SERRALLONGA

Us heu fixat que no diem anem a veure missa, i si bé diem que anem a missa, la frase més corrent que deien els nostres avantpassats i que encara avui (de la poca gent que hi va) en diu anar a oir missa.
Us heu preguntat perquè?.
Fàcil si entreu a una catedral i veieu la seva estructura.
Al bell mig de les catedrals, basíliques i temples grans, al bell mig de la nau central hi ha el cor, que és el lloc
de l’església destinat als cantors on es resa i es canten els cants litúrgics.
Com a espai arquitectònic ha tingut diferents ubicacions en les  diferents èpoques. Està documentat com
a espai separat des de l’època visigòtica, quan els cantors es situaven darrere
i als costats de l’altar. A partir dels segles XIV i XV, en col·locar els grans
retaules gòtics darrere l’altar, el cor es va traslladar a la nau, ocupant un
espai central des del transepte cap a l’entrada, normalment tancat amb parets o
reixes, i amb una reixa a la banda de l’altar, on hi tenien accés només els
músics i els clergues i canonges, que participaven als cants interpretant les
melodies gregorianes  en
alternància amb el cor polifònic de músics professionals.

Avui, si us sembla, us explico el significat d’estar a la lluna de València.
És prou  conegut que la frase en qüestió: estar a la lluna de València, es predica d’aquell qui està absent, que estar badant, que no sembla estar per la feina que li toca fer en el moment i està pensant en les musaranyes, o també d’aquell que se li han vist frustrades les esperances. (Segons el diccionari de la RAE:
 Quedarse a la  luna de Valencia.

1. loc. adv. coloq. Frustradas las esperanzas de lo que se deseaba o pretendía. Dejar, quedarse a la luna de Valencia.

Però en realitat és una expressió ben concreta, ben cuirosa:
En temps en que València tenia les muralles en ple rendiment, quan venia a entrada de fosc i el sol s’ajocava, procedien a tancar les portes de les muralles, i sembla que la darrera era la porta de Serrans.
Qui no arribava abans d’aquesta hora perquè estava badant, perquè se li havia girat feina a l’horta, perquè s’havia estat massa temps emperifollant-se per agradar al promés, o senzillament que se li havia fet tard…. trobava les portes de Serrans tancades i llavors: és clar, es quedava al portal, o sigui al ras, o sigui al dessota de la LLuna. I d’aquí l’expressió Estar a la lluna de València: Per tanoca, per no haver arribat a temps…. per haver badat…. apa! tancat al defora i a dormir al dessota de la LLuna!
I d’aquí els valencians que filen molt prim et diuen:
Una cosa és arribar tard i l’altra és fer tard.
Oi tant que son diferents:
Si hom arriba tard, pot trobar el menjar fred, i la gent ja no estar al voltant de la taula, però pots rescalfar el menjar i encara menjaràs.
Però si fas tard, llavors ja no pots ni fer el menjar, ni fer obrir la porta ni res: Has fet tard!
Oi que el llenguatge fila molt prim! doncs apali, ja en sabem una altra!

Des de molt petit, a casa,  he sentit una expressió que, encara avui,  jo l’empro molt sovint.
Quan algú no fa la feina que li pertoca i en definitiva és més gandul que el jeure i per tant no es belluga, de seguida,  a casa, venia la frase feta:
Veiam si hem d’anar a buscar els dotze de Mataró!!.
Segons el meu pare, la frase venia del fet que a la façana de la Basílica de Santa Maria de Mataró hi ha els dotze apóstols (ben comptats,  n’hi ha més) I com que les estàtues dels apòstols estan quietes (faltaria més!!) no fan, ni poden fer res… o sigui l’expressió màxima de la ganduleria… Parats, aturats, atuïts… i , és clar, son els millors per anar a ajudar un gandul,  que tampoc, com els Sants, es postica per res….
Fa uns dies, he anat a veure la façana de la Basílica mataronina hi he constatat que no n’hi ha dotze sinó més, en dues fileres….
I he volgut cercar d’on venia la frase.
He trobat aquest article de Xavier Alarcon i Campdepadrós,  ben travat i construït. Explica de com a Mataró es van fer construir dotze apóstols a les columnes interiors del temple.
Vegeu-ne les vicissituds!!!!

Apali: Qui no ha dit alguna vegada l’expressió: aquest galifardeu és un curt de gambals. No cal que ens esforcem massa per concloure que l’expressió fa referència que la persona esmentada és més curta que un cua de conill o si ho voleu ras i curt que és un sapastre sense massa llums.
Ara se’ns ha donat per aplicar l’expressió a qualques polítics que, en el seu devenir diari,  no donen peu a pensar que siguin altre cosa que aixó: que son estrets de sostre. O que no saben agombolar els nostres recursos públics… en fí. no ens posem en un jardí florit que podríem prendre mal!!.
Però d’on vé l’expressió?
Doncs sembla ser que a la segona meitat del segle XIX, en una ciutat del centre de Catalunya,  les batusses entre lliberals i carlins feien que, quan manaven els uns, els altres anaven a la garjola i si es canviava la truita, anaven a tornajornals i a l’inrevés, els uns  dins i els altres fora.
Algú, potser espavil.lat, va pensar que dins la presó no rendien ni aportaven res a l’erari públic… ni quedaven malmeses les seves figures… I quina en pensa… doncs aixó, que en lloc d’estar-se quiets al tuguri, que surtin als carrers per netejar-los i escombrar-los:  en definitiva que siguin útils i de passada quedaven del tot desprestigiats. Però és clar, el primer dia, els col.loquen els gambals llargs (o sigui, la cadena que lliga les dues cames, que vagi baldera) i qué passa… se’ls escapen tots!!
Solució: gambals curts i així no s’escaparan, Però és clar, proveu de fer el petit pas de pujar una vorera amb un gambal ben curt: a terra fent tentines: o sigui que qui us està mirant pensa que no hi sou  tot, que sou un lironet.. i així, de mica en mica fins a l’expressió:
Mira que n’ets de curt de gambals!!!
Apali!!

Addenda: Gambal segons el diccionari Alcover Moll:
3. ant. Corretja o cadena amb què es subjectaven les cames d’algú per
impedir-li de fugir o per turmentar-lo; cast. grillo. Prengueren tots los dits vuytanta
hòmens, e ab una corda al coyll envià’ls a Bonayre a l’almirayll, qui tantost
los féu fer bons gambals e’ls féu metre a obrar lo mur, Muntaner Cròn.,
c. 285. Tres gambals ferri servorum, doc. a. 1388
(BSAL, xi, 16). Un gambal de
grillo, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii,
213).

I Apali El més mudat de l’obra és Mn. Grau el Canonge. Per què? Doncs perquè va de vint-i  un botons.
Es l’únic que va tant mudat.
A Catalunya anem de vint-i-un botó quan anem molt i molt mudats… Per què?
Doncs perquè els canonges (capellans de primera) a les sotanes portaven, materialment, vint-i-un botons, ni un més ni un de menys… El capellans del terrós (Mn Ferrovell a l’obra que tant dignament representa en Santi Artigas) en duien trenta-tres. o sigui els anys de Cristu!!.
Però els Canonges, en duien vint-i-un. I servidor que és un Canonge de pro, en duu, físicament,  vint-i-u, com Déu mana. No Mn. Ferrovell, capellà del terrós,  que en porta trenta tres, els anys de Cristu!.
I d’on vé:
Doncs l’Amades en diu aixó:

Apali: Ja en sabem una altra!!!!

Avui, si m’ho permeteu, començo una altre secció al meu bloc: la de les frases fetes. M’he adonat que el nostre llenguatge està farcit de frases fetes, però no sabem ni d’on vénen. Si em deixeu, de tant en tant, aniré explicant el significat d’aquestes frases.
I avui, com no pot ser d’altra manera, començo amb una frase feta de regust arenyenc.: “ANEM A TOCAR RATLLA”
Els d’Arenys, el diumenge al matí, no sortim a passejar, com fa molta altra gent… els d’Arenys anem a tocar ratlla.
Baixem la riera sinerenca cap a mar, girem pel Passeig de Mar i anem fins on hi havia hagut el balneari Lloveres i allí toquem la ratlla de la vorera que acaba… després fem mitja volta i tornem riera amunt fins a la cantonada del Carrer Bisbe Vilà Mateu, allí tornem a tocar la ratlla de la vorera que acaba. I així tantes vegades com el cos (i la companyia) aguanti. Del passeig en diem anar a tocar ratlla.
Però el veritable sentit de la frase és ben mariner: els pescadors arenyencs quan sortien a pescar,  anaven a tocar la ratlla de l’horitzó, allà on el mar es casa amb el cel…. si anaven més enllà, perdien la visió de la bandereta del cim de la Pietat (cementiri) i per tant perdien la orientació….
Anaven a tocar ratlla, la tocaven, però no la traspassaven: els hi anava la vida!.
Apali, quan sortiu a passejar, sigueu “rumbosos” i marqueu-vos un punt de paveria arenyenca (mai fa mal!) amb la xicota i digueu-li: avui no passejarem,… avui anirem a tocar ratlla….