ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ÀGORA: EL DEBAT DE LA MESQUINESA

General

Ahir vaig veure en el C33 el programa Àgora, on s’analitzava els dos anys del tripartit actual, amb un representant de cadascuna de les nostres forces politiques, i el resultat va ser tant decebedor com previsible.

 

Els partits polítics catalans un cop mes van complir les expectatives, i la causa de la gran desafecció política existent entre la societat catalana en comprovar la comèdia d’uns per justificar el que no es pot justificar,  i l’odi a Catalunya mostrat per uns altres com ja es habitual.

 

Per Ciudadanos, Albert Rivera va criticar el govern i va caure en la xenofòbia d’aquest partit a tot el que te a veure amb la llengua catalana i la visualització de Catalunya en el mon com una cosa diferent a l’Estat Espanyol, la falsa polèmica de l’aprenentatge a les escoles, i les ambaixades de la Generalitat van ser els seus arguments principals, i la idea aquesta que tant esta venen l’Estat del mal us dels nostres diners, amb tot el que fa referència al tema identitari o cultural, on nomes es lícit la seva cultura i la seva representació en el mon.

 

El Partit Popular seguint el mateix camí va insistir molts cops que no calia l’Estatut per reclamar un finançament millor, posant-se com exemple en el passat, i va insistir en la no retirada del recurs al TC ja que segons sembla el referèndum del poble de Catalunya no es suficient, i ha de passar un últim filtre que el pot deslegitimar definitivament, cosa ja difícil per cert.

 

Per Iniciativa, defensa del govern actual,  atacs a la dreta, i amb la justificació del pacte secret Saura-De la Vega que en un acte de mofa política ens diu que ha servit per veure que aquesta senyora tampoc es de fiar, cosa que si no s’han adonat fins ara, diu molt poc de la seva capacitat i visió política.

 

Per Esquerra, Anna Simó va defensa la política social del govern, la llei de dependència, un frau en tota regla, i mes enllà d’una decisió conjunta del parlament no va definir ni la posició en el finançament, ni amb el recurs del TC, cosa ja habitual d’aquest partit en el govern, on l’independentisme brilla per la seva absència.

 

Pel PSC, en Joan Ferran , el nostre amic de la crosta nacionalista, va utilitzar la demagògia habitual per fer veure  que la situació pot ser millor del que ens pensem com en el resultat de la sentencia, cosa que no es creu ni ell, i per suposat ni una paraula dels incompliments d’en Zapatero, i una possible utilització dels 25 diputats a Madrid per vetar els Pressupostos Generals.

 

Finalment per CIU, Oriol Pujol va demostra que en oratòria esta molt lluny del seu pare, i va cometre una greu errada afirmant que el nou estatut nomes s’havia fet pels diners, tota una declaració d’intencions, i un bon seguiment dels 23 anys de govern que no van suposar cap salt important en el tema nacional.

 

En definitiva, mes del mateix, i on va semblar que estant preparant una estratègia per justificar el patètic finançament que rebrem i la sentencia adversa on ja es van sentir veus dient que una interpretació a la baixa en segons quins conceptes no es important, o sigui admetent que es pot potinejar com vulguin que enlloc de rebuig, encara ho presentaran com una victòria.

 

Se’ns dubte cal un canvi d’actitud pels partits que no estan sotmesos a la voluntat espanyola urgent, o potser no hi serem a temps.

  1. Ja no parlo de fal·làcia, només de mediocritat. La cantarella dels nostres polítics no causen més que adscrits al “Ja us ho fareu!”.  Serà veritat allò que cada país té el govern que es mereix?

    Per cert, amic Cortès, hauries de tenir una mica més de cura amb l’ortografia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.