ALBERT CORTES MONSERRAT

El govern català ha acordat per consens de tot l’executiu donar suport a la candidatura olímpica Madrid 2016, oferint serveis públics i la possibilitat de ser-ne subseu, una decisió que hauria de fer pujar els colors a mes d’un dels nostres polítics.

El president Montilla ho justifica com a reciprocitat al suport a Barcelona 92 en el seu moment, i vol passar full a les declaracions d’en Carod el 2004 quan en plena guerra bruta i delirant espanyola per impedir que el patinatge català fos oficial, ho va denunciar, i textualment va expressar “qui es incapaç d’articular adequadament el reconeixement de l’esport a l’interior del seu estat, està absolutament incapacitat per organitzar uns jocs el 2012 a la seva capital”.

La posició del PSOE-C en aquest tema es totalment comprensible, donada la seva defensa de l’estat espanyol, i el seu govern per davant de qualsevol cosa a cada moment, i no ens pot sorprendre.  El que sorprèn negativament es l’actitud d’Esquerra en aquest tema, on l’amnèsia del Sr. Carod l’ha fet donar un gir total en la seva actitud.

Ho ens enganyava abans o fa ara, però la frase abans apuntada es perfectament aplicable el 2009, ja que desprès dels fets de Fresno, han vingut els intents a Sudamerica per impedir la oficialitat en aquell continent, la prohibició de disputar partits amistosos com el de USA en futbol, o mes recentment, i amb el suport d’una llei franquista, impedir la federació de rugbi tornar a la federació internacional què precisament va ajudar a fundar.

Aquests dirigents esportius que aplicant la llei de l’esport espanyola què persegueix  per tot el món els moviments de les catalanes per frenar les seves legitimes aspiracions, amb un cost que ajudem a pagar entre tots, son els mateixos que ara pretenen organitzar uns jocs a Madrid, què curiosament suposaran una despesa què si apliquem l’espoli fiscal corresponent podem acabar pagant en gran part.

Aquest gir es francament vergonyós i totalment censurable, fruit de la desorientació del partit republicà, i la seva total convicció en mantenir-se en el poder al preu que sigui, i deixant la dignitat al calaix si cal.

Espero francament que la candidatura madrilenya no surti escollida, ja què l’Estat que no ens respecta, que ens roba, i que ens vol convertir en una regió més del seu territori no respectant les nostres lleis aprovades per ells, no es mereix de cap manera el nostre suport, i la societat civil te que censurar la decisió del govern català, per covarda i humiliant, i recordar-li que ja n’hi ha prou de claudicacions per part de la mediocritat política catalana.

A la comissió de control de la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals tant PP com PSOE-C varen coincidir en reclamar mes espanyolitat a l’emissora catalana de TV3, i fins hi tot el diputat Joan Ferran va reclamar un mapa de l’Estat Espanyol en el temps, i esborrar per sempre el dels Països Catalans actuals.

Se’ns dubte, un dels pocs reductes de catalanitat de l’emissora catalana es la informació del temps, i el seu mapa què ens situa en un imaginari que el Sr. Ferran i companyia volen esborrat de les ments de tots, i definitivament convertir el canal en la tercera cadena de televisió espanyola, cosa què en molts àmbits ja han aconseguit.

L’home que dedica el seu temps a arrencar crostes nacionalistes, catalanes s’entén, i estendre la seva hispano addicció en els mitjans per no deixar cap rastre de identitat catalana que tanta por li fa, ara ens be amb aquesta proposta francament delirant, i què demostra el grau d’odi i de treball minuciós per convertir Catalunya en una regió qualsevol, sense cap dret a fer o pensar diferent a les altres.

No acaba aquí aquesta feina, ja que segons informacions aparegudes, TV3 i TVE estan explorant de fer una sèrie històrica sobre el 23 de febrer, i el paper del Rei Joan Carles.  Aquesta serà del tot parcial a favor del monarca, i amagarà qualsevol dubte fosc sobre el comportament del rei aquells dies.

Realment si s’acaba duent a terme, la televisió nacional catalana que ja va començar amb mal peu, pel 3 que figura en el seu nom, ja què en el seu pensament seguia a la graella a TV1 i TV2, cosa que hauria d’haver estat TVC i prou, ara enterraria qualsevol intenció de ser una televisió nacional catalana.

Primer pel que representa el Borbó a Catalunya, tant històricament per la pèrdua de les nostres llibertats, com per la figura mateixa del personatge imposat per la dictadura, i més en aquest episodi on la seva defensa de la democràcia no va quedar gens clara, i nomes el fracàs de l’intent de cop d’estat va fer decantar la balança cap al regim actual.

Es inconcebible voler vendre aquest personatge gairebé com un heroi, una burla per qualsevol persona, i on la televisió catalana no hauria de col·laborar-hi, i si en series sobre personatges oblidats de la nostra pròpia història i què l’esforç de gent com en Joan Ferran han guardat al calaix per si fan despertar les ànsies col·lectives i la pròpia identitat, cosa que s’està veient en la pre-campanya electoral europea on personatges sinistres com Obiols i Duran ja s’han afanyat a demanar no portar cap reivindicació a Brussel·les, en benefici del gran projecte comú de l’estat espanyol, i què ens ha portat al forat on ens trobem

En definitiva quan l’independentisme guanya adeptes, les veus de la por i la demagògia surten a primera línea, i això es un bon senyal pel nostre procés cap a una nació lliure, i on el mapa del temps per tristesa del senyor Ferran i companyia serà el del nou estat com ho fan a tot el món.

L’adquisició per part d’un consorci d’empreses i inversors catalans de la segona línia aèria de l’Estat, fins ara en mans de SAS, i ara amb un 80 % en mans catalanes suposa un pas important pel desenvolupament de l’aeroport del Prat, a pesar de l’obstinació de l’Estat en frenar la seva crescuda en benefici de Madrid.

Ni una llei orgànica anomenada Estatut, i hores d’ara tothom te clar que l’Estat la considera poc mes què paper mullat, ni la manifestació multitudinària per reclamar unes infraestructures com a mínim igual que la resta de comunitats, o l’acte de l’empresariat català demanant la gestió del Prat no han estat suficients perquè l’Estat continuí sense definir el tema.

Amb unes inversions milionàries a Barajas, amb una comparació que fa riure amb Barcelona, uns convenis denunciats recentment pel Cercle d’Estudis Sobiranistes absolutament vergonyosos amb altres Estats, i on s’especifica que la ruta nomes podrà passar per Madrid en exclusiva, la gestió centralitzada d’AENA que junt amb Romania mante aquest sistema totalment caducat, i la adjudicació de la nova terminal barcelonina precisament a les companyies que no pretenen fer vols intercontinentals directes des de la capital catalana, amb predomini de les low cost, i amb Iberia que trasllada els seus vols a Madrid, i on al Prat a mode d’engany patètic s’anuncien vols transoceànics directes què realment acaben o comencen a Madrid, tot per dissimular aquesta dèria espanyola d’impedir que Catalunya s’obri al món i pugui rivalitzar amb Madrid, assolint moltes oportunitats econòmiques que ara se’ns escapen.

La nova direcció doncs pretén convertir Barcelona en la seva plataforma de creixement, on ara click air i vueling que properament es fusionaran son els principals actors de l’aeroport català, però com companyies de baix cost tenen les seves limitacions, en canvi Spanair què forma parta de la mes gran aliança aèria del mon esta en condicions de convertir en un hub intercontinental, amb la multitud de portes que això dona en aquest món globalitzat.

De totes maneres faltarà un gestor que vulgui un hub intercontinental, aquest es el gran escull, ja què de moment l’Estat evidentment no ho vol, i com sempre va en contra dels nostres interessos, amb la seva companyia Iberia que amb la creació de la seva línia de baix cost ha anat abandonant el Prat  nomes deixant el seu pont aeri, i l’ha substituït pel low cost què evidentment no farà progressar l’aeroport

Així doncs un pas més en l’intent de trobar una sortida a l’exterior pel desenvolupament que ens nega l’Estat, en el seu intent de convertir Catalunya en una regió mes totalment depenent del que es cou a la capital de l’Estat, i les engrunes que reparteix.  Una noticia la d’aquesta iniciativa què no haurà estat rebuda gens be al govern espanyol, i què intentarà frustrar les nostres expectatives com be fent en els últims 300 anys, convertint-se en el principal escull a superar, i el principal enemic a batre en forma de fugida cap a l’Estat Propi, què el món ens espera sense ningú que constantment ens  posi pals a les rodes.

El ministeri de Justícia ha aprovat la declaració de reparació i reconeixement del President Lluís Companys, i farà un acte públic amb un lliurament de diplomes que segons Fernandez de la Vega no te res a veure amb l’anul·lació del judici, i així donen per acabat el tema.

Efectivament, la vicepresidenta ha confirmat que el compromís del govern s’acaba aquí, i això suposa el reconeixement personal a Companys, i una via perquè d’altres casos segueixin el mateix camí com marca la llei de la Memòria Històrica.

Tot això, però es clarament insuficient, ja què la farsa de judici al President, i el seu posterior afusellament per part del regim dictatorial espanyol, es un fet únic a Europa ja que cap president mes ha estat executat, i el Govern de la Generalitat es va comprometre ha arribar fins al final per la anul·lació del judici.

Es una nova presa de pel del govern espanyol a Catalunya, ja que 30 anys desprès de la mort del dictador,  la democràcia de fireta espanyola es incapaç d’anul·lar els judicis sumaríssims executats per una dictadura militar sense cap tipus de valor ètic i legal, què no fos la neteja ètnica per eliminar els possibles enemics del règim.

Francament fa vergonya sentir a De la Vega que amb un diploma de reconeixement s’acabarà el tema.  Evidentment en un regim il·legal com es lògic les seves accions també ho son, i els seus judicis encara més, per tant les anulacions d’aquests i un acte d’homenatge i perdó a les víctimes i familiars es el mínim que qualsevol estat què es digui democràtic hauria de fer.

Se’ns dubte seria demanar massa, quan el Partit Popular mai ha condemnat la dictadura, i curiosament no s’aplica a ell mateix la infame llei de partits, i el Partit Socialista i el seu progressisme de pa sucat amb oli mai s’ha atrevit a remenar la història, i posar les coses al seu lloc, ja què el pacte secret de la transició així ho va marcar, i moltes coses han quedat en un oblit obligat.

El President Companys mereix aquesta anul·lació perquè legalment la seva memòria quedi en pau, i això sembla molt difícil en un estat que no vol evolucionar, i què pretén una desmemoria col·lectiva i una manipulació del passat, com a formula per seguir endavant en aquest espècie de democràcia de mentida existent, on tot s’hi val per amagar les vergonyes, i cometre actes com aquests, què haurien de fer pujar els colors de vergonya a mes d’un, en cas de tenir-ne.

El possible candidat del PSOE-C, Raimon Obiols a les eleccions europees recomana a ERC i CIU contenció en el tema identitari a Brussel·les, i respectar la unitat dels eurodiputats catalans com a millor manera d’aconseguir els nostres interessos.

Concretament es dirigeix a en Tremosa i en Junqueres, i els vol demanar explicacions pel seu vot en contra de la constitució europea, què segons ell ha provocat un retrocés dramàtic.

Recomana no posar per davant les nostres reivindicacions identitaries, amb una política mes simpàtica i intel·ligent per no fer mes catalanòfobs, i fer-ho units en els temes de país com marca el pacte no escrit a Europa.

Crec que caldria fer unes consideracions al Sr. Obiols, què ens demana com venim fent des de fa 300 anys amb l’Estat Espanyol, fer-nos el simpàtic quan alhora ens insulten i prenen el pel, i amb una mena de catarsi mental avergonyir-nos del que som, i si algun cop se’ns escapa una  paraula mes alta que l’altra, demanar perdó ràpidament a aquesta espècie de imperi universal què es l’Estat Espanyol.  Això ens ha portat els resultat que ara estem veient, i què canten per si sols, i que si segueixen en aquest rumb ens poden marcar la nostra desaparició com a poble.

Perquè un poble que renuncia a reclamar els seus drets i reafirmar els seus trets identitaris, evidentment no te altre camí que l’assimilació per un altre de mes poderós.

A Europa no anem a fer-nos els simpàtics o a integrar-nos en la gran família socialista que ja te el seu estat, i per tant pot dedicar el temps als temes socials o econòmics sense la preocupació de sobreviure com a col·lectiu.  Els dos candidats que ha esmentat, i per primer cop tenen què fer sentir la nostra veu, la què es nega a escoltar l’Estat Espanyol, i fer conèixer la nostra causa per esdevenir un mes del grup,  i poder tractar i col·laborar en igualtat de condicions.  Mai cap causa que s’hagi amagat al calaix ha triomfat, vers al contrari, el coneixement dels pobles d’Europa ha de ser fonamental per adherir amistats per la causa catalana, i la creació del nostre estat.

Respecte al drama que ens indica pel no a la Constitució Europea, i des del punt de vista de nació sense estat, vostè sap igual que jo que era totalment negatiu pels nostres interessos, què segurament no son els seus, i per tant els honora haver defensat aquesta posició, i sortir del corrent d’acceptar tot el que la Unió ens ofereix, ja què una cosa es voler formar-ne part amb veu pròpia, i l’altra es dir si a tot.

Respecte al pacte d’unió no escrit, crec que en temes d’identitat mai hi serà, ja que els diputats socialistes i populars mai defensaran el nostre dret a decidir, per la senzilla raó que ens neguen aquest dret, i ells ja ho tenen tot decidit al tenir un estat darrere que els dona suport.

El compte enrere ha començat, i Europa no pot ser una excepció, el President  del parlament europeu ens va marcar el camí a seguir, i com què Europa nomes es dels estats, hem d’esdevenir un mes entre ells, per molt de greu que li sàpiga, i per molta aigua al vi que ens vulgui fer veure.

El músic barceloní Joan Calvet ha preparat una nova versió de l’himne de Catalunya, què ha repartit entre tots els grups parlamentaris pel seu estudi, i si hi ha acord per la seva aprovació, única via per un possible canvi d’aquestes característiques.

La nova versió es la següent:

Catalunya triomfant,
torna, ja, a ser rica i plena!
Acceptem tota la gent
que estimi la nostra terra!
 
Estem units!
Estem units, amb pau i harmonia!
Estem units!
 
Ara és hora catalans!
Ja és moment d’anar alhora!
I abraçats com bons germans
fem més gran la nostra història.
 
Estem units!
Estem units amb pau i harmonia!
Estem units!
 
Hem de tirar endavant
i oblidar-nos de venjances,
l’estelada ens diu ja
som un estat del tot sobirà!
 
Ja podem dir!
Catalunya és nació lliure!
Ja ho podem dir!

Com escriu irònicament avui en             Quim Monzo, la lletra ha estat canviada per convertir-lo en un emotiu cant a la pau i l’harmonia universal, i on només troba a faltar una referència a l’aleteig de les papallones  sobre les floretes del camp.

Segons Calvet pretén adaptar la lletra a la musica actual i que sigui mes solidari.

Crec com diu Monzo, què en el procés per convertir Catalunya en una regió més de les Espanyes, i amb les reivindicacions nacionals oblidades, canviar el nostre himne què ja ha estat vist en bons ulls pel PSOE-C, no podia ser d’altra manera, era un pas lògic.  Veritablement  aquesta maleïda paraula de la solidaritat aplicada en el nostre territori ja sona a burla, ja què només es practicada per nosaltres, i mai cap a nosaltres, per la pau i harmonia ens preocuparem quan tinguem dret a decidir el nostre futur com tots els estats del món, i pel que fa a oblidar venjances, i que som un estat del tot sobirà, la primera part es perillosa, ja què la memòria no es pot perdre mai sinó es vol desaparèixer com a poble, i la segona es una total mentida actualment, ja què no se’ns reconeix cap dret, i la nostra llei orgànica principal es paper mullat i modificable per un tribunal espanyol com i quan vulguin.

El segadors com a cant reivindicatiu, i de record d’uns fets històrics de revolta del poble contra un abús i ocupació que encara duren, son una lliçó que cada cop que sentim o cantem ens recorden la feina pendent, i el deute històric què tenim amb els nostres avantpassats, i què molts ens volen fer oblidar per sempre.

El millor serà tancar la partitura en un calaix, i no tocar un dels nostres símbols que per incòmode que sigui de sentir a socialistes, populars i assimilats, en el fons saben que democràticament la situació te un procés irreversible cap a la recuperació del nostre espai amb veu pròpia  dins de la Unió Europea.

El periodista Carlos Sentís es un altre exemple clar de la farsa de la transició espanyola, ja que ocult sota la màscara de periodista s’amaga un feixista de cap a peus, secretari d’un ministre del règim, i col·laborador actiu en el règim dictatorial, cosa oblidada i soterrada sota l’acte de lliurament de  la Medalla al mèrit pel treball, atorgada pel Ministeri, i acollida pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.

El grup de periodistes Ramon Barnils ha denunciat aquest fet indignant, de reconèixer a aquesta persona de mes de 90 anys la seva trajectòria professional, què inclou gelosament amagada un passat col·laborador amb la Dictadura de Franco, i per tant amb la seva part de responsabilitat en la bogeria feixista, i els seus nombrosos crims, i amb la coincidència del 70 aniversari de les tropes falangistes a Barcelona on en Sentis va acompanyar els ocupants.

Com molt ben be diu aquest grup de periodistes la necessitat de fomentar la memòria històrica implica directament a la institució catalana què va acollir el nefast premi, i vetllar per fer sorgir la veritat es absolutament imprescindible per enfortir la democràcia.

Aquesta persona, com moltes d’altres evidentment en qualsevol estat verdaderament democràtic no portaria la vida que ha portat com a periodista de bona reputació, i segurament hauria de respondre per haver col·laborat amb un regim del terror format per una dictadura militar, i on el genocidi era a l’ordre del dia, com molt be sap Catalunya.

No es el primer cas de persona reciclada que amaga el seu passat, però persones com Samaranch o  Sentís per exemple, haurien de merèixer el nostre menyspreu, i ja què la democràcia es de fireta com a mínim treure el seu currículum a la llum publica per evitar la manipulació de la història per part dels de sempre.

Una espècie de Funa xilena que persegueix a aquests ciutadans què s’amaguen entre la societat de les seves atrocitats en el passat, encara no existeix a l’Estat Espanyol, fruit del potent regim del terror, molt més què moltes dictadures sud-americanes que coneixem.

El traspàs de poders ho va deixar tot ben lligat, i no es pot remenar el passat, ni furgar en segons quines persones que gaudiran de la seva plàcida vida fins al final dels seus dies, i on les seves víctimes quedaran en l’anonimat ja que la llei de la memòria, mes aviat es de la desmemoria, i casos com el president català assassinat segueix  encara amb un judici totalment legal sense revisar.

Això dona una idea de la mena d’Estat a la qual ens enfrontem, i del qual hem de fugir per millorar la nostra qualitat democràtica i de llibertat.

La  Fundación para la Defensa de la Nación Española que te com a membres d’honor a dos coneguts xenòfobs contra la llengua catalana i tot el que derivi en aquest territori, Francisco Caja i Alejo Vidal Quadras, ha concedit el premi “Españoles ejemplares” a Air Berlin, pel seu racisme lingüístic a la nostra llengua.

Efectivament, per mantenir-se ferma en la llibertat de les empreses a utilitzar el castellà en qualsevol lloc, i suportar els durs atacs des de  les institucions oficials controlades pel separatisme a Catalunya i Balears, i amb altres membres al jurat com Albert Boadella i José Antonio Ortega Lara entre d’altres, que donen idea del feixisme ranci què es respirava en aquesta institució.

Segons la seva web, aquesta fundació clarament casposa està creada per recuperar i impulsar des de la societat civil el coneixement i la reivindicació de la nació espanyola, i defensar-se dels atacs a aquesta pàtria comú, i on donant una ullada es veu com la defensa dels símbols, i el pensament únic, son una continuació de la ideologia franquista plena de ràbia i odi contra la diferencia o simplement la democràcia.

El premi a aquesta companyia aèria que va rebre una carta de les institucions balears, on molt educadament demanaven l’ús del català  com un fet normal en qualsevol territori, i què per resposta tant sols van rebre un menyspreu delirant contra la nostra llengua, i on el seu president amb una demagògia mes propera al nazisme que als nostres dies va aprofitar per carregar contra el nacionalisme català i les seves aspiracions, i defensant el nacionalisme espanyol i la seva llengua què es veu es trobava en perill si compartia amb el català les comunicacions de la companyia aèria.

Tota una declaració de principis, dona un premi pel menyspreu a una llengua què en teoria l’Estat espanyol hauria de sentir com a seva, i que realment li provoca rebuig i sentiments negatius.

Aquesta es la Espanya que el President del Parlament Europeu ens diu que hem de reclamar-li la oficialitat del nostre idioma, i què alhora ens dona la solució màgica en forma de ser un estat i problema resolt.

Escoltem doncs aquests savis consells, i fem-los realitat sense por ni intents vans de seguir insistint a la mateixa paret que no ens vol escoltar, i què seguirà maltractant-nos fins al final dels nostres dies.

Deixem enrere tota aquesta colla de feixistes d’allà i d’aquí, i seguim el nostre camí sense rèmores del passat i present que ens turmentin, la paraula es nostra, i la supervivència com a nació esta en joc.

Llicenciat en Historia Moderna i Contemporània, i Doctor en Història del pensament econòmic, es professor a la UAB, escriptor de diversos llibres, i col·laborador en diversos programes de radio i televisió, així com fundador de Sobirania i Progrés.

Aquest es el candidat triat per ERC en les Eleccions Europees del proper mes de juny, regidor independent a Sant Vicenç dels Horts, i una de les veus independentistes que han sonat amb força els últims temps, i què se’ns dubte si surt escollit portarà el seu independentisme desacomplexat a la Unió Europea.

Bona noticia per el projecte de l’Estat propi les candidatures de CIU i Esquerra amb en Tremosa i Junqueres, què faran difícil l’elecció d’un dels dos per part de l’electorat sobiranista.  La diferència i cosa bàsica, serà la reacció dels dos partits a la presa de pel del finançament un cop confirmada, i segurament a la sentencia del TC a l’Estatut.

Aquests dos temes poden marcar la tendència cap a un candidat o l’altra, o fins hi tot l’abstenció i desencís.  Segurament i vist què una candidatura conjunta no serà possible, és evitar un enfrontament cru entre els dos partits, com ja s’ha intuït amb les declaracions d’en Ridao avui mateix titllant Tremosa de independentisme de saló.  Els dos son dos grans candidats, cadascú amb la seva especialitat, i no poden ser arrossegat per les enveges i mesquineses existents en els dos partits que els proposen.

El seu enemic ha de ser els candidats del PSOE-C i del PP , què presentaran els seus candidats amb un projecte regionalitzador per Catalunya, i totalment allunyat de la veu pròpia del territori a la Unió Europea.

Pot ser un bon banc de proves per les futures eleccions catalanes, on amb un bon resultat en aquestes eleccions dels dos candidats, poden influir i molt en que el sobiranisme guanyi pes en els dos partits, i la població comenci a despertar, així com apropar els ponts trencats entre els dos partits que de cap manera poden passar, i com avui sortia publicat amb la idea de Duran com a candidat convergent, si Mas fracassava en el seu tercer intent.

Un polític català què la seva prioritat com es sabuda esta a 600 quilòmetres d’aquí, i un president de la Generalitat, no pot ser com l’actual, on el càrrec ha estat el segon plat per arribar tard al primer, seria una greu errada amb una persona que com Guardans hores d’ara ha de quedar per força arraconat, amb la posada en marxa del procés cap a l’autodeterminació.

En les mans dels dos partits i la seva actitud en els propers esdeveniments esta l’èxit o el fracàs dels seus candidats, i la mobilització de l’electorat sobiranista en aquestes eleccions europees.  Esperem sàpiguen sortir de la mediocritat actual, i deixin de facilitar la feina als partits espanyolistes pel be del país.

Aquestes dos publicacions on diàriament es publiquen difamacions contra Catalunya, i què son referència d’un bon nombre d’espanyols, son un exemple molt clar del pensament d’una bona part d’aquet estat que no ens vol.

He recollit un parell d’exemples que demostren fins on pot arribar la manipulació informativa, i el menyspreu a una identitat i a un territori en concret.

El primer del diari ABC va recordar aquest gener que es complien 5 anys de la traïció de Perpinyà en referència a la trobada de Carod amb ETA, destacant la deslleialtat d’aquest, i la intenció de demanar el cessament d’atemptats a Catalunya com si fos una cosa estranya, i què com si fos un fet que els sabes molt greu, la banda terrorista va anunciar pocs dies mes tard.

Tot seguit la dimissió la contemplen en clau de concessions del PSC amb la política lingüística, les seleccions esportives, i casos com el boicot a la candidatura olímpica de Madrid entre d’altres perles.

El segon l’escriu el periodista Alfonso Ussía a  La Razón, i des del seu feixisme repulsiu menysprea les ambaixades catalanes batejades com “Las embajaditas”, i en demana el seu tancament amb l’argument dels diners què han costat i la crisi econòmica, i amb ple deliri anima a detenir per traïdors els culpables de la seva creació, i què el representant legal a l’exterior es l’ambaixador d’Espanya, i ningú el pot usurpar, sinó es per humiliar la imatge d’Espanya.

Dos exemples clars del tarannà d’aquestes publicacions, on evidentment en el primer cas no poden suportar que algú que no representes al govern espanyol prengués una iniciativa tant valida com la de qualsevol altra, i parles amb la banda terrorista com ho han fet altres, i no ha passat res, i encara menys què demanes la pau pel seu territori, què sembla els sap molt greu, veuríem que en dirien si el territori fos un altra diferent.  Encara va saber mes greu quan  molts opinadors i polítics d’aquí per demagògia, i per fins partidistes, també es van acarnissar amb el tema, ja què no podien consentir que fóssim diferents a l’Estat ni tant sols amb aquest èxit negociador, deixant al marge les formes de comunicació amb el president català.

En el segon el deliri feixista d’aquest senyor arriba a extrems preocupants, ja què el seu menyspreu per qualsevol identitat que no sigui la seva amb l’argument de la crisi, i sense veure com es malbaraten els diners en altres temes de la seva estimada Espanya, i el que es mes greu, sense respectar una llei orgànica aprovada pel seu Parlament i on dona via lliure a l’acció exterior catalana.  Evidentment aquestes rèmores del franquisme al no haver-hi transició, sinó simplement traspàs de poders, es creuen amb el dret de denunciar coses tant ridícules com aquestes, i on els diners per perseguir les seleccions catalanes per tot el món per exemple, diners de tots, li recordaria no estant en la memòria d’aquest senyor.

Aquesta es una part de les Espanyes amb les que ens volen fer conviure, i com es pot veure es un fet verdaderament impossible, i com deia aquell “com més lluny millor”.

Aquesta persona rellevant en la cúpula socialista, ens ha ofert unes declaracions per fer-nos veure la seva opinió de la revisió del pacte d’Entesa, i del candidats a les Eleccions Europees què tenen molt a veure amb el tarannà d’aquest partit.

Ens comenta què el que ha interferit amb el pacte de govern de les tres formacions es la crisi econòmica, i què s’ha de fer abans de final de març encara que no hi hagi nou sistema financer, i amb criteris de politiques socials per ajudar a la gent que ho passa pitjor. D’altra banda critica el nomenament de Tremosa per part de CIU a les Eleccions Europees, ja què l’ha escollit amb clau catalana, i devalua la institució de la Unió i que no diu molt a favor seu haver votat en contra de la Constitució Europea.

Se’ns dubte ens parla de revisió nomes per l’efecte crisi i tot en clau de política social, però evidentment no ens parla de la política nacional que sembla haver oblidat, i què aquest govern no en vol sentir parlar.  Li recordaria que el seu partit va dilapidar la única arma de pressió al govern espanyol votant els Pressupostos generals, i què ara la falsa negociació sobre la proposta Solbes, i no sobre l’Estatut, què pel que sembla no li mereix massa respecte, s’intueix una nova presa de pel a Catalunya, no ens parla del desenvolupament i traspassos en 2 anys i mig de la llei orgànica, i que temes claus per la transformació i progrés del territori com l’aeroport, els trens de rodalies o la inversió en 7 anys per infraestructures, encara no s’han complert cap any, la tercera hora de castellà que redueix encara mes les opcions del català o la llei de consultes populars que pot obrir la porta de la veu del poble aturada principalment per la incomoditat del seu grup en aquest afer.

Aquests i mil exemples més, son obviats per De Madre què deu considerar que el procés autonòmic es de llarg recorregut, i què no cal buscar cap alternativa més que acabar sent una regió mes de les Espanyes, però seguint el decàleg del seu partit, tot es la crisi econòmica, i el món s’acaba amb la política social que ves per on mai va lligada amb la nacional.

Respecte les critiques a Tremosa pel seu No a la Constitució Europea,  evidentment aquest tractat fet nomes pels Estats actuals, com el seu que es Espanya, es comprensible que els què creiem que aspirem a ser-ne un mes entre aquests no els consideri dintre el seu imaginari.

Crec què ha de respectar i comprendre que els seus sentiments nacionals no son compartits per molts catalans, i què en el cas del continent volem formar part d’aquesta Europa, però amb veu pròpia i defensant els nostres interessos, cosa que el seu partit evidentment no farà, ja que te uns altres interessos que defensar en primer lloc, i algú que no vagi per aquest camí els molesta profundament.  Això no ha fet mes que començar, i crec què moltes coses mes li molestaran en un futur molt proper.

Arrel de les declaracions d’en Quim Monzo i d’en Jordi Pujol sobre la decadència del català en els mitjans de comunicació, i el mal us en el seu habitat natural, arribant a afirmar que es podia convertir en un dialecte del castellà, avui ens arriben males noticies d’Europa.

El President del Parlament Europeu, l’alemany Hans-Gert Pottering, ha recordat avui que els eurodiputats catalans no poden expressar-se en aquesta llengua a les sessions plenàries de l’Eurocambra, cosa què ha fet molt feliç a Alejo Vidal Quadras conegut xenòfob contra aquest llengua. La patètica excusa ha estat què el sistema amb 30 o 33 llengües podria no funcionar, cosa coherent si només es fessin servir les dos o tres llengües mes esteses dels estats membres, però actualment son 23 les llengües utilitzades, i la eficàcia o ineficàcia del sistema seria la mateixa, amb l’afegit que si les noves llengües fossin d’estats membres no hi hauria cap problema.

Tanmateix ha comentat que en els plenaris del comitè de les regions i l’enviament i resposta per carta en català la llengua es permesa, gràcies als acords amb l’Estat espanyol què precisament han estat denunciats fa poc pel seu incompliment, ja què l’Estat no te cap voluntat que es facin efectius.

Bàsicament el problema rau en ser un estat, i llavors el problema lingüístic per art de màgia deixa de existir, i actualment es dona situacions esperpèntiques com la oficialitat del gaèlic amb 60000 parlants, i la exclusió del català amb 10 milions de parlants.

Aquesta mateixa raó bàsica en matèria lingüística afecta en tots els àmbits a les nacions sense estat que perden qualsevol dret per pertànyer en aquesta segona divisió europea, i se’ls hi tanca la porta per pujar de categoria cosa que la famosa Constitució Europea volia segellar de forma definitiva, i avui La Vanguardia ens presenta com un greuge negatiu en el cas del candidat Tremosa, què va optar per un no a la votació, com no podia ser d’altra manera qui no volia veure com Catalunya era totalment ignorada a la Unió Europea.

Realment es absurd creure que l’Estat donarà cobertura al català a Europa, quan a les cambres espanyoles no es permès, i es considerat idioma de segon nivell, la seva salvació oficial nomes es podrà aconseguir arribant a esdevenir un estat, sinó les profecies d’en Monzo poden arribar poc a poc a ser una trista realitat amb la complicitat dels nostres polítics.

Una raó mes per potenciar les iniciatives civils, com la marxa a Brussel·les el proper mes de març reclamant i fent sentir la nostra veu al cor d’Europa, i on a pesar del silenci dels mitjans catalans i espanyols afins al regim, aquest cop no podran evitar que mes enllà dels Pirineus comencin a descobrir la realitat del nostre territori, i els nostres justos anhels.

Les diferents declaracions dels nostres representants actuals i passat sempre tenen un denominador comú, no sortir de l’ordre establert sota cap concepte, i mirar de gestionar les engrunes que generosament ens atorgui l’Estat sense alternativa possible.

L’Expresident Jordi Pujol en un article seu publicat, expressa el seu temor què amb el nou finançament Catalunya haurà d’anar cada any a demanar almoina, i recorda què es una situació que des de Madrid ja li recordaven els anys 80.  També ens diu que un país necessita diners i poder polític i més coses, però no pot prescindir de la dignitat i respecte dels altres. Si això es perd, acaba perdent-se tot.

Per altra banda,  en la inauguració de la ambaixada catalana a New York, que no on son totes les altres com es Washington, no fos cas que l’Estat s’enfades, el Vice-president Carod Rovira ha arribat a afirmar que la manca d’un estat permet mes flexibilitat i una major agilitat, sense aixecar les suspicàcies d’aquests últims.

Son dos clars exemples de bloqueig què avui l’escriptor Quim Monzó ha denunciat dient que Catalunya està en camí de convertir-se        en una regió d’Espanya i punt.

Amb aquestes actituds abans comentades, la frase d’en Monzó es molt encertada, ja que l’expresident ens parla d’una situació d’espoli des dels anys 80, i que no ha canviat en l’actualitat, suposo que alguna responsabilitat en deu tenir, ja què la seva política mai va plantejar cap alternativa.  Ens parla de la dignitat que no es pot perdre, de debò creu que tants anys suportant humiliacions sense mes resposta que l’acceptació, i la gestió de la misèria com a futur mes brillant, no ha suposat qualsevol pèrdua de respecte per part de l’Estat, francament no el crec tant ingenu.

Respecte a la frase d’en Carod, ja es de premi, ja que un independentista suposadament digui que es un avantatge no tenir un estat, es francament lamentable. Si tota la política internacional catalana no esta basada en crear, i fer conèixer la causa catalana, i trobar possibles aliats que poden ser de molta utilitat, i simplement son uns casals culturals per no molestar l’Estat, ja se’ls poden confitar, i demostren que l’objectiu 2014 es pura xerrameca, i promoció de cara a la galeria d’aquest polític.

Aquesta es la mentalitat dels nostres representants, què no son capaços de trencar la seva barrera mental, i descobrir què ja un altre camí que necessita evidentment polítics mes audaços i atrevits que aquests, què a mesura que el projecte independentista es va reforçant en la societat civil amb iniciatives com la manifestació a Brussel·les el mes de març sense passar per Madrid, va reforçant també les seves febleses mentals què son incapaces de traspassar el marc legal o presó establerta per l’Estat Espanyol.

Aquest es el títol del vídeo presentat per Esquerra per commemorar el trist episodi viscut aquella nit a la Moncloa, on els interessos partidistes del Sr. Mas van passar davant dels interessos de país, acabant de posar la cirereta a la nefasta negociació de l’Estatut dels partits catalans.

Aquest petit clip ens ensenya les declaracions de CIU assegurant que han estat claus per l’Estatut, i què aquest nomes pot portar coses bones per Catalunya, les encaixades de mans amb el president espanyol, el seu suport a Zapatero a canvi de governar Catalunya, les declaracions de Guerra amb el famós “nos lo hemos cepillado”, i la resposta de Puigcercos en una entrevista dient que l’adversari es el president espanyol.

Se’ns dubte refrescar la memòria està be, i repassar les errades històriques també, però en aquests moment on es demana unitat als partits catalans per un objectiu comú, i on els gestos d’apropament CIU i ERC semblen augmentar, no es una bona pensada rememorar el passat per fins partidistes.

Les queixes pel Confidencial.cat convergent, no poden ser imitades amb les mateixes finalitats, i amb les mateixes armes.

Crec que ha quedat demostrat que l’Estatut es paper mullat, i el finançament pactat què no es complirà esta molt per sota del aprovat al Parlament inicialment, i el fet de que CIU parli ara del Concert Econòmic ho confirma, però també es cert que començant per les esmenes presentades 24 hores desprès de l’aprovació al 30 de setembre pel PSOE-C contra el mateix, i abandonant la seva posició en la part catalana per posar-se al costat de Zapatero, ICV va acceptar una acord final el mateix dia sense saber-ne els continguts reals, CIU va prioritzar la seva mesquinesa habitual de acaparar les fotos en benefici del partit, i la seva tornada al poder de fireta que ens atorga l’estat, i Esquerra desprès de mantenir una posició ferma, la direcció també va prioritzar les seves parcel·les de poder demanant totes les posicions possibles i inventades a la votació, i finalment cedint a la pressió de la militància que va dir clarament que no a aquesta presa de pel, en aquest moment van perdre bona part del crèdit guanyat, i ara no poden donar lliçons a ningú de integritat i fermesa.

Tots van cometre greus errades,  i van quedar en evidencia davant la magnitud del tema a tractar, i el govern espanyol va jugar les seves cartes amb total placidesa, ja què va dividir a la part catalana, i posteriorment va apostar pel seu cavall guanyador, creant una confusió què encara dura.

No es moment de partidisme i d’acusacions creuades que podrien ser moltes i variades, però es el moment d’analitzar les errades de cada partit, veure on ens han portat, i simplement dir prou per agafar una drecera que es diu Estat Propi, i que acabarà amb aquest malson

Tard o d’hora sorgirà el nostre Obama particular que serà capaç d’aglutinar una majoria suficient ara desencisada, i portar-la directament a convertir aquest somni amb realitat que emulant les seves paraules “Yes we can”..

El comissari d’afers econòmics i monetaris analitza la situació econòmica de l’Estat Espanyol, i la veu amb preocupació, ja què creu que la seva recessió durarà 1 any mes que la resta de la Unió, i fins hi tot podria ser sancionat pel seu dèficit públic.

Efectivament, les mentides compulsives del govern socialista espanyol haurien de fer avergonyir els seus votants, què amb una campanya basada en la negació de la crisis, en politiques clarament de dretes com els xecs iguals per tothom, ja ho deia en Pla que “el mes semblant a un espanyol d’esquerres era un de dretes”, moltes promeses sobretot a Catalunya, i fer agafar la por de que la alternativa eren els Populars, amb això en va tenir prou per guanyar unes eleccions.

La realitat desprès es ben sabuda, en molts aspectes cap diferencia amb el partit popular, una presa de pel i menyspreu constant a Catalunya, i un abús dels seus mitjans favorables per amagar la situació critica en matèria econòmica què ha arribat a l’Estat Espanyol, on finalment i quant tot el món ja feia mesos lluitava contra el fenomen, admetre el terme crisis desprès d’haver utilitzat multitud de paraules, seguint el seu tarannà de qui dia passa any empeny.

La Unió ha dit clarament  que m’entres Europa ha tocat fons, i al 2010 començarà la recuperació, l’Estat Espanyol basat en el sector de la totxana tardarà un anys mes a començar la recuperació molt lentament, i on el dèficit públic dobla el màxim permès per la Unió i la sanció podria ser una realitat.  Tampoc l’atur surt millor parat, i es parla d’arribar a un 19 %, xifra record, i molt per damunt dels altres països europeus.

Com sempre Solbes va relativitzar les xifres, i va defensar-ne unes molt millors, i sembla se li acumulen els problemes ja què el tema del finançament i segons paraules de Zapatero en breu te que estar tancat, i les queixes per les primeres xifres son considerables.

En definitiva un govern amb una gran ineptitud que no ha elevat el llistó deixat pel Partit Popular què va arribar a utilitzar els morts d’un atemptat per els seus fins electorals, però que com a mínim en qüestions econòmiques era molt mes clar que la incompetència total actual, on nomes ha viscut de la imatge creada al seu voltant, però que rascant una mica tants sols hi ha fum, i sense cap mesura seriosa, i negant la realitat, ha arribat a la situació dramàtica actual, suposo que a les properes eleccions el recurs de la por pot ser utilitzat però en sentit contrari.

Malauradament, Catalunya sense cap poder polític i de decisió en matèries importants, es veu arrossegada per aquests irresponsables sense armes per lluitar eficaçment en el tema,  i amb el seu petit estatut paralitzat i ignorat pel govern espanyol, i on la societat civil sembla ser la única llum enmig de tanta mediocritat, com les mes de 70000 signatures presentades per la campanya Decideixo decidir, i on la petició es poder fer referèndums sense autorització prèvia,. La negativa segur què es produirà, ja que  la por a que ens fem grans i marxem de casa va augmentant dia a dia, i això es un bon símptoma.