CADA DIA CONEIXEM UN MALTRACTE NOU
Han sortit publicades unes noves dades que donen mes arguments per l’espoli i menyspreu comparatiu que pateix Catalunya des de fa molts anys.
Aquest cop, les dades fan referència a l’inversió i construcció per part de Foment a Catalunya en vies de gran capacitat o autovies entre el període (1995-2006), i les xifres com moltes d’altres no deixen dubte per la innocència.
Els 104 quilòmetres construïts al principat, en comparació als 825 a Castella-Lleó o 545 a Andalusia, es a dir un augment d’un 14 % per uns, contra el fet de doblar o triplicar els altres. Aquí no acaba tot ja que davant la lentitud dels projectes a Catalunya, per exemple Andalusia te connectades totes les capitals provincials amb aquestes vies, mentrestant la Generalitat s’ha de pagar de la seva butxaca l’eix transversal amb un sol carril per falta de diners. A mes els grans projectes com l’AVE, o l’autovia mediterrània que ens ha d’unir amb França, sempre comencen el sud de l’Estat.
Son dades que unides a les que tots ja sabem venen a reforçar la idea que te l’Estat dels seus territoris, i el tracte que rep cada un d’ells. Tot i això els polítics espanyols s’entesten a defensar que Catalunya per tots aquests anys de menyspreu i endarreriment, ja què bona part de la seva contribució a la solidaritat ha anat a parar a projectes per desenvolupar altres territoris aliens amb ella, i dels que no n’ha tret cap benefici propi, no mereix un acte d’agraïment i justícia en forma de nou model de finançament per sortir del pou on l’han portat des de Madrid.
Tots aquests presidents autonòmics que ara insulten dia si i dia també a Catalunya per haver plantat cara, han d’entendre que viure de rendes pot arribar a ser un vici però mai ha de ser un fet normal.
Fets com els que van succeir amb el suport de l’Estat als jocs olímpics de Barcelona 92, a canvi de que la primera línia d’AVE fos Madrid-Sevilla, en comptes de la lògica Madrid-Barcelona, ja que tot no podia ser, o l’exemple mes proper de l’OPA de Gas Natural a Endesa, què es va evitar de totes formes ja que l’empresa era catalana i no es podia consentir, la defensa d’una sola llengua, sense deixar les altres ni el grau d’igualtat en les institucions polítiques del propi estat, entre molts altres exemples, ens parlen del grau d’aversió i recel de l’Estat a aquest territori, i la sensació real de que evidentment no ens consideren part del seu estat.
Aquests repetits menyspreus, i totes les dades que dia a dia ens carreguen d’arguments nomes poden portar a un sol camí, què es seguir el nostre propi destí sense recança, ja que l’altra part ens hi empeny cada dia amb mes virulència, i per un cop a la vida fem cas del que ens diuen que tenen raó.