Ulisses20

A dos quarts de vuit eixíem de Bétera cap a la capital. El camp de Túria afegia una delegació de molts quirats a l’Assemblea de la “Federació de milicians pels estudis i el patrimoni“. Per la ronda nord, camí de Tarongers i de la mar, trencàvem a la dreta en passar la Facultat dels mestres (!), i ves si ens en trobaríem de bons aquell matí: mestres que han fet la història de l’escola del s. XX a partir de les cendres que va deixar el franquisme pudent i feixista. Davant una redona que, com diu el mestre Ferran Zurriaga, sembla la Serra Calderona, el veiem baixar com un gínjol, la bossa a la mà, àgil i somrient, com qui se’n va d’excursió amb els xiquets (els xiquets som Rosa i jo mateix): semblava un home de quaranta anys, i ves si ho havia passat de circumstància durant la pandèmia. Ens saludem, ens n’alegrem i peguem cap al Sud, avall avall sense perdre el temps, en un viatge de cinc quarts i una conversa viva que repassa les petites misèries dels valencians, les pròpies i les que ens afecten tan directament l’ànim i la nostra llibertat (tots els éssers humans naixen lliures i iguals, si no et domina espanya!).

—Espanya no ho entendrà mai, això, que sempre és contra nostre, valencians, a veure si us n’adoneu.

Fem repàs pandèmic del momemt polític de resistència que vivim, atuïts, assetjats i robats per un estat feudal i criminal com no n’hi ha tres al món, i encara obrim conversa tangencial, sense saber-ho ni conèixer-la: una de les dones que apareix en el primer dels panells d’una exposició que hi ha a la sala Polivalent, a Castelló de les Gerres, ara de Rugat. L’exposició “Petjades de dones” és un homenatge reconeixement a unes quantes dones de la Vall d’Albaida.

La primera és Àngels Belda, d’Aielo, que provà de presentar-se a registradora de la propietat, càrrec que cent anys després només decideixen a madrit-espanya, com decideixen qui serà jutge o fiscal o militarot o membre dels tribunals majors del regne de les calaveres. Sí, només els franquistes decideixen qui xuplarà tota la vida del poder i dels diners en canvi del carnet de la corrupció infinita a la corona. Els amos del cagalló al suprem o a l’infern!

Abans d’entrar a la sala polivalent, mentre pujàvem el port de l’Olleria, hem repassat els envits del nostre Institut, la feina feta i la pendent, i ja ordim un congrés sobre educació o unes jornades, si en uns dies publicarem un nou número de Mirades,  amb els primers apunts sobre l’escola i els mestres valencianistes dels anys trenta, i una història de més dones que van haver de fugir de la repressió feixista que encara  ens governa en nom del psoe i els botxins iceta i zaragoza i sanchis i els varons roms roms.

Però el colp definitiu ens el pegarà, en entrar a la sala polivalent, un lladre de cavalls amb una mascareta amb la bandera que roba drets humans: no sé qui ha contractat l’esmorzar-catering de la Fedines, perquè el cambrer puga lluir la burla de dir-nos “vosaltres treballeu de franc, nosaltres ens emportarem els diners i la fatxenderia de tenir-vos vigilats”. Aquell desgraciat, al qual ningú de l’organització no li ha dit res (jo ni pagaria el servei), quan l’assemblea ja ha començat, i els parlaments dels batlles, no s’està de plegar les taules de ferro amb un siroll que trenca i amenaça: ja sabeu qui mana, malparits! És el nivell de cultura d’aqueixes cagarneres que passen per essers humans, ni primats ni goril·les, de tot n’hi ha a la vinya des que fa tres-cents anys que ens regna l’ocupació.

I ves que de bon principi seiem atrets pels panells exposats del lateral de l’esquerra, amb les dones que referia abans: m’ature en Maria Garcia, anarquista, afusellada amb altres milicianes pels feixistes a Manacor, quina història, i Ferran em comenta que també n’hi ha beates, i de beates el Camp de Túria en va ple, diu, que podríem fer deu o dotze exposicions abans no arribe la Carta 2030.

Obrin els parlaments els batlles de Castelló i de Bocairent, que supose que ja s’hauran adonat que ens han encabit en una aula que tindrà la pitjor sonoritat de la Vall, l’Alcoià i el Comtat sense por de fer curt, i en començar pròpiament l’assemblea, el nostre director, Andreu Ginés, amb el qual també vaig coincidir a l’escola, malgrat la diferència d’edat, el Sequi apunta que no cal llegir l’acta: no, no, si ja l’heu enviada, només que caldria si n’hi ha ningú que vol dir res, i en tot cas, votar-la, això sí, perquè en aquesta assemblea també venim a votar democràticament, només perquè espanya rebente d’enveja: l’amenaça dels demòcrates, més que no l’econòmica, és la pandèmia que més mal fa en aquella cofurna espanyola.

Sequi, un altre mestre en representació de la federació, del Villar i dels Serrans, va fent el reportatge i el contrapunt d’ordre d’aquella reunió. Amb l’Andreu, la Federació ha guanyat moltíssim, i l’harmonia final és per damunt les observacions dels uns i dels altres, fins i tot del botànic Cavanilles. El president també explicarà el goig d’acollir una representació tan grossa, JV Frechina és un altre prohom de l’Horta Nord, un dels pares del Cant al Ras (enguany el 19 de juny), expert de músiques i ritmes entre més estudis de cultura popular. Ha aguantat del timó quan ningú apostava un xavo i avui fa bona cara, si nadem amb tant de suport… Les feines impagades dels esforçats que alcen aquest país, que diria Vicent Partal (segur que millor que jo ho he expressat).

Per cert, que Sequi té una contraproposta sobre l’Institut mare —Institut major Manuel Sanchis Guarner—, que voldria Alfred. Quina lluita, ara.

[continuarà]