap a la llibertat i la democràcia.

Efectivament, el Ministre, la UDEF i el pamflet El Mundo han quedat un cop més en evidencia ja que no han trobat cap prova del compte a Suïssa de Xavier Trias. Les pressions internes del Ministeri de públicar aquesta notícia uns dies abans del 9 N ens fa veure on son les famoses clavagueres de l’Estat.

De fet en qualsevol Estat democràtic aquest Ministre amb antecedents familiars franquistes ja hauria presentat la dimissió. No es el primer cop que avala informacions sense comprovar i fa tot un seguit d’intencionalitats polítiques com les mateixes acusacions al President Mas abans de les darreres eleccions catalanes i altres casos tractats amb tota la mala fe quan es tracta de Catalunya.

Tanmateix, hem vist com les cadenes i opinadors espanyols tracten de bajanada sense sentit les autoinculpacions, però alhora i repetint el que ja van fer el 9 N hi donen tota la solemnitat i importància possible. Se’ns dubte no han pait encara que el 9 N l’Estat no va controlar Catalunya, i aquesta va exercir el seu dret a decidir desprès de 300 anys, i ara la historia es repeteix, sabent en el fons que res tornarà a ser igual, i que les seves amenaces han quedat a ulls de tothom en paper mullat.

Mentrestant gairebé al Nadal i els nostres partits amb el fre al procés i començant a esgotar la paciència de la societat catalana que vol seguir endavant i no vol entendre de lluites partidistes que ningú pot entendre en aquest moment històric.

La querella presentada contra el President Mas, la vicepresidenta i la Consellera Rigau, es un nou atac a la democràcia més elemental. Combatre les urnes i el dret a decidir d’un poble amb el poder judicial sense cap tipus d’escrúpol. De fet a l’Europa occidental no crec trobem un cas igual. A l’estil de la sentència del TC contra l’Estatut, i sense variar ni intentar arribar a uns mínims de democràcia.

A Catalunya mentrestant sentim propostes com la d’ICV amb una Catalunya sobirana, però no independent dins Espanya. Tot un desgavell i una burla a la societat catalana. Al mateix temps Pablo Iglesias per Podemos ens diu que per parlar de sobiranies no reconeix al President Mas, curiosa manera d’entendre la democràcia.

Com diu Marta Lasalas, difícil d’explicar, i un camí ben clar, votar el nostre futur i emprendre el nostre destí amb totes les conseqüències.

Difícil d’explicar…

Marta Lasalas
Les querelles i denuncies pel 9-N contra el president Artur Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Irene Rigau que ahir va acceptar a tràmit el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’acumularan en un únic procediment, el primer, el que va presentar el sindical ultradretà Manos Limpias. Tot un símbol. Un sindicat ultradretà signant la denúncia que acabarà portant davant la justícia un president democràticament escollit.

Tan simbòlic com el fet que cinc dies abans d’aquesta decisió, el fiscal general de l’Estat Eduardo Torres-Dulce presentés la dimissió. El mateix Torres-Dulce que va haver de quadrar els fiscals catalans després que aquests s’amotinessin en contra de la querella pel 9-N que els reclamaven els seus superiors. El fiscal general que va haver de suportar que la líder del PP català s’encarregués d’anunciar públicament la resposta de la fiscalia al procés participatiu. El mateix que un any enrere va haver de fer plegar el seu amic Martín Rodríguez Sol com a fiscal en cap de Catalunya perquè aquest va assegurar que potser caldria escoltar els catalans.

El procés està fent grinyolar tots els ressorts de l’Estat. I el de la justícia és segurament el que grinyola de manera més cridanera. No n’hi ha per menys. El president de la Generalitat, la vicepresidenta i la consellera hauran de fer front finalment a una querella per haver dut a terme un mandat aprovat repetidament i àmpliament pel Parlament de Catalunya. Així de senzill.

La del TSJC era una decisió anunciada, però el fet de ser previsible no rebaixa gens ni mica l’extraordinària gravetat de la situació. Ja es poden fer tantes lectures com es vulgui sobre l’efecte que pot tenir en l’impuls del procés o sobre el suport que pot suscitar al voltant de la figura de Mas. Fins i tot es pot assenyalar el TSJC com un mal menor enfront del Suprem. Tant se val. El cert és que l’aparell de la justícia s’ha dirigit contra un president democràticament escollit.

Amb tot plegat, el sorprenent no és doncs que els ressorts estatals grinyolin. El realment sorprenent és que resisteixin com si res davant d’una embranzida d’aquesta magnitud i profunditat contra un govern i un Parlament. Possiblement, aquest és el pitjor símptoma de la situació que travessa aquest Estat.

Dos fets m’han cridat l’atenció aquest cap de setmana, hi que segurament han fet obrir els ulls a molta gent. La primera es l’oferta d’Oriol Junqueres garantint la presidència de Catalunya a Artur Mas encara que la llista de CIU no fos la guanyadora.

Em sembla una errada més sense sentit, i que pot esgotar la paciència d’aquells que hem fet mil i una mobilitzacions i que ara reclamem culminar el procés per part dels nostres representants amb els partits fent pinya per l’objectiu. Realment l’oferta sembla deixar veure que no han entès res. No es qüestió de cadires, ni de persones. Estem parlant del país i encara sembla que no ho han entès. Per altra banda per un costat es demana joc net, regeneració democràtica i altres objectius valuosos i ara es pretendria donar suport a la presidència a una llista que no ha estat la més votada. Crec que no ens mereixem aquests ridículs, per si encara no ho saben volem un referèndum que sabem no es pot fer i per tant l’ocasió es amb unes eleccions anticipades convertides en plebiscitàries per un fet molt concret, ens interessa molt poc els seus tripijocs polítics de baixa volada.

En segon lloc, l’acte de Podemos a Barcelona amb Pablo Iglesias que va confirmar que podem decidir-ho tot, excepte l’autodeterminació de Catalunya. Demagògia a carretades, el discurs de la casta que ja fa una una mica de pudor. Critiques a Rajoy i Mas, sense cap referència a l’espoli català. Una futura candidata, la Gemma Galdon que dona una bona idea de l’ideari i el tarannà que podem esperar. Populisme per pescar en aquests temps, i Espanya com objectiu principal. PSC i ICV com a primeres víctimes. Grans amics d’Iglesias, com son Villarejo i la seva fòbia catalana, o el Jutge Garzon que donava cobertura a les tortures a patriotes catalans son referents que no conviden a l’optimisme. Al mateix temps la seva resposta cap a David Fernandez que no es refia dels política que van fent abraçades, en referència a la seva famosa abraçada amb Mas el 9 N. El que passa es que la xarxa te memòria i les fotos amb l’encaixada de mans amb el monarca espanyol l’ha deixat en evidència.

Realment, cal un acord per les plebiscitàries ja, molta gent pot caure en aquest nou lerrouxisme que amaga com deia avui en Vicent Partal un aire del primer Felipe Gonzalez, que ja hem vist com va evolucionar.

El Fiscal General de l’Estat Torres Dulce ha presentat la dimissió, ens diu per motius personals, però el cert es que la querella ordenada directament pel Govern espanyol contra el President Mas i dos consellers per haver-se atrevit a votar el 9 N ha estat la gota que ha fet vessar el got. Per altra banda Ana Mato, la ministra implicada en el cas Gurtel ja ha rebut el premi pel seu frau, vicepresidenta primera de la Comissió de Cooperació Internacional.

Son dos bons exemples per explicar la fallida democràtica de l’Estat espanyol. En Torres Dulce ha marxat jo diria per dignitat, el que va començar amb promeses d’independència a la Justícia, cosa que no es cap mèrit en un Estat democràtic, ha acabat amb una manipulació barroera per part del Govern Popular, per si no fos prou 13 jutges del Tribunal Suprem critiquen les interferències del Ministre de l’Interior Jorge Fernandez Diaz, expert en anar contra el procés català de qualsevol manera.

Aquesta justícia es la que ens diuen ha de lluitar contra la corrupció, totalment dirigida pel poder executiu, amb el qual la separació de poders no existeix, i on no es tracten tots els casos per igual. Els catalans son amplificats i altres tant greus com per exemple els EROS a Andalusia passen molt més de puntetes. Processos interminables i que en el cas del 9 N van ser anunciats i dictats pel Govern espanyol abans de ser efectius. Tota una vergonya d’un sistema totalment podrit.

Per la seva banda Ana Mato, 3 setmanes després de dimitir del càrrec de Ministra de Sanitat esquitxada pel cas Gurtel, ara ja te el seu premi amb el vot nomes del seu partit i un generos sou a càrrec de tots els contribuents. Per suposat ella no comparteix les critiques de l’oposició i una nova vergonya s’apodera d’un Estat on el sistema ha fet fallida, i es la societat del tot s’hi val sense cap control ni just ni democràtic.

Encara hi ha que dubta sobre si marxar o quedar-se, encara que nomes sigui per higiene ja seria un gran motiu.

Ahir vam poder comprovar en el primer debat dels Pressupostos com l’unionisme polític en les seves diferents versions es va mostrar compacte i erosionant els dos principals partits que han fet bandera del sobiranisme. Des de Rivera, a Camacho, passant per Iceta i acabant amb Herrera van mostrar un atac frontal dirigint el focus cap un altra atenció, cosa que no passaria si l’acord per poder fer aquesta llista per la independència amb unes Eleccions anticipades en format referèndum per assolir el mandat democràtic necessari per engegar aquest període transitori entre Autonomia espanyola i Estat ja fos una realitat. Com diu en Pere Cardus, ara no la cagareu oi?. Seria una vergonya com a poble que un procés modèlic i nou engegat i conduit per la gent ensopegues precisament amb els seus representants polítics, i sincerament seria una indignitat que ens faria treure els colors per molt i molt de temps.

Pere Cardús

Mas i Junqueras, obrim el focus?

Ahir el president Mas va dir a Oriol Junqueras que, si les eleccions avançades no havien de servir per a fer el referèndum pendent, no n’hi hauria i es farien quan toquessin: el 2016. Junqueras li havia demanat si les convocaria abans d’acabar l’any i feia valer el gest d’haver renunciat a presentar esmena a la totalitat al pressupost del 2015. Mas li va respondre que l’una cosa i l’altra no tenien res a veure i que les eleccions no podien servir tan sols per a canviar l’aritmètica parlamentària. En definitiva, que van demostrar públicament que la distància entre les seves posicions en la qüestió de la fórmula electoral és la mateixa de fa setmanes. No han avançat. Hi ha algú que no cedeix ni un mil•límetre. Estem estancats. La preocupació s’estén entre els més ben informats de l’evolució de les converses, però també entre tota la gent que no ha deixat d’empènyer des de l’anonimat. Hi comença a haver un cert emprenyament entre la bona gent que ho ha fet tot en canvi de res.

Obrim el focus.

La negociació per trobar una sortida per al tram final del procés d’independència s’ha estancat. Aquestes últimes setmanes el president de Catalunya i el cap de l’oposició han fet propostes concretes per a avançar cap a la independència. I han posat data i compromís personal. Fa poc més d’un mes, gairebé dos milions i mig de catalans i el seu govern van desobeir l’estat espanyol en la prohibició d’anar a votar en la consulta sobre la independència. El món sencer va veure aquest gest i el va interpretar com la voluntat insubornable d’un poble de ser lliure. Tot just dos mesos abans, centenars de milers de ciutadans havien fet la concentració més multitudinària de la història europea. La V també va causar un fort impacte mundial. La revolta dels somriures.

Obrim el focus.

L’any 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va trinxar l’estatut d’autonomia aprovat en referèndum pel poble de Catalunya quatre anys abans. La forma i el contingut de la sentència eren una humiliació clara i rotunda de l’estat espanyol als catalans. Després d’aquell atac, la societat civil va activar la mobilització de resposta al crit de ‘som una nació, nosaltres decidim’. Va ser el punt de partida d’un moviment per la llibertat nacional que no ha cessat de créixer. Les enquestes abans de la sentència espanyola donaven a l’independentisme un suport que anava del 20% al 30%. A partir d’aquell moment, aquesta xifra no va parar de pujar, les mobilitzacions al carrer eren cada vegada més grans i els partits començaven a transformar-se per adaptar-se al nou paradigma polític central a Catalunya. Quatre anys després, amb la Via Catalana i la V, el concert del Camp Nou, les eleccions del 2012, la declaració de sobirania, el ressò internacional i el 9-N, encara no hem pogut fer el pas definitiu. Hi ha qüestions procedimentals que impedeixen l’acord entre els principals actors polítics. Però som a la porta d’unes eleccions que volen ser el referèndum que no s’ha pogut fer, a fi de llegar un mandat democràtic per a construir l’estat català.

Obrim el focus.

Després de quaranta anys de dictadura feixista a l’estat espanyol, la transició va establir els pilars d’una democràcia formal. Moltes renúncies i algunes presses van portar a la construcció d’un estat d’autonomies en què les nacions mancaven d’un reconeixement explícit i de drets col•lectius. L’autogovern s’eixamplava mitjançant un mecanisme d’enginyeria política molt complex que es va anomenar ‘peix al cove’. Per a fer funcionar el mecanisme, calien dues senyoretes: la puta i la Ramoneta. Aquest sistema va funcionar d’aquella manera durant vint anys ben bons. Però a Espanya van descobrir la trampa, van rapinyar tot el peix i van clavar una puntada de peu al cove. Aleshores, a Catalunya es van encendre les grans ments i van decidir de fer un nou estatut. És a dir, una gàbia nova. Convençuts i volenterosos com sempre, els catalans es van arromangar i van anar per feina. El resultat va deixar ben enlluernats els autors i tot, que van portar la criatura a Madrid per passar-la pel sedàs. No tenien sedàs i es van estimar més de passar-hi el ribot. Però, tot i amb la cosa ben aprimada, el govern va convocar un referèndum per donar-la per bona. Obedients i educats com sempre, els catalans van aplaudir l’arribada de la gabieta. Més endavant, l’estat espanyol no en va tenir prou i va decidir que la volia abonyegar del tot. I ho va fer. Això ja no va agradar tant als catalans, que van reaccionar com no ho havien fet mai abans. Es va engegar un procés d’independència per canviar la gàbia abonyegada per una parcel•la amb vistes al mar. I avui són a prop de triar el terreny i dipositar la fiança.

Obrim el focus.

Fa tres-cents anys que els catalans van perdre la llibertat com a poble. Espanya i França van imposar la seva brutalitat i violència per mirar de fer desaparèixer qualsevol expressió de catalanitat. Per sort, no se’n van sortir, per bé que cal reconèixer que prou s’hi van escarrassar. Sense acabar d’aixecar el cap del tot, els catalans van anar refent l’autoestima i la dignitat pròpia durant decennis, cinquantennis i segles. Revoltes, renaixences i nous moviments van portar la nau fins al segle XX, el de les utopies polítiques i les atrocitats històriques. Després d’algunes experiències més o menys reeixides a principi de segle, la cosa va semblar que podia funcionar als anys trenta. Però quan ja es veia el somni a prop, la bèstia es va despertar i va imposar quaranta anys de silenci i foscor. Acabada la llarga nit, una democràcia coixa i escarransida va donar noves esperances als catalans, que no havien abandonat mai l’anhel de llibertat. I ara, al cap de tres-cents anys, constatat el fracàs de la convivència amb Espanya, Catalunya pot recuperar la independència.

Tornem a tancar el focus.

Molt Honorable President Mas, Honorable senyor Junqueras, respectius equips i assessors: oi que ara no la cagarem?

La política dels Populars espanyols estem veient que te com a principal característica el control i intervenció de l’Estat en els drets personals dels ciutadans, ho hem vist últimament amb la Llei de Seguretat Ciutadana o Llei Mordassa, i també amb l’afer de Google News, un portal lliure de notícies que funciona molt bé en molts Estats, i que a traves de lleis absurdes ha tancat la seva emissió. Com diu l’Àstrid en el seu escrit aquesta mena d’intervencionisme ferotge es més propi de règims comunistes com la Xina, Bolivia o Unió Sovietica, pel que podem entendre que els extrems son molt més semblants del que ens pensem, i un règim totalitari de dretes o esquerres te una característica comuna, que es totalitari.

Google també engega Espanya
Àstrid Bierge
El tancament de Google News a Espanya demostra, de nou, l’atàvic menyspreu que tenen les institucions de l’estat espanyol per la llibertat. Google News és un portal disponible a 70 països del món i en 35 idiomes que enllaça notícies publicades per diaris d’abast estatal i local. Enllaça, no reprodueix. Mostra només el titular i unes poques línies de la notícia. Les publicacions obtenen -gratis!- un gran nombre de visites a través d’aquesta plana web, i com que el nombre d’entrades està directament relacionat amb els ingressos publicitaris que obtenen, es podria dir que Google News els ofereix publicitat no-cost. Qui podria dir que no a aquest pacte extraordinari fet amb una de les empreses més importants del món?! Doncs Espanya. Només. És un cas únic a tot el món mundial.

Google News ha decidit tancar el seu portal espanyol perquè la Llei de Propietat Intel•lectual -que entra en vigor aquest gener-, obligaria l’empresa a pagar un import als diaris, revistes i blogs per enllaçar les seves notícies. A sobre! Naturalment Google ha dit que pagarà sa tia i que, si a Espanya no volen beneficiar-se de la publicitat gratuïta que els ofereixen, ja s’ho faran. El govern espanyol s’ha defensat dient que el reglament va ser un requeriment d’AEDE (Asociación de Editores de Diarios Españoles). De fet, el reglament es diu Canon AEDE. L’organització, però, en veure que Google no estava disposat a deixar-se marcar aquest gol, va emetre un comunicat demanant al Govern que si-us-plau-si-us-plau fes alguna cosa perquè evitar que el servei tanqués. El Govern no ha fet res i ahir ja no hi havia Google News España.

Hi ha un aspecte clau en tot plegat. Les publicacions enllaçades a Google News són lliures de triar si volen ser-hi o no. Si tu creus que el cercador està infringint els teus drets d’autor, dius que no t’hi posin mai més i s’ha acabat el problema. Per tant, és delirant i penós que un reglament obligui a totes les publicacions espanyoles a renunciar a aquest servei. Potser hi ha publicacions que no volen ser “protegides” per l’estat, potser algunes prefereixen ser “violades” per Google, i és lamentable que a partir d’ara ja no tinguin la llibertat de triar fer-ho. És com si un músic penja una cançó a Youtube i el seu govern li diu que no està autoritzat a compartir-la gratuïtament amb el món perquè s’estarien violant els seus drets d’autor… És aquesta mania de ficar-se en tot. Després el PP encara té la cara de dir que té una ideologia liberal. Bé, i la gent d’esquerres els acusa de ser neoliberals! Francament, a mi em sembla que el PP s’acosta molt més a l’intervencionisme soviètic, xinès i bolivarià que no pas al laissez-faire defensat pels liberals.

No m’estranya que Google, que a través de la tan injustament criticada economia de mercat ens fa un servei immens a tots -als bolivarians també- hagi engegat a rodar aquest estat caspós i obsessivament controlador.

Ahir tocava el torn del líder d’ICV Joan Herrera. Em refereixo al torn de Conferència, una modalitat que sembla de moda i que tots els líders catalans en fan us per explicar els seus projectes de futur pel nostre país.

A cop d’ambigüitat nacional es va moure Herrera, que ens planteja quatre grans consultes per definir un nou contracte social per Catalunya desprès de les noves eleccions, tres d’àmbit social i econòmic, desigualtat social, model públic de sanitat i control públic sectors com l’aigua i l’energia. Aposta per crear un pol d’esquerres amb Procés Constituent, Podem i CUP per fer un gir polític al país. Diu que no creu en les plebiscitàries perquè el país es complex, i la reivindicació del mateix és sobretot democràtica, ni independentista ni no independentista.

Realment, aparcar la consulta sobre la independència per totes aquestes reivindicacions socials es viure en una realitat que no es la catalana. Suposo que Herrera no deu haver vist que tot el procés democràtic des de la societat reclama bàsicament independència. Tanmateix vol arribar-hi per la via de l’urna.

El president en aquest cas, ens dona una via possible perquè en un màxim de 18 mesos puguem ser un Estat independent. Herrera sap perfectament que un referèndum no es possible, per tant insistir amb això es una burla a la societat, l’alternativa que queda i veuen tots els partits es fer aquestes eleccions com a plebiscitàries i obtenir així el mandat democràtic necessari. De fet el mandat ha de ser llegit nítidament a totes les institucions i estats, per tant no hi podem barrejar qüestions social o models de país que serien unes eleccions constituents i normals, cosa de la que no estem parlant ara.

Dir que la reivindicació es democràtica sobretot, es fals i ho sap perfectament. El clam i motor del procés es sobiranista, una evidència que no te discussió. El seu pol d’esquerres es legitim, però primer hem d’aconseguir la base, o sigui un Estat, sinó sap perfectament que el seu projecte social o altres no seran possibles, i per tant es enganyar a la gent.

No es pot amagar les seves sigles per mantenir l’ambigüitat sobre la independència i alhora defugir el que ara reclama el país per tàctiques partidistes que seran castigades per l’electorat.

En definitiva, cal saber en cada moment el que reclama la societat catalana, i ara toca decidir sobre el nostre futur polític, el model be desprès i serà el que la majoria de la societat vulgui.

Els pressupostos arriben en mal moment, o potser seran el desllorigador de tot, no ho sabem encara. De fet el conte de la lletera i aquests pressupostos tenen una relació molt fluida. Aquests 2500 milions amb ingressos depenent de la bona voluntat de l’Estat espanyol son el conte de mai acabar. En un estat normal aquestes previsions serien realitats ja que son deutes reals amb Catalunya, però vista l’experiència acumulada i els incompliments com a tracte preferent amb la societat catalana costa d’assumir que es convertiran en realitat.

Per altra banda, segurament i fent veure que vivim en un lloc normal, els deutes han de ser compatibilitzats, encara que la realitat s’esforci a desmentir-ho, i com a llei fonamental per aquell dia a dia que altres sempre tenen a la boca, i ara sembla que tampoc els interessa. Per altra banda aquells que en nom de les esquerres parlen de pressupostos poc socials, quan amb percentatge segurament son els més socials, caldria que apart d’aquesta demagògia expliquessin que la bases es la que es, allò on n’hi ha 5 no es pot pressupostar per 10. Es a dir no es pot denunciar per una banda l’espoli fiscal i el maltracte i incompliments constants i per l’altra exigir disposar d’un pressupost generós com ens correspondria. Les dues coses van lligades.

Tanmateix, la qüestió que ens ocupa son aquestes negociacions pel referèndum en forma d’eleccions anticipades i que s’ha de blindar el més aviat possible. No es poden barrejar les coses, però em sembla que un acord global seria positiu si ha de servir per regularitzar la situació que la ciutadania catalana reclama. En el supòsit d’una victòria pel si en una llista o varies, i un període de govern de concentració per pilotar aquesta transició cap a l’Estat propi, caldrà actuar en el dia a dia, i el pressupost es imprescindible. No val fer xantatge amb segons quines partides com la devolució de pagues als funcionaris per aprovar-lo, però cal tenir en compte que a pesar de les mentides instal·lades al carrer interessadament, aquest col·lectiu ha estat dels principals damnificats de les retallades, i per tant ha de rebre una mica d’aire com qualsevol sector molt afectat.

Com deia al principi, Esquerra ha de posar si o si el país per davant, igual que la resta, però especialment com a soci de govern te una responsabilitat i l’ha d’exercir. Ni esquerres ni dretes, país, per tant amb les modificacions i esmenes que calgui, el pressupost i les eleccions en format plebiscitària han de ser una realitat molt propera que com a societat exigim.

Felip VI va fer una crida a Barcelona a unir forces i estratègies com a la Transició i posa el marc constitucional com a garantia de l’estabilitat i la pau social, ja que no es pot permetre la divisió, amb un respecte a l’estat de dret per garantir la convivència i llibertat. Res de nou a l’horitzó, on queda la democràcia, ha pensat en respectar el dret a decidir dels catalans, o senzillament el tenen prohibit en nom d’un marc inamovible i impositiu. De debò ens nega el dret d’unir forces a tota Catalunya en vies d’un projecte a favor de, i en contra de ningú.

Segurament hauria de repassar la historia, però l’Estat feudal ja no existeix i els vassallatge encara menys. Hi ha persones que tenen uns drets i uns deures, i que democràticament tenen tot el dret a canviar el seu model de societat o convivència. Segurament son valors que ja li venen massa grans al nou monarca.

Alarmes d’incendi
Melcior Comes
Si una cosa ens ha ensenyat l’actual situació política a Catalunya és que a la nostra societat no hi ha qui la pugui governar. D’igual manera que els crítics literaris pretenen dirigir el gust però la gent acaba llegint el que els passa pels nassos, els intel•lectuals que han pretès guiar el discurs polític s’han trobat que la cosa els passava per sobre. La gent ha pensat el que ha volgut, en els termes que ha volgut, i ha desitjat un canvi en la situació política, sense escoltar ni les advertències dels moderats ni les receptes de paciència dels federalistes.

Fins i tot, però, els intel•lectuals independentistes són poc tinguts en compte: la gent sap el que vol i quan ho vol, i no combrega ni amb rodis de molí espanyolista ni amb l’oli en un llum que acompanya certs discursos independentistes, que o bé ho revesteixen tot de somni meravellós o bé ho pinten tot tràgic, com si per accedir a l’estat propi s’hagués de passar primer per un inevitable estadi de dolor o de part nacional sense epidural.

Els que diuen, en aquesta línia, que el president Mas està emmetzinant la societat catalana tampoc no acaben d’entendre la cosa. La societat catalana no és d’Artur Mas ni segueix els seus mandats ni suggeriments ni balla al ritme de les consignes que se li acuden al nostre president o a les presentadores frívoles de TV3. A TV3, més que independentisme, fan malabarismes, i qui digui el contrari que s’ho miri bé, si és capaç de resistir-ho.

Imaginar-se que aquí la societat està al•lucinada perquè algú li dóna al•lucinògens és una absurditat. Durant massa temps hem vist ja aquesta paradoxa: tothom s’inventa que representa tothom, fins i tot aquell que no es presenta a les eleccions, o aquell que presentant-s’hi és absolutament minoritari, i que acaba parlant com si tothom pensés com ell i ell fos el portaveu de ‘la majoria silenciosa’ (el president Rajoy el primer).

No acaben de pair que el país hagi fet un tomb cap el sobiranisme, i no saben com atacar tot això, i per aquest motiu cada dia inventen una nova teoria política o fan una analogia història més aviat incongruent. Els pica tant el sobiranisme que s’han arrabassat els cabells, i ja no saben què inventar ara per a frenar l’alopècia. Estic segur que acabaran dient que la democràcia és una mala idea, o que potser no es va inventar per això…

La majoria silenciosa no existeix, com tampoc una majoria sorollosa que parla en un sol sentit i sota una sola sensibilitat nacional: per això hi ha diferents partits i diferents maneres d’encaixar les peces. Ara resulta que, quan guanya el discurs sobiranista, s’ha de ser plural i obert, com si la pluralitat i l’obertura —la complexitat, etc.— hagués de desactivar la cosa. El sobiranisme és l’única idea política que s’ha d’aturar en virtut de no sé quins principis intangibles; és l’única idea política que s’ha de parar perquè “divideix la societat”, mentre que totes les altres idees, que tenen el mateix efecte inevitablement “divisor”, es poden debatre i implementar sense gaires problemes. Ai.

¿Pot ser no divideix el constitucionalisme, el federalisme? ¿Pot ser no divideix l’eix esquerra i dreta? ¿Pot ser no divideix qualsevol debat sobre l’educació o l’avortament o sobre les llengües? ¿Potser no divideix el feminisme, o l’ecologisme? Tot divideix!, però de tot se’n parla i de tot se’n deriven polítiques en un sentit o en un altre. Tanmateix, el sobiranisme —sobretot perquè guanya i desmunta jerarquies— és aquella idea “que divideix” fatalment, una pensada que s’ha d’amagar al fons de l’armari, amb les revistes pornogràfiques.

Quan l’espanyolisme era inatacable, però, ningú no parlava de populisme, de totalitarisme, de manipulacions, etc. A ningú se li acudien teories esotèriques sobre la societat civil. Al sobiranisme se li pressuposen tots els càncers polítics, i això de manera totalment irracional. És el que passa quan una idea que aparentment s’hauria de defensar des del racionalisme —l’Espanya constitucional— esdevé un dogma de fe, el dubte davant de la qual acaba assemblant-se a una forma d’heretgia contra la qual valen totes les diatribes.

És com si només el sobiranisme tingués la capacitat d’emmetzinar-ho tot i de fer aixecar les alarmes puritanes, vestides de respecte cívic. Són coses que no s’acaben d’entendre…

Sent constitucionalista a hom se li pressuposen qualitats morals que deixa de poder lluir en cas de definir-se com independentista. Que l’espanyolisme juga a aquesta carta és més que notori, i això encara dificulta més la capacitat d’entendre’s. L’espanyolista mira a qui no ho és com si fos imbècil.

Estan molt nerviosos. La por se’ls nota a la veu, a cada adverbi que posen en cada article. La invenció de xacres que genera l’independentisme també la motiva la formació Podemos, els arguments de la qual no es poden debatre de manera ponderada o racional. Podemos, com l’independentisme, ve a qüestionar l’inqüestionable, i davant d’això s’activen totes les alarmes, tot i que Podemos, al cap i a la fi, només planteja vells idearis socialistes, els treu de les golfes i els envernissa amb una mica de revolució pendent. Tanmateix, el tango Podemos ocupa ara el paper de Catalunya: el gran fantasma o enemic contra el qual valen tots els tripijocs i totes les martingales.

Res de massa greu, però Déu n’hi do quins gossos furiosos se’ls posen en contra. Els llops i les cabres, etc. Els vertaders demòcrates espanyols se poden sentir ben catalans, en això, perquè van a per ells a la brava: han gosat posar en qüestió el dogma sagrat de l’Espanya governada com en el segle XIX. Bon cap de setmana.

El líder del PSC Miquel Iceta va explicar ahir el seu conte de fades particular, i es va erigir en veu de la majoria dels catalans, cal dir que es un tic que tenen alguns polítics de voler parlar del pensament d’una bona part de la societat en base als seus propis desitjos o pensaments.

Ens diu que Catalunya viu atrapada en el mono tema de l’independentisme, exclamant clarament que els catalans ni la volen, ni ens convé, afegit que ni tant sols sembla possible. Afirma que hi ha catalans que no son independentistes, i que la majoria vol un acord amb Espanya amb una reforma constitucional que condoni deute de les autonomies per un nou sistema de finançament més just, i blindatges de competències com llengua i cultura. El procés diu silencia el problema més greu, com es l’atur massiu. Afirma que demanar la independència no es la millor manera de negociar un nou estatus dins el marc espanyol. Parla del fracàs del 9 N, i de que el món camina cap a sobiranies compartides i no independències unilaterals que per suposat no tenen res a veure amb els casos ja viscuts.

Realment, la seva conferència la ves signat tranquil·lament els Populars o Ciudadanos per exemple. Es trist que com deia una persona obvii la realitat i s’erigeixi com a pensador per tots sense cap base, per acabar d’adobar-ho diu que no ens convé i que es impossible. Seria bo preguntar si els Estats creats fins ara no els convé ser-ho, ja que sembla una carrega més que un benefici, i sap que no es així. Sap que per vies democràtiques tot es possible, o es que no creu en la democràcia.

Tanmateix ens proposa un nou i ja en van mil sistema de finançament i blindatge competencial. Una cosa que no ha demanat ningú i que ja hem viscut molts cops amb governs socialistes espanyols inclosos, i que al final mai han complert. En el seu marc mental que acaba als Pirineus se li hauria d’explicar que no volem un nou estatus dins Espanya, sinó ser Dinamarca, Àustria o Holanda per posar exemples. Estic dacord amb les tendències cap a sobiranies compartides, però cadascú com ell mateix, no veig cap Estat que renuncii a ser-ho en benefici d’aquestes unitats.

En un allau de demagògia posa com a punts contraposats independència i atur. No son complementaris, i si no ho son, crec que la resta d’Estats independents fan polítiques contra l’atur. Precisament a Catalunya un avançament del model social va lligat a la independència i les eines que et proporciona, que per cert ara ens fa impossible al no gaudir-les de lluitar activament contra els problemes.

Per últim, vendre fum d’una època passada que ja no tornarà, te un inconvenient molt gran, ni es creïble, ni ningú l’ha demanat, apart de portar al descrèdit personal i com a partit.

Quan un procés democràtic que no va contra ningú fa forat i te el recolzament d’una bona part de la societat, que a més el vol simplement validar amb el vot per acceptar el resultat, hi ha una difícil manera de rebatre amb arguments, més enllà de l’exabrupte i les males maneres.

Precisament aquestes son les que l’Estat espanyol intenta per justificar el que no te justificació amb una democràcia del sud d’Europa. Ciudadanos anuncia en el seu web un espai perquè els pares i professors puguin denunciar adoctrinament a les escoles catalanes. Per altra banda la diplomàcia espanyola ha intentat boicotejar un acte organitzat pel Diplocat a Viena per explicar les reivindicacions catalanes distribuint pamflets recordant la Constitució.

Pel que fa a Ciudadanos, després del ridícul fet amb la denúncia de beques menjador vinculades a la llengua catalana i que van acabar amb una rectificació i disculpa, ara amb la mateixa línia xenofòbica intenten denunciar una escola de Manlleu per una Nadala amb versets dedicats al procés català en clau d’humor. Realment sona a acudit, però aquesta es la gran preocupació d’aquest partit que desprès reclama que el sobiranisme s’ocupi dels problemes reals. Tota una paranoia trista de l’espanyolisme ranci i populista que ens volen vendre.

Més serios em sembla que la Diplomàcia espanyola, recordo pagada amb el diner públic que aportem tots, dediqui els seus esforços en malmetre la imatge que se suposa representen hi haurien de cuidar, vetant presentacions de llibres o intentant fer cops d’efecte en forma de repartiment de pamflets en un acte informatiu sobre el nostre procés, intentant desacreditar-lo i recordant la indissolubilitat de l’Estat, on per suposat no ens semblem a cap dels cassos que ja han succeït.

Tot plegat, dona idea de com la desesperació de veure que el procés no es pot aturar amb males arts, i sense entendre que una majoria de la societat catalana ho reclama i ja ha realitzat la desconnexió d’aquest estat amb febleses democràtiques tant evidents.