ALBERT CORTES MONSERRAT

Arrel de les declaracions d’en Quim Monzo i d’en Jordi Pujol sobre la decadència del català en els mitjans de comunicació, i el mal us en el seu habitat natural, arribant a afirmar que es podia convertir en un dialecte del castellà, avui ens arriben males noticies d’Europa.

El President del Parlament Europeu, l’alemany Hans-Gert Pottering, ha recordat avui que els eurodiputats catalans no poden expressar-se en aquesta llengua a les sessions plenàries de l’Eurocambra, cosa què ha fet molt feliç a Alejo Vidal Quadras conegut xenòfob contra aquest llengua. La patètica excusa ha estat què el sistema amb 30 o 33 llengües podria no funcionar, cosa coherent si només es fessin servir les dos o tres llengües mes esteses dels estats membres, però actualment son 23 les llengües utilitzades, i la eficàcia o ineficàcia del sistema seria la mateixa, amb l’afegit que si les noves llengües fossin d’estats membres no hi hauria cap problema.

Tanmateix ha comentat que en els plenaris del comitè de les regions i l’enviament i resposta per carta en català la llengua es permesa, gràcies als acords amb l’Estat espanyol què precisament han estat denunciats fa poc pel seu incompliment, ja què l’Estat no te cap voluntat que es facin efectius.

Bàsicament el problema rau en ser un estat, i llavors el problema lingüístic per art de màgia deixa de existir, i actualment es dona situacions esperpèntiques com la oficialitat del gaèlic amb 60000 parlants, i la exclusió del català amb 10 milions de parlants.

Aquesta mateixa raó bàsica en matèria lingüística afecta en tots els àmbits a les nacions sense estat que perden qualsevol dret per pertànyer en aquesta segona divisió europea, i se’ls hi tanca la porta per pujar de categoria cosa que la famosa Constitució Europea volia segellar de forma definitiva, i avui La Vanguardia ens presenta com un greuge negatiu en el cas del candidat Tremosa, què va optar per un no a la votació, com no podia ser d’altra manera qui no volia veure com Catalunya era totalment ignorada a la Unió Europea.

Realment es absurd creure que l’Estat donarà cobertura al català a Europa, quan a les cambres espanyoles no es permès, i es considerat idioma de segon nivell, la seva salvació oficial nomes es podrà aconseguir arribant a esdevenir un estat, sinó les profecies d’en Monzo poden arribar poc a poc a ser una trista realitat amb la complicitat dels nostres polítics.

Una raó mes per potenciar les iniciatives civils, com la marxa a Brussel·les el proper mes de març reclamant i fent sentir la nostra veu al cor d’Europa, i on a pesar del silenci dels mitjans catalans i espanyols afins al regim, aquest cop no podran evitar que mes enllà dels Pirineus comencin a descobrir la realitat del nostre territori, i els nostres justos anhels.

Les diferents declaracions dels nostres representants actuals i passat sempre tenen un denominador comú, no sortir de l’ordre establert sota cap concepte, i mirar de gestionar les engrunes que generosament ens atorgui l’Estat sense alternativa possible.

L’Expresident Jordi Pujol en un article seu publicat, expressa el seu temor què amb el nou finançament Catalunya haurà d’anar cada any a demanar almoina, i recorda què es una situació que des de Madrid ja li recordaven els anys 80.  També ens diu que un país necessita diners i poder polític i més coses, però no pot prescindir de la dignitat i respecte dels altres. Si això es perd, acaba perdent-se tot.

Per altra banda,  en la inauguració de la ambaixada catalana a New York, que no on son totes les altres com es Washington, no fos cas que l’Estat s’enfades, el Vice-president Carod Rovira ha arribat a afirmar que la manca d’un estat permet mes flexibilitat i una major agilitat, sense aixecar les suspicàcies d’aquests últims.

Son dos clars exemples de bloqueig què avui l’escriptor Quim Monzó ha denunciat dient que Catalunya està en camí de convertir-se        en una regió d’Espanya i punt.

Amb aquestes actituds abans comentades, la frase d’en Monzó es molt encertada, ja que l’expresident ens parla d’una situació d’espoli des dels anys 80, i que no ha canviat en l’actualitat, suposo que alguna responsabilitat en deu tenir, ja què la seva política mai va plantejar cap alternativa.  Ens parla de la dignitat que no es pot perdre, de debò creu que tants anys suportant humiliacions sense mes resposta que l’acceptació, i la gestió de la misèria com a futur mes brillant, no ha suposat qualsevol pèrdua de respecte per part de l’Estat, francament no el crec tant ingenu.

Respecte a la frase d’en Carod, ja es de premi, ja que un independentista suposadament digui que es un avantatge no tenir un estat, es francament lamentable. Si tota la política internacional catalana no esta basada en crear, i fer conèixer la causa catalana, i trobar possibles aliats que poden ser de molta utilitat, i simplement son uns casals culturals per no molestar l’Estat, ja se’ls poden confitar, i demostren que l’objectiu 2014 es pura xerrameca, i promoció de cara a la galeria d’aquest polític.

Aquesta es la mentalitat dels nostres representants, què no son capaços de trencar la seva barrera mental, i descobrir què ja un altre camí que necessita evidentment polítics mes audaços i atrevits que aquests, què a mesura que el projecte independentista es va reforçant en la societat civil amb iniciatives com la manifestació a Brussel·les el mes de març sense passar per Madrid, va reforçant també les seves febleses mentals què son incapaces de traspassar el marc legal o presó establerta per l’Estat Espanyol.

Aquest es el títol del vídeo presentat per Esquerra per commemorar el trist episodi viscut aquella nit a la Moncloa, on els interessos partidistes del Sr. Mas van passar davant dels interessos de país, acabant de posar la cirereta a la nefasta negociació de l’Estatut dels partits catalans.

Aquest petit clip ens ensenya les declaracions de CIU assegurant que han estat claus per l’Estatut, i què aquest nomes pot portar coses bones per Catalunya, les encaixades de mans amb el president espanyol, el seu suport a Zapatero a canvi de governar Catalunya, les declaracions de Guerra amb el famós “nos lo hemos cepillado”, i la resposta de Puigcercos en una entrevista dient que l’adversari es el president espanyol.

Se’ns dubte refrescar la memòria està be, i repassar les errades històriques també, però en aquests moment on es demana unitat als partits catalans per un objectiu comú, i on els gestos d’apropament CIU i ERC semblen augmentar, no es una bona pensada rememorar el passat per fins partidistes.

Les queixes pel Confidencial.cat convergent, no poden ser imitades amb les mateixes finalitats, i amb les mateixes armes.

Crec que ha quedat demostrat que l’Estatut es paper mullat, i el finançament pactat què no es complirà esta molt per sota del aprovat al Parlament inicialment, i el fet de que CIU parli ara del Concert Econòmic ho confirma, però també es cert que començant per les esmenes presentades 24 hores desprès de l’aprovació al 30 de setembre pel PSOE-C contra el mateix, i abandonant la seva posició en la part catalana per posar-se al costat de Zapatero, ICV va acceptar una acord final el mateix dia sense saber-ne els continguts reals, CIU va prioritzar la seva mesquinesa habitual de acaparar les fotos en benefici del partit, i la seva tornada al poder de fireta que ens atorga l’estat, i Esquerra desprès de mantenir una posició ferma, la direcció també va prioritzar les seves parcel·les de poder demanant totes les posicions possibles i inventades a la votació, i finalment cedint a la pressió de la militància que va dir clarament que no a aquesta presa de pel, en aquest moment van perdre bona part del crèdit guanyat, i ara no poden donar lliçons a ningú de integritat i fermesa.

Tots van cometre greus errades,  i van quedar en evidencia davant la magnitud del tema a tractar, i el govern espanyol va jugar les seves cartes amb total placidesa, ja què va dividir a la part catalana, i posteriorment va apostar pel seu cavall guanyador, creant una confusió què encara dura.

No es moment de partidisme i d’acusacions creuades que podrien ser moltes i variades, però es el moment d’analitzar les errades de cada partit, veure on ens han portat, i simplement dir prou per agafar una drecera que es diu Estat Propi, i que acabarà amb aquest malson

Tard o d’hora sorgirà el nostre Obama particular que serà capaç d’aglutinar una majoria suficient ara desencisada, i portar-la directament a convertir aquest somni amb realitat que emulant les seves paraules “Yes we can”..

El comissari d’afers econòmics i monetaris analitza la situació econòmica de l’Estat Espanyol, i la veu amb preocupació, ja què creu que la seva recessió durarà 1 any mes que la resta de la Unió, i fins hi tot podria ser sancionat pel seu dèficit públic.

Efectivament, les mentides compulsives del govern socialista espanyol haurien de fer avergonyir els seus votants, què amb una campanya basada en la negació de la crisis, en politiques clarament de dretes com els xecs iguals per tothom, ja ho deia en Pla que “el mes semblant a un espanyol d’esquerres era un de dretes”, moltes promeses sobretot a Catalunya, i fer agafar la por de que la alternativa eren els Populars, amb això en va tenir prou per guanyar unes eleccions.

La realitat desprès es ben sabuda, en molts aspectes cap diferencia amb el partit popular, una presa de pel i menyspreu constant a Catalunya, i un abús dels seus mitjans favorables per amagar la situació critica en matèria econòmica què ha arribat a l’Estat Espanyol, on finalment i quant tot el món ja feia mesos lluitava contra el fenomen, admetre el terme crisis desprès d’haver utilitzat multitud de paraules, seguint el seu tarannà de qui dia passa any empeny.

La Unió ha dit clarament  que m’entres Europa ha tocat fons, i al 2010 començarà la recuperació, l’Estat Espanyol basat en el sector de la totxana tardarà un anys mes a començar la recuperació molt lentament, i on el dèficit públic dobla el màxim permès per la Unió i la sanció podria ser una realitat.  Tampoc l’atur surt millor parat, i es parla d’arribar a un 19 %, xifra record, i molt per damunt dels altres països europeus.

Com sempre Solbes va relativitzar les xifres, i va defensar-ne unes molt millors, i sembla se li acumulen els problemes ja què el tema del finançament i segons paraules de Zapatero en breu te que estar tancat, i les queixes per les primeres xifres son considerables.

En definitiva un govern amb una gran ineptitud que no ha elevat el llistó deixat pel Partit Popular què va arribar a utilitzar els morts d’un atemptat per els seus fins electorals, però que com a mínim en qüestions econòmiques era molt mes clar que la incompetència total actual, on nomes ha viscut de la imatge creada al seu voltant, però que rascant una mica tants sols hi ha fum, i sense cap mesura seriosa, i negant la realitat, ha arribat a la situació dramàtica actual, suposo que a les properes eleccions el recurs de la por pot ser utilitzat però en sentit contrari.

Malauradament, Catalunya sense cap poder polític i de decisió en matèries importants, es veu arrossegada per aquests irresponsables sense armes per lluitar eficaçment en el tema,  i amb el seu petit estatut paralitzat i ignorat pel govern espanyol, i on la societat civil sembla ser la única llum enmig de tanta mediocritat, com les mes de 70000 signatures presentades per la campanya Decideixo decidir, i on la petició es poder fer referèndums sense autorització prèvia,. La negativa segur què es produirà, ja que  la por a que ens fem grans i marxem de casa va augmentant dia a dia, i això es un bon símptoma.

En una entrevista a aquest personatge sobre el seu futur, ens ha deixat unes quantes reflexions per conèixer, el que diuen sector catalanista del partit socialista, i que sembla no es tant clar.

Promotor de la conferencia oberta, ens diu que no vol renovar les ideologies  sinó acostar la política a la ciutadania per donar mes credibilitat, vol fer un plantejament real, i donat que el poble es nació vol parlar de qüestions nacionals, però rebutja les qüestions identitaries, ja què ser català no vol dir anar contra els que no ho son i utilitzar aquest factor per crear odis i enfrontaments.  Mes endavant, ens parla de la modernització del catalanisme basat en la realitat i no en fugides endavant, ja què vol dialogar amb tothom que ho vulgui, i acaba per afirmar que no sap si repetirà com a europarlamentari un cop mes.

Desprès de llegir la entrevista, no trobo cap diferencia amb el sector dominant al partit socialista, la conferencia oberta be a ser una Casa Gran o un moviment social per involucrar nous votants, ja què veuen a venir que amb la seva desaparició davant el seu germà gran acabaran sent un partit residual com ara ho es el seu gran rival a nivell estatal el PP, i això saben que ho estant guanyant a pols, i a mes des de Madrid no els importa el sacrifici a la Generalitat si poden obtenir altres redits a nivell de l’Estat.

Son uns plantejaments molt demagògics, i què ja han estat molt explotats, pel què han perdut molta credibilitat, quan ens parla del plantejament real i les no fugides endavant, dona per suposat que la independència es una fantasia a la ment d’alguns i que òbviament es inviable, i això com a mecanisme d’autodefensa es comprensible, però ell sap que no es cap imaginació, i què es un projecte que es perfectament real si la majoria ho vol com qualsevol altre projecte.  Aquest intent barroer de manipular la identitat pròpia amb enfrontaments i odis diu molt poc d’ell, ja què precisament la identitat que se’ns ha volgut imposar, i què ell defensa, des de fa prop de 300 anys precisament ha estat fruit de l’odi i el racisme mes absolut al poble català, amb un espoli financer, cultural i identitari de primer ordre, i de diverses formes depenent de l’època.

Castella no ha volgut mai la nostra integració respectant la nostra personalitat, sinó que ha optat per la via de la destrucció de la nostra identitat per assimilar-nos, i mai considerant que som part del seu estat, amb un menyspreu absolut cap a aquest territori, en poques paraules el que ha utilitzat com argument contrari es la medicina que hem tastat tots aquests anys, i com s’ha demostrat el diàleg amb una paret arriba un moment que no te sentit.

Per tant Sr. Obiols deixi de marejar la perdiu, i reflexioni sobre que ha fet el seu partit per defensar els interessos dels seus votants i dels catalans en general, i arribarà a la trista conclusió que ben poca cosa, ja què la seva prioritat es un altra, i tenim tot el dret a escollir una nova via ja què la que ens proposa està esgotada.

Aquest curiós espectacle de la negociació del nou model de finançament sembla que vol arribar al final, ja què les eleccions basques i gallegues son properes, i el govern espanyol vol enllestir el tema per no veure’s perjudicat.

En els últims dies el ministre Solbes ha anunciat que la xifra que està disposat a posar el govern, i a repartir entre totes les comunitats serà d’uns 7000 milions, i què no es moment de parlar de xifres, la vicepresidenta De la Vega ens diu que el gruix del model esta tancat, i que en pocs dies hi haurà l’acord amb xifres.

Sembla què el frau per Catalunya esta a punt de culminar, i recordaria que la xifra mínima que ha dit el govern català son 12000 milions, i que oscil·len segons els partits fins el 21000 milions, i què el model que veu tancat la vicepresidenta no respecta, cosa que no es novetat, l’Estatut, ja que no compleix amb tots els preceptes que marca aquesta llei orgànica convertida en paper de fumar des del començament de la seva redacció per part del govern espanyol, i on amb els preceptes mostrats per Solbes el territori català no resoldria cap dels problemes urgents que te, i continuaria l’espoli fiscal en benefici d’altres territoris.

El PSOE-C evidentment es el menys bel·ligerant, i comença a aplanar el camí per acceptar un acord com en les declaracions del seu portaveu José Zaragoza, dient què el problema es de model i no de xifres, i utilitzant la mateixa tàctica que amb els pressupostos generals, ja que volen desvincular les xifres de l’acord del nou model.

Certament suposo que ens deu prendre per imbecils, però les teories d’en Zaragoza fa temps  que han deixat de interessar a molta part de la població, ja que sempre perjudiquen a Catalunya, i donen aire i cobertura al govern espanyol amb una falsa negociació, on simplement es vol prendre el pel al territori català un cop mes, i fer veure que es un gran acord.

De moment tant CIU com ERC ja han fet notar la seva disconformitat, i esperem no  perdin la dignitat, i diguin NO a la proposta, sobretot els republicans, tingui les conseqüències que tingui en el govern tripartit, on amb un soci com el PSOE-C que al respecte del candidat convergent Tremosa a les Europees ja ens ven que al ser independentista s’ha col·locat aquest partit en un extrem, pel que voldria recordar-li que l’independentisme poc a  poc es convertirà en l’eix central de la política com única opció de futur, i la seva submissió a tot el que be d’en Zapatero,, i que perjudica greument els nostres interessos no es precisament la centralitat, sinó el extrem mes ranci de la política catalana, i es on finalment aniran les seves teories junt amb el bloc del PP i Ciudadanos, cosa que els socialistes que encara prioritzen aquesta nació haurien de reflexionar.

Aquest es el lema de la contra campanya de les associacions ateistes “Probablement Deu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”, ha esta finançada per l’associació de Cristians Catòlics E-Cristians, i circularà pels autobusos de Barcelona em forma de campanya publicitària.

Miró i Ardevol, el president del grup ha manifestat què no es una replica a l’altre campanya, i es mes fruit de la inspiració i del missatge que amb circumstancies molt adverses el Déu ajuda la teva vida, i no et deixa sol.

Francament, crec que si això no es una contra campanya no se pas que es, ja que aquesta inspiració de que ens parla, suposo que divina venint don ve, no es creïble en cap cas, i simplement obeeix a la necessitat de resposta a una campanya que ja es resposta d’unes amenaces a qui no segueixi aquestes confessions, i què pot fer reflexionar a mes d’una persona atrapada en aquesta xarxa de fe inqüestionable.

Respecte al missatge negatiu de la primera campanya, jo crec que la paraula “probablement” deixa moltes portes obertes, i en cap cas es contundent, sinó que ens porta a un espai de reflexió què precisament aquesta segona campanya ens prohibeix, ja que la frase es totalment imperativa, i no deixa cap dubte de la seva intencionalitat.

Es la gran diferencia entre una i altra, mes que el famós gaudeix de la vida què es una derivada de la primera part de la frase, i com sempre el missatge d’aquest grup cristià de la branca catòlica basa totes les seves creences en un fet que no es pot discutir, com es la existència d’un esser superior que ens guia i no ens abandona, això en termes polítics em podríem dir culte a la personalitat, i què en règims dictatorials es el pa de cada dia, de fet aquests règims solen tenir una gran afinitat amb aquesta confessió, i solen anar de bracet, cosa què hauria de fer reflexionar a mes d’un.

Crec que la frase es una mena de coacció espiritual, ja que els que professen aquesta fe no cal que busquin explicacions, ja què tenen la vareta màgica en forma de solució per tot a la vida, cosa que pot anar en contra del mateix desenvolupament personal i lliure de la persona.

Suposo que els morts civils que veiem en les guerres d’avui en dia, com a l’Iraq o ara mateix a Gaza, els infants amb malalties degeneratives, les desgracies naturals que sempre afecten a la població mes humil, o els accidents on moren inesperadament gent totalment innocent, per posar alguns exemples, poden fàcilment qüestionar que aquest Déu no els ha deixat sol, i engegar aquesta teoria absurda i indemostrable que nomes existeix a les ments d’aquestes associacions religioses que a l’empara d’aquest projecte espiritual  han dominat el món des de fa mes de 2000 anys, i fruit precisament de la limitació molts cop de les persones per trobar respostes a fets inesperats o a moments de desesperació han introduït aquest missatge què han refermat en el pas del temps, i els ha permès ser un dels grans poders fàctics mundials, i molt allunyats precisament de les creences que volen predicar, a dalt de tot de les influencies en els poders que governen el món.

Així doncs, no s’alarmin, ja què malauradament sempre hi haurà seguidors que cegament seguiran les seves passes, però han de compartir amb mi que cada cop mes gent vol viure la seva vida sense coaccions prèvies de cap tipus, i decidint el seu futur lliurement.

Aquest moviment polític serà  posat en marxa per aquesta formació amb un full de ruta que s’allunyi de les qüestions nacionals, i es centri amb les idees de progrés per competir amb la Casa Gran de CIU.

Raimon Obiols, un dels impulsors opina què la crisi econòmica i del catalanisme ofereixen una oportunitat per una majoria de progrés, i guanyar la centralitat de la societat catalana llençant el producte per la xarxa, i enviant un missatge d’optimisme.

D’altra banda el Conseller Castells en una conferencia a Londres ha dit que Catalunya es el principal motor econòmic de l’Estat, i què recuperarà la capital compartida amb Madrid, demanant neutralitat a l’Estat, i denominant Catalunya com a vella nació què pugui sentir-se Espanya com a seva.

Se’ns dubte aquesta paraula màgica anomenada progrés, es una excusa com un altra per no parlar del projecte polític de l’Estat propi, i la fi d’aquesta unió impossible i tracte injust amb l’Estat Espanyol.  Es una paraula que pot anar lligada amb la Independència del país, però aquesta sucursal espanyola del PSOE acusarà de tots els mals els nacionalistes, catalans s’entén, ja què el nacionalisme espanyol que ells pregonen es integrador i mundial, per això ens ha portat a la situació on ens trobem, un estatut recorregut i retallat, i què amb 2 anys i mig ha estat paper mullat, ja què es una llei de fireta, i amb temes com la llei de consultes populars on la ciutadania pot tenir el seu paper democràtic es clarament retardat per les ments socialistes, un país on l’espoli fiscal es va multiplicant, i el nou sistema no preveu pas deixar de  munyir la mamella, ells li diuen solidaritat per segui tot com fins ara, i un país on la llengua i la cultura pròpia cada cop es mes banalitzada i perseguida, perquè deixi pas quasi exclusiu a la llengua comuna, i la cultura universal que ens volen oferir.

Aquesta es la realitat, i davant d’això el PSOE-C, que com a bona noticia veu amb preocupació com l’independentisme va escalant posicions a la societat, el vol frenar a base de fals optimisme,  i mirar cap un altre costat, com ens va demostrar la Chacon que ja ha oblidat de quin territori va sortir, per servir al regne amb cor i anima.  

Perdonin, però la població cada cop mes els veu com un projecte esgotat i contrari precisament al progrés de Catalunya, ja què la seva força es utilitzada per Zapatero per posar fre al territori català com ja ha quedat demostrat en multitud d’ocasions, com en l’últim cas del català oficial a Europa, on ràpidament el PSOE-C ha defensat el govern espanyol de les acusacions de culpabilitat per la situació en que es troba.

Que Castells demani neutralitat a l’Estat des de Londres, es un prodigi d’ingenuïtat o de demagògia barata, què crec es podia haver estalviat, ja que ell sap perfectament que la política de l’estat amb Catalunya sempre ha estat la mateixa mani qui mani, i sempre contraria als nostres interessos, què apart dona vots als partits de l’estat.

En definitiva una fugida endavant amb un projecte espanyolista què cada elecció catalana perd suports, ja què la gent tard o d’hora assumeix la realitat, i aquest fals optimisme els ha portat a un carreró sense sortida nomes subjectat per les seves dues crosses al govern que per aguantar les seves quotes de poder ho han fet possible, però malauradament per ells, la via autonòmica esta esgotada, i la regeneració està en la fugida del maltractador no en fer veure que no ens fa mal, i això es la recepta que ens volen encolomar, tal com fan PP i Ciudadanos, però tot te el seu final i aquest ja s’acosta si tots volem.

Amb aquesta frase inspirada en la famosa campanya dels autobusos, i què en clau religiosa sembla irritar la jerarquia eclesiàstica, s’ha introduït a la xarxa a traves d’un facebook, i seguint la bona idea donada en el bloc d’en Xavier Mir titulo el meu post d’avui d’aquesta manera.

Se’ns dubte les reaccions del PSOE-C davant el candidat convergent Tremosa a les eleccions europees donen idea del tarannà d’aquest partit, on persones com Iceta, Ferran o Carme Figueras (portaveu adjunt), que ha afirmat que els moderats ja no tenen cabuda a CDC, i critica Mas per presentar un candidat que no va defensar l’Estatut, acusant-los de desorientació.

D’altra banda el mateix president Montilla, ha afirmat que la proposta Solbes encaixa en el nou Estatut, i es discuteix com desplegar-lo, tota una declaració d’intencions per començar a beneir la proposta que imposarà l’Estat a la sucursal socialista a Catalunya.

En referència a la moderació que enyorava una membre del PSOE-C, crec què queda reflectida en dos exemples recents:

Les declaracions de Montserrat Nebreda denunciant la nefasta ministre de Foment espanyola, Magdalena Alvarez, amb el seu to andalús,  de burla continua al drama que va viure Catalunya amb els trens de rodalies a la entrada de l’AVE a Barcelona, i què en qualsevol estat hauria estat el cessament per incompetència, ha estat contestat des del Diari ABC, i un articulista nomenat  Antonio Burgos, què fa temps va carregar contra la meteoròloga Mònica López per dona, jove i catalana, la tercera cosa sembla ser un inconvenient, i ara ha carregat la seva ira xenòfoba contra la Nebrera, amb delicadeses com que Espanya ha  d’aguantar l’accent català, i fins hi tot l’escriptura, o titllant d’imbècils els que diuen Lleida i Girona quan tota la vida han esta Lerida i Gerona, i altres improperis de la seva ment malalta, acabant qualificant de catalana de merda a la política del PP Català.

Naturalment cap critica per aquest periodista, i on el seu article es considera normal i moderat, ja què l’insult i menyspreu a Catalunya està perfectament normalitzat.

Interessant també l’estudi del CES, on demostra que si el català no es pot fer servir a les institucions europees es bàsicament pel que el govern espanyol no vol, ja què els compromisos signats al 2005 no  s’estan aplicant ja que Madrid els incompleix.  Quatre dels cinc acords no es poden aplicar per l’incompliment de la part espanyola deliberadament, i així el català es pràcticament inexistent davant les institucions europees, ja què en totes les ampliacions l’Estat ha frenat l’entrada d’aquestes llengües oficials,  quan per exemple el gaèlic amb 60000 parlants, assaboreixen la seva oficialitat per la petició d’Irlanda, i el català amb 10 milions de parlants segueix en la segona categoria pel tracte què rep a l’Estat espanyol.

Son dos casos de clar menyspreu al territori català, i la seva identitat què sistemàticament es menyspreada i humiliada per l’Estat amb total impunitat, i on el PSOE-C contribueix com a part de la gran família socialista, i la política d’aparador de Zapatero què vol canviar tot perquè tot segueixi igual.

Els seus votants tenen la responsabilitat de voler seguir sota aquest paraigües què sistemàticament ens ataca, o optar per voler tenir les mateixes oportunitats que qualsevol ciutadà europeu amb un esta propi què ens defensi i protegeixi els nostres interessos, i què evidentment amb el partit socialista mai aconseguiran.

Amb el rerafons de la polèmica per la velocitat variable fins a 80, i la picabaralla amb el seus socis republicans del govern, aquest dirigent confirma què el càrrec que ostenta li va molt gran per les seves aptituds, i què  amb unes quantes sortides de to no s’arriba enlloc.

Desprès de les acusacions de maltractament al cos policial que comanda des de la seva conselleria, i què ha provocat la indignació de bona part de la societat, va demostrar la seva poca visió nacional, i perquè no dir-ho la seva poca dignitat al pactar pel seu compte amb la vice-presidenta De la Vega un termini nou per l’acord de finançament, ja exhaurit per llei cosa que no va semblar importar-li gaire, i a canvi de la retirada de la petició de compareixença de Zapatero, com ja sabem la segona part va ser complerta estalviant el tràngol al president espanyol, però la primera devia provocar un atac de riure a la Moncloa per la ingenuïtat o mediocritat d’aquest conseller.

Ara demana que la Generalitat trenqui relacions amb Israel per contribuir a l’aïllament internacional cap aquest país, i acusa directament a Carod i Huguet pels seus viatges recents al país hebreu.  Crec que el Sr. Saura sap que no som un estat, cosa que ell segurament no aspira, i per tant no tenim cap poder per trencar ni aïllar a ningú, també sap que aquests viatges son en nom del govern que ell en forma part, i teòricament te què defensar, i a mes recordar-li que l’Estat espanyol en un informe aparegut recentment ha tingut vendes importants de material militar al país que vol aïllar.

Ens diu que va sentir el convenciment ètic d’anar a la manifestació del passat dissabte, on li recordo es van cremar banderes israelianes, i fins hi tot va aparèixer una pistola que de joguina o no, no porta res de bo, a mes de crits contra la representació d’Esquerra en un ambient fanatitzat, i sense una perspectiva global del conflicte, i on caldria preguntar-li perquè defensa aquestes causes llunyanes, i no d’altres com la manifestació per les infrastructures catalanes del 2007, on no se’l va veure i sembla que la seva ètica no el cridava a protestar contra aquesta injustícia de l’estat a Catalunya.

Fins hi tot en la roda de premsa del govern va arribar comparar a Israel amb grups terroristes com ETA, es devia oblidar de Hamas, què sembla que pel conseller no existeix i no ven en el seu electorat, posant un cop mes en entredit al govern, ja que hi ha opinions diverses del tema.

Per últim en nom d’un ecologisme de fireta, s’encaparra amb la limitació de velocitat a 80 per reduir les emissions de CO2, quan segons molts experts precisament l’efecte de la reducció en molts casos augmenta la contaminació, i on ni en horaris nocturns amb tràfic fluid, i on el sentit comú aconsella augmentar aquesta velocitat, ha permès modificar la proposta per penitencia dels conductors i ciutadania en general.

En resum, un plec de despropòsits molt extens amb aquests temes i d’altres, suficients per pensar en el seu relleu que lògicament pel seu pes i les quotes de poder pactades no es produirà, i així podrem esperar la propera proposta o declaració estrella que ens porta el conseller d’iniciativa.

S’ha desvetllat la incògnita, i el Sr. Mas ens ha presentat el seu candidat per les eleccions europees que haurà de ser ratificat per CIU aquest mateix mes, i l’aposta es un exemple de què alguna cosa està canviant en el que anomenem catalanisme, i on en bona part de culpa l’hem de donar a l’Estatut que ens ha ensenyat com cada jugador ha jugat les seves cartes.

Vaig assistir a una conferencia del Sr. Tremosa a Tarragona quan el tema estrella era la gestió dels aeroports, i francament vaig arribar a la conclusió que era una persona molt ben preparada, amb una claredat per exposar cada idea amb molt de sentit comú, i on la conclusió era les oportunitats que Catalunya estava perdent en el terreny econòmic per la seva dependència espanyola,  i les seves possibilitats il·limitades amb el poder polític i econòmic a les nostres mans.

Va impulsar i signar per Economistes pel no, i vinculat a la Plataforma Sobirania i Progrés va defensar el NO estatutari per la seva manca de solucions pel país desprès de la retallada a Madrid, sobretot en matèria de finançament i competències, cosa què esta quedant demostrat per la crua realitat que ens envolta, i la manca de voluntat del govern espanyol per complir la llei.

Una persona independent i de caire sobiranista que encapçalarà aquest projecte per CIU a Europa, i on contrasta amb el candidat aquesta legislatura l’Ignasi Guardans, amb clara vocació espanyola i obviant el tema nacional català.

De moment ha deixat en fora de joc a la resta de formacions, PSOE-C amb una de les seves veus mes hispano addictes, Miquel Iceta, ja ha criticat la federació convergent per triar una persona que es va postular contraria a l’Estatut què ells en primera instancia es van encarregar de deixar en paper mullat amb les seves esmenes, i que amb les raspallades patides, i les que li queden, acabarà sent un pas enrere respecte el del 79, i el que es mes greu marcarà els límits del sistema autonòmic.

Curiosa la reacció de Ciudadanos dient què es un insult a la intel·ligència, i que mostra la deriva radical de CIU, se’ns dubte si hi ha un insult a la ciutadania catalana en general, es aquest partit de caràcter xenòfob i defensor de qualsevol causa contra el territori català.

Per últim destacaria el difícil paper d’ERC que sembla va sondejar el mateix candidat, i què segueix insistint amb la idea rebutjada de la candidatura unitària, i que veu com molta part del vot sobiranista pot anar a parar a en Tremosa, cosa no gaire difícil veient el comportament d’Esquerra en els últims anys, amb una desorientació ideològica molt clara.

Tant de bo sigui la primera pedra en aquest lent canvi de CIU cap a posicions sobiranistes clares, i persones com en Lopez Tena, Àngel Colom, Víctor Terradelles i altres, agafin el protagonisme per donar l’empenta definitiva al procés de l’Estat propi, i s’alliberin del llast d’en Duran o Pujol com exemples de fre per seguir creient en un futur feliç junt amb Espanya, què l’Estatut almenys servirà per convèncer molta gent que es impossible, i què no hi ha marxa enrere.

Aquest cap de setmana les CUP han celebrat una assemblea on s’han debatut diverses ponències, alguna d’elles amb la idea de presentar-se al Parlament com una força de l’esquerra independentista.

Finalment no n’ha sortit una resposta clara, ja què aposten per seguir en el seu àmbit municipal on en les ultimes eleccions van obtenir un creixement molt important,  i fins hi tot decisiu en alguna població, però alhora no tancar la porta a les eleccions al Parlament amb una tasca d’enfortiment i debat intern que ha de portar a una decisió final.

Crec que amb les condicions actuals tenen una bona oportunitat per obrir-se pas a la màxima institució del país, i aportar una mica d’aire fresc al Parlament Català amb una proposta d’esquerra i independentista amb uns objectius clars de posar el debat de l’autodeterminació damunt la taula, i de denuncia de la fi de l’autonomisme de fireta.

Per la seva banda l’altre partit que havia d’anar al govern, precisament apart de la gestió feta pel partit com ens ven l’Ernest Benach en una entrevista a la Vanguardia a complir aquesta funció abans descrita, es el partit republicà, i com afirma el president del parlament en la mateixa entrevista la independència no la veu ni mes lluny ni mes a prop, tota una decepció per molta gent què pensa que un partit com aquest no pot basar el seu programa en la gestió que de fet ja es suposa a tots, sinó en la millora de les condicions per saltar la legalitat vigent, i fer front a l’Estat, alhora que motiva tota la població sobiranista, i que com també ens diu en Benach les primàries internes entre Carod i Puigcercos serien un pas enrere, cosa que amb un partit on es fa bandera de l’assemblearisme no deixa de ser curiós posar fre a la democràcia interna.

Se’ns dubte les CUP podria captar part del vot desencisat amb el partit republicà, i que mes ho pot estar depenent de la resposta al finançament i a la sentencia del TC, i apart podria portar a les urnes part d’aquest vot que desencisat s’ha quedat orfe d’opcions, i ha optat per ampliar la seva desafecció i quedar-se a casa esperant temps millors.

Es una bona oportunitat també i en cas de confirmar-se per fer reaccionar molts militants que donen suport incondicional a la direcció republicana, i veure què s’han apartat clarament del camí previst, i fer costat als sectors renovadors amb gent com en Carretero o Beltran al capdavant, i entre tots motivar aquest ampli sector que enquesta rere enquesta confirma que està per l’Estat Propi, i complir la funció d’arraconar al PSOE-C amb el seu vot acèrrim espanyolista, i acosta CIU a posicions de caire mes sobiranista,  com es pot despendre  de l’opció Ramon Tremosa per les Eleccions Europees, i on l’opció menys sensible amb el tema com en Guardans ha estat descartada.

En resum una nova via d’esperança es pot obrir si finalment es decideixen a participar, i poden contribuir a una sèrie de factors en cadena què ens han de portar a l’objectiu final i la denuncia de la farsa actual.

Aquest es el nom de la nova plataforma que l’esquerra abertzale pensa utilitzar per participar a les eleccions del País Basc del proper mes de març, i què ja ha suscitat les primeres reaccions repressives dels dos partits majoritaris de l’Estat.

Efectivament, entre els impulsors de la iniciativa hi ha ex dirigents de Herri Batasuna, o representants de ANB entre d’altres, i defensa el dret de participar a les eleccions com a ciutadans, i demana a la població per donar la seva signaturam i aconseguir l’aval per presentar-s’hi.

El nom fa referència al total de la població a Euskadi, Navarra i País Basc francèsm i busca un espai independentista per superar el duel Ibarretxe- Lopez, i buscar un nou escenari democràtic en què es respecti la voluntat de la ciutadania.

La reacció del ministeri de l’interior es investigar si algun dels possibles representants era membre d’alguna organització ja ilegalitzada, i tindran la coartada perfecta per prohibir les llistes abertzales, i la fiscalia ja busca si Batasuna s’amaga darrere aquesta plataforma per aplicar la antidemocràtica llei de partits.

Per Rajoy, ja ha demanat formalment la seva prohibició amb l’amenaça de abandonar el suport contra el terrorisme que ofereix al govern, i pel que fa al PSOE se’ns dubte buscarà la seva anul·lació, tot hi què els càlculs electorals sobre la incidència d’aquests vots contra el PNB podria deixar una escletxa a la plataforma.

En definitiva l’Estat totalitari maquillat de falsa democràcia posarà el seu ridícul estat de dret a treballar per impedir que una part important de la societat basca pugui opinar lliurement en aquestes eleccions, com ha vingut fent els últims anys amb un autèntic  i escandalós estat d’excepció, on els empresonaments per les idees politiques, les ilegalitzacions de partits, i el tancament de mitjans informatius o associacions, què totes son vinculades al terrorisme son el pa de cada dia.  Per cert els actors, cantants, escriptors, i altra gent del ram que de tant en tant surten per alguna causa llunyana com ara la de Palestina recentment, no els he sentit ni una paraula sobre el tema, es veu que la injustícia i feixisme intolerant al costat de casa es menys greu que el que es produeixi a milers de quilometres de distancia, realment son una colla de hipòcrites i aprofitats de pa sucat amb oli amb cap tipus de credibilitat.

Si es dones el cas que en Zapatero per càlculs electorals cap al seu candidat no actues com en tots els intents de l’esquerra abertzale anteriors, ja seria el cinisme elevat a la màxima potencia, en fi no es pot esperar res mes d’estats que no respecten les lleis, cosa inèdita en qualsevol estat democràtic, i què es dediquen a perseguir qualsevol associació o persona que no segueixi el pensament únic imposat.

He llegit alguns comentaris sobre el telenotícies emes per Tv3 ahir a la nit, i què coincideixen amb la estupefacció amb el que me’l vaig mirar, i veient durant els primers 10 minuts la nevada i tancament de l’aeroport madrileny.

Efectivament la primera i noticia estrella de la suposada televisió catalana ha estat la nevada a Madrid, el col·lapse de les seves entrades per carretera, el tancament de l’aeroport sembla ser únic a l’Estat, monuments de la capital nevats, i entrevistes amb la gent de la ciutat, apart de les explicacions de la nostra vella amiga Magdalena Alvarez que per variar es va espolsar les culpes, i per suposat no va explicar que per ser el sistema aeroportuari mes centralitzat d’Europa junt amb Romania, el tancament de Barajas va afectar a una gran quantitat de vols al aeroport d’anar per casa de Barcelona, on el pont aeri i molts vols que fan escala obligada a Madrid van quedar anul·lats, tota una vergonya per fer treure els colors a l’Estat, què evidentment seguirà amb la seva política de menysprear qualsevol aeroport que no sigui Barajas.

Tornant el tema principal, i la creixent espanyolització de TV3, la segona noticia va ser un accident múltiple pel gel a Oviedo, i fins al minut 15 mes o menys no es van dignar a informar sobre alguna cosa de casa nostra per estupefacció de tot el personal.

Crec que amb aquesta política d’abandonar la visió catalana de la cadena televisiva, i què la feia singular a Catalunya, i amb el domini del PSOE-C secundada pels seus dos socis de govern, l’ha convertida en una cadena mes de visió clarament espanyola, i amb competència directa amb Antena 3, TVE, T5 o la Sexta per posar alguns exemples i on el públic que buscava poc a poc l’ha anirà deixant de banda ja que te molta oferta on poder escollir amb aquesta manera de fer les coses.

Poc a poc ho estan aconseguint, i pràcticament si no fos pel mapa del temps on apareix el principat, les diferencies amb altres cadenes clarament espanyoles foren gairebé inexistents. Qualsevol cosa que passa a les Espanyes, la seleccion rojigualda i Fernando Alonso entre d’altres, s’han convertit en els temes estrella per la cadena, deixant en un segon pla qualsevol informació catalana que evidentment es secundaria, i què es la que verdaderament ens interessa a tots.

Francament preocupant menystenir així una nació que crea una cadena precisament per fer el que fan la resta de cadenes de qualsevol territori, què es veure les coses des del punt de vista del territori on estan, però ves per on això amb Catalunya no es podia permetre ja que com se sap som diferents a tot el món en tots els aspectes, i la purga de la crosta nacionalista com l’anomenen alguns socialistes està deixant tocada de mort la televisió publica catalana, què si segueix així aviat no tindrà gaire sentit mantenir-la.

En David Sanchez de Vilafranca del Penedès esta apunt de viure una nova presa de pel d’aquest estat de dret què sempre acusa les mateixes causes, i què molts cops difereix ben poc del de l’època dictatorial.

Aquesta persona va ser detingut fa pocs dies al sortir de la seva feina amb un desplegament policial desproporcionat, i conduit a comissaria on va ser retingut durant llargues hores sense advocat, i finalment informat de la detenció i execució d’ingrés a presó pels fets dels incidents en la manifestació de dia de la Hispanidad de 1998, entre membres de La Falange i col·lectius antifeixistes, on ja va ser condemnat a menys de dos anys de presó què al no tenir antecedents va quedar sense compliment.

Ara la justícia espanyola ha vinculat aquell incident amb  la insubmissió al servei militar per la qual ja va ser condemnat el 1997, i què com a delicte ja ha desaparegut al canviar el codi penal i desaparèixer el servei militar obligatori.  Amb aquests fets el jove, i gracies a les al·legacions dels seus advocats, ha aconseguit un termini fins el 16 de gener per ingressar voluntàriament a la presó.

Cal dir que aquest conegut independentista a la seva comarca, i que gestiona la seu social del col·lectiu independentista La Fornal de Vilafranca, ha participat i implicat per aquesta causa en multitud de manifestacions i actes reivindicatius des de fa molts anys.

Donats els fets, nomes s’entén la seva persecució amb aquests arguments tan esperpèntics per les seves idees politiques i el seu compromís amb elles, es aquí on la justícia espanyola ha dirigit la seva fúria, com en molts altres casos malauradament ha succeït, i així denunciat per organitzacions internacionals per la predisposició d’aquest estat de dret a protegir temps passats, i idees de la dictadura franquista què res tenen a veure amb la llibertat intel·lectual que hauria de donar aquesta suposada democràcia.

Esperem que la pressió social pugui frenar aquest atropellament a la  persona, i en aquest cas  a unes idees que no son les del pensament únic imposat per l’estat, a les bones o a les dolentes.

Fa poc va se el cas d’en Franki a Terrassa, i ara aquest, i així anem sumant en aquesta persecució d’un estat de dret que fa riure, i què a mode de tribunal de la inquisició persegueix per motius polítics a les persones com qualsevol dictadura militar amb mil exemples en els últims anys, i on en un pla mes mediatic tenim el lehendakari basc a la banqueta dels acusats per dialogar amb un altre força política en el procés de pau, i tot sota l’acusació de dos organitzacions com Forum de Ermua i Dignidad i justicia de caràcter ultradreta, i amb una clara enyorança al regim anterior, i que sembla tenen tota la credibilitat i respecte per part de la justícia espanyola.

Des d’aquí i esperant una resolució positiva en el tema, es un motiu mes per desemmascarar aquesta farsa democràtica espanyola, i veure clar què a pesar de les reticències de la classe política, posar el procés d’emancipació nacional en marxa abans no sigui massa tard.