Ulisses20

Presos polítics, joves empresonats per al goig dels jutges, cantants, músics, poetes o mestres perseguits, exiliats… I tothom anem fent vida, com si aquest viure feixista que se’ns ha enfeltrit a la pell fóra normal. Un viure normal que tolera el feixisme, en qualsevol dels seus graus o nivells o maneres d’expressió.

Tant se val l’ONU, o els informes d’Amnistia, o les recomanacions d’institucions internacionals, sobre com espanya ataca la democràcia i els drets mínims. Tan se val, perquè espanya, sobretot el govern espanyol, els jutges, i la resta de calaveres, no fan cap cas, ni de lleis internacionals, ni de clams en favor de la dignitat.

Espanya és per damunt del dret internacional. És per damunt de les persones, per damunt dels drets. Todo por la pàtria, aquest clam feixista de la guàrdia civil, ja ho diu tot, des del franquisme més dur, que conserva l’essència del purisme feixista de tottemps, de qualsevol temps de dictadures.

Mentrestant, fem vida normal. Els uns i els altres. Mestres o infermers o metges, o agranadors o polítics, o pares o mares o familiars de qualsevol condició. Fem vida com si no passés res. Res de res. Com si només la mort i les morts de pandèmia ho pogueren cobrir tot, tapar tot, dissimular que el viure espanyol de domini i submissió s’hagués instal·lat per sempre. Sense remei.

El temps, els esports —malgrat que no n’hi ha esports—, les altres notícies, els mitjans afins al corpus feixista ja van fent com si no passés res. Com si la normalitat feixista de conviure amb la repressió, amb l’amenaça, amb les multes, amb el caprici de jutges i militars, estigués per damunt. Espanya ja sembla l’ull de déu i la seua gràcia.

Se’ns ha calat fins i tot una manera d’acceptar que tot allò que passa o ens passa és el que més convé, i ens convé, per la gràcia d’ells. Ves si la cansalà és de pollastre i el nostre ideari era fluix tan prim que ens fa por tossir, no siga que pensen que pensem.

Arribarà el moment que la submissió general ens impedirà de veure què som…

Jo, aleshores, torne a la metàfora dels peixos del David Foster, perquè és boníssima, sobretot per a la ceguesa dels mestres… “Què caram és l’aigua?”

POST: “És veritat que, ell, hagué de suïcidar-se, que potser és el que pretén el govern espanyol del psoepodemos… Abans morts que no demòcrates o lliures.”

L’Ateneu de Bétera comunica que el festival “Folkestiu 2020” no es farà. Ni concerts, ni tallers, ni parades  ni balls a la plaça.

L’Ateneu lamenta de comunicar-vos això: …que l’edició del festival FOLKESTIU BÉTERA 2020, prevista per al proper mes de juliol, ha quedat finalment suspesa. L’actual pandèmia de la COVID-19 ens obligava a prendre unes mesures de seguretat i prevenció del tot incompatibles amb l’ambient i l’essència d’aquest festival. Esperem que la situació canvie i que en un futur no gaire llunyà podrem tornem a gaudir d’unes vetlades de música, dansa, cultura popular i caliu col·lectiu.

Els valencians des de quan no tenim país? Quan fa que els valencians no tenim país?

Garirebé 60 anys després de Nosaltres els valencians, si fa no fa, els avenços són ridículs, si apamem que som a mans encara d’un estat que tracta els valencians de súbdits, de l’un costat, i de ciutadans de segona , si ens comparem amb els colons que tenen més recursos, millor finançament i més pes polític a l’hora de decidir les qüestions importants.

Pel que fa al gros del pagar per viure, si fa no fa, l’estat espanyol aplica ara mateix una filosofia política parafranquista, en la qual el pes militar, borbó i repressor és si fa no fa com era; si fa no fa la mateixa corrupció, la mateixa extrema dreta, i un tall tan poc democràtic com pudent: qualsevol gestió eficaç és pura utopia. Ves on som, els valencians. A espanya, els nostres pets no tenen ni corfa.

El 1983, l’advocat Vicent Àlvarez publicava un article a Notícias al dia per denunciar que, els valencians, uns anys després que la dictadura es pintés de Transició, érem on érem, a mans del govern central, on hi havia els poders econòmic, ideològic i social, que manipulava les nostres vides. I que l’aparell institucional que es deia espanya, burocràcia i militar, ens tractava de súbdits, Ara mateix els centres de decisió són on eren, no hi ha hagut cap canvi, cap ni un, i la prova és la crisi de la Covid-19: espanya una i ben centralitzada: els valencians agafeu els diners i regaleu-los a madrit, que els espanyols ja decidiran què volen fer.

Vicent Àlvarez, que va ser en diversos moments clau de la història valenciana els últims anys, va escriure aleshores, en celebrar el 25 d’abril de 1983:” el 25 d’abril hauria de ser una crida a la permanent mobilització amb voluntat de transformar el país en un país sobirà.”

En aquell moment denunciava que no teníem autogovern, i les institucions amb els presidents i consellers ni tenien voluntat ni capacitat de govern. Però, quaranta anys després, aquest maig del 2020, quin poder de decidir tenim?, quina llibertat?, quina economia decidim o gestionem els valencians?, i els mitjans com TV3 o IB3, com és que continuen prohibits per als valencians?

Demà, l’Ateneu de Bétera reobri Via Online, a partir de les 19.00h en una conversa sobre l’últim llibre d’aquest fusterià que va ser fundador del partit socialista valencià, company d’escola de Raimon, i un dels pocs joves que va participar dels primers jorns nacionalistes dels anys seixanta al Camp de Túria. La conversa i el debat via el programa meet.jit.si farà un repàs que explique com és que els valencians, una majoria, no som fusterians, malgrat tanta llenya com rebem. No hem sabut plantar-nos ferms i sobris, per dur que fos l’ofici de llaurador, que només feia l’ós per tractar amb la terra, no per exigir les reivindicacions mínimes.

DIVENDRES 22 DE MAIG, 19.00 h “País i identitat” conversa amb Vicent Àlvarez en presentar el seu llibre “Un temps i un País” ATENEU DE BÉTERA·ONLINE

Post: i les valencianes que venia la tia Consol, la dona del tio Guardo, ja heu endevinat de quin forn eren?

Vilaweb fa anys. El diari ho explica i ho celebra amb imatges, records, entrevistes i editorials. Com unes noces d’argent, vint-i-cinc anys ja són un repte cabdal en favor de la informació. Per al país és un regal, tenir un diari d’aital qualitat i compromís ferm. En un territori que ho tenim gairebé tot a la contra, dins i fora, així que tenir aquesta finestra a la llibertat, a la formació, a la informació, a la llengua i a la cultura, és un regal i un repte col·lectiu. Amb veus i noms propis que els darrers temps han elevat l’opinió a la categoria de diari culte i de culte. Formar-ne part és de goig i una obligació noble, si és que ens creiem que som i què volem. I em demane com és, que només en som dènou mil, de socis que contribuïm a la seua solidesa. A garantir tenir un dels millors diaris possibles. Dènou mil en són més que quinze mil, però en són menys que dos-cents mil, que pam amunt pam avall, hauria d’ésser la xifra mínima, però aleshores potser que ja seríem independents, i fins i tot el Consell de la República ja ens governaria de nord a sud. Ves a saber què passa: si al carrer en som dos milions, com és que llegim tan poc, que llegim tan poc en català, que només dènou mil som Vilaweb, o que ens costa tan de separar-nos d’un règim feixista que ens pega cada dia per tots costats.

Com diu Vicent Partal, les coses costen de guanyar, si són honestes i de grans ideals, així que sense perdre el ritme, ni el somriure, ni la fermesa, caldrà continuar treballant-hi de valent. No podem ni embufar-nos una sola nit, pel que sembla, si perdrem un temps que no tenim, mentre no siguem independents. Mentre no en siguem dos-cents mil. Mínim.

Per molts anys, des de Bétera!

“En abril hem tingut pluja
i la terra té saó.
Les llavors que tu sembrares
ho ompliran tot de verdor.”

Ens telefonen d’Alcanar que ens baixaran els plantons nous de taronger dimecres. Però dimecres encara ens estarem confinats a casa, em queixe! Ah, el camp no pot estar confinat, ens responen, si no volem deixar-lo morir…

…si bé mig terme ja el vam deixar morir per una altra pandèmia, l’adéu al món rural. L’adéu al món rural valencià, que atacava l’esperit agrari i la vida a la qual s’hi havien dedicat milers de famílies a la nostra comarca. Ara en queden pocs, de llauradors joves, poquíssims, malgrat que sabem que són necessaris, si no volem fer com amb les màscares: tant de turisme i tanta merda de platges, olis i para-sols, i cada poble amb un polígon industrial (ves si serà gran el polígon de Paterna i el de Riba-roja, xa), i si la Xina no ens envia material, no sabrem ni curar-nos uns refredat.

—Que us havíeu oblidat de les màscaretes!

La setmana passada ja ens van dir que els plantons havien d’eixir d’Alcanar. Aleshores, la pluja va ser suficient excusa: més que no saó, al camp, allò que hi havia era fang, i en plantar-los, l’empastre hagués sigut pitjor que el del govern espanyol: voleu feixisme contra el camp: que el governe madrit. Que ens governe aquella merda de sinyorets, putots i almiralls d’Alibabà. I voreu on anirà a parar el camp valencià!

Aquesta setmana l’avís sembla que pega en ferro. Prou: nosaltres descarregarem els plantons aparaulats, ja us apanyareu vosaltres amb l’autoritat militar que governa les carreteres i els cervells valencianistes de la cooperativa.

—En realitat, l’autoritat militar governa fins i tot els aljups, els catxerul·los, i la séquia badà de l’horta Vella. Home, home, home, que prove de frenar-los jo abans que no passen la ratlla del riu Sènia, abans que entren a València i la cosa es pose lletja que no tinga clau mestra per obrir el pany de les grans solucions.

—Ni excuses ni cabals, s’ha acabat, els plantons ja seran arrancats dimarts, vosté dirà!

No saben a Alcanar, o trobe que no ho saben, que els llauradors joves de Bétera, animats per la gent de la Unió de llauradors local, han agombolat tractors i càrregues i escamparan els turbos per carrers i places a patir d’avui: ves si el camp serà principal, o no, que tot de tractoristes exhibiran màquines i aparells, per fer neteja pels carrers del poble. El pregó de l’ajuntament diu que també passaran per les urbanitzacions: això, embutreu-los de lleixiu les façanes, als ricots del Mas de la Camarena i cremeu-os l’herbei del camp dels golfos! Ai, ai, ai.

Després, veïns i veïnes, no feu de melindres o o furtamantes i aneu a comprar la fruita i la verdura, què sé jo, del Perú, d’Israel, Egipte o Sud-Àfrica. Que els nostres no fan fruita de primera, xa!

Però mascaretes, Epis o respiradors? Com farem perquè a partir d’aquesta lliçó universal, dels arbres el camp pengen tot de materials bàsics per a la salut?, com ara dignitat, respecte, llibertat, democràcia, fins i tot independència!, o continuarem deixant-nos robar per aquells malparits que fa anys ens roben, ens roben el camp, el finançament, la llegua o la sal de la vida!

“En el pit tinc una vida,
en el pit duc un tresor.
Per tu tot ho donaria,”

—Vosté, per què ho donaria tot?

Els Dies i les Dones, Sis Veus. CD que cada llaurador del campdetúria hauria d’escoltar cada dia, abans de posar la clau al tractor i la cassalla al cos.

Avui he començat la classe amb una cançó de batre. Una cançó extraordinària d’un disc encara més extraordinari: els Dies i les Dones, de les Sis Veus.

“La terra s’arranca endins espigues de pell daurada:
van alçant-se, beuen l’aire que els va retallant els llavis
la veu antiga dels càntics que abaixen del firmament.”

A través de la xarxa i del programa meet, abans de dir-los bon dia als alumnes, els pose la cançó, el batre, i apuge el volum. Jo a penes si continc l’emoció, voldria transportar-los al món rural. Ja sé que aquest temps d’ara i les seues dimensions físiques tan necessàries demanarà un gran esforç per transgredir-les, si vull que senten el camp, la terra, l’aixada, els grinyols dels carros que, en tornar a la vesprada d’un jorn interminable, xisclaven en l’empedrat, en els rastells de les voreres, en caure, somorts pel pes centenari, ancestral, contra les lloses de la casa… Mon pare ficava el carro a la portalada, però d’altres llauradors l’entraven per la porta principal fins a dins del tot, on hi havia el corral i començaven les quadres. Que quants carros he vist entrar d’aqueixa manera? Quants? Doncs no ho sé, no ho sé, quants. El meu, sí, el carro de mon pare l’he entrat jo mateix, a penes quan era un xiquet, lentament: eixa burra arrere!, arrere!

“Ara torne de segar
i ja estan fetes les garbes.
Jo voldria descansar.
però encara em queda el batre.”

El batre es feia a les eres: la collita, l’animal, la trillaora, l’home… La meua sogra em diu que a Bétera n’hi havia diverses eres —encara un carrer en conserva el nom—, però ella diu que no la recorda aquesta que conserva el nom penjat a dos mestres de terra, el carrer “Angosta de les eres”, en canvi de nombrar-me’n unes altres, cap a l’Horta Vella, en eixir del poble, al Jonqueral, a les Coves…, I ves que a mi em sembla recordar que sí, que en aquella era de dalt del carrer on vivia mon pare, n’hi havia una, abans que la fesomia de les cases que van fer noves trenqués aquell espai.

“Ja vinc de segar el blat,
en la mà duc la corbella.
Jo voldria descansar,
però he de portar-lo a l’era.”

He volgut començar amb un batre la classe online, abans fins i tot de dir-los bon dia, als alumnes. Avui, llegirem un tros d’una rondalla d’Enric Valor que és un viu homenatge al camp, un reconeixement principal a homes i dones del camp. Homes i dones robats i assaltats per tots els governs que ha tingut aquest estat que encara ens trepitja sense perdó ni penediment.

Escoltar Patxi Ferrer aquest text que recita sobre l’entranya de la terra ai, que se m’asseca la vida…

Diu Enric Valor que «l’Adrià era un xicot clavat de la terra: ample de muscles, de mitjana altària, fort per al treball aspre del secà, que necessita algú que l’ajude en les feines feixugues i abrasides, per manejar l’aixada i fer un guaret de dos pams en l’horta, que jo a voltes estic desrenyonat… sembrar, collir ametlles, o arreplegar oliva o ensacar garrofes,

Aquell any va ser cap de caps: el llevant va moure moltes vegades, s’assaonaren les terres del secà com si fos la marjal, i va haver un collitot de tot que feia goig.…

…quan vingué l’arreplega de l’oliva, , després d’haver segat com a moros, d’haver pegat milers de canyades per dalt dels ametlers, d’haver-se ajupit dies i dies ensacant garrofes, no podien més…»

Com ningú a Europa, dels rondallaires que coneixeu al món, Enric Valor era capaç de donar les coordenades exactes dels protagonistes, en aquell bancal, en aquell tros o era o erm: els fills amb set anys ja ajudaven al camp, als nou i als deu anys ja havien de ser autònoms per portar un carro carregat— s’hi adaptaven els ferraments (les eines) a l’edat dels xicons: que amb eixa edat ja no anaven a l’escola: la destraleta, l’aixadella, la corbelleta, el llegonet: per descimalar oliveres per l’hivern; entrecavar com una centella el blat a la primavera; calçar les soques de la dacsa en l’horta a l’estiu; ai, la melangia que li causava al pare veure els seus fills tan petits, començar a desrenyonar-se, si és que tenien temps de melangia, si els fills, els joves, havien de patir aquell exercici durant setanta o vuitanta anys més, en el millor dels casos.

“El sol m’ha cremat les galtes.
Quant que m’ha tocat suar!
Treballant de sol a sol
per a menjar-me este pa.”

Si encara no teniu aquest disc, auest meravella de les Sis Veus, els Dies i les Dones, com voleu ensenyar als xiquets què era el camp, la terra, el batre, l’entranya de la vida…

—Mare, quina freixura, abans de Rams!

*els Dies i les Dones, Sis Veus, cd 001/2018, són Eva Dénia, Lola Ledesma, M.Amparo Hurtado, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer

He enviat als xiquets de classe un exercici de lectura perquè baixen del cap de la mare, del pare, o, simplement, deixen de fer els queferosos amb els germans petits, o els grans. Tu també pots fer l’exercici si vols, només ha de provar de llegir tot un seguit de paraules i d’expressions sense ensopegar ni una sola vegada. En el moment que ensopegues, has d’aturar-te i comptar quantes paraules has aconseguit de llegir de manera perfecta, amb la pronúncia correcta de les vocals i la síl·laba tònica corresponent. La tria és feta de la rondalla “Don Joan de la Panarra”, del gran mestre Enric Valor. Una meravella, una lliçó, literatura d’alta volada. Va, t’atreveixes amb el repte de llegir-les totes sense ensopegar-hi en cap d’elles? Fins a tres intents o provatures?

Pels que no sou pinxos ni voldreu fer el gaiet, us recomane de fer una primera llegida, o dues, de les paraules… A veure si al remat serem tan lectors com els finlandesos. Pels qui cerqueu major complexitat, un colp llegides les paraules i les expressions, de quantes d’elles sereu capaços d’explicar-ne el significat? És o no una meravella de riquesa lèxica, aquest homenot, Enric Valor! Tot plegat no és ni una ungla del que us trobareu si feu el favor de llegir-vos la rondalla completa, que trobareu en el Volum 8 de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, editades per Bullent.

[per si teniu fills que volen emprovar-se el vestit, és un exercici recomanat a partir dels nous anys. Nouuuu!]

La tria:

«acer argentat, adustesa, aflicció, alforges d’abundosa vianda, anava de pitjor a pitjor, astut, avenc, bacallà, blaüra, aidar, badall de la porta, bafaneria, barrancusseu, blaüra, boscúria, brollen, brosta aspra de les alzines, busqueretes, cabestre, camperols, cavil·lar, cingles, cinqueta, clotada, cofar, color d’albadoc, congriava, consirós, contrafort, de cara reguinyosa, deseixit, desficiós, desmanegat, diableria, displicent, doblons, dur a rossegons, el dimoni deu ser, el goig més delitós, el Mascarat, embelcat, en un bell en sec, enmig de la fosca obscuria d’aquells paratges, era dolent que no podia remeiar-ho, erm, esbarrallant els ulls, esgarrifar, esgarrinxar-se, espadats, esparpellament, espigat, estaquirot, estava mig albercocat, estepes florides, estrebada, estrossa, farfallosa, feia ois, fent-se el minso i el gallet, flixat, fogassa, formosor, Forna, garguilot, garrit, garrotxa, gat cerval, gec, gent de got i ganivet, gestos ferrenys, guilopa, la giragonsa del destí, la murrieria dels homes, la quera que tenia, la Safor, la serra de Bèrnia, la set l’acorava, la Vila, li tenien entema, llangardaixos, malcarat, malcorar, malenconia, malfeiner, margenada, moltó, ni el cor li feia trac, no se li arrufava el melic, no volia esmerçar forces ni saliva parlant, oronelles, paisatge estepari, pastors i arriers, pervenien de la vida dura dels camins, pinxo desvergonyit, posat altiu i deseixit, Puigcampana, pujols, que era valent!, quemenjar, ramulla, reblit de carrasques i pins, remoreig, renill, rodat de pins i xiprers, roder, rossinyols, rostària, sa com una pera en l’arbre, sarau, seràs soca, serres de Gallinera, serveu silenci, seure en rotle, tossal, traginers, turons, un roder adornat, una veuarra com un barranc, vegetació exuberant, verdanc de xop, vermell com un titot, xafarderia»

Anit vam fer balanç de la fira de Bétera i vam començar a programar el primer trimestre del 2020, amb xerrades, presentacions de llibres, actuacions, col·laboracions amb altres associacions i institucions, perquè la vida a l’Ateneu continue per la cultura i el compromís cívic. Avui hi havia una actuació musical del grup CantaCanalla, que ens havia regalat aquest concert de presentació del seu últim treball #PeraRevolucionarelsxiquets o una cosa semblant. La festa a la carpa del corral era de lo alto, i l’ambientàs compensava la humitat i el dissabte grissot d’una setmana per encalar enllà a l meseta. Demà també n’hi haurà teatre a l’Ateneu, a càrrec del grup Zorongo que dirigeix Dídac Moreno, i en faran una de reines sobre un text de Pasqual R Huedo. L’Ateneu ha fet deu anys, no en són gaires si els compteu amb els dits de la mà, però enmig del país, de la comarca i en aquella plaça del Mercat, algunes coses són més vives que no semblen. Mantenir deu anys una casa en favor de al cultura, en defensa dels valors i els drets humans, per la democràcia i la llibertat de vegades és com un equilibri, si al remat has de pagar això i allò.

Per cert el balanç de la fira enguany ha sigut molt positiu, sobretot pels convidats, el públic i alguns moments de lucidesa: La fira de l’Ateneu de Bétera, de llibres i de música, és un programa llarg i intens, farcit de contingut i d’activitat, d’una potencialitat que despunta com una de les trobades interessants del calendari anual. Hom se sorprén del programa, malgrat la voluntarietat i les modificacions d’última hora, i els convidats deixen fins i tot elogis en sorprendre’s del caliu que hi troben. Enguany era l’any Llorenç Giménez, i l’exposició homenatge ha vestit l’Ateneu i l’ha omplert de vida, de reconeixement, de somriures, i d’un compromís ferm per l’amic i el professional. Si hom conta contes, o n’escolta, o en llegeix, no pot no tenir-lo present, el contacontes Llorenç Giménez.
Enguany han passat per la fira uns quants autors amb nom propi, de joves i de consagrats, i hem gaudit també d’aquelles activitats que ja són un clàssic: el tast de vins o l’encontre tan exitós amb Vicent Partal. Una novetat que ha tingut un èxit visible, tàctil, i ha ajudat a oxigenar els espais és l’envelat. Una decisió extraordinària que ha ajudat en l’organització d’activiats des del primer dia. Per tancar aquest primer resum balanç, les dades: el total de volums venuts ha sigut de 265 llibres, més del 95% en valencià, i la facturació passa els tres mil euros. Sense la col·laboració de tanta gent, no haguérem aconseguit tants reptes.

Tant com plou damunt nostre des de tribunals espanyols, que has de córrer a cercar aixopluc a casa, a casa?, a l’escola, a l’escola?, a ca un amic, on?, a l’ateneu?, si home!, a la cooperativa del poble?, corre corre, a la unió de llauradors?, pobres, si van escaldats de tantes taronges com han d’equilibrar per un llonguet de pa, a l’ajuntament del poble, aaahhh!, a la conselleria?, no és prou!, a la generalitat?, ni això no li val!… Els valencians no tenim refugi, contra les sentències judicials espanyoles, ni contra els fiscals ni contra els jutges, perquè quan peguen contra la llibertat i la democràcia —aquells ho fan cada dia, pegar pel sac amb la bandera franquista que han heretat de pares a fills—, els valencians hem de pegar a córrer pel cel, perquè fins i tot Europa, l’exili, no sembla suficient aixopluc contra el feixisme pudent que ens acaça per a tenallar-nos.

Els valencians no tenim justícia que ens represente, si no és l’espanyola, i l’espanyola només defensa espanya i els espanyols, i tots els feixistes de dins i de fora, del nucli i de la perifèria. Així que, sense justícia, procureu que no us agafe cap plet, cap denúncia, cap arrapada d’aquells que decideixen si tenim empara pels drets, pels universals, pels humans, pels que cadascú considere suficients de respecte i de dignitat. I en no ser així, els criminals i els corruptes decidiran sobre les nostres vides i la nostra llibertat.

Si no és que ens revoltem, plantem desobediència i els enviem a pastar. Foc a la seua barraca de lladres i criminals i visca la república dels valencians.

Si aqueixa història del parlament espanyol no és una ficció entre trolls, delinqüents i cordellers, molt ho semblava! Si hom segueix twitter entre més xarxes d’informació, i deixa de seguir la fatxeria de la premsa espanyola, que no n’hi ha merda que faça tanta pudor ni s’entrene a mentir amb tanta poca vergonya, ja sabrà quin és el nivell intel·lectual i polític a la meseta. Segle XXI, i encara sort que 2001 era una pel·lícula. Només.

Com ens recomanava Estellés, no podia faltar el vi a la fira de llibres de Bétera, ni el mestre de cerimònia Joan C. Martín, que va explicar-nos com ha elaborat la Guia de vins 2020 per a supermercats, en la llengua imperial d’aquell “parlamento” que no serveix ni perquè els jutjats europeus comprenguen que espanya mai no serà una democràcia a l’estil britànic o francés, o encara menys valga per a fer net, de tant de feixisme com corre pel funcionariat de primera, segona o de budell estret: de borbònia al bisbat, de correos al corte inglés, no podríeu salvar ni una ànima, ves si tenen enruna entre els dits dels peus.

Sobre les DO —denominacions d’origen valencià per al vi, que cada vegada compta amb més cellers que fan vi de molta qualitat a preus ben assequibles, el mestre Martín ja va explicar que els valencians no tenim ni conselleria d’agricultura ni, pel que sembla, deu o dotze homes que en sàpien o vulguen saber-ne d’ordenar, tenir-ne cura, o protegir els productes valencians de qualitat: ni el vi, ni les taronges, ni la terra, ni el territori, ni el paisatge… Quants anys fa que no governen els sapastres del pp a València, cinc?, més?, i què ha canviat de perspectiva, de dimensió, què ha canviat, sinyors? Pel que fa al camp o a la terra…

Una proposta de millora fóra encomanar una guia valenciana de vins a l’enòleg Joan C. Martín, potser serien els euros més ben invertits d’aquella conselleria d’agricultura que no es vol deixar aconsellar per qui en sap. Una altra cosa fóra que uns quants dels que cobren i mengen d’aquell pinso s’apuntaren a l’Aula Vinícola i n’aprengueren un borrall, no de fer vi, que d’això ja en saben prou molts celleristes valencians, sinó d’organitzar, ordenar, promoure i tenir-ne cura dels nostres: com és que n’hi ha restaurants a València que tenen ordre de no tenir cap vi valencià a la seues taules? Ho saben a la conselleria, això?, els preocupa? I taronges, n’hi ha mercats valencians que tenen prohibides les taronges valencianes en canvi de tenir-ne forànies?

La nit del tres de gener, sota l’envelat del corral, AULA Vinícola va repartir els premis als tres millors vins de la guia segons qualitat-preu: dels tres, dos eren valencians: l’un el MO Salinas Monastrell, del celler Sierra Salinas, de l’empresa mgwinesgroup DO Alacant. El diploma el va recollir Maria Diago. L’altre premiat és l’Hoya de Cadenas Reserva Ull de llebre (ells en diuen tempranillo) DO Utiel-Requena, i també en va fer una semblança el cap de comunicació del celler, Carles Garcia. Els detalls d’aquests vins i dels altres 118 més, els trobareu en aquest llibre que és un regal, i que valdria d’exemple perquè, algú de dins de l’ampolla de les conselleries, pogués destinar a l’estudi dels vins valencians, en exclusiva, només per veure com som capaços de començar a ordir la república valenciana, almenys la dels vins.

Els tasts de vins a l’Ateneu van agafant una volada professional que convida a no perdre’s el detall de relació entre la terra, la cultura i el viure valencià. Hom no entén, entre les empreses del vi —cellers, marques, publicitat, llibres…—tan poca sensibilitat per la llengua del país.

“L’artefacte literari de Narcís”

Un escriptor jove viu la ciutat, València, com un protagonista propi de la novel·la, un mapa principal de vida, literari, cultural, en crisi continua, com si el fracàs de la ciutat fos el fracàs de tots els valencians. La ciutat i qui l’habita.

El gran llibre de la ciutat, l’assaig magistral, el va escriure Manuel Sanchis Guarner, un homenot valencià del segle XX que ens va descobrir el paisatge major d’una capital que ho va deixar d’ésser. Després, uns altres escriptor la van retratar, dibuixar, guiar, també des del vessant literari, de ficció: Joan Francesc Mira, per exemple, en aquella magnífica novel·la “El desig dels dies” en va fer un retrat magnífic, viu, de renaixement.

Durant uns anys, pocs, València va ser capital cultural, però la desmemòria i l’extrema dreta ja es van encarregar de baixar-la a l’infern. Corrupció, incultura, mala fel, traïció, franquisme, València va perdre l’esperit de petita gran ciutat europea. Una llàstima.

Ara un personatge de novel·la, atemporal, lletraferit, periodista, estudiós, voldria fer-la renàixer, tota la ciutat, recuperar-ne el sentit, l’ideari, però potser hi ha massa cendres, per provar de refer res, d’una ciutat d’antiherois, on n’hi ha massa mediocritat i poca ambició honesta.

Aquesta vesprada tindrem l’oportunitat de parlar-ne amb l’escriptor valencià Carles Fenollosa, que ha fet una novel·la-assaig-provatura per pegar-mos contra la inacció, la desmemòria, per retronar-nos la força dels dies que els valencians eren europeus.

ATENEU DE BÉTERA, Plaça del Mercat Núm. 5 19.30h

Anit vam tenir una de les visites especials, excelses, dins el programa de llibres i presentacions de la fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera. L’envelat que enguany estrenava aquell corral noble d’Epicur era ple. Un ple correcte, no us penseu que cap dels presents havia de treure els peus per fora, o els braços, menys encara el cap, però no ens podíem queixar, ni l’organització, ni el convidat, ni l’atzar venturós valencià per la cultura. Per exemple, l’edat principal no baixava dels cinquanta, potser que raspallés els seixanta. Així que de joves menors de trenta, ni un ni mig ni cap. Vol dir això que el jovent valencià que habita la comarca no està interessat per la ciència o la cultura… HO està, però anit tenien coses més principals a fer. I una llàstima que tants mestres i professors, i una escola al terme que té premis aquests idiotes d’escoles “top”, es perderen aquella incitació punyent, del convidat major, a llegir sobre ciència, o a llegir a seques. Malgrat tot, Martí Domínguez va ser ben acollit i ell s’hi va sentir com a casa, a uns pocs quilòmetres de la seua caseta de camp entre els termes de Bétera i Godella. Però ves que ens vam descobrir que tenim el mateix comprador de taronja, els dos, i això encara ens va alegrar més la nit i les lliçons de ciència sobre Kuhn, Wilson, Darwin, Faraday o Lynn…

«Si nosaltres només patim per aquesta manca d’encaix entre els valencians i el coneixement, xa, almenys entre els joves, que són els que han de salvar-nos de la barbària i la salvatgia feixista que senyoreja per places i carrers i mitjans públics.»

Aquesta nit tenim un altre dels plats forts del programa i podreu redimir la vostra penalitat amb una altra de les aproximacions culturals a Epicur: sí, avui l’escola ocuparà l’envelat. L’escola, la mestra, l’editora, la dona de cultura i de compromís ferm, entusiasta, incansable… Rosa Serrano presentarà “Les petjades del temps”, un llibre que ha editat Balandra i que aplega una part de la vida d’aquesta dona majúscula, en un país perdut, emboirat, difús, però que ella, com altres dones i homes, ha treballat per desemboirar i fer-lo practicable. O potser us penseu que no es podrà respirar mai —és una metàfora sinyors—, en aquest país valencià de panses i anous? Ves que costa de posar-li fonaments, però és que venim de molt lluny, de moll i d’entarquimat, d’un camp d’argiles que no n’hi havia manera de veure l’aigua clara: anys i panys d’escola valenciana, anys i panys de llei d’ús, anys i panys de llauradors, o mestres, o músics o actors de teatre que volien remeiar lo impossible, ves si el nostre infern era profund. I potser que ho continua essent, malgrat uns detalls menors.

Un colp deixatat el discurs (ací digues tantes burrades com et càpiguen), us esperem aquesta vesprada a Bétera: per Epicur, per l’escola, per la història dels valencians, per escoltar una dona cabdal en el segle XX dels valencians de la ciutat i rodalies. Si avui no fem el ple, aleshores déu proveirà, que diu la dita bíblica, però llavors haurem perdut, i tornarem, tornarem a recomençar, perquè sembla aquest el sinó dels valencians, almenys el dels homes i dones que han dit prou de cretinisme i borumballa.

Resum: “Les petjades del temps. Memòries” de Rosa Serrano. Presentació a l’envelat de l’Ateneu de Bétera. 28 de desembre de 2019. 19.30h

És divendres, 27 de desembre de 2019, i l’Ateneu de Bétera rebrà avui un dels escriptors més importants, dins el programa de la fira de Nadal, enguany homenatge a Llorenç Giménez.

Avui, 27 de desembre, encara amb tot de presoners polítics, repressió i una justícia espanyola bel·ligerant amb la democràcia, l’Ateneu ha convidat un dels homes principals de la literatura del país, un dels comunicadors de ciència més reeixits, capaç d’atrapar-nos amb petites històries de Lucreci a Galileu, de Botticelli a Newton, de Goethe a Darwin… Llegir-lo és un deure, sobretot els llibres que publica sobre ciència i divulgació: Veus de ciència, El somni de Lucreci, les històries naturals…, són llibres obligats per qualsevol mestre, o professor, o alumne de secundària: a Batxiller, haurien de ser obres obligades per començar el curs, si hom volgués prestigar la lectura dels batxillers i, sobretot, dels seus mestres.

Si és divendres, 27 de desembre, tindrem aquest goig al poble, a la plaça del Mercat, i en podreu parlar, escoltar, debatre sobre ciència o coneixement, i aprofitar aquest Nadal més que mai no ho haureu fet, en canvi d’aprendre, de conviure, d’incitar-vos a la lectura científica. També ens podríem demanar, els valencians, com és que llegim poc, i com és que, damunt, llegim tan poc en valencià, i encara més pregonament, com és que llegim  res, si és que llegim res, que pegue en científic? Tot això abans de venir a escoltar un home cabdal del coneixement, a més de director de la revista Mètode, professor, divulgador i escriptor. Perquè de tan en tan, Martí Domínguez també fa literatura de creació, de vegades sobre protagonistes universals -Goethe, Voltaire, Cézanne, Buffon…-, hom podria pensar d’on poua el temps, aquest home, com és que abasta aquesta immensitat de camins, àmbits, espais, indrets, amb tot de produccions cultes, elevades, exquisides…

Sobre la presentació de La sega a Bétera, o fins i tot , si vingués al cas, sobre la futura presentació de “L’esperit del temps” en parlarem d’ací en avant, però no direm res més ara.

Si és divendres, 27 de desembre, el programa de l’Ateneu de Bétera d’enguany us convida a revisitar la plaça del Mercat i acostar-nos a la ciència, a la comunicació, a la literatura d’alta volada. Benvinguts.

Avui som a portada a Vilaweb!

Una exposició recorda i homenatja el contacontes Llorenç Giménez

L’exposició, que serà itinerant, s’inaugura avui a l’Ateneu de Bétera

Aquesta vesprada s’inaugura a l’Ateneu de Bétera l’exposició itinerant ‘Llorenç Giménez, el primer contacontes’, a càrrec de l’Ateneu de Bétera i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Gaudeix de l’ajut de la Diputació de València.

La inauguració serà a les set i inclourà les intervencions de les presidentes de l’Ateneu i de l’Institut, com també del president d’Escola Valenciana. De dilluns i fins a Reis es podrà visitar cada vesprada a l’Ateneu, que aquests dies organitza la tradicional Fira del Llibre.

L’Aljama renaix cada any amb la Mostra de ball popular, la música i la tradició, però sempre passada, aqueixa tradició que perdem amb cada rentada, per un sedàs d’estètica, de bellesa, de posar cura a les coses que hom estima i voldria sempre conservar en els flascons dels perfums inoblidables.

Aquesta vegada, la Mostra havia convidat l’Alkartasuna Dantza de Bermeo, una trentena de balladors i balladores que van portar a Bétera la tradició de la música i el ball popular d’Euskalerria —la jove que els va presentar, va fer ús de les tres llengües amb una facilitat extraordinària (normalitat?), centrada sobretot en un poble de mar: vam poder veure ballar el patró o president de la cofraria damunt la caixa que guarda eines, records, ofegats, diners, que allò pesava sobre els muscles dels que aguantaven aital jerarquia. I vam veure alguns balls que s’assemblen a balls valencians, olles i cassoles, xa.

Per la participació de l’Aljama, enguany havien convidat músics excepcionals, Tobal Rentero, Efrén López, Ciro Montanari, i encara la rondalla s’havia enfortit amb la veu de Marieta i els músics Vicent Tautero i Carles Durà. Oh, la música anit era una joia, i afegia un valor d’excepció. N’hi havia més col·laboracions, en la direcció de ball, en les llums, en el so, i tot plegat el conjunt va lluir com cada any de manera extraordinària. Fóra una llàstima que tant d’esforç, només es puga gaudir un colp l’any, com una esclafit que comença i acaba en una hora. A més, aquell estil de ballar, els moviments, els passos —repetiré que l’Aljama ha elevat a la categoria de culte el ball tradicional—, és una pena que no tinga major difusió o més representacions, per exemple, en aprofitar el Nadal.

Com cada any ho dic i ho reivindique, l’Aljama mereix l’esforç que calga per veure’ls actuar més vegades en un escenari o a la plaça. Si mai no els heu vist ballar, potser que us perdeu el bo i millor del ball tradicional: el bolero de l’Alcúdia, amb els arranjaments d’Enric Murillo, i la direcció de la mestra de ball, Imma López, són sens dubte un moment únic: guardeu-lo com un dels tresors estètics del ball popular dels últims cent anys.

Si encara ningú no s’anima a fer-los ballar públicament més vegades…

La festa de l’Aljama era també una caixa de solidaritat en favor de la fundació Vicent Ferrer, amb els parlaments de Siona Ricart i les fotos i audios Bes: el vídeo de commemoració dels cinquanta anys d’aquesta Fundació, emotiu i compromés, quina llàstima que no tinga una subtitulació al valencià com cal.

Al final de l’encontre, bascos i valencians van ballar una jota de Bétera, ep, que no sabries dir qui la ballava millor. Per molts anys.