Ulisses20

Anit vam tenir un altre jorn extraordinari amb la visita de Martí Domínguez —l’envelat del corral acollia el plat fort de la fira, enguany que el programa és atapeït fins a les teulades veïnes, de contingut divers, però d’una qualitat mitjana de primer ordre, per com van explicant els assistents impressions, comentaris, idees o xafarderies. Publicacions, art, teatre, literatura…, de la música encara no direm res, ens ho reservem. Quina llàstima que els mestres no acaben de comprendre la importància dels llibres, els mestres valencians parle, i dels llibres en català, naturalment. Els altres mestres, i els altres llibres, ja tenen vies, camins, finestres i altaveus propis, propis i foranis per traure cap o fer el gandúl. El ruc, si el volen fer. Però els mestres valencians no ens ho podem permetre, gandulejar, perquè els xiquets valencians, els seus alumnes principals, es mereixen eixir de la cua del món, de l’infern no lector a què els obliguem si no els contagiem de la dèria de llegir, de l’amor als llibres, a la llengua, a l’alta literatura. Fins i tot a les idees, a somoure’ls consciències.

Quina sort que tenen els mestres d’aital responsabilitat, no com els forners que fan pa o els llauradors que se’n cuiden de la terra només, no, dels alumnes i del seu futur, que és el futur del nostre país, el país de Fuster, de l’Ovidi, d’Estellés…

2

Anit, el biòleg, periodista i un dels escriptors cabdals d’aquest país del que parle, d’una versatilitat poc comuna, en canvi també d’una formació vasta i pregona, ens va explicar unes quantes claus de la seua novel·la “L’esperit del temps”, publicada ara fa dos anys però d’una actualitat rabiosa, per aquest temps que ara mateix comporta un esperit de dubtosa democràcia en canvi d’un setge anguniós als drets i a les llibertats. Literatura d’idees, humanisme, il·lustració, és veritat; el mateix escriptor ens ho va dir sense traure’s la màscara, que venia a revoltar-nos l’esperit, a provocar-nos perquè les idees en eixir de l’envelat ens somogueren bé contra el cofoïsme, bé en favor del coneixement.

Si passes unes hores, lector, mestre, amb aquesta novel·la, o amb cap dels altres llibres de Martí Domínguez en realitat, t’hi deixaràs atrapar per una història del segle XX que encara pega voltes en el present, camí llarg que farà amb aquest aire feixista que tot ho vesteix  de naturalitat, de misèria, que és un colp baix a la llibertat. Però sobretot llegiràs bona literatura. D’idees.

3

Anit Martí ens va explicar el perquè del creixement feixista fins a la II guerra (als valencians ens havia pegat ben fort, i ens havia tombat de tos abans fins i tot), com aquell ventot va encaminar tanta barbaritat, contra els pobles no-germànics, fins a genocidis impensables (recordeu que no va ser l’únic ni el primer ni l’últim gran genocidi a Europa), i recordeu també que Franco va continuar el seu genocidi particular durant anys i panys, i no sabem si continua…

Però aquella naturalesa humana capaç de les bestieses impensables, després, no penseu que va penar gaire temps, ben al contrari, després d’uns quants rentats d’imatge internacional, els caps militars, els científics, els professors d’universitat, les empreses, van tornar a una vida normal amb els seus mateixos càrrecs o atribucions, encara amb premis, medalles i honors, com si res no hagués passat, com si no haguessen sigut responsables i actors principals de l’assassinat de milions d’éssers, depuracions, robatoris d’infants, fosses comunes, milers de fosses amb milions de morts, camps d’extermini…, i malgrat tot, occident prou que després sen va beneficiar, com si tirar terra damunt, o uns pocs dies de convivència amb l’aigua bruta, que deia Adenauer, fóra suficient per penar un segle vint a Europa on la brutalitat va mostrar de quina cosa érem capaços, els homes. Ni perdó, ni remordiment, ni reconeixement mínim de res…

4

Hom es demana com un escriptor pot posar-se a la pell d’un protagonista que va rebre un Nobel —sóc l’únic nazi premi Nobel— i mostrar-nos amb aital racionalitat una experiència a través d’un diari de memòries que explica pèls i senyals d’un científic de renom capaç de cloure els ulls mentre els companys eren depurats, assassinats, deportats o enviats a camps on trobarien la mort, mentre ell es preocupava només de l’ascens particular, per tant, participant-hi de ple en l’atrocitat feixista més pública del segle XX.

Ficció i documentació, realitat i ficció, la literatura d’alta volada és ací per explicar-nos un segle del qual encara no podem parlar-ne de tot. Ni debatre-ho tot. Que els ho pregunten als catalans, que els jutges franquistes encara els acacen per tornar debats al parlament democràtic del seu país. Que els ho demanen a uns quants valencians, com patim encara l’infrafinançament per dret de conquesta d’espanya. Un desequilibri econòmic i moral que encara els psoïstes volen justificar. Agenollats davant l’altaret borbó.

Ara mateix, ens demanem, què passarà amb aquest esperit del temps que corre per parlaments, jutjats, esglésies, casernes, empreses, mitjans espanyols, com si tant els fes, segons què fan, que governés el franquisme o el psoe, o tots dos, si arribem a comparar la poca diferència entre ambdues maneres. Per això la literatura és imprescindible per entendre el món, i explicar-nos realitats que són més increïbles que la ficció, o el pitjor dels malsons: una proposta en favor de la bona lectura i una altra per obrir una assignatura nova a les universitats del món: la impunitat. Ves com jutges, polítics, empresaris o periodistes de mitjans venuts són capaços d’exrcir contra el món de les idees i dels drets humans i després celebrar-ho amb una copa de vi o una medalla penjada al pit.

5

Metges, biòlegs, psicòlegs, professors d’universitat, pedagogues, psiquiatres, matemàtics, físics… excepte jueus i comunistes, el 90 % van participar-hi de l’holocaust europeu contra els drets, amb una ceguesa moral que contrastava sens dubte amb la saviesa que lluïa en aquelles mirades quan decidien sobre la vida de milions d’homes, dones i xiquets. En un obrir i tancar d’ulls.

Martí encara ens va proposar tres lectures: la revista Mètode, el número dedicat a la ciència i el feixisme; els amnèsics: història d’una família europea de Géraldine Schwarz; Les benèvoles, la immensa obra de Jonathan Littell, i un altre que no puc desxifrar-ne el títol, sobre el III Reich… Li ho demanarem, en una propera trobada.

I després d’aquesta invitació a llegir, va continuar la vida dels llibres… i de la pandèmia. De tantes pandèmies com ens assetgen.