Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: camp de túria

Voleu feixisme contra el camp!

0
Publicat el 6 d'abril de 2020

“En abril hem tingut pluja
i la terra té saó.
Les llavors que tu sembrares
ho ompliran tot de verdor.”

Ens telefonen d’Alcanar que ens baixaran els plantons nous de taronger dimecres. Però dimecres encara ens estarem confinats a casa, em queixe! Ah, el camp no pot estar confinat, ens responen, si no volem deixar-lo morir…

…si bé mig terme ja el vam deixar morir per una altra pandèmia, l’adéu al món rural. L’adéu al món rural valencià, que atacava l’esperit agrari i la vida a la qual s’hi havien dedicat milers de famílies a la nostra comarca. Ara en queden pocs, de llauradors joves, poquíssims, malgrat que sabem que són necessaris, si no volem fer com amb les màscares: tant de turisme i tanta merda de platges, olis i para-sols, i cada poble amb un polígon industrial (ves si serà gran el polígon de Paterna i el de Riba-roja, xa), i si la Xina no ens envia material, no sabrem ni curar-nos uns refredat.

—Que us havíeu oblidat de les màscaretes!

La setmana passada ja ens van dir que els plantons havien d’eixir d’Alcanar. Aleshores, la pluja va ser suficient excusa: més que no saó, al camp, allò que hi havia era fang, i en plantar-los, l’empastre hagués sigut pitjor que el del govern espanyol: voleu feixisme contra el camp: que el governe madrit. Que ens governe aquella merda de sinyorets, putots i almiralls d’Alibabà. I voreu on anirà a parar el camp valencià!

Aquesta setmana l’avís sembla que pega en ferro. Prou: nosaltres descarregarem els plantons aparaulats, ja us apanyareu vosaltres amb l’autoritat militar que governa les carreteres i els cervells valencianistes de la cooperativa.

—En realitat, l’autoritat militar governa fins i tot els aljups, els catxerul·los, i la séquia badà de l’horta Vella. Home, home, home, que prove de frenar-los jo abans que no passen la ratlla del riu Sènia, abans que entren a València i la cosa es pose lletja que no tinga clau mestra per obrir el pany de les grans solucions.

—Ni excuses ni cabals, s’ha acabat, els plantons ja seran arrancats dimarts, vosté dirà!

No saben a Alcanar, o trobe que no ho saben, que els llauradors joves de Bétera, animats per la gent de la Unió de llauradors local, han agombolat tractors i càrregues i escamparan els turbos per carrers i places a patir d’avui: ves si el camp serà principal, o no, que tot de tractoristes exhibiran màquines i aparells, per fer neteja pels carrers del poble. El pregó de l’ajuntament diu que també passaran per les urbanitzacions: això, embutreu-los de lleixiu les façanes, als ricots del Mas de la Camarena i cremeu-os l’herbei del camp dels golfos! Ai, ai, ai.

Després, veïns i veïnes, no feu de melindres o o furtamantes i aneu a comprar la fruita i la verdura, què sé jo, del Perú, d’Israel, Egipte o Sud-Àfrica. Que els nostres no fan fruita de primera, xa!

Però mascaretes, Epis o respiradors? Com farem perquè a partir d’aquesta lliçó universal, dels arbres el camp pengen tot de materials bàsics per a la salut?, com ara dignitat, respecte, llibertat, democràcia, fins i tot independència!, o continuarem deixant-nos robar per aquells malparits que fa anys ens roben, ens roben el camp, el finançament, la llegua o la sal de la vida!

“En el pit tinc una vida,
en el pit duc un tresor.
Per tu tot ho donaria,”

—Vosté, per què ho donaria tot?

Els Dies i les Dones, Sis Veus. CD que cada llaurador del campdetúria hauria d’escoltar cada dia, abans de posar la clau al tractor i la cassalla al cos.

Batre, xiquets, això és un batre!

0
Publicat el 4 d'abril de 2020

Avui he començat la classe amb una cançó de batre. Una cançó extraordinària d’un disc encara més extraordinari: els Dies i les Dones, de les Sis Veus.

“La terra s’arranca endins espigues de pell daurada:
van alçant-se, beuen l’aire que els va retallant els llavis
la veu antiga dels càntics que abaixen del firmament.”

A través de la xarxa i del programa meet, abans de dir-los bon dia als alumnes, els pose la cançó, el batre, i apuge el volum. Jo a penes si continc l’emoció, voldria transportar-los al món rural. Ja sé que aquest temps d’ara i les seues dimensions físiques tan necessàries demanarà un gran esforç per transgredir-les, si vull que senten el camp, la terra, l’aixada, els grinyols dels carros que, en tornar a la vesprada d’un jorn interminable, xisclaven en l’empedrat, en els rastells de les voreres, en caure, somorts pel pes centenari, ancestral, contra les lloses de la casa… Mon pare ficava el carro a la portalada, però d’altres llauradors l’entraven per la porta principal fins a dins del tot, on hi havia el corral i començaven les quadres. Que quants carros he vist entrar d’aqueixa manera? Quants? Doncs no ho sé, no ho sé, quants. El meu, sí, el carro de mon pare l’he entrat jo mateix, a penes quan era un xiquet, lentament: eixa burra arrere!, arrere!

“Ara torne de segar
i ja estan fetes les garbes.
Jo voldria descansar.
però encara em queda el batre.”

 

El batre es feia a les eres: la collita, l’animal, la trillaora, l’home… La meua sogra em diu que a Bétera n’hi havia diverses eres —encara un carrer en conserva el nom—, però ella diu que no la recorda aquesta que conserva el nom penjat a dos mestres de terra, el carrer “Angosta de les eres”, en canvi de nombrar-me’n unes altres, cap a l’Horta Vella, en eixir del poble, al Jonqueral, a les Coves…, I ves que a mi em sembla recordar que sí, que en aquella era de dalt del carrer on vivia mon pare, n’hi havia una, abans que la fesomia de les cases que van fer noves trenqués aquell espai.

“Ja vinc de segar el blat,
en la mà duc la corbella.
Jo voldria descansar,
però he de portar-lo a l’era.”

 

He volgut començar amb un batre la classe online, abans fins i tot de dir-los bon dia, als alumnes. Avui, llegirem un tros d’una rondalla d’Enric Valor que és un viu homenatge al camp, un reconeixement principal a homes i dones del camp. Homes i dones robats i assaltats per tots els governs que ha tingut aquest estat que encara ens trepitja sense perdó ni penediment.

Escoltar Patxi Ferrer aquest text que recita sobre l’entranya de la terra ai, que se m’asseca la vida…

Diu Enric Valor que «l’Adrià era un xicot clavat de la terra: ample de muscles, de mitjana altària, fort per al treball aspre del secà, que necessita algú que l’ajude en les feines feixugues i abrasides, per manejar l’aixada i fer un guaret de dos pams en l’horta, que jo a voltes estic desrenyonat… sembrar, collir ametlles, o arreplegar oliva o ensacar garrofes,

Aquell any va ser cap de caps: el llevant va moure moltes vegades, s’assaonaren les terres del secà com si fos la marjal, i va haver un collitot de tot que feia goig.…

…quan vingué l’arreplega de l’oliva, , després d’haver segat com a moros, d’haver pegat milers de canyades per dalt dels ametlers, d’haver-se ajupit dies i dies ensacant garrofes, no podien més…»

Com ningú a Europa, dels rondallaires que coneixeu al món, Enric Valor era capaç de donar les coordenades exactes dels protagonistes, en aquell bancal, en aquell tros o era o erm: els fills amb set anys ja ajudaven al camp, als nou i als deu anys ja havien de ser autònoms per portar un carro carregat— s’hi adaptaven els ferraments (les eines) a l’edat dels xicons: que amb eixa edat ja no anaven a l’escola: la destraleta, l’aixadella, la corbelleta, el llegonet: per descimalar oliveres per l’hivern; entrecavar com una centella el blat a la primavera; calçar les soques de la dacsa en l’horta a l’estiu; ai, la melangia que li causava al pare veure els seus fills tan petits, començar a desrenyonar-se, si és que tenien temps de melangia, si els fills, els joves, havien de patir aquell exercici durant setanta o vuitanta anys més, en el millor dels casos.

“El sol m’ha cremat les galtes.
Quant que m’ha tocat suar!
Treballant de sol a sol
per a menjar-me este pa.”

 

Si encara no teniu aquest disc, auest meravella de les Sis Veus, els Dies i les Dones, com voleu ensenyar als xiquets què era el camp, la terra, el batre, l’entranya de la vida…

—Mare, quina freixura, abans de Rams!

 

*els Dies i les Dones, Sis Veus, cd 001/2018, són Eva Dénia, Lola Ledesma, M.Amparo Hurtado, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer

Un exercici de lectura, no feu l’aubercoc!

0

He enviat als xiquets de classe un exercici de lectura perquè baixen del cap de la mare, del pare, o, simplement, deixen de fer els queferosos amb els germans petits, o els grans. Tu també pots fer l’exercici si vols, només ha de provar de llegir tot un seguit de paraules i d’expressions sense ensopegar ni una sola vegada. En el moment que ensopegues, has d’aturar-te i comptar quantes paraules has aconseguit de llegir de manera perfecta, amb la pronúncia correcta de les vocals i la síl·laba tònica corresponent. La tria és feta de la rondalla “Don Joan de la Panarra”, del gran mestre Enric Valor. Una meravella, una lliçó, literatura d’alta volada. Va, t’atreveixes amb el repte de llegir-les totes sense ensopegar-hi en cap d’elles? Fins a tres intents o provatures?

Pels que no sou pinxos ni voldreu fer el gaiet, us recomane de fer una primera llegida, o dues, de les paraules… A veure si al remat serem tan lectors com els finlandesos. Pels qui cerqueu major complexitat, un colp llegides les paraules i les expressions, de quantes d’elles sereu capaços d’explicar-ne el significat? És o no una meravella de riquesa lèxica, aquest homenot, Enric Valor! Tot plegat no és ni una ungla del que us trobareu si feu el favor de llegir-vos la rondalla completa, que trobareu en el Volum 8 de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, editades per Bullent.

[per si teniu fills que volen emprovar-se el vestit, és un exercici recomanat a partir dels nous anys. Nouuuu!]

La tria:

«acer argentat, adustesa, aflicció, alforges d’abundosa vianda, anava de pitjor a pitjor, astut, avenc, bacallà, blaüra, aidar, badall de la porta, bafaneria, barrancusseu, blaüra, boscúria, brollen, brosta aspra de les alzines, busqueretes, cabestre, camperols, cavil·lar, cingles, cinqueta, clotada, cofar, color d’albadoc, congriava, consirós, contrafort, de cara reguinyosa, deseixit, desficiós, desmanegat, diableria, displicent, doblons, dur a rossegons, el dimoni deu ser, el goig més delitós, el Mascarat, embelcat, en un bell en sec, enmig de la fosca obscuria d’aquells paratges, era dolent que no podia remeiar-ho, erm, esbarrallant els ulls, esgarrifar, esgarrinxar-se, espadats, esparpellament, espigat, estaquirot, estava mig albercocat, estepes florides, estrebada, estrossa, farfallosa, feia ois, fent-se el minso i el gallet, flixat, fogassa, formosor, Forna, garguilot, garrit, garrotxa, gat cerval, gec, gent de got i ganivet, gestos ferrenys, guilopa, la giragonsa del destí, la murrieria dels homes, la quera que tenia, la Safor, la serra de Bèrnia, la set l’acorava, la Vila, li tenien entema, llangardaixos, malcarat, malcorar, malenconia, malfeiner, margenada, moltó, ni el cor li feia trac, no se li arrufava el melic, no volia esmerçar forces ni saliva parlant, oronelles, paisatge estepari, pastors i arriers, pervenien de la vida dura dels camins, pinxo desvergonyit, posat altiu i deseixit, Puigcampana, pujols, que era valent!, quemenjar, ramulla, reblit de carrasques i pins, remoreig, renill, rodat de pins i xiprers, roder, rossinyols, rostària, sa com una pera en l’arbre, sarau, seràs soca, serres de Gallinera, serveu silenci, seure en rotle, tossal, traginers, turons, un roder adornat, una veuarra com un barranc, vegetació exuberant, verdanc de xop, vermell com un titot, xafarderia»

Avui i demà la vida a l’Ateneu

0

Anit vam fer balanç de la fira de Bétera i vam començar a programar el primer trimestre del 2020, amb xerrades, presentacions de llibres, actuacions, col·laboracions amb altres associacions i institucions, perquè la vida a l’Ateneu continue per la cultura i el compromís cívic. Avui hi havia una actuació musical del grup CantaCanalla, que ens havia regalat aquest concert de presentació del seu últim treball #PeraRevolucionarelsxiquets o una cosa semblant. La festa a la carpa del corral era de lo alto, i l’ambientàs compensava la humitat i el dissabte grissot d’una setmana per encalar enllà a l meseta. Demà també n’hi haurà teatre a l’Ateneu, a càrrec del grup Zorongo que dirigeix Dídac Moreno, i en faran una de reines sobre un text de Pasqual R Huedo. L’Ateneu ha fet deu anys, no en són gaires si els compteu amb els dits de la mà, però enmig del país, de la comarca i en aquella plaça del Mercat, algunes coses són més vives que no semblen. Mantenir deu anys una casa en favor de al cultura, en defensa dels valors i els drets humans, per la democràcia i la llibertat de vegades és com un equilibri, si al remat has de pagar això i allò.

Per cert el balanç de la fira enguany ha sigut molt positiu, sobretot pels convidats, el públic i alguns moments de lucidesa: La fira de l’Ateneu de Bétera, de llibres i de música, és un programa llarg i intens, farcit de contingut i d’activitat, d’una potencialitat que despunta com una de les trobades interessants del calendari anual. Hom se sorprén del programa, malgrat la voluntarietat i les modificacions d’última hora, i els convidats deixen fins i tot elogis en sorprendre’s del caliu que hi troben. Enguany era l’any Llorenç Giménez, i l’exposició homenatge ha vestit l’Ateneu i l’ha omplert de vida, de reconeixement, de somriures, i d’un compromís ferm per l’amic i el professional. Si hom conta contes, o n’escolta, o en llegeix, no pot no tenir-lo present, el contacontes Llorenç Giménez.
Enguany han passat per la fira uns quants autors amb nom propi, de joves i de consagrats, i hem gaudit també d’aquelles activitats que ja són un clàssic: el tast de vins o l’encontre tan exitós amb Vicent Partal. Una novetat que ha tingut un èxit visible, tàctil, i ha ajudat a oxigenar els espais és l’envelat. Una decisió extraordinària que ha ajudat en l’organització d’activiats des del primer dia. Per tancar aquest primer resum balanç, les dades: el total de volums venuts ha sigut de 265 llibres, més del 95% en valencià, i la facturació passa els tres mil euros. Sense la col·laboració de tanta gent, no haguérem aconseguit tants reptes.

 

Valencians sense justícia

0

Tant com plou damunt nostre des de tribunals espanyols, que has de córrer a cercar aixopluc a casa, a casa?, a l’escola, a l’escola?, a ca un amic, on?, a l’ateneu?, si home!, a la cooperativa del poble?, corre corre, a la unió de llauradors?, pobres, si van escaldats de tantes taronges com han d’equilibrar per un llonguet de pa, a l’ajuntament del poble, aaahhh!, a la conselleria?, no és prou!, a la generalitat?, ni això no li val!… Els valencians no tenim refugi, contra les sentències judicials espanyoles, ni contra els fiscals ni contra els jutges, perquè quan peguen contra la llibertat i la democràcia —aquells ho fan cada dia, pegar pel sac amb la bandera franquista que han heretat de pares a fills—, els valencians hem de pegar a córrer pel cel, perquè fins i tot Europa, l’exili, no sembla suficient aixopluc contra el feixisme pudent que ens acaça per a tenallar-nos.

Els valencians no tenim justícia que ens represente, si no és l’espanyola, i l’espanyola només defensa espanya i els espanyols, i tots els feixistes de dins i de fora, del nucli i de la perifèria. Així que, sense justícia, procureu que no us agafe cap plet, cap denúncia, cap arrapada d’aquells que decideixen si tenim empara pels drets, pels universals, pels humans, pels que cadascú considere suficients de respecte i de dignitat. I en no ser així, els criminals i els corruptes decidiran sobre les nostres vides i la nostra llibertat.

Si no és que ens revoltem, plantem desobediència i els enviem a pastar. Foc a la seua barraca de lladres i criminals i visca la república dels valencians.

Diari de la fira de Bétera (6): el vi i els cellers valencians

0
Publicat el 7 de gener de 2020

Si aqueixa història del parlament espanyol no és una ficció entre trolls, delinqüents i cordellers, molt ho semblava! Si hom segueix twitter entre més xarxes d’informació, i deixa de seguir la fatxeria de la premsa espanyola, que no n’hi ha merda que faça tanta pudor ni s’entrene a mentir amb tanta poca vergonya, ja sabrà quin és el nivell intel·lectual i polític a la meseta. Segle XXI, i encara sort que 2001 era una pel·lícula. Només.

Com ens recomanava Estellés, no podia faltar el vi a la fira de llibres de Bétera, ni el mestre de cerimònia Joan C. Martín, que va explicar-nos com ha elaborat la Guia de vins 2020 per a supermercats, en la llengua imperial d’aquell “parlamento” que no serveix ni perquè els jutjats europeus comprenguen que espanya mai no serà una democràcia a l’estil britànic o francés, o encara menys valga per a fer net, de tant de feixisme com corre pel funcionariat de primera, segona o de budell estret: de borbònia al bisbat, de correos al corte inglés, no podríeu salvar ni una ànima, ves si tenen enruna entre els dits dels peus.

Sobre les DO —denominacions d’origen valencià per al vi, que cada vegada compta amb més cellers que fan vi de molta qualitat a preus ben assequibles, el mestre Martín ja va explicar que els valencians no tenim ni conselleria d’agricultura ni, pel que sembla, deu o dotze homes que en sàpien o vulguen saber-ne d’ordenar, tenir-ne cura, o protegir els productes valencians de qualitat: ni el vi, ni les taronges, ni la terra, ni el territori, ni el paisatge… Quants anys fa que no governen els sapastres del pp a València, cinc?, més?, i què ha canviat de perspectiva, de dimensió, què ha canviat, sinyors? Pel que fa al camp o a la terra…

Una proposta de millora fóra encomanar una guia valenciana de vins a l’enòleg Joan C. Martín, potser serien els euros més ben invertits d’aquella conselleria d’agricultura que no es vol deixar aconsellar per qui en sap. Una altra cosa fóra que uns quants dels que cobren i mengen d’aquell pinso s’apuntaren a l’Aula Vinícola i n’aprengueren un borrall, no de fer vi, que d’això ja en saben prou molts celleristes valencians, sinó d’organitzar, ordenar, promoure i tenir-ne cura dels nostres: com és que n’hi ha restaurants a València que tenen ordre de no tenir cap vi valencià a la seues taules? Ho saben a la conselleria, això?, els preocupa? I taronges, n’hi ha mercats valencians que tenen prohibides les taronges valencianes en canvi de tenir-ne forànies?

La nit del tres de gener, sota l’envelat del corral, AULA Vinícola va repartir els premis als tres millors vins de la guia segons qualitat-preu: dels tres, dos eren valencians: l’un el MO Salinas Monastrell, del celler Sierra Salinas, de l’empresa mgwinesgroup DO Alacant. El diploma el va recollir Maria Diago. L’altre premiat és l’Hoya de Cadenas Reserva Ull de llebre (ells en diuen tempranillo) DO Utiel-Requena, i també en va fer una semblança el cap de comunicació del celler, Carles Garcia. Els detalls d’aquests vins i dels altres 118 més, els trobareu en aquest llibre que és un regal, i que valdria d’exemple perquè, algú de dins de l’ampolla de les conselleries, pogués destinar a l’estudi dels vins valencians, en exclusiva, només per veure com som capaços de començar a ordir la república valenciana, almenys la dels vins.

Els tasts de vins a l’Ateneu van agafant una volada professional que convida a no perdre’s el detall de relació entre la terra, la cultura i el viure valencià. Hom no entén, entre les empreses del vi —cellers, marques, publicitat, llibres…—tan poca sensibilitat per la llengua del país.

 

“Narcís” a l’Ateneu de Bétera

0
Publicat el 2 de gener de 2020

“L’artefacte literari de Narcís”

Un escriptor jove viu la ciutat, València, com un protagonista propi de la novel·la, un mapa principal de vida, literari, cultural, en crisi continua, com si el fracàs de la ciutat fos el fracàs de tots els valencians. La ciutat i qui l’habita.

El gran llibre de la ciutat, l’assaig magistral, el va escriure Manuel Sanchis Guarner, un homenot valencià del segle XX que ens va descobrir el paisatge major d’una capital que ho va deixar d’ésser. Després, uns altres escriptor la van retratar, dibuixar, guiar, també des del vessant literari, de ficció: Joan Francesc Mira, per exemple, en aquella magnífica novel·la “El desig dels dies” en va fer un retrat magnífic, viu, de renaixement.

Durant uns anys, pocs, València va ser capital cultural, però la desmemòria i l’extrema dreta ja es van encarregar de baixar-la a l’infern. Corrupció, incultura, mala fel, traïció, franquisme, València va perdre l’esperit de petita gran ciutat europea. Una llàstima.

Ara un personatge de novel·la, atemporal, lletraferit, periodista, estudiós, voldria fer-la renàixer, tota la ciutat, recuperar-ne el sentit, l’ideari, però potser hi ha massa cendres, per provar de refer res, d’una ciutat d’antiherois, on n’hi ha massa mediocritat i poca ambició honesta.

Aquesta vesprada tindrem l’oportunitat de parlar-ne amb l’escriptor valencià Carles Fenollosa, que ha fet una novel·la-assaig-provatura per pegar-mos contra la inacció, la desmemòria, per retronar-nos la força dels dies que els valencians eren europeus.

ATENEU DE BÉTERA, Plaça del Mercat Núm. 5 19.30h

Diari de la fira de Bétera

0

Anit vam tenir una de les visites especials, excelses, dins el programa de llibres i presentacions de la fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera. L’envelat que enguany estrenava aquell corral noble d’Epicur era ple. Un ple correcte, no us penseu que cap dels presents havia de treure els peus per fora, o els braços, menys encara el cap, però no ens podíem queixar, ni l’organització, ni el convidat, ni l’atzar venturós valencià per la cultura. Per exemple, l’edat principal no baixava dels cinquanta, potser que raspallés els seixanta. Així que de joves menors de trenta, ni un ni mig ni cap. Vol dir això que el jovent valencià que habita la comarca no està interessat per la ciència o la cultura… HO està, però anit tenien coses més principals a fer. I una llàstima que tants mestres i professors, i una escola al terme que té premis aquests idiotes d’escoles “top”, es perderen aquella incitació punyent, del convidat major, a llegir sobre ciència, o a llegir a seques. Malgrat tot, Martí Domínguez va ser ben acollit i ell s’hi va sentir com a casa, a uns pocs quilòmetres de la seua caseta de camp entre els termes de Bétera i Godella. Però ves que ens vam descobrir que tenim el mateix comprador de taronja, els dos, i això encara ens va alegrar més la nit i les lliçons de ciència sobre Kuhn, Wilson, Darwin, Faraday o Lynn…

«Si nosaltres només patim per aquesta manca d’encaix entre els valencians i el coneixement, xa, almenys entre els joves, que són els que han de salvar-nos de la barbària i la salvatgia feixista que senyoreja per places i carrers i mitjans públics.»

 

Aquesta nit tenim un altre dels plats forts del programa i podreu redimir la vostra penalitat amb una altra de les aproximacions culturals a Epicur: sí, avui l’escola ocuparà l’envelat. L’escola, la mestra, l’editora, la dona de cultura i de compromís ferm, entusiasta, incansable… Rosa Serrano presentarà “Les petjades del temps”, un llibre que ha editat Balandra i que aplega una part de la vida d’aquesta dona majúscula, en un país perdut, emboirat, difús, però que ella, com altres dones i homes, ha treballat per desemboirar i fer-lo practicable. O potser us penseu que no es podrà respirar mai —és una metàfora sinyors—, en aquest país valencià de panses i anous? Ves que costa de posar-li fonaments, però és que venim de molt lluny, de moll i d’entarquimat, d’un camp d’argiles que no n’hi havia manera de veure l’aigua clara: anys i panys d’escola valenciana, anys i panys de llei d’ús, anys i panys de llauradors, o mestres, o músics o actors de teatre que volien remeiar lo impossible, ves si el nostre infern era profund. I potser que ho continua essent, malgrat uns detalls menors.

Un colp deixatat el discurs (ací digues tantes burrades com et càpiguen), us esperem aquesta vesprada a Bétera: per Epicur, per l’escola, per la història dels valencians, per escoltar una dona cabdal en el segle XX dels valencians de la ciutat i rodalies. Si avui no fem el ple, aleshores déu proveirà, que diu la dita bíblica, però llavors haurem perdut, i tornarem, tornarem a recomençar, perquè sembla aquest el sinó dels valencians, almenys el dels homes i dones que han dit prou de cretinisme i borumballa.

Resum: “Les petjades del temps. Memòries” de Rosa Serrano. Presentació a l’envelat de l’Ateneu de Bétera. 28 de desembre de 2019. 19.30h

Comunicar la ciència: Martí Domínguez

0

És divendres, 27 de desembre de 2019, i l’Ateneu de Bétera rebrà avui un dels escriptors més importants, dins el programa de la fira de Nadal, enguany homenatge a Llorenç Giménez.

Avui, 27 de desembre, encara amb tot de presoners polítics, repressió i una justícia espanyola bel·ligerant amb la democràcia, l’Ateneu ha convidat un dels homes principals de la literatura del país, un dels comunicadors de ciència més reeixits, capaç d’atrapar-nos amb petites històries de Lucreci a Galileu, de Botticelli a Newton, de Goethe a Darwin… Llegir-lo és un deure, sobretot els llibres que publica sobre ciència i divulgació: Veus de ciència, El somni de Lucreci, les històries naturals…, són llibres obligats per qualsevol mestre, o professor, o alumne de secundària: a Batxiller, haurien de ser obres obligades per començar el curs, si hom volgués prestigar la lectura dels batxillers i, sobretot, dels seus mestres.

Si és divendres, 27 de desembre, tindrem aquest goig al poble, a la plaça del Mercat, i en podreu parlar, escoltar, debatre sobre ciència o coneixement, i aprofitar aquest Nadal més que mai no ho haureu fet, en canvi d’aprendre, de conviure, d’incitar-vos a la lectura científica. També ens podríem demanar, els valencians, com és que llegim poc, i com és que, damunt, llegim tan poc en valencià, i encara més pregonament, com és que llegim  res, si és que llegim res, que pegue en científic? Tot això abans de venir a escoltar un home cabdal del coneixement, a més de director de la revista Mètode, professor, divulgador i escriptor. Perquè de tan en tan, Martí Domínguez també fa literatura de creació, de vegades sobre protagonistes universals -Goethe, Voltaire, Cézanne, Buffon…-, hom podria pensar d’on poua el temps, aquest home, com és que abasta aquesta immensitat de camins, àmbits, espais, indrets, amb tot de produccions cultes, elevades, exquisides…

Sobre la presentació de La sega a Bétera, o fins i tot , si vingués al cas, sobre la futura presentació de “L’esperit del temps” en parlarem d’ací en avant, però no direm res més ara.

Si és divendres, 27 de desembre, el programa de l’Ateneu de Bétera d’enguany us convida a revisitar la plaça del Mercat i acostar-nos a la ciència, a la comunicació, a la literatura d’alta volada. Benvinguts.

 

A portada de Vilaweb, això sí que és la grossa!

0

Avui som a portada a Vilaweb!

Una exposició recorda i homenatja el contacontes Llorenç Giménez

L’exposició, que serà itinerant, s’inaugura avui a l’Ateneu de Bétera

Aquesta vesprada s’inaugura a l’Ateneu de Bétera l’exposició itinerant ‘Llorenç Giménez, el primer contacontes’, a càrrec de l’Ateneu de Bétera i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Gaudeix de l’ajut de la Diputació de València.

La inauguració serà a les set i inclourà les intervencions de les presidentes de l’Ateneu i de l’Institut, com també del president d’Escola Valenciana. De dilluns i fins a Reis es podrà visitar cada vesprada a l’Ateneu, que aquests dies organitza la tradicional Fira del Llibre.

L’Aljama torna, renaix!

0

L’Aljama renaix cada any amb la Mostra de ball popular, la música i la tradició, però sempre passada, aqueixa tradició que perdem amb cada rentada, per un sedàs d’estètica, de bellesa, de posar cura a les coses que hom estima i voldria sempre conservar en els flascons dels perfums inoblidables.

Aquesta vegada, la Mostra havia convidat l’Alkartasuna Dantza de Bermeo, una trentena de balladors i balladores que van portar a Bétera la tradició de la música i el ball popular d’Euskalerria —la jove que els va presentar, va fer ús de les tres llengües amb una facilitat extraordinària (normalitat?), centrada sobretot en un poble de mar: vam poder veure ballar el patró o president de la cofraria damunt la caixa que guarda eines, records, ofegats, diners, que allò pesava sobre els muscles dels que aguantaven aital jerarquia. I vam veure alguns balls que s’assemblen a balls valencians, olles i cassoles, xa.

Per la participació de l’Aljama, enguany havien convidat músics excepcionals, Tobal Rentero, Efrén López, Ciro Montanari, i encara la rondalla s’havia enfortit amb la veu de Marieta i els músics Vicent Tautero i Carles Durà. Oh, la música anit era una joia, i afegia un valor d’excepció. N’hi havia més col·laboracions, en la direcció de ball, en les llums, en el so, i tot plegat el conjunt va lluir com cada any de manera extraordinària. Fóra una llàstima que tant d’esforç, només es puga gaudir un colp l’any, com una esclafit que comença i acaba en una hora. A més, aquell estil de ballar, els moviments, els passos —repetiré que l’Aljama ha elevat a la categoria de culte el ball tradicional—, és una pena que no tinga major difusió o més representacions, per exemple, en aprofitar el Nadal.

Com cada any ho dic i ho reivindique, l’Aljama mereix l’esforç que calga per veure’ls actuar més vegades en un escenari o a la plaça. Si mai no els heu vist ballar, potser que us perdeu el bo i millor del ball tradicional: el bolero de l’Alcúdia, amb els arranjaments d’Enric Murillo, i la direcció de la mestra de ball, Imma López, són sens dubte un moment únic: guardeu-lo com un dels tresors estètics del ball popular dels últims cent anys.

Si encara ningú no s’anima a fer-los ballar públicament més vegades…

La festa de l’Aljama era també una caixa de solidaritat en favor de la fundació Vicent Ferrer, amb els parlaments de Siona Ricart i les fotos i audios Bes: el vídeo de commemoració dels cinquanta anys d’aquesta Fundació, emotiu i compromés, quina llàstima que no tinga una subtitulació al valencià com cal.

Al final de l’encontre, bascos i valencians van ballar una jota de Bétera, ep, que no sabries dir qui la ballava millor. Per molts anys.

Bandolers contra corruptes!

0

Demà dissabte, a l’Ateneu de Bétera recuperem una part de la memòria històrica sobre el bandolerisme. Ara, que vistos els comportaments espanyols, de jutges, polítics i policia, hom dubta que els bandolers que eren fora de la llei, una majoria, no tingueren més que raons suficients per ser fora de la llei, si la llei, com ara vivim, ja atacava amb tanta cruesa pobres, desvalguts, el poble baix i el poble sencer, i defensava gànsters, el poder, els nobles, i tota aquella patuleia de corruptes que governaven.

Sí, amb una certa perspectiva, els bandolers no eren sinó llauradors que havien de fugir perseguits per lleis injustes, impostos exagerats i per aprofitats que s’emparaven en les lleis que ells mateix ordien a conveniència. Si fa no fa com passa ara mateix, entre borbons, jutges, i empresaris que són per damunt dels Drets universals i ens roben la casa, el patrimoni, i les ganes de viure pacífics i tranquils. Corbelles i forques, bandolers, i foc a la barraca de tants fills de puta com habiten i ens amenacen.

Si voleu trobar el relat adient, el bandoler que més se us assembla, l’Ateneu de Bétera us ofereix l’oportunitat d’escoltar Manel Arcos, veure algunes projeccions i començar a dubtar si el bandolerisme no va ser la primera aportació a la desobediència contra l’abús i les males arts d’espanya i els seus ninots.

ATENEU DE BÉTERA plaça del Mercat Núm. 5  Dissabte 5 d’octubre de 2019 · 20.00h

La Nit Estellés a Bétera

0

Avui llegirem Coral Romput a l’Ateneu de Bétera. És un reconeixement al poeta Vicent Andrés Estellés, una manera de tornar la poesia a les places i els carrers, al poble, i en el cas dels valencians, un guany cultural, en favor del coneixement, de la llengua, de la identitat.

Però davant l’agressió continua d’espanya contra la llibertat i la democràcia, la Nit Estellés agafa un altre objectiu cabdal, si no el més important: reivindicar els Drets Universals que fa temps són amenaçats pels jutges, fiscals, policies i tot de poders franquistes encara tan vius a dalt de tot de l’estructura espanyola. I els Drets Universals apleguen la llibertat des pobles de decidir el seu destí. Entre més drets bàsics aprovats per l’ONU el 1948 i que espanya va aprovar més tard, malgrat que no els ha respectat mai, mai de la vida en la seua totalitat.

Hom és vapaç de llegir que assumiràs la veu del poble, is eràs pe semprevpoble, només si és una lectura folklòrica, perquè en el moment que allò agafa serietat i realisme, i el poble pren literalment què vol decidir el seu futur, què vol ser, i amb qui vol caminar, espanya trau al carrer el sant cristo gros: policia, gc, porres, jutges i tota l’artilleria violenta de què és capaç per frenar la llibertat.

Per això cada nit Estellés, i aquesta especialment, és vital, necessària, imprescindibles, si volem mantenir la dignitat de ser, de sentir-nos valencians, si volem defensar la democràcia amenaçada contínuament. Ciència o cretinisme, que plantejava Lucreci en el segle I abans de Crist. I encara el cretinisme i les polítiques del psoe a espanya ens impedeixen d’avançar o de ser.

La Nit Estellés 2a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat, 5, 28 d’abril, 20.00h #AtB_NitEstellés19

El vi, la terra, el país: un nou colp contra el camp

0

Els llauradors valencians es manifesten a Requena, la Plana d’Utiel, pel preu del raïm, que segons asseguren, han pactat les grans empreses celleristes per arruinar-los expressament, manifesten plegats els sindicats: un preu que enfonsa encara més l’ofici, davant els ulls d’una política espanyola feta a posta contra el camp. Com que el raïm afectat és el que va destinat al vi i al cava, aquesta vegada la protesta-tractorada coincidia amb les reivindicacions dels llauradors catalans. Ara el raïm, abans les pomes, sempre les taronges, tant se val. Els productes valencians a mans de polítiques i polítics espanyols van de mal en pitjor; el camp valencià fa anys que tremola, que es mor… Tampoc no sembla que les polítiques “provincials”, autonòmiques o regionals facen gaire forat en la crisi. Els últims quatre anys el Govern del Botànic no ha fet ni aire al camp, ni bufar, ni fer cas… Ni ajuden ni milloren el caos que vivim. Aleshores què fa la conselleria d’agricultura? Reparteix albarques? Es queixa pel clima? O es prepara per reorganitzar el camp?

Hom es pregunta com és que el vi i el cava, que d’uns anys ençà viuen un reviscolament econòmic i empresarial, que posa cura i qualitat en els nous productes i els petits cellers, encara ha de patir les polítiques abusives dels grans majoristes.

Justament en unes hores, l’Ateneu de Bétera acollirà una jornada sobre el vi, el territori i els grans cellers valencians (grans per la qualitat) i posarà a debat les problemàtiques, les solucions i les causes que ataquen el camp valencià i la vida dels llauradors.

Sobre el títol “Un Jorn sobre els rosats”, un vi que és una tendència, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i el mateix Ateneu han convidat l’Aula Vinícola que dirigeix l’enòleg Joan C. Martín, a coordinador una xerrada debat d’interés: hi són convidats el president de la DO (denominació d’origen) Catalunya, Xavier Pié, el cap d’estudis de l’Aula, el professor Andrea Gabrielli, un expert en vins italians, i el mateix Martín. I encara s’espera que hi haurà més experts a Bétera, si el problema serà gros.

Per aquesta jornada, els organitzadors han convidat expressament tècnics de la conselleria d’agricultura, la mateixa consellera, Mireia Mollà, i els presidents de diverses cooperatives de la comarca. També s’haurien de sentir convidats els presidents i secretaris de la Unió de llauradors, o més responsables de la política agrària dels valencians, a veure si plegats deslloriguen què poden fer els llauradors per salvar el camp.

Si la cosa no acaba en fallida, l’acte acabarà amb un tast de sis vins rosats bons i boníssims. Si hi veniu ho comprovareu.

DIVENDRES 6 DE SETEMBRE, 19.30H ATENEU DE BÉTERA PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 (EL CAMP DE TÚRIA)

70.000, assegura Pepe Rausell

0
Publicat el 20 d'agost de 2019

En un moment de la coetà del Gos, a l’Albereda de Bétera, Pepe Rausell (un dels coeters majors del país) comenta que enguany els majorals han llançat 70.000 coets. Si hom calcula que aquella coetà es concentra en una plaça engabiada i en un temps d’una mitja hora, aproximadament, ja deveu calcular com és l’infern si els coets que cremen els festers són més de 2.300 per minut. El tercer dia de festa gran o grossa, entre els veïns, vivim un dels moments especials de la festa, la coetà del Gos, i si no fóra que enguany Bajoqueta ja va deixar una mostra de la música rock d’aquesta comarca (són de Riba-roja), potser que és el punt final de tres dies espectaculars a Bétera (recordeu que fins el 22 d’agost tenim vuitava).

N’hi ha debat i debats. De l’un costat, en aquella coetà ara s’escapen poques femelletes fora de la gàbia. Sobretot perquè els majorals han sigut avisats que no, que no poden tirar-ne fora perquè els segurs no es farien responsables d’allò que pogués passar. I n’hi ha veïns que afirmen que aquella coetà perd el sentit si la gent no té el cuc i el neguit d’esperar quan un d’aquelles coets esclatarà ben aprop que ens farà córrer amunt i avall. En canvi de raons i arguments en favor que, engabiats, els coets els podem gaudir tothom, fins i tot els que els tenim por i respecte.

Un altre dels debats ja porta més cansalà i molt mala llet: sobretot perquè una veïna (o vecina) es lamenta que polítics i jutges (marchena, lamela, llanera…?) no hagen aturat o prohibit una altra coetà ben famosa i molt més divertida que no aquesta del Gos, la coetà de Sant Roc (que ja sabeu que era un sant república molt altruista). Però de com farà passar per anticonstitucional el coet, la vecina, i potser ca Rausell, fóra bo de llegir-ho en l’editorial que Vicent Partal ens regala ahir, a partir dels coets en favor de la democràcia, la llibertat i la república dels valencians.