ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN ALTRE INCOMPLIMENT I ANEM A PER LA TERCERA

General

Avui s’ha complert el segon termini per pactar un finançament amb l’Estat per Catalunya inventat pel Sr. Saura, i pactat amb traïdoria amb la vicepresidenta espanyola De la Vega, i el resultat es el mateix que el primer termini que marca l’Estatut.

Recordo que el termini legal, i que en qualsevol estat democràtic seria el vàlid, era el  ja llunyà 9 d’agost, i què amb un cinisme digne d’estudi, el govern de l’estat ha ignorat, no seguint el que marca una llei orgànica en vigor, cosa crec molt greu.  Posteriorment en la famosa reunió de Vilanova la típica submissió i nul·la dignitat catalana representada pel conseller Saura, va pidolar una prorroga de 3 mesos a la que es va comprometre la vicepresidenta socialista a canvi de retirar la petició de compareixença per Zapatero.  El resultat es la  retirada de la compareixença incomoda del president espanyol, el nul valor de l’acord donat per la part espanyola, i una humiliació mes per la part catalana, què ara ja pensa en una segona prorroga a final d’any, aquest cop pactada pel president català, i com ja podeu suposar per les dates en que ens trobem i les fitxes mogudes segurament tampoc es complirà.

 

Les posicions segueixen molt allunyades, i de fet el govern estatal encara no ha presentat la seva segona proposta, però ja ha dit que es basa en la primera i que difícilment serà del gust de Catalunya, ja què el tema de l’aportació a la solidaritat, altrament dit espoli, no es vol tocar sota cap concepte, i el tema de l’anivellament dels territoris on perdem algunes posicions desprès de les aportacions i les rebudes monetàries, per cert una de les grans trampes del sistema autonòmic, no sembla que el vulguin canviar pas gaire.

 

El paper mes galdós li espera a la filial del PSOE a Catalunya, el PSC, què el proper mes votarà com un sol home, i permetrà la seva tramitació parlamentaria dels pressupostos generals, sense haver arribat a cap acord de finançament per Catalunya, suposo que deu formar part de l’eslògan de la Catalunya optimista que tot s’ho empassa.

 

La realitat es que de moment, i a pesar d’aquests fets fora de tota via democràtica, cap partit català sembla vol trencar l’ordre establert, i ensenyar les cartes de la via sobiranista damunt la taula per veure la reacció de la ciutadania, hores d’ara totalment desencisada per la poca categoria dels seus polítics què segueixen jugant al joc de les humiliacions, perdent totes les partides, i inventant mil excuses per no encarar el tema, què si el federalisme, què si la sociovergència, què si respostes unitàries que aniran amb la línia d’acatar el que ens digui Madrid, què si tripartits per la gestió de la misèria que ens queda, i així un llarg parèntesi en la història de Catalunya on una mediocritat de politics catalans no son capaços de donar el pas, i trencar l’eterna pedagogia del perdedor, i les bones maneres davant els cops de l’adversari que tenim al davant fa prop de 300 anys, i que no pensa afluixar fins aconseguir el seu objectiu.

 

Qui sigui capaç de dir que el tema del finançament es una autentica presa de pel, i què si seguim a l’estat espanyol estem condemnats a subvencionar la resta de l’estat a canvi de no gaudir dels mateixos serveis, i d’un empobriment passiu per sempre mes.  Se’ns dubte el primer que ho faci amb convicció, poder veurà amb sorpresa que te una majoria al darrere que no el deixarà sol, i aquí començarà el principi de la fi d’aquesta parodia macabra que ha estat la nostra pertinença a l’estat espanyol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.