Ulisses20

cap president espanyol no ha renuncia al feixisme ni als seus modos.

Cap no ha demanat perdó pels assassinats de les seues clavegueres. Ni pels robatoris a la hisenda pública. Ni pel desequilibri contra els valencians.

Cap no n’ha renunciat, a privilegis i recompenses, que gaudeixen si emparen el feixisme, i l’atien.

Cap no ha presentat excuses pels excessos, ni se n’ha penedit dels crims, ni de les amenaces de les casernes. Ni ha demanat d’investigar el prostíbul de la monarquia.

En canvi de tot plegat, d’aquesta renúncia a l’honestedat i als drets universals, han afegit llenya, recursos i interessos propis, en una justícia criminal, falsa. Vergonyant.

Això ho permet europa, un estat repressor que lloa el feixisme en canvi de perseguir la democràcia.

Demà comencem la tercera setmana del curs, de manera presencial, esclaus d’un estat feixista. Mestres pel combat, què en farem de la llibertat, dels llibres, de la filosofia, del coneixement…?

Els mestres farem com si res, com si no ens robaren els recursos, els diners per tenir més mestres, més espais, més llibres per atendre els nostres alumnes. Farem com si res, perquè el robatori espanyol és permés a l’estat, per tots i cadascun dels presidents espanyols, sense excepció, i pels jutges. Pels fiscals i pels jutges i pels advocats d’ofici, ens roben. Demà no sé si cap mestre ho podrà explicar, això. Que ens roben i que el robatori, si és contra nosaltres, contra els valencians, té el consentiment dels jutges.

Ai caram si això és la justícia, a europa!

Jutges o toreros, fiscals i criminals, lladres i serenos, borbons i puteros, colons i esclaus, corruptes i feixistes, pp vox psoe c’s podem, del fem de la merda, de l’infern o més avall…

Dant feia literatura de l’inferno, del drama, però espanya és l’esperpent: en els últims anys va escrivint la part més patètica de la història d’Europa. Dels últims cent o dos-censt anys, o més enllà. Els jutges són ara els protagonistes, el present feixista més viu i intens, van començar a ser-ho amb el psoe, volien ser la part principal, el tall més sucós, qui decidís la vida o la mort de l’ésser. Fan i desfan contra la democràcia amb una facilitat que hom els defineix el nou feixisme dins el feixisme espanyol: fatxendes, capriciosos, malcarats, matabous, s’atreveixen contra tot, contra la voluntat popular, contra els tribunals d’Europa, contra l’ONU… No tenen fre ni mesura ni por a descarrilar l’humanisme, els valors o els drets humans. Són els nous semi-déus de la galaxia, que no depassa la meseta, que no els arriba a categoria de segona divisió, a penes a lectura de primària. Ah, però es pensen homers, galileus, i einsteins de l’univers, però no poden passar el pirineu, perquè aleshores, ai, se’ls acaba la trampa, la rampa, el xot, així que només poden delinquir en el rodal de la conquesta, allà on els militars i la gc apuntarien la pistola, fora vila ja se’ls veu la llauna, el fil, la pandereta. Viuen al gulac espanyol ed la nova falange, són la nova falange, units en el destí universal del feixisme. Punt. No arriben més lluny. Intel·ligència limitada a zero. Els deu primers nombres primers. Prou. però els sobra…

D’ací uns anys, en estudiar el segle XXI, espanya passarà com l’actiu més significat del cretinisme, i la torpesa i la mala fel seran la seua escola. la nova enciclopèdia àlvarez que va escrivint podem, psoe, sanchez i el pardalet. Una ruïna, moral, ètica, filosòfica fins i tot. Caldrà prohibir els llibres, els documentals, la premsa lliure (si en queda cap), perquè ningú no puga burlar-se’n del ridícul, dels torpalls, de la misèria humana que representa aquest estat en runes, aquesta porquera, un exércit d’inútils. espanya és un estat ineficaç, podrit. Un fracàs. Pobre unamuno! Pobra maria!

Ves que era difícil superar la mediocritat política, aquells líders o presidents espanyols. Empresaris, directors de mitjans o tants productes subculturals com omplien el femer d’un quiosc, els camps de futbol, les places de bous, les casernes… Militars, gc, retors, cardenals, bisbes, monarquia, semblava impossible superar el tarquim del segle XX, la brutor acumulada de les guerres, aquell rerefons més trist dels homes… però van arribar els jutges. I espanya va respirar de joia!

Fa uns anys vaig convidar el Psoe de Picanya a convertir-se en el primer partit socialista d’un País Valencià Independent. Els demanava que renunciaren, sobretot, al robatori contra els valencians que espanya ens feia cada dia. Almenys, els demanava que li feren front, que es plantaren davant la burla i el saqueig del seu propi partit contra nosaltres. Naturalment que no em van fer cas. Però jo els insistia. Els explicava que aquell lladrocini era intolerable, i que la corrupció no es podia aguantar per enlloc si no n’ets còmplice convençut. Van dir que exagerava. Ells i jo sabíem que em quedava curt, del nivelld e corrupció espanyol.

Quan el calvari valencià era a mans del pp, durant vint-i-cinc anys que ens van governar a valència, els criminals de rita, camps, cotino, i tota la patuleia, les seues majories absolutes no eren a compte de res, ni gratuïtes ni regalades: era necessari que en els nostres propis cercles, la gent els votés, malgrat que sabíem què cuinaven, com robaven, com enfonsaven el país, com s’enriquien, i sobretot, com van arruinar el futur de milers de joves, de generacions senceres. Però de segur que en els nostres cercles propers, n’hi havia que els votava, perquè d’una altra manera, els comptes de vots no eixien.

Ara, amb el pspv passa si fa no fa, que tens coneguts, companys de feina, veïns, fins i tot amics, que són d’aquell partit, el pspv (si d’aquest partit en queda res), o del psoe valencià (que no pinta ni fava a espanya). Sí, n’hi ha que conserven aquest carnet, que ara mateix vol dir defensar la corrupció monàrquica, els abusos judicials, l’empresonament de demòcrates i l’acaçament de joves només pel fet de cantar, actuar o manifestar-se. Sí, el pspv, ara mateix, li fa el joc al psoe valencià i a l’espanyol, per tant és còmplice de la merda que sura, que empastifa, que embruta la dignitat d’homes i dones.

Em demane com és que no renuncien, a aquest estat contaminat de corrupció, de crim, de filldeputa l’últim, en canvi de fer net, de demostrar honestedat, de voler avançar cap a una societat on l’ètica i l’equitat no siguen utopies. Sí, ja sé que em diran innocent i càndid, però Voltaire els pegava cent voltes a coneixement i respecte. Cent i alguna més.

Sí, molts dels que coneixem, coneguts, companys de feina, veïns, familiars o fins i tot amics (!), no veig que hagen renunciat, ni comunicat, ni expressat un rotund desacord amb aquell femer d’espanya i la seua política de corrupció sine die.

Perquè davant el robatori que el mateix PSOE d’espanya farà ara als ajuntaments, per mantenir la corrupció i el vassallatge, la prostitució monàrquica i els abusos judicials, ja no n’esperem res. Res de res! Només silenci còmplice d’una conxorxa que, als valencians particularment, als nostres fills i els nostres joves, els roba el futur a curt termini. I a llarg els ofega fins al suïcidi. Però de la corrupció? Del crim organitzat per aquella casa de putes? D’això també badeu?

Fa uns anys, vaig convidar el pspv a renunciar a espanya i a convertir-se en un partit valencianista, capaç des del socialisme (si ells volien mantenir aquest tret del materialisme dialèctic tan formós com poc creïble), de defensar els valencians i els joves valencians que, ho vulguen o no els polítics, mereixen major respecte i un futur decent i esperançador. Però ni aleshores ni ara, ves que el moment i l’ocasió convida a fer una ratlla llarga per començar una cosa nova… La resposta no és sinó ajudar a la conxorxa espanyola contra el coneixement, la ciència, els joves o l’escola mateix…

I encara continuem sense resposta!

[a la foto, una taula de criminals en favor de la distribució de la riquesa a parts iguals]

Un rei astorat estret acovardit volia follar-se una reina en un monestir, que volia follar-se un poble sencer, una nació ocupada, “no volem ser!”, una colònia, però l’abat els va demanar el respecte sexual necessari per no torbar el silenci d’un espai clar i català. Però un rei mana més que no un predicador, déu del cel, per poc que la sotana no li arribe a terra o li tape les sandàlies d’estiu, qui fa les sandàlies d’un frare?, i les d’un abat? i les sàries d’un ruc?

Una reina fideuenca podenca plebeienca venia a follar-se un rei ronyós, barbós fideuós feixistós, entre lloses i parets d’una història natural acomplexada tan absurda, poblet a més d’un bon ciclista del regne de mallorca, era el cementeri on reposava el rei dels catalans, i dels valencians, caguenlou que els fallers fa molt que no suquen traca ni fan bunyols! El monjo observava, el guilopo, si ella encara duia allò entre les cuixes del claustre: i aquesta tomba, quina reina era?, que pregunta ella, una reina fideuenca podenca plebeienca, i se li escapa un xiulet de saliva que topa amb el nas del frarot, ara sí que m’has mort, ais malapenca, més decantat cap a l’error monumental d’acceptar aquesta burla o invasió del meu espai de culte i encara m’arruixes el mal de madrit: Na Violant va passar volant damunt un dron amb una estelada, a sota tot eren vinyes verdes lluny del mar: independència, va pensar el frare, ves si ets aficionada, tu… Però em comptes de dir-ho, el monjo, la llenga el traeix, se li va escapar una bufa, hòstia puta quina bufa!, en aquell silenci del ball de màscares, hagueren mort cent haques en un dir arre!

Al carrer, entre les vinyes, el bosc, el jardinet, els camps de cultius, un milió de mossos amb navalles, pistoles, porrots, bombes, metrallaores, ganivets i màquines de descarregar l’odi de la xapa, la medalla milagrosa: ves que l’uniforme imposa al cos humà quan vesteix de violador de drets humans. És el que haurem de convenir: siga la policia que siga, una majoria són un cos de violació de drets universals. Ah, i tant que caldrà fer net i enviar-los a cagar a la via, el 99.9% al carrer. Torqueu-vos amb allò que sabeu, violadors o mossos o falsos defensors de res. Feixistes amb legalitat per pegar fins a matar, els drets d’un jove, d’un home, d’un pensament! És que la policia fa falta! Per a què? (d’això un altre dia, paraula)

Esquivant els colps, les genollades, tanta força filosòfica o platoniana, les potades, l’agressió dels carnissers dits policies de mosso, una representació important del poble català, fart dels abusos borbònics, dels viatges de lladres, dels comptes a suïssa, de les matances d’elefants, de les inútils infantes, dels paradisos, de les seues follaes, robaes, i burlaes, i el pitjor, de creure’s la inviolabilitat al s. XXI, de tot plegat ha dit prou, prou de suportar la pitjor pandèmia de la història: espanya.

Enlloc del món no s’ha vist un estat violent, pedòfil, corrupte, lladre, trampós, trompeter i acordionista: els gal, els bàrcenes, els rajoy, els cotino (ahh, aquestes encara roben als valencians amb permís del beat mort), els ordinadors del bàrcenes, florentino, acesa, iberdrola, gas, lacaixa parlem amb els borbons per tenir-los consentits a suïssa, rato rato rato, aznar, els gal per gal, gonzalez, sanchez, el legionari marchena, pare i fill, iceta el monassillo, cajamar, bankia, les clavegueres, la destrossa de la sanitat, l’atac a l’escola, a les llengües, tota la branca podem contra la llengua, contra la llibertat dels pobles, marlaska, el psoe, els ordinadors del pp que no eren ni proves ni xufes ni allò que deia el suprem: deixeu que els xiquets s’acosten a mi, a tocar d’un jutge: l’església que tot ho posa sota sotana, el feixisme, la corrupció que no sabem, el clavegueram, els TGV, Renfe, el corredor mediterrani, el finançament valencià ha, i el rei que es follava els elefants amb pius de dos canons, el de cartagena, el de santander, el feijó, lerma, oh aquest encara viu, rita no, que ja cria malva, castelló cagalló, que encara envien l’extrema dreta a calar foc als ateneus, els aeroports fantasma, quin corredor mediterrani?, el instituto cervantes (quina prostitució), marsé, els gc que envien voluntaris a trencar cames, les terres robades a bétera a colps de pistola, de bandera, de carasseta de submissió…

Per cert, els folladors de poblet ja han acabat el nyigo-nyigo?, s’han fet el frare del temps, el viu, el mort, el tort, el monjo que no sap com posar-se la màscara, els mossos que continuen repartint violència sota les ordres del conseller Buch, gordillo el de la ràdio, el barça que pagava perquè insultaren els catalans, els del vi de Requena que són inútils rematats, el mercadonot… Oh, és com un viure feixistaaaaa, aquesta sí que és la pandèmia!

L’estat que és espanya només s’aguanta per la violència i l’amenaça militar, perquè els diners que salvaran espanya momentàniament, no salvaran valència ni els valencians. Us estranyaria que aquell estat de vividors i malparits, dels jutges, els villarejo, els borrell, els fiscals, el pp, el psoe, no puguen ordir un pla per eliminar-nos a colps de covid?

Un rei, una reina, la cua entre les cames, la figa quieta, tonen d’un viatge per les colònies amb la lliçó sabuda: com ens estima el poble, quan follem al monestir!

Els fiscals espanyols diuen que caldria tractament per als presos polítics. Ells pensen un tractament a la manera dels metges feixistes de l’alemanya nazi. Eliminats amb la injecció i avant. Tractament amb optalidons?, amb supositori?, amb anticossos contra la llibertat? Quina mena de tracatment pensaran els fiscals terroristes dels GAL i el 17A a Barcelona?

El president Puigdemont se’n queixa, a la primera dona d’Europa, però Merkel no diu res d’aquest calaveram feixista espanyol, en canvi d’esmentar-ne d’altres. Sap que ara deixarà uns crèdits altíssims a espanya i no vol enemistar qui li haurà de pagar els ous de la gallina. Espanya no té diners ni per al paper de fumar, i augmentarà els robatoris a catalans i valencians sense fer-se el monyo. Com han de pagar les follaes d’aquells exèrcits de funcionaris que viuen a madrit… Si heu vist la pel·lícula paràsits, que no em va agradar gaire…

Els fiscals espanyols són malalts mentals amb el poder de decidir a qui acusen, sense proves o amb falsificacions de cal sabater de la plaça, peguen sempre contra els demòcrates, sobretot si són catalans, o lliures o de pensament elevat. En canvi, que els reis d’espanya, pare, fill i esperit sant, roben i amunteguen, tenen comptes en paradisos, es prostituiexen amb dones sofisticades, no declaren a la hisenda les comissions, o es torquen el cul amb la pell i no el paper l’elefant, això, per als fiscals, no és motiu suficient de posar en cap tractament la borbonia. No.

Els fiscals de la calavera, i els jutges, i tota aquella caspa judicial espanyola ara tenen embolics amb menors?, no passa res, xa. Que han arribat a falsificar actes, acords, i fins i tot documents principals que valdrian l’expulsió d’un miler d’inútils? Ca, es giren en un altre cantó, peguen amb el dit contra el nas, aspiren l’aire blanc similar al talc i no en fan ni cas ni sexe segur.

El Regne de les calaveres va destapat, dels dels reis corruptes espanyols, que no poden amagar tota la merda que sura i xafen i esquitxa, als polítics amb tot de títols falsos, o comandaments policials que van trobar caixes i caixes de títols de màsters i graus que es van repartir a la valenta, aquest pa mi aquest pa tu, aquest tururú! Tan destapada corre la merda a espanya que el PSOE ha d’eixir cada dia a dir que no, que tenim un espill polit i transparent, i vinga de fer gros el forat, tan gros que els cap el xiulet la goma i el pot, pobres, no veieu que han d’amagar la merda dels altres i la d’ells!

I Podem, ai, podemos pobres, que de tant de callar i aguantar, els desgraciats, ghan de parar la mà, i ja pensen quin país serà més barat per obrir els seus comptes, que alguna cosa els caurà, si han de viure callats, amorrats dessota la taula com els gossos, que no saben quina mà llepar ni en quin morter els faran l’all-i-oli per trobar-los si tenen res al budell, amb una psa tan alta com els va eixint de tan furgar.

De l’església catòlica, aquella que matar el mestre anarquista Ferrer i Guàrdia o el poeta Federico, i calla els crims dels fiscals contra els presos, en parlarem demà. O despús-demà, que tampoc no sembla que tindran pressa per ordir un sermó diferent d’un estat feixista que aguanten amb tanta fe.

«Una pena. O una altra desorientació, com la dels mestres. Ara en el tocant dels llibres. Quina barra! Tant com ens costa de fer possible la lectura, d’ensenyar a llegir, de fer comprar els llibres, que ni regalant-los…»

Acabe de llegir que l’Associació d’Editors del País Valencià vol afegir-se a la federació de llibres d’espanya (que només es preocupen d’espanya i la seua llengua), per reclamar un pacte d’estat en favor dels llibres i de la lectura. Amb Espanya? Un pacte pels llibres? Per la lectura? Com podem arribar a ser tan rucs! Aquells només que es miren el seu melic, la seua llengua, i el seu territori, que no és el nostre. Nosaltres som la colònia, el territori ocupat, i tan és així que fins i tot les lliberies estan ocupades pels seus llibres i la seua llengua. Només un tros, quan n’hi ha, és per als nostres llibres, de vegades fins i tot d’amagat. I nosaltres encara volem signar un pacte amb aquells colons que només si destinen les subvencions als seus llibres, a la seua llengua, al seu negociot, en canvi de matar la nostra i els nostres llibres.

Tan greu és l’ocupació colonial, que ocupa també la ment dels valencians, quan compren llibres, si en compren, exclusivament es espanyol. Fins ací ha fet ferida la invasió, i aquest tret nostre submís i vassall. Però els editors valencians es pensen que així són progrés, no ho sé, o compromesos, no ho sé, o reivindicadors de la lectura, no ho sé…

Una bufa, són! Sí, en canvi de la nostra adhesió, ells, els espanyols editors, llibreters, il·lustradors, publicistes, escriptors, llibreters, han fet res pels nostres llibres?, per la nostra llengua?, s’ha queixat quan els Jutges calavera del Suprem s’han acarnissat, una vegada més, contra la llengua dels valencians? Contra l’escola dels valencians? Contra els nostres llibres i els nostres drets? Han dit res aquells malparits de la FEDECALI?

Una bufa! (i ja és la segona). Ells passen de nosaltres i participen del robatori que espanya comet cada dia contra la nostra hisenda. Per subvencionar-los a ells. Mai als nostres. En canvi, els vassalls, els submisos, corren a llepar-los el cul i a demanar un pacte d’estat (!), per la lectura. Per quina lectura, sinyors? La que ens mantindrà presos, o muts, o espoliats, en canvi de fer-los la faena i després començar a fer la nostra faena! Que ells mai no veuen, mai de la vida. Ells només s’esperen que els jutges ens prohibesquen els llibres en valencià, o l’escola o els drets… I nosaltres, ves si som rucs, posant de lectures obligades autors de segona fila, només perquè són autors espanyols!

Ells, aquells, quan s’han preocupat mai de nosaltres? Quan?

A cagar a la via, els editors, la fedecali i aquest pacte corrupte contra els valencians, els llibres i la llengua!

Una representació de l’Associació pels drets dels castellanoparlants a València (el país petit) entra a la ciutat de la justícia per denunciar que són discriminats. Allà, justament, on hi viuen tot de jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris, gc’s, i la resta del públic que cada dia passa a demanar almoina, sobre la justícia divina espanyola. Dic justament, perquè allà ningú no parla en valencià ni matant-lo si no vol perdre el cas que porta a la primera de canvi. A mi em va passar no fa gaire, que el meu advocat em va demanar que, si volíem tenir cap oportunitat, malgrat que sabia que sempre parlava en valencià, allà ja hauríem begut oli. M’havia passat feia uns tres anys, que un altre advocat, en un cas diferent, també m’havia advertit que la jutge no tenia gaire sensibilitat per la llengua. Em va passar fa cinc anys, i aquesta vegada que m’havia mantingut ferm, la secretària del jutge, funcionària, va dir que si declarava en valencià, ella no podria prendre les notes (sembla que ella ho havia de fer), però el jutge, en perfecte espanyol, li va dir que jo era en el dret de parlar la llengua dels valencians. Resultat: la secretària va dir que es trobava indisposta, que havia d’anar-se’n, i el judici es va ajornar: dotze anys! Es va ajornar dotze anys, sinyors! Casual o causal?

Però ves que, ara, aquella representació de l’espanyol, va dir que ells se sentien discriminats, incompresos, maltractats, perquè les medecines, perquè les televisions, perquès les misses, perquè els jocs d’informàtica, perquè la premsa de quiosc, perquè els notaris, els registradors de la propietat, els jutjats mateix, o les casernes militars, o les instruccions mecàniques… tot era en espanyol, però ai, ells pensaven que si hi havia una Oficina de drets lingüístics, una de sola a València, això no els deixava dormir, no podien conciliar el repòs, el descans, perquè aquella oficina, ells n’estaven convençuts, podia reclamar que, alguna vegada, una de sola, els documents, o les amenaces o els insults que rebien els valencians si parlaven valencià, quedés enregistrat, no ho sé, en un paper, en un breu de premsa, en un racó de merda oblidat en un cantó d’una ong on un funcionari ho pogués escampar i caure, caure en mans d’un xiquet innocent i fràgil…

Tots els adolescents valencians (el 97%) renuncien a la llengua quan són als seus espais d’oci, però els castellanoparlants se senten discriminats, pobrets. Tots els milions de l’institut cervantes són també contra les altres llengües, malgrat que el paguem la resta, fins i tot els que no som espanyols, però encara no en tenen prou. Vos han òsat mai una multa de tr+ansit en valencià, doncs ni això. Fins i tot si volem vendre taronja a Europa li hem de dir naranja, doncs tampoc. Ells, els discriminats del castellà, necessiten que tanquem l’oficina de la merda lingüística… I sempre n’hi ha un jutge, sempre, fatxenda, xulo, malparit, enamorat dels GAL lingüístics!

I ves que un jutge, com hagueren pogut fer tots els jutges del patró “jutges espanyols de cara al sol” de la ciutat de València, com els adolescents valenciavs que canvien de llengua, són el 97%,, va agafar aquella denúncia i en va fer escarni salomònic: «Tenen raó, vostés, els espanyols i els valencians castellanoparlants esteu discriminats: s’ha acabat el bròquil. O modifiqueu l’oficina de merda lingüística, o vos envie a pastar fang a cagar a la via morta de les llengües males putes, perquè la vostra llengua, valencià o català o com vulguen anomenar-la, és una llengua malaputa!: els jutges, entre més vicis pedòfils (sabeu que van amb menors, no?) no suporten les llengües, ni el coneixement, ni la democràcia. I encara menys les llengües malaputa!

Aquells discriminats refillets de la llengua dominant (és una metàfora), van traure suc de taronja del desert judicial i van enviar a cagar i a la merda els drets dels valencians, una altra vegada més, per acceptar de viure amb els espanyols en modo submissió i vassallatge.

Breu: la desobediència és l’únic camí. Això és, evitar de fer col·laboracionisme amb l’invasor i la seua llengua, que no serà mai la nostra, malgrat que el PSOE dels GAL i Podemos vulguen dir el contrari. Ni a l’escola, ni al cinema, ni al teatre, ni al comerç, ni a la tv, ni als llibres. Ni a la farmàcia, ni als wàters públics ni a les fira no vages. Aquella no serà mai la nostra. L’espanyol no serà mai una llengua lliure o voluntària o una llenua de primera. Mai de la vida.

Tenim una tv raquítica i pocapena, amb totes les altres tv’s catalanes prohibides, contra un centenar de televisions espanyoles subvencionades amb diner públic, més les plataformes espanyolistes tipus movistar, netflix, orange i tutti quanti, dos-cents canals pel cap baix, però encara ells se senten discriminats. Els castellanoparlants. Tots sense execepció. D’una altra manera n’aprendrien, de llengües i de drets humans.

La idiotesa dels valencians que són col·laboradors, que els agrada fer de malparits i llepons, no té perdó ni penitència suficient camí del purgatori o del cel: per això, ara sí que ens toca discriminar l’espanyol.

—Combat, mestres, combat!

Ara els mestres corren a gran velocitat per enllestir els informes finals. Corren a explicar, per exemple: els xiquets han aprés barbaritats, gràcies als mestres i, sobretot, als pares que tenien el privilegi de poder atendre’ls. Però el feixisme espanyol continua, malgrat tot.

Malgrat l’escola, la sanitat, el preu de la creïlla i la ceba, o el teorema de Fermat.

Políticament, espanya és en un pou. la pedra cau que no toca fondo. Econòmicament, ai, llegiu e Goula cada dia, si voleu llevar-vos amb més ànim. Judicialment algú va regalar els títols, en canvi d’aplicar una fórmula senzilla: tothom pot delinquir en nom d’espanya. Què s’hauran pensat els de la CIA!

El psoe no vol investigar els criminals, perque pegaria al cap del cap del seu partit i milers de militants s’haurien de descarar: preferim continuar delinquint!

Podemos renuncia a investigar el major de la trama GAL, Gonzalez, perquè els assassinats no compten entre els crims espanyols, si són fets en canvi de continuar la trama, ni compten si són fets en nom d’espanya.

Qui serà la CIA per venir a cagar-se en la paella, en els bous, en el futbol, i en la justícia divina? Tots els americans són malparits, han de pensar els militants del psoe, o fillsdeputa, venir a tocar-mos la pera criminal que representa cada bandereta espanyola que penja dels balcons.

És això: cada bandereta espanyola al balcó, al cotxe, al canell o a la mascareta és per recordar-nos que espanya mata, assassina, roba i confabula, però en nom de la calavera: que això no és ni criminal ni paregut a res que es coneixia en la democràcia d’Atenes..

En canvi que un assassí com Felipe siga solt, la presidenta del parlament català, Carme Forcadell, és en presó per defensar la democràcia. Espanya és això. Xile en temps de Pinochet, espanya en temps de franco, en temps d’aznar, en temps de felipe… espanya sempre

Quan uns joves d’Altsasu van enfundar la xufa d’un gc que volia passar-se de fatxenda, els jutges espanyols s’hi van acarnissar perquè ningú no pot burlar-se d’un desgraciat pocapena si és gc.

Però espanya pot ordir una trama criminal i terrorista (encara n’hi ha parlamentaris còmplices d’aquella conxorxa), amb el resultat d’uns quants assassinats, que les medalles aniran rifant-les els botifarrons.

Uns policies disparen contra fotografies de polítics, o maten un jove, o agredeixen i violen… res, com un gelat d’estiu. Però si pegues en demòcrata, prepara’t… No penses com aquests de podem que en sucar del pot s’han fet borbons, marchenes i gc’s tot en una: això de “podem” passarà a la història com una de les burles més grosses. Una de les estafes piramidals a l’esquerra, ordida també des del clavegueram.

el confit espanyol de pocavergonyes? el corrent de criminalitat major?

A amèrica, més de la meitat del parlament espanyol seria en presó, tots els borbons sense excepció, qualsevol militant del pp o del psoe, vox, i ciutadans… Però allò és amèrica, i la democràcia compta, no es rendeix com a espanya, ni val per tocar-se el cul o tenir-la empresonada.

Credibilitat? Demaneu-la fora de les mans assassines d’espanya, a veure què ens diuen.

Del llibre “jutges per l’orgasme” ara el capítol “jutges botifarrons”. També es podria llegir “Si és jutge, és botifarró”, a la manera com els joves del poble, en els anys cinquanta, feien colla i també es posaven noms: la colla del vidre, bevedors; la colla de l’atavó, festívols; la colla de la M, mudaors… Aquests, fins i tot, tenien cançó pròpia i una manera de vestir després de la faena al camp… Totes les colles es posaven nom per tal de significar-se o per identificar-se d’unes altres colles.

La tia Fina la Carassa, dels botifarrons en deia “hermanos”, però dels jutges, en aquell temps de franquisme pudent i assassí, no sé si en parlaven gaire, les dones al carrer. A la carnisseria, no. Mon pare, que també tenia un ascendent franquista, de família treballadora però beata, els feia boníssims, els botifarrons! Tan bons, que valien per menjar-se’ls crus, quan s’havien assecat una mica. Per esmorzar, els tallàvem a trossos i els punjàvem d’un plateret com si fos una exquisitesa. Dels jutges, en canvi, pel ridícul i la vergonya que ens fan passar, ara mateix també en direm botifarrons, amb el pitjor dels sentits. A casa, els botifarrons els fèiem de carn, i potser que sí, que era una manera de fer embotit fàcil i senzill, malgrat que calia bullir les cones i picar la cansalada, afegir la sang de bou ben filtrada i remenada perquè no quallés, i portar-los a la caldera que hi havia encesa feia una hora al corral. Mon pare hi afegia més coses, per guanyar gust, una mena de bales marronoses que ratllàvem amb un ratllador especial que mai no s’havia de rentar, perquè no perdés aquella aroma d’espècie tan singular.

Els botifarrons de què parlem avui són uns altres de pitjor gust i d’una mala fel increïble. Són homes presumits, fatxendes de la moral feixista, de capacitat limitada malgrat que es pensen sabuts, perquè han arribat dalt de tot del comandament judicial pels mèrits franquistes heretats de pares a fills. La dictadura espanyola del 1939,i les seues famílies corruptes els han injectat el virus contra la democràcia. Per ells, la democràcia és un excés grec capaç de discutir-los si valdrien per vendre melons en una societat normal, no caldria que fos profundament democràtica. Pel que fa a drets universals, aprovats gairebé deu anys després que els seus pares agafaren el poder per les armes i mataren tot de mestres, poetes o metges, no en volen saber res: l’ONU, per ells, és un club de fillsdeputa, capaços de drets universals o coses pitjors. El dret internacional als botifarrons? Caaa, no els serveix ni de betum per a les sabates amb les quals, ells, aixafen lleis, joves o sospitosos independentistes: si hom s’assembla a un dissident de la seua espanya feixista, li cercaran la ruïna individual i col·lectiva. En canvi, faran de perdonavides dels autèntics criminals.

Els jutges botifarrons inflen i s’estarrufen al costat de la cort, a cura de militars, policia i gc, però no aguanten un viatge de tres dies Pirineus enllà. El dret internacional, quan són fora del corral espanyol, els toca el budell, i Amnistia Internacional, per aquests botifarrons hermanos, és una banda de trompetetes que no saben que ells, els jutges suprems, han sigut triats per al destí més gros especialment més sofisticat: caiguts per la merda i la gràcia del déu tipus “cardenal canyizares”, no tenen ni sola a les sabates, no els en cal: cap mortal no els fa ombra ni els xupla el cigar.

La caldera bull, hi ha tot de rastres de botifarrons lligats amb uns llacets de fil d’embotir enganxats a canyetes ennegrides, cremades, que han bullit qui sap quants milers de vegades. En un costat, pengen uns altres rastres que gotegen encara tendres, bullits, damunt les lloses del corral, a tocar de la caldera. Espai no te taques, xa!

Un jutge botifarró és capaç de dir: els valencians?, els jutges vos podríem ofegar fins que ens llepareu els ous! (no penseu que no n’hi ha traca d’ous enmig d’aquest poder corrupte)

No fa quinze dies ja ho va avançar una ministra del psoe, que va aplanar el camí dels jutges botifarró: els valencians?, ja podeu treballar més, en comptes demanar finançament just. Només li faltava de dir, a la lideresa del “psoe del gal”: encara com vos deixem respirar, mamons de la comunitat!

Els ministres botifarró, els jutges botifarró, el psoe botifarró, els partits espanyols botifarró… Aquell menistre del pp, animal margalló, també va avançar-se a la notícia dels atemptats de la Rambla: a l’agost passaran coses. I ja ho crec que en van passar. I encara cueja, el silenci còmplice dels terroristes espanyols al govern i al clavegueram. I també van avançar que havien desfet el sistema sanitari. I també van avançar-nos que són una ruïna de gestió; com avancen que l’única manera que entenen a espanya de debat és la violència, l’amenaça, el crim…, i la caldera va fent el bull de tots els botifarrons que decideixen, o pensen que decideixen, la llengua que parlarem, la bandera que penjarem, o l’escola que farem…

—Combat, mestres, i desobediència màxima contra aquella desferra humana que representen aitals botifarrons.

“El Suprem obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se exclusivament en castellà” Vilaweb juny del 2020

He posar el titular i la data per comprovar que som al s. XXI. Que encara som sota el jou dels jutges espanyols, que són com una mena de paramilitars contra la democràcia. Però una majoria de valencians no ho saben, no ho volen veure, que som governats per rucs que amb el cabestre van robant i decidint, si als valencians ens sobren els diners (per tant com ens roben) o si els valencians tenim dret o no a parlar en valencià (és com robar-nos la llengua dels pares). Segons el TS (amb totes les lletres tribunal suprem oh), els valencians no tenim dret a comunicar-nos en valencià.

Jo començaré així la classe telemàtica, demà, potser que la penúltima, dient als alumnes de quart de primària a mans de quines calaveres som amb el govern d’espanya, els seus jutges, la seua gc o tota la cort de lladres i puteros que són els borbons i aquelles figues. Els mestres ho haurien d’escampar cada dia, si foren honestos i deixebles mereixedors de Freinet  o Montessori.

—Quan el fexisme campa lliure, l’escola no pot ser en silenci ni en temps de confinament.

Segons el TS, que ells en diuen Tribunal Suprem [superior a tots els altres], és prohibit de parlar en valencià si la cosa es posa seriosa, per exemple, si has de parlar amb algú de Tortosa o de Vinaròs. No digues res, si has d’escriure una carta a Ulldecona, on els magatzems Sant Alfonso tenen taronges valencianes de primera: els jutges ens diran com ens parlarem els valencians, els catalans o els illencs. Ells, que són del pèl de la taràntula.

—Xe, neu a cagar a la via, moniatos!

On arribarà el ridícul dels jutges?, qui els prepara, tan ineptes?, com poden arribar a fer de jutges, tants idiotes? Quin sistema ha organitzat espanya perquè el subrealisme més inútil, incapaç i ruc, puga decidir d’aqueixa manera sobre un poble?

—espana no té remei, malgrat que mònica voldria festejar-hi, o baldoví, o fins i tot marçà…, qualsevol que vulga treure res de trellat amb aquells colpistes, inútils i malafels, perd el temps i ens el fa perdre.

Aquesta és una prova més, una altra, que ens indica un altre colp que, els valencians, no som com ells, no som de la seua pell, ni de la seua baixesa. Ni ganes tampoc. Com diria Enric Valor, breu: els valencians no som espanyols, encara que molts valencians no ho vulguen ni sentir. Perquè d’una altra manera, ells, aquells idiotes del suprem, no ens tractarien com un drap, ni com un fregall, ni s’atrevirien a dir-nos que la llengua dels nostres pares no serveix per a comunicar-nos.

Només un idiota o un fill de puta, tria cara o creu, fóra capaç de dir una rucada tan grossa. O són els més incapaços de l’univers o són feixistes purs i durs i haurien de ser al carrer, per tanta incapacitat. Ara. la indecència judicial no té fre ni límit. La indecència judicial espanyola és de primer ordre mundial. A lectors, a cultes, a intel·ligents, a respectuosos dels drets, no. Ni pensar-ho. Ara, a indecents, als jutges espanyols no els guanya ningú.

Però són suprems. Porten un collar de medalles, de banderes, els posen corones, els premien com més grossa la fan. Perquè els jutges “espanyols” són suprems: però si com diu el diccionari, només n’hi ha un ésser suprem, que és Déu, potser que el món vaja equivocat, o l’església, o el papa, o la bíblia. Perquè de suprems, els jutges espanyols ho són tots. Són per damunt del bé, per damunt de la democràcia, i no us penseu que no fan miracles, no: d’una altra manera no serien al carrer els criminals aznar, gonzalez, rajoy, iceta o sanchez, camps i la resta d’escapularis (afegiu tants borbons com us càpien al bombo de la rentadora) que van ordir i conxorxar que el femer més gros del s. XX i XXI fóra aquell estat espanyol en caiguda lliure.

Post1: iiieee, llauraors de la cooperativa, quan pegueu cap al camp amb els turbos, podíeu pegar una passada pels balconets on pengen les estanqueres com a vergonya “suprema” del pitjor estat de la història de l’univers.

Post2: els majorals i la resta d’escapularis, com que no n’hi haurà festa, per entretenir-nos els dies, podíeu entrenar a comunicar-nos en la llengua de signes, a veure si d’aqueixa manera enganyem els suprems de la fava.

Com més merda caguen, els jutges, més diarrera escampa l’estat.

Els jutges espanyols són de cacera. Amb l’escopeta, el sarró i els xiulets reproductors de cada peça que volen al menjador de casa. És el nivell al qual arriben, els feixistes, que ara fan de jutges de part, ara mateix són l’índex feixista més elevat d’aquesta corporació que va dinamitant la vida política aspanyola. Si a l’edat mitjana, la inquisició feixista va acaçar bruixes, o dones que ells en deien bruixes, ara acaça demòcrates, sobretot si són catalans, o joves, si són bascos o són catalans, o són joves dels que se solidaritzen amb qüestions democràtiques. O fins i tot activistes culturals, o qualsevol que vulga posar en qüestió qui són i que representen.

La llista d’allò que cacen és ampla, i els jutges tiren a matar. Si no ets feixista disparem, si fa no fa, sembla que diuen, amb tots els arguments de la llei espanyola, que ja interpreten com els passa pels ous. Ara fan i desfan que semblen una colla d’aclaridors de taronges lanes, o nàvels o xirlers: traien el xerric i ja fan rodar caps: presidents de govern, consellers, diputats, tant se val que hagen sigut elegits en democràcia, en votacions populars o encara no hagen nascut: ells trauen les proves que ha preparat el clavegueram, la gc, la policia aigüera i ja tenen el sainet judicial. En canvi, de tota aquella criminalitat ordida durant anys i anys de corrupció de partits i màfies, ja van deixant anar l’accelerador, alcen el peu i tots a casa els brugal i els feixistes violadors, i els assassins, si roben o maten per espanya una, lliures cap a casa, o premiats amb medalla, de qualsevol tema en faran un crim propi i s’acarnissaran en benefici propi i del feixisme. Ells, els jutges, decideixen parlaments, presidents de govern o qui dispara a qui. Així que són per damunt de la voluntat popular, de l’antiga Grècia o d’Homer, són per damunt la democràcia i del dret internacional. Perquè res ni ningú no tindrà arguments davant la casat dels intocables, ara jutges, ara borbons, ara fills de puta. Ningú no els pararà els peus, perquè darrere seu hi ha les armes, els militars, la gc, els retors, els borbons, i la corrupció d’aigüera, que és l’espanya profunda que han bastit durant anys els franquistes, el psoe, ara podem, els mitjans i qualsevol que s’apunta a traure banderetes als balcons per alliçonar el món: el feixisme és ací, no se n’ha anat mai, i ja podeu començar a pensar a per qui vindran avui.

—El combat ha d’ésser des de qualsevol àmbit, des de l’escola, la sanitat, el camp, l’estiu, el confinament, si volem vèncer el podrimer i tornar al viure dels drets universals que va representa mereixem, malgrat els jutges espanyols i les seues escopetes.

El PSOE es nega a denunciar la corrupció de la monarquia espanyola. Sense novetat democràtica. La nova falange fa vint anys que treballa les aigüeres i en trau suc. Espanya és això, al remat, corrupció i merda.

Aquell partit, com els altres partits espanyols, es va negar a investigar els atemptats a Barcelona i a Cambrils, perquè hi havia els calaveres espanyols, el clavegueram: els jutges, la policia, els fons reservats, la monarquia, el pp… tothom va callar aquella conspiració, i els partits espanyols no van voler investigar aquell terrorisme espanyol que el menistre ja va anunciar: «A l’agost passaran coses a Catalunya.» La corrupció per davant de la vida, sobretot si són vides catalanes.

Terra damunt la terra: el feixisme espanyol no ha parat de calvacar mai, des del s. XVIII. Contra la democràcia. Pp, psoe, jutges, policies, retors, borbons…

Es destapa que els borbons cobren comissions il·legals, i el psoe tapa el delicte, potser perquè ells també cobren, de retop; ací cobra tothom que és calavera, entre més de les companyies d’energia, de les portes giratòries, dels fons reservats, de la hisenda pública,  els partits cobren de tot i s’obliguen a amagar la corrupció criminal de l’estat. Els partits espanyols, i els altres fins fa ben poc. El PNB, per exemple, encara fa suport al psoe, si li convé, i sembla que sempre li convé, si en trau cuixa i cuixot. Perquè també cobra de la hisenda pública. Ho cobra tot i després torna allò que li sobra del cobrament.

Però allò dels borbons és un puticlub monumental que no s’aguanta dret, però tothom ha de callar perquè el femer espanyol sura i sura malgrat que els mitjans voldrien amagar la llebre i fer-la passar per honrada, malgrat que d’honradesa, als borbons, no els queda net ni el piu ni cap figa, pobres.

I els jutges, del podrimer borbó què en diuen?, vull dir marchena i tot el cadafal de medallistes olímpics de la justícia? Que la merda pegue en dolça, almenys això, perquè n’engolirem tanta, durant anys i panys, ves si fa anys que passa que hem perdut el compte, que espanya és un cul de merda de destí en lo universal.

Que la merda siga dolça, això.

—Preparem-nos per al combat!