ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA TORTURA TAURINA ARA LA PODEM ATURAR

Sense categoria

Una iniciativa legislativa popular impulsada per la plataforma Prou, demana la modificació de la llei de protecció dels animals per prohibir les curses de braus a Catalunya.

Efectivament, desprès de passar el tràmit de la mesa del Parlament, s’està a l’espera que aquest lliuri les paperetes oficials per començar la recollida d’un mínim de 50000 signatures en 4 mesos i 2 prorrogables, i lliurar-les un altre cop a la institució catalana per la seva tramitació i votació final.

 

Concretament es demana que quedin prohibides les curses de braus i espectacles amb aquests, que incloguin la mort de l’animal, així com la tortura amb les banderilles i l’estoc, amb espectacles taurins de qualsevol modalitat.

 

Una molt bona iniciativa per intentar abolir aquest espectacle demencial per la condició humana, i què dona una idea aproximada del caràcter de l’estat espanyol, on aquesta autentica barbaritat es converteix amb art per gracia divina, i on la diversió es la fascinació per la sang d’un pobre animal en inferioritat de condicions, condemnat a morir torturat fins a la seva mort final dona idea del nivell humà i cultural d’aquesta gent.

 

A Catalunya, l’afecció per aquest trist espectacle es minoritària, i nomes en rares excepcions desperten un gran entusiasme, i en moltes mes les places presenten un aspecte mig buit, i moltes vegades amb la col·laboració del turisme encuriosit i bocabadat per aquest espectacle sanguinari i morbos difícil de veure en qualsevol lloc del mòn civilitzat.

 

Com a metàfora del que representa aquest espectacle denigrant, amb el tracte que dona l’estat a les nacions que pertanyen en el seu imperi per dret de conquesta, es il·lustrativa i de gran utilitat, per denunciar aquest estat què sense miraments i amb l’ajut inestimable del famós seny català i la famosa submissió sense límits juga al joc de la pressió constant per eliminar qualsevol rastre de diferencia identitaria en el seu interior.

 

Realment crec que s’han de respectar totes les cultures i tradicions, però evidentment les que no respecten els drets humans o animals passen a ser patrimoni dels estats sense evolucionar, com es el cas de l’espanyol, i on aquesta autentica vergonya te tot un públic pretesament amb coneixements i sensibilitat artística, esperem no caure mai en les seves mans.

 

Espero triomfi la iniciativa que procuraré seguir en la seva lluita per la signatura i posterior tramitació, on els partits esperem que per un cop pensin civilitzadament, i aboleixin aquesta barbàrie del passat, que ja no te cabuda en els nostres temps.

LA FOSCOR DE L?ESTAT ESPANYOL ARRIBA A GUANTANAMO

Sense categoria

La recent publicació dels informes on l’ambaixada americana sol·licitava autorització degut al trasllat de presos presumptament talibans, d’Afganistan a Guantánamo (Cuba), amb avions de llarg recorregut  què per raons d’emergència podien fer escala a aeroports espanyols.

Se’ns dubte un altre cas fosc per aquesta pretesa democràcia espanyola què un cop mes ja ha estat denunciada per Amnistia Internacional, què creu que uns 68 vols van passar per l’Estat amb presos a Guantanamo entre 2002 i 2007, i on les investigacions fetes tant sols han estat una cortina de fum per no trobar res, i on actualment l’Audiència nacional s’encarrega del tema, i ja sabem de la transparència d’aquest suposat tribunal, i on  el poder polític ha passat full ràpidament.

 

L’afer ja be de l’època Aznar, que evidentment desprès de sortir a la foto de les Açores per participar i donar suport a l’invasió de l’Iraq amb l’excusa d’unes suposades armes de destrucció massiva, què encara formen part dels deliris imaginaris d’aquests dirigents, i que han provocat  milers i milers de morts innocents, i la destrucció de tot un territori amb el cinisme inclòs del president americà admetent l’errada, i d’Aznar dient que ara ja sap que no hi ha les suposades armes i abans no ho podia saber, tot això sense cap càstig evident de la comunitat internacional, què ha fet els ulls clucs a aquest autèntic genocidi.

 

Amb aquestes mentalitats de poc respecte a la vida humana, es va crear la presó de Guantanamo, què no ha respectat cap dret dels seus presoners, i com si d’un camp de concentració nazi es tractes, el país defensor de la llibertat i dels valors ha posat un altra taca negre en el seu historial, amb  un nul respecte als drets humans, i amb la col·laboració de l’Estat que ha cedit els seus aeroports amb la permissivitat de les autoritats, i on Amnistia Internacional ha cursat la corresponent denuncia  per infringir  qualsevol codi ètic i humanitari, què d’altra banda no es el primer cop que es denuncia a l’estat, ja que degut a les seves mancances democràtiques ja ha estat acusat de tortures mes d’un cop, i de mantenir presos polítics en les seves cel·les.

 

Tot un currículum digne de qualsevol dictadura, i què de fet la seva hereva no podia ser d’altra forma.

 

Sembla que les investigacions quedaran en paper mullat, i la impunitat de l’estat en qüestions fosques com aquesta quedaran en l’oblit per la seva pròpia vergonya, i on el cotó democràtic de l’estat espanyol ha tornat ha quedar marcat com es habitual, i com Europa comença a conèixer amb les diferents actituds d’aquest estat que no vol evolucionar cap a la transparència, i on els seus mecanismes interns encara grinyolen i fan olor a un passat mes aviat fosc.

VISCA LA REPÚBLICA, MORT AL BORBÓ!

Sense categoria

Aquesta frase dita pel Diputat Joan Tardà (ERC) en l’acte simbòlic de l’enterrament de la Constitució fet per les joventuts d’esquerra, ha provocat rebombori en certs sectors de l’Estat.

 

Efectivament, les reaccions han estat diverses, Alberto Fernandez Diaz del PP  ha demanat la intervenció de la fiscalia, i ha comparat el diputat català amb Batasuna, i davant les excuses de Tardà dient que la frase es referia a la guerra de successió i no a l’actual monarca, va reblar el clau dient que aquesta guerra va ser espanyola, i no per la independència de Catalunya, José Bono les ha titllat de primàries, i ha donat el seu perdó recriminant el fet, i Ciudadanos ha anat mes enllà demanant la retirada del partit republicà  dels seus càrrecs públics si no creu amb la Constitució.

 

En Tardà ha lamentat la repercussió de les seves paraules, donant-li el context de 1714 i de Felip V, i no del rei actual, el partit ha demanat disculpes  i ha manifestat que s’han tret les paraules de context.

 

Primer davant la reacció furibunda d’aquests hooligans de l’espanyolisme ranci i dur, s’hauria de dir que el Monarca va ser una imposició de la Dictadura franquista com moltes d’altres per fer anar endavant el miratge de la transició democràtica, i que mai ha estat votat individualment pel poble, sinó d’amagat amb el sagrat llibre de la Constitució i amb la perplexitat de veure interromput una República per un cop d’estat militar, i retornar amb una monarquia com si res no hagués passat, també caldria dir la gran fortuna acumulada per aquesta família amb pressupost milionari pagat per tots, i on especialment a Catalunya ja ha rebut molts actes de rebuig,  què per molt que es vulgui fer creure que son minoritaris, potser ho son amb la forma, però mai s’ha volgut veure l’opinió real de la ciutadania sobre la qüestió que ens ocupa.

 

Segon, el diputat barceloní del PP des de la seva ideologia de la imposició, i la seva falta de respecte a la llibertat d’expressió, demana que els tribunals de la inquisició espanyols dictin sentencia, acostumat a aquestes sentencies totalment faltes de qualsevol esperit democràtic que tant li deuen agradar, i per cert un repàs de la historia no li aniria malament, abans de dir aquestes bajanades sobre la guerra de successió què fins hi tot un estudiant de pàrvuls li desmentiria.

 

Tercer, que un personatge com José Bono, amb un tarannà totalment nostàlgic del regim feixista, i que n’ha dit de l’alçada d’un campanar sobre Catalunya ens doni el seu perdó, sempre es un consol.

 

Pel que fa a Ciudadanos, es totalment coherent amb la seva ideologia xenòfoba i racista contra tot el que representi Catalunya, demanar la retirada de les institucions de tots els partits que no siguin purs en el sentiment nacional espanyol, i el seu pensament únic i veritable.

 

Respecte l’actitud de Tardà i el partit republicà, nomes demanaria que aquestes paraules que evidentment ningú amb dos dits de front pensen que volen demanar la mort del monarca actual, no es caigués amb el parany de la flagel·lació continua, i acostumada dels catalans cada cop que des de l’estat central ens renyen, ja que no mereixen cap disculpa, i buscant el fons, en una democràcia acusar una imposició d’una dictadura com es la monarquia hauria de ser normal, i actuar  en conseqüència des dels llocs de poder que ocupen els republicans, on la seva submissió al poder central es absolut hauria de ser una obligació que es visualitzes, i no nomes en actes de cara a la galeria què nomes queden amb una anècdota, i que ja no impressionen a cap militant que conegui la realitat.

30 ANYS DE CONDEMNA CONSTITUCIONAL ? II

Sense categoria

La darrera enquesta d’insatisfacció política ens ha portat que un 72 % de catalans estan descontents amb els partits politics  que ens representen, i amb la seva actuació, que últimament es basa en el finançament i el recurs de l’Estatut per la seva presumpta inconstitucionalitat.

 

Efectivament el debat sobre la reforma constitucional, i obrir el famós meló mes aviat fa por a l’Estat, ja que saben perfectament que moltes qüestions no estan resoltes, i què els ponents del llibre sagrat simplement van fer una actualització maquillada de la dictadura existent, i on molts assumptes van quedar sense resoldre.

 

En Zapatero ja s’ha afanyat a dir que no es un tema imprescindible ni prioritari, ja que necessita un gran consens, que en definitiva es el seu partit i el PP.

 

En realitat els arguments apunten a altres direccions, com ha apuntat un dels seus ponents, en Peces Barba, què ens diu que el text es la millor medicina per evitar rampells nacionalistes, i que en tot cas s’hi podria afegir algun article per blindar el sistema autonòmic.  

 

Aquesta es la gran por, ja que modificar el tema de la successió monàrquica i altres temes menors, aviat arribarien a un acord, però un cop obert la societat reclamaria molts mes temes, com l’encaix encara no resolt de Catalunya a Espanya, o la invasió competencial sempre que l’estat vol a les autonomies  entre molts altres temes.

 

En la qüestió reial, el tema podria derivar en la conveniència de mantenir una monarquia imposada pel dictador, i que mai ha estat validada individualment pel poble o retornar a la República, cosa lògica ja que era el sistema establert abans de la dictadura franquista.

 

Respecte a l’encaix de Catalunya, crec que assumir el dret a l’autodeterminació dels pobles, seria fonamental, en nacions com Catalunya obligades a ser  el graner de l’estat, i sense cap possibilitat de decidir res. Ja han sortit les primeres veus veient el clima que va bullint al principat on l’independentisme va guanyant terreny, com la d’en Roca i Junyent, un gran defensor de la unitat de l’Estat, i què ja ha advertit que en una reforma Catalunya hi sortiria perdent, de totes maneres se li ha oblidat explicar que hi sortim guanyant amb el text actual, del qual ell n’és una part responsable.

 

Suposo que aquestes teories de la por sobre una reforma aniran amb augment, però amb un estatut penjant d’un fil desprès de  validar-se en un referèndum, i un finançament que incompleix un termini rere un altre sense cap pudor, i amb el cafè per tothom a la vista, es una mica absurd, i demostra que en el fons veuen que se’ls esta escapant de les mans aquest gran engany, i el final esta proper.

 

Ara no ens podem deixar entabanar per la por, del votem a mi perquè no guanyi l’altra, o la no reforma del text perquè el resultat serà pitjor, aquesta tàctica s’ha de denunciar, i obviar ja que la resposta ha de ser no voler cap reforma constitucional, ja què volem la nostra pròpia constitució d’un estat lliure dintre de l’Europa Occidental.

30 ANYS DE CONDEMNA CONSTITUCIONAL

Sense categoria

Avui es compleix 30 anys de la posada en marxa d’aquesta trampa de transició de la dictadura existent a la democràcia de pa sucat amb oli actual, per donar-li una cobertura legal què amb el pas del temps ha anat mostrant les seves mancances.

 

Realment la condemna màxima a acomplir a l’Estat Espanyol son 30 anys, per tant Catalunya ha purgat els seus suposats delicte, i ara tocaria la posada en llibertat amb la consciencia ben tranquil·la, i amb el perdó de la societat, però sembla que la cosa no es tant fàcil, i mitjançant subterfugis validats per la legalitat espanyola sembla que es vol convertir la condemna en cadena perpetua.

 

Davant aquesta injustícia, i ara que esta molt de moda, s’ha de plantejar un pla B, i aquest forçosament ha de consistir en la fugida del recinte penitenciari per començar una nova vida, amb una nova identitat renovada, i amb dret a cometre el gran pecat de escollir les nostres pròpies decisions.

 

Aquesta norma com sempre s’entesten a recordar va ser la millor possible pel soroll de sabres que encara existien, això es una excusa com qualsevol altra per fer un text on es diferencia entre regions i nacions, però que amb la lectura restrictiva que se’n fa no serveix de gaire. Consagra l’exèrcit com a garantia de la unitat de l’imperi, imposa una monarquia hereva del franquisme, construeix un estat anomenat de les autonomies, què a la llarga es una mera descentralització de competències, que mai s’acaben de transferir, i que tot hi que els estatuts de cada comunitat son lleis orgàniques, l’estat no te el deure de complir.

 

Es un model tancat, ja que la seva reforma es molt complicada, i dona via lliure al pensament únic central, sense tenir en compte la resta de les identitats de l’estat.  Se’ns diu que va ser un pacte provisional per les nacionalitats què van haver de cedir les seves justes reivindicacions pel be comú, però que 30 anys desprès no s’ha avançat gaire, nomes cal veure la presa de pel del finançament català o la posada en marxa del nou estatut pendent d’un fil per 12 magistrats, i on es parla cada cop mes sovint de tancar l’estat de les autonomies en pany i clau per tancar qualsevol reivindicació.

 

En definitiva un contracte, en el qual les nacions com Catalunya suportant tot tipus d’entrebancs i pals a les rodes per part de l’estat, ha contribuït amb el seu esforç fiscal ha ser el motor amb aquesta falsa solidaritat, altrament dita espoli, i què ha acabat pagant amb l’esgotament dels seus recursos,  i amb la cotilla permanent de retallada de llibertats de la famosa carta magna espanyola.

 

Tanmateix l’Estat ha respost amb el tracte colonial cap al territori, i on en nom del tractat ha apaivagat qualsevol reivindicació legitima que a la practica ha deixat els ciutadans catalans en una segona categoria en el que es refereix a serveis.

 

Sembla que comença a despertar la consciencia de l’engany, i les iniciatives es van multiplicant per demanar el poder de decidir lliurement el nostre futur, i poder gaudir de la nostra pròpia constitució què per la nostra llarga tradició democràtica no li costarà massa passar per sobre l’espanyola, què dubtosament sortiria indemne d’un cotó per comprovar la seva validesa democràtica.

 

 

LES SELECCIONS PERVERTEIXEN ELS MENORS

Sense categoria

Un jutjat contenciós de Barcelona va concloure que l’anunci de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes durant  la tardor del 2006 a favor de les seleccions catalanes, i per promocionar el partit contra Euskadi era il·lícit ja què incitava la discriminació entre els menors.

El jutge ha considerat que era de caràcter polític, i fomentava conductes contra la convivència, el muntatge deia que Espanya no deixava jugar a Catalunya i feia una metàfora d’uns nens jugant a futbol, i un altre que s’hi volia incorporar amb una samarreta de Catalunya, i on un amb la samarreta d’Espanya li denegava, i on finalment la resta es treien la samarreta i demostraven que si podia jugar.

 

En el seu dia ja es va ordenar suspendre la seva emissió davant les denuncies del PP i Ciudadanos per racista, xenòfob i immoral, per utilitzar nens a l’anunci quan concretament els populars també en van utilitzar per un muntatge en motiu de la Constitució, sense que això es consideres cap delicte.

 

La justícia espanyola segueix donant mostres de la seva falta de democràcia, i li molesta que es divulgui la realitat, suposo que com Ciudadanos i PP, i vull imaginar-me que se n’avergonyeix de la seva actitud totalment xenòfoba, aquest cop si contra les lícites demandes de les federacions esportives catalanes per tenir una representació en el món, i què han sofert una persecució malaltissa  per no fer la competència a la “Roja”, què per obligació, i a cop de decret ha de ser la de tots.

 

La discriminació entre els menors i entre els grans es la que difonen ells amb la seva actitud racista, i la seva imposició per la força de la seva idea d’estat, on per cert s’omplen la boca de no barrejar política i esport, quan el seu cinisme els impedeix reconèixer que per ells es una mateixa cosa, i ho apliquen a qualsevol intent de normalitat, sigui l’àmbit que sigui amb la única motivació de no poder reflexar la realitat catalana amb normalitat pel món, i on per cert en esports amb representació oficial catalana, i en categories infantils han arribat a retirar els seus equips per no produir-se l’enfrontament i provocant la frustració dels menors que hores d’ara encara es deuen preguntar on es el problema.

 

Una mostra mes d’aquesta doble manera de mesurar les coses, quÈ son una cosa si les executa l’estat, i molt diferents si les executa qualsevol altra, i per descomptat un motiu mes per voler treure el cap al món, on aquests problemes desapareixeran, i l’esport tornarà al seu àmbit que li pertoca i d’on no te què sortir.

 

 

EL PENSAMENT ESPANYOL : ORTEGA LARA-ESPERANZA AGUIRRE

Sense categoria

En un auditori d’escolars de sisè de primària, José Antonio Ortega Lara, ex-funcionari de presons, segrestat per ETA, i ex-militant del PP, junt amb la Presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, han expressat els seus pensaments delirants, que no tenen cap sintonia amb la realitat.

Es tractava d’un homenatge a la Constitució, i han expressat que els espanyols no han de permetre que els terroristes ni els intents separatistes destrueixin Espanya, posant al mateix nivell els dos termes, i assegurant que no ho aconseguiran ja què creuen en els valors democràtics, cosa que Aguirre ha corroborat dient que en nacions lliures i democràtiques com Espanya, hi ha gent que no vol que els espanyols siguin lliures, ja què no toleren a ningú que no pensi com ells.  Per arribar al deliri màxim dient què per desgracia les societats lliures i obertes com l’espanyola, on es garanteixen els drets fonamentals son l’excepció en el món.

 

Realment si no fos real fa riure per no plorar, aquests dos personatges hereus del franquisme i que amb els seus deliris de grandesa, segueixen el seu alliçonament a les noves generacions que evidentment perpetuen aquest odi a Catalunya, i faciliten aquesta incomprensió que ja be de lluny i què si amb tota la pedagogia establerta no ha canviat, difícilment ho farà.

 

 

Amb la demagògia habitual segueixen barrejant independentisme i terrorisme en una mateixa cosa, ja que per ells persegueix el mateix fi, què es la modificació d’aquest imperi sagrat que tant defensen, per altra banda persones que en el seu partit, tenen antics ministres de la dictadura com Fraga que fa pocs dies deia que Franco no va ser un criminal, poques paraules es poden dir mes.

 

El tema dels valors democràtics i les nacions lliures i obertes que respecten els drets, oposats als que no toleren que ningú no pensi com ells, ja es de jutjat de guàrdia, ja què un estat denunciat per organitzacions dels drets humans per tortures, que prohibeix partits polítics per motius de pensament, què no vol investiga els horrors del franquisme ja que la transició va ser una farsa, què no permet consultes populars en els seus territoris, i per tant el dret a decidir de la població, què conserva per les nacions com Catalunya un tracte totalment colonial en forma d’espoli econòmic i agressions culturals habitualment, i què els seu sistema judicial totalment polititzat i corromput pot deixar sense efecte lleis orgàniques aprovades en referèndum entre moltes altres coses, per sort, i com diuen ells, i almenys en la Unió Europea veritablement son una excepció a la regla.

 

Això es el que sembren els polítics estatals a les properes generacions, aquesta demagògia barata què sempre te els mateixos objectius, i on els nostres encara no s’han cansat de picar en un mur infranquejable, i què només porta a l’atzucac on ens trobem,  i d’on només sortirem si no apel·lem mes al famós seny català, i deixem anar una mica de rauxa per allunyar-nos d’aquesta teranyina que ens envolta, i què mai ens portarà res de bo.

 

 

 

 

LA TRAMPA DEL VOT DE L?IMMIGRANT

Sense categoria

El govern espanyol ha promès atorgar el dret a vot als immigrants amb cinc anys de residencia a traves de convenis amb els seus països d’origen, i els partits comencen  la seva estratègia per la captura aquesta bossa gran de vots.

Efectivament, prop d’un 18 % de la població de Catalunya no pot votar per haver nascut fora del territori nacional, i el govern vol començar a canviar això a partir de les eleccions municipals del 2011.

 

La pregunta que s’han fet es quan podran votar, i jo crec que la correcta es com podran fer-ho, en primer lloc cal dir que al mon el immigrants no voten en cap elecció del territori on viuen, però la veritat es que tard o d’hora la condició de nouvingut es te que acabar, per passar a ser un ciutadà nacional com els nascuts aquí, i decidir sobre el seu futur, i les qüestions que els afecten, però la globalització ens ha portat grans col·lectius provinents de diferents contrades que moltes vegades formen un gueto particular que dificulta la seva integració.

 

Evidentment tot te un límit, i la cabuda ha de ser limitada per no posar en perill el nostre benestar com a societat, i els nostres recursos, però alhora s’ha d’intentar integrar aquestes persones respectant la seva cultura, però deixant molt clar  que ells han de fer l’esforç d’integrar-se a la nostra societat, començant per temes com la llengua, on per exemple el tema de les parelles lingüístiques o les aules d’acollida s’ha de potenciar encara mes, la nostra cultura i costums, i despertar el seu interès per descobrir el seu nou entorn, això evidentment val tant per el marroquí que fa dos dies que està entre nosaltres, com per gent de l’estat espanyol que va arribar en  gran quantitat els anys 60, en part per necessitat, i en part per un pla perfectament planificat per la dictadura per diluir-nos com a poble.

 

S’ha d’acabar el políticament correcte, i la paraula racisme utilitzada amb molta facilitat, ja que l’intent barroer dels partits espanyols per acaparar aquests votants que poden canviar molt els resultats electorals amb promeses de pa sucat amb oli, i poca informació per mantenir la fidelitat amb la ignorància, se’ns dubte no es el camí, però l’oferta d’un projecte nacional català atractiu i beneficiós per tothom amb la base en primera instancia de la llengua catalana com a vincle d’unió, ha de ser fonamental per guanyar aquesta batalla i aconseguir l’efecte contrari al desitjat per l’estat.

 

La població immigrada ha de conèixer aquesta realitat, i evitar així el discurs de la xenofòbia promogut per grups com Ciudadanos que nomes tenen l’objectiu de la nostra desaparició com a poble.

 

Quan els nouvinguts s’integrin entre nosaltres amb les seves peculiaritats, passaran a ser un català mes, i que defensarà com qualsevol persona agraïda el seu territori que li ha obert una oportunitat de sortida en la seva vida, i en aquest moment ningú discutirà el seu volt ja què serà tant vàlid com el de qualsevol, això ara no es pot quantificar amb números, ja que sinó la manipulació pot ser una arma on tots els partits buscaran els seus interessos, per damunt d’una societat plural però cohesionada, i que serà la base del nou estat propi que tard o d’hora ha de veure la llum.

OPCIÓ SOBIRANISTA A EUROPA PER PART DE CIU?

Sense categoria

El proper any toca Eleccions Europees,  i per part de CIU no s’ha anunciat el candidat encara,  tot hi la predisposició de Guardans per repetir, sembla  que una opció sobiranista podria triomfar en la persona d’en Lopez Tena.

 

Ignasi Guardans, l’actual representant convergent a Europa, i que últimament ha actuat com s’esperava en honor a la seva condició en la seva estada a Bombai durant els atacs terroristes, i on altres com Esperanza Aguirre representant de la Comunitat de Madrid, va fugir ràpidament sense protegir la seva delegació, cames ajudeu-me, i per cert sense crítica aparent a  l’estat.

 

Aquest polític s’ha reunit amb en Mas per expressar la seva voluntat de repetir com a cap de llista, presentant la seva feina feta al Parlament Europeu, i rebutjant la formula Galeuscat, i la formula Puigcercos, amb una candidatura unitària catalana, ja que  conegut el seu caràcter  tebi respecte la qüestió catalana, ha dit què cap país normal utilitza aquesta formula, el que poder no sap es què nosaltres precisament de normals no en tenim res, però esclar una ment colonitzada com la seva mai arribarà a aquestes conclusions.

 

La sorpresa ha estat quan la direcció li ha respost que esta valorant un altre perfil per la candidatura en la persona de Alfons Lopez Tena, notari, ex vocal del Consell General del Poder Judicial, President del Cercle d’Estudis Sobiranistes, apart de Conseller Nacional de Convergència.

 

Aquesta personal s’ha guanyat a pols un respecte dintre de l’àmbit independentista, i on les seves conferencies i debats son tota una lliçó  de claredat d’idees i de plantejaments amplament contrastats, amb un verb fàcil i fluid i un independentisme envoltat de raons demolidores, i amb l’avantatge d’haver estat treballant en camp contrari, pel que coneix molt be els seus moviments i formes d’actuar.

 

Crec que cas de ser el candidat podria representar un col·lectiu mes ampli en el mon sobiranista, i ser aquest candidat unitari que tant buscava en Puigcercos, ja que les reticències d’Unió serien compensades sobradament pel vot independentista que per fi veuria sortir una mica de llum  en la foscor habitual convergent.

 

Ell ja ha manifestat que si hi  va, anirà a treballar per la creació de l’estat propi, ja que el plantejament de Guardans,  que ell esta per altres temes que allí es tracten està molt be si ets un estat membre, però aquest no es el cas de Catalunya, i si es vol que ho sigui, l’opinió publica europea ha de ser un gran aliat en contra de l’imperialisme ranci espanyol al arribar el moment de la separació.

 

Dintre de les males noticies que ens van arribant cada dia respecte els temes cabdals de la legislatura, i les declaracions dels partits catalans que ara sembla comencen a refredar el tema del referèndum, i al final s’ensuma una postura d’acatament i submissió com sempre, aquest fet puntual podria marcar una tendència dintre del partit d’en Mas, què internament esta creixent, i es clau per arribar a plantejar la sobirania algun dia.

JORDI PUJOL I EL AIXÓ NO TOCA

Sense categoria

Avui en una entrevista a la nostra, encara que a vegades no ho sembli, TV3, l’expresident Pujol ha opinat sobre alguns temes d’actualitat, com els mossos o la sentencia del TC i segueix el fil del personatge durant 23 anys de govern.

Respecte la condemna dels mossos que van maltractar un detingut per un període de 6 anys, ens diu que no la veu clara i que fer de policia en un règim democràtic es molt difícil, per la vigilància dels mitjans de comunicació sobre el tema dels abusos.

 

M’agradaria recordar que els orígens dels mossos es remunten el 1719, amb la missió de reprimir els catalans que encara lluitaven contra el poder de Castella i l’exèrcit borbònic, i què repetidament han estat denunciats per abusos, molts cops contra l’independentisme pacífic, com relata avui precisament en un article en Víctor Alexandre.  Cal recordar-li al Sr. Pujol les repetides denuncies de tortures a les comissaries, i la virulència que hem vist a les manifestacions d’estudiants, contraposada amb altres manifestacions de caire espanyolista.  No hi ha dubte que individualment hi haurà persones d’una gran vàlua, però la filosofia del cos esta tacada des del seu començament per la causa catalana, i es una qüestió que s’hauria d’estudiar per posar-hi remei. Precisament pel tema dels abusos que ens parla en Pujol, no es pot permetre cap patinada en aquest aspecte al cos policial que ha de donar exemple, en cas d’incomplir aquesta part de la seva feina, el càstig ha de ser exemplar, ja que la democràcia no s’ho pot permetre, i sota el comandament del Sr. Saura ja son molts els fets que la posen en dubte.

 

Pel que fa a la retallada del TC, ens diu que forçosament no s’ha de fer cap referèndum, però que alguna cosa s’haurà de fer, això ha provocat la satisfacció del dirigent socialista Miquel Iceta, què s’ha felicitat per les declaracions, i que ha tornat a apel·lar a la unitat per trobar una resposta.

 

En aquest cas, crec que ja varem poder veure sota el seu mandat i posteriorment que vostè no esta a favor de la Independència del país, cosa que ha expressat molts cops, i si de la dependència de l’estat espanyol pels segles dels segles, però en aquest cas la humiliació serà molt gran, i la frustració augmentarà al veure que ni tant sols el vot, element mes sagrat en una democràcia, te cap valor a l’estat, i la manipulació de les lleis no te aturador.

 

L’escanyament esta arribant en tots els àmbit a un grau perillós per la subsistència de Catalunya, i davant aquest atzucac vostè no pot actuar com si no pases res i en clau de partit, ni fer la pinça amb les famoses crides a la unitat per no decidir res, buida de contingut i de resposta, cal dir prou, donar per enterrat la època autonòmica, i  posar en mans de la ciutadania la decisió de cap on volem anar sense por a les respostes, i actuant amb conseqüència.

 

Els temps ens son favorables amb aquest sentit, i ara es la nostra oportunitat, la seva manera de fer, junt amb els que han vingut desprès ha donat els resultats que ara ens trobem, per tant es just explorar altres sortides, i no seguir picant de cap a la mateixa paret de sempre, i amb el missatge de que això no toca.

DECIDIM.CAT

Sense categoria

Prop de 1100 alcaldes i regidors s’han sumat a aquesta nova iniciativa, què avui s’ha reunit per arribar a el compromís de realitzar consultes populars a nivell municipal per l’autodeterminació.

La proposta ha aglutinat gent de tots els partits catalans, excepte PP i Ciudadanos, be dient catalans ja no calia fer aquesta ultima referència. La base de la proposta es aprofitar l’escletxa legal de la futura llei de consultes populars a nivell local, que amb l’aprovació del ple de l’ajuntament permet fer el referèndum, encara sense data ja que es pretén assolir el màxim de poblacions possibles per fer la consulta amb abast a tota la nació.

 

Les poblacions implicades ja son vora 500, la meitat de Catalunya, i la resposta a nivell d’un mal finançament i una retallada de l’Estatut pot  esdevenir una realitat amb aquesta iniciativa.

 

De fet el seu manifest fundacional de fa un any explica que aquest grup de càrrecs locals mes enllà d’arrels històriques, creuen que el dret a decidir esta molt lligat amb un model de benestar català per la ciutadania, i una sortida a les restriccions patides en els últims 300 anys, i on impulsaran tota mena d’iniciatives per fomentar la idea de sobirania per fer-la realitat.

 

Crec que es una gran iniciativa, que a nivell local hauria de servir d’exemple a nivell nacional per unificar esforços per damunt de les cotilles estretes dels partits, i amb una unitat de la que tant es parla, no per discutir qui pot ser el proper President de la Generalitat, o qui pesca mes engrunes de Madrid per sortir a la foto, sinó per la lluita pel dret a decidir lliurement com a poble.

 

No veig tant senzill que l’estat es quedes de braços creuats, per molt legal que sigui la iniciativa, ja què l’estat es un especialista en no complir les lleis, i aplicar-les com i quan vol, i el que es mes important les parts que li convenen, i les que no simplement les ignora, com estat de nul sentit democràtic que es.

 

Hauríem de veure com els tribunals inquisidors espanyol s’empesquen alguna estratagema esperpèntica per intentar aturar el tema.  De totes maneres la clau es a nivell dels partits catalans per voler simplement dona la veu al poble, i aprofundir així els seus nivells democràtics, la vinculació o no dels resultats crec que no es important, ja que per una simple qüestió d’ètica, si tots els pobles, o una amplíssima majoria realitzes la consulta,  i la majoria apostes per la creació de l’estat propi, difícilment Espanya davant la Unió Europea podria explicar, un no acatament dels resultats.

 

Es un altra iniciativa interessant que sumades a moltes altres van fent forat a la societat, i el treball que haurien de fer els nostres partits, i que  malauradament no assumeixen, la societat civil i les iniciatives de caire individual com aquesta, intentant suplir per vergonya dels primers.

DEDIDEIXO DECIDIR

Sense categoria

A l’abril del 2007 va començar una campanya de signatures  convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés per reclamar la capacitat del govern català de convocar referèndums sense permís estatal, i avui s’ha fet entrega simbòlica de les recollides en un acte de final de campanya.

Un bon equip de voluntaris i entitats han anat per totes les comarques  recollint les signatures, i sortint al carrer en dies determinats i propicis per aquesta causa. De fet la campanya ha sofert una important retallada per part del govern central, i les seves autoritats judicials ja que el principal dia de recollida s’esperava fos el del dia de les ultimes eleccions on al costat dels col·legis electorals es volien desplegar les paradetes per les signatures, i van ser prohibides, moltes d’elles obligades a plegar, i d’altres traslladades a llocs amagats i de menys repercussió.

 

Tot i els entrebancs es parla de entre 50000 i 75000 signatures, que tot hi ser un volum considerable, em semblen escasses pel temps emprat, malgrat els entrebancs, i que reflexa una mica la desafecció catalana provocada per la seva classe política, i el convenciment de que qualsevol iniciativa d’aquest tipus serà rebutjada en el parlament català, i evidentment amb l’espanyol, on no te cap possibilitat de tirar endavant com s’ha vist recentment en el cas basc.

 

Els participants han aprofitat per demanar una resposta contundent del govern català a la retallada del TC a l’Estatut, què fugi d’aquestes paraules buides d’unitat que sentim tots els dies, i aquesta passivitat davant les humiliacions que provenen de Madrid, i s’ha reclamat una consulta per validar l’Estatut que en surti  com reclama el mateix Maragall.

 

Personalment, crec que no es la millor opció, ja que els graus de mesquinesa en aquesta consulta cas que fos autoritzada per l’Estat, cosa que dubto moltíssim, podria donar el cas de que mes d’un partit defenses el si com a mal menor, i per no arriscar gens ni mica tot hi jugar-nos el futur del país. Crec que en cas de consulta es podria fer o be lligat amb unes eleccions i amb un compromís d’un o mes partits a defensar el dret a decidir del poble català i aplicar-lo,  o be amb una consulta paral·lela autoritzant a la Generalitat a engegar un procés d’alliberament nacional donat que la via autonòmica estaria morta, i la via federal es una utopia.

 

Aquestes opcions crec que donarien pas a un salt endavant en el nostre anhel per l’Estat propi, i una posada en evidencia de l’estat espanyol davant de tota Europa pel seu tarannà totalment antidemocràtic,  i poc digne del segle en que vivim.

LES MISERIES DE MARAGALL AL DESCOBERT

Sense categoria

Les filtracions de les seves memòries, “Oda inacabada” de propera publicació, deixen uns quants detalls de la seva trajectòria al descobert, i on l’autor fa unes consideracions que son molt diferents de la seva actitud en els moments en que van succeir.

 

El que va ser president de la Generalitat en el primer tripartit, no ha perdut la bona forma, i segueix amb les famoses maragallades, però que aquest cop tenen un punt de cinisme, ja que opina i comenta coses des de fora de la vida política, que quan verdaderament tenia el poder per intentar-les o posar-hi el seu granet de sorra va executar d’una manera molt diferent.

 

Ara ens diu que cas de que es toqui una sola coma de l’Estatut, proposa una gran manifestació ciutadana de protesta, i jo li recordaria les dos ultimes grans manifestacions d’aquest país organitzades per les entitats sobiranistes,  en protesta per les retallades i les infraestructures, i on el seu partit no hi va participar i fins hi tot va menysprear o criticar en alguns casos.

 

Ens parla sobre el dret a decidir dels catalans, i ell el beneeix, i fins hi tot li semblaria be la independència del país, quan li recordaria que va votar un estatut on el terme nació surt en un preàmbul amagat i sense cap valor, i que al dia següent del 30 de setembre on el Parlament va aprovar el text estatutari, el seu grup va presentar esmenes a Madrid per rectificar-lo en una de les maniobres mes mesquines que es recorden.

 

En aquell moment va quedar molt clar que Maragall poc pintava en el seu partit, i que simplement obeïen ordres de la Moncloa, i ell no ho va intentar aturar.  Ens critica a Zapatero per la seva deslleialtat amb Catalunya, però ell mai va plantar-li cara, i quan per exemple aquest li va exigir la dimissió de Carod per l’afer de Perpinyà desprès d’haver-lo ratificat, va canviar amb 24 hores d’opinió, i va obeir les ordres estatals amb la sortida del govern del dirigent republicà, amb un acte submissió sense precedents.

 

També ens reconeix que en Zapatero li va oferir la retirada política per obtenir el suport de CIU a l’Estatut, i com es sabut va deixar les seves funcions afirmant que Catalunya aconseguia amb l’Estatut sortit i retallat a Madrid, el major poder polític d’una nació sense estat, i on aquest passava a ser residual, quan ell sabia molt be que això era una gran mentida que s’ha demostrat amb el temps.

 

En definitiva no va ser ferm quan tocava i tenia poder de decisió, es va deixar menjar el terreny per aquest partit sucursal del PSOE anomenat PSC amb l’actual president Montilla al capdavant, i no va saber plantar cara al govern estatal afirmant les declaracions que ara es permet el luxe de fer.

 

Evidentment tenia molt mes imatge que l’actual president, però els fets no van seguir a les bones intencions què a vegades destil·lava, i ara els desitjos que anhela no tenen res a veure amb els seus fets al Palau de la Generalitat.

 

Les coses s’han de fer quan es poden fer, i ell no va ser prou valent per anar endavant, i les seves famoses maragallades van quedar amb anècdota i simplement va servir de cap de turc a l’Estat què quan ja no li va ser útil simplement el va apartar de la vida publica sense contemplacions.

PUIGCERCÓS OBLIDA LA RETALLADA ESTATUTARIA

Sense categoria

El President d’Esquerra va explicar els 4 eixos  del partit en aquesta segona part de legislatura, i un cop mes es va demostrar la feblesa dels líders polítics catalans.

 

La primera es la crisi econòmica i les mesures per afrontar-la i sortir d’ella en les millors condicions, la segona el finançament per poder desenvolupar les polítiques socials, i on com tots sabem el mes calent es a l’aigüera i a mes no pinta gens be, la tercera l’Educació, per tirar endavant una reforma que funcioni, i la quarta que la llei de dependència pugui arribar als seus destinataris sense problemes, junt amb un salt tecnològic de les empreses catalanes per fer-les mes competitives.

 

Son temes importants tots ells, però se’ns dubte trobo a faltar el tema principal que pot canviar-ho tot, la sentència del TC sobre l’Estatut, i que tancarà el sistema autonòmic amb una decisió sense precedents.

 

En Gregorio Peces Barba, un dels pares de la sagrada Constitució Espanyola ha manifestat que Catalunya no s’immutarà per la retallada de l’Estatut, i què s’adaptarà a les circumstancies.

 

Pel que fa a la classe política, malauradament sembla que no li falta raó, ja què tots els partits preparant les estratègies per fer la vista grossa,  i evitar grans aldarulls, Esquerra, partit que hauria de ser el primer en denunciar aquest fet tant greu, i reclamar amb tots els mitjans el dret a decidir com a sortida d’aquest pou, sembla que segons el seu President no ho te entre les seves prioritats, no crec que per oblit, però si per no saber com respondre a la sentencia per no trencar el govern, i seguir gaudint del poder, a l’ombra del partit socialista què intentarà seguir, treien importància al tema i acatant la sentencia en nom de la legalitat.

 

Realment, apart de la tàctica suïcida dels Puigcercos, Carod i companyia que han portat a la desorientació a la militància, cal recordar que han de complir una resolució aprovada en el darrer congres, i què dona la resposta del partit a la sentencia, en forma de declaració de rebuig unitària al Parlament i consulta en base al dret a decidir abans, durant o desprès de les eleccions com a fi de l’etapa autonòmica, i l’obertura del procés d’emancipació nacional si la ciutadania ho ratifica.

 

Qualsevol cosa que no sigui això, serà un altre engany a la militància d’aquest partit, i a l’independentisme en general, i les pitjors perspectives per aquest partit que fins ara havia de ser una eina fonamental pel procés abans esmentat.

 

L’exemple de Groenlàndia que es va obrir les portes a la plena sobirania amb una consulta a la població, que tant el govern local com el danès es van comprometre a respectar i ratificar, cal dir que Dinamarca no es Espanya i què la diferencia democràtica dels dos està a anys llum, però es un exemple mes pels nostres polítics acomodats, i per l’Estat amb democràcia de fireta, què una consulta no crea cap trauma ni trenca res, simplement aporta solucions i crea noves regles de joc basades en la llibertat de les persones per escollir-les, i com no pot ser d’un altra manera la voluntat dels parlaments per acceptar-les.

 

 

 

 

CAROD TAMBÉ APOSTA PER LA REFUNDACIÓ

Sense categoria

En el marc d’una conferencia a Barcelona, aquest polític va destriar el seu discurs sobre la seva candidatura a la Presidència de la Generalitat, i la refundació del partit republicà sota el seu lideratge.

 

Efectivament, els nostres líders polítics han trobat el filó per entretenir el personal un temps mes, i defugir la seva principal obligació que es portar propostes per tirar endavant aquest país, la seva nova joguina es diu refundació.  Primer va ser en Mas i la seva refundació del catalanisme, Iniciativa també vol refundar la seva ideologia, i ara Carod vol refundar Esquerra.

 

En el seu discurs s’ha postulat com a candidat a la Presidència de la Generalitat posant-se a disposició del partit, ha volgut donar una oportunitat a la direcció del partit, i ha rebutjat qualsevol retallada del TC.  S’ha presentat com un militant disciplinat i amb vocació de govern, amb un partit que ha de generar il·lusió fugint de radicalismes, i amb ganes d’assumir com mes responsabilitats millor, amb un horitzó realista, però construint una nova identitat nacional.

 

Se’ns dubte no tira la tovallola, a pesar de les seves ultimes derrotes internes fins hi tot en els congressos regionals, on va perdre el seu feu tradicional com es Tarragona, però confia en el seu ganxo personal per forçar unes primàries, o com a mal menor assegurar una cadira en el partit o en el govern.

 

La seva mala relació amb CIU el fa dir que no es una bona opció de govern conjunta, cosa que sense objectius concrets, evidentment no pot fer trempar a ningú, però la idea de refundació sona a no voler afrontar la realitat, a marejar la perdiu, a canviar el llenguatge i allà on ell veu radicalisme, veure-hi una oportunitat per posar la independència damunt la taula sense complexos, i posant el fi davant els personalismes que nomes afavoreixen a la persona interessada, però no a la societat que representa.

 

Voldria preguntar, què s’ha n’ha fet d’aquell Carod valent i desacomplexat que en el primer tripartit va anar a Perpinyà a parlar amb ETA o va dir que Madrid no es mereixia unes Olimpíades per la seva xenofòbia amb les federacions catalanes i va arreplegar aquells 650000 votants il·lusionats.

 

Crec que no en queda massa, ja que la credibilitat costa de guanyar, però molt poc de perdre i encara mes de recuperar.  Ell finalment ha triat la seva rehabilitació davant un sector de la societat totalment acomplexada per cap gest que salti les normes imposades per l’Estat a canvi d’aquesta  empenta i il·lusió que donava el seu discurs.

 

El poder com diuen corromp a les persones, i es ben veritat, però un actiu com aquest, excepte algunes ocasions fa de mal sentir defensant aquest govern a capa i espasa, oblidant totalment l’objectiu del partit que representa, què hauria de defugir la batalla esquerra – dreta per la llibertat nacional, amb o sense entrar al govern, i què hauria de generar aquestes formes que el van portar als vots abans esmentats amb un toc de frescor, que uns quants han fet malbé en poc temps amb les seves actituds covardes, i ara amb refundacions de pa sucat amb oli que no entén ningú, ja que tot esta inventat i el camí es molt clar.