LA FUNA: UN EXEMPLE XILE IMPENSABLE A L?ESTAT ESPANYOL
Ahir vaig veure un programa de la Televisió Catalana on es parlava d’aquest moviment a Xile anomenat Funa, i què persegueix als torturadors i col·laboradors del regim dictatorial que segueixen en llibertat.
En el programa es parlava de l’assassí de Victor Jara, un conegut cantautor xilé, i de com va ser torturat fins la mort a l’inici de la dictadura de Pinotxet junt amb molta altra gent. Una vegada passats els anys, molts dels antics comandaments i torturadors del regim han seguit la seva vida normal sense passar comptes per les seves monstruositats.
Un moviment civil anomenat FUNA, es dedica a desemmascarar aquests sinistres personatges, i acusar-los posant-los en evidencia a la seva casa o feina perquè la justícia obri diligencies, i paguin el seu deute.
Vaig pensar què pel silenci que s’ha viscut en els 30 anys de suposada democràcia a l’estat espanyol per part de les víctimes i familiars, la dictadura franquista devia ser molt mes terrible i dura que la xilena, què mai s’ha plantejat un moviment així, per altra banda lògic, i que amb el teatre de la transició tot va quedar molt ben lligat, i aquest silenci pactat i interessat per totes les parts, ha acabat ofegant les possibles reclamacions de justícia de les víctimes.
Es una prova mes de l’engany d’aquesta democràcia de pa sucat amb oli, que en un moment de la història va pactar amb el regim fer un canvi estètic però no real, i on les normes i condicions van ser plantejades i acceptades per l’aparell dictatorial per seguir mantenint molts dels tics existents, i sobretot per seguir mantenint l’espoli i dominació sobre Catalunya, i el domini sobre el País Basc.
Constitució pràcticament impossible de reformar, articles de dubtosa puresa democràtica, tribunals constitucionals per acabar de fer la feina bruta, lleis dirigides a silenciar sectors de la població com l’esquerra abertzale, espoli disfressat de la paraula solidaritat, idioma amb rang de primera categoria i menyspreu a la resta, una monarquia que deixava en paper mullat l’antiga forma de govern republicana, lleis que no es compleixen, en definitiva tot lligat i ben lligat.
El mes proper per consolar les víctimes de la dictadura que s’ha arribat es la llei de la memòria històrica, què simplement es un altra operació d’estètica per no entrar en el fons de la qüestió, i que per suposat no vol fer pagar cap deute a ningú.
Aquest es l’estat on vivim, i si volem aquest es l’estat d’on hem de sortir per respirar un aire de mes transparència i llibertat.