Ulisses20

La coherència fa mal. Destorba i provoca recel. La coherencia també fa por, perquè ens delata: denuncia la fluixesa o la debilitat dels nostres principis per tan prims. Fa por, sobretot, en aquelles persones de consciència irregular, polítics i compromesos de l?esquerra, per citar-ne exemples. En altres persones, potser que no els fa ni fum. Però aquests no compten, en aquest breu. És també sobre els companys, sobre els amics, sobre la família mateix que fa mal, tanta coherència. Encara més si és portada fins a l?extrem, que és la conseqüència final de tanta fermesa. Perquè la coherència és fermesa, com és solitud, una força gairebé invisible, que per això mateix és més sòlida. L?home Xirinacs representa més que no pensen o diuen alguns. És la prova que encara hi ha integritat, compromís, fidelitat a un mateix, malgrat els tòpics, els adjectius i els discursos que vindran després. Aquest.
Però Xirinacs és el model tan difícil de seguir. Per això mateix, l?esquerra l?ha menystingut, tractant-lo d?extravagant, d?estrany, fins i tot de boig. I és aquesta visió boja, de l?home Xirinacs, escàs de recursos, l?home despullat, que mou més consciència que un parlament sencer. Perquè el seu estil no és teòric, sinó la pràctica contra tot i contra tothom.
Aquest és un ciutadà no-discurs, que és pràctica, i això són comptatst els homes, dins i fora del nostre país. És l?abandó de la resta: despullar-se del superflu, dels privilegis, fins i tot del goig, i per això dels amics, que et tractaran de lluny, perquè els fas massa por, i potser per això mateix el boig s?ha d?estar dret, sol, dotze hores cada dia davant d?una presó, o davant un parlament, denunciant-los allò que manca al país, als seus representants, els seus polítics, al seus propis teòrics, als seus amics, a la família mateix: coherència.
L?home Xirinacs, el boig de Xirinacs, l?home plaplantat davat tot i davant tothom, fidel a les idees. Al pensament, a l?home. Potser dels pocs que ha vist el bosc a través dels arbres.

Comença la festa. És el dia primer, el de la presentació i el de l?estrena d?un programa de molts milers d?euros: quaranta anys que plogués, quaranta vegades que vindrien a tocar-nos la guitarra, si fa no fa, la mateixa gent: no podem evitar de ser provincians, de viure d?esquena als artistes valencians, sobretot si ho fan en valencià, de ser adictes dels costums espanyols, en carregar la cosa amb velles glòries d?una època passada i amb tòtils de l?èxit televisiu. Bétera és un exemple de país, una mostra que val per l?ample país, que sent un autoodi tan profund com conscient, potser per això ens resistim a programar autors valencians, o ens neguem a canviar res, perquè no volem que res no ens canvie. La festa a Bétera sempre ha lluït el que som, almenys com són els qui decideixen i governen.
Una mostra del ram de les exquisiteses que ofereix enguany l?ajuntament: Rosa López, la primera OT, un concurs per triar els frarots que farcirien les festes dels pobles, Orquestra la Nave, Discomòbil, orquestra la Milla Verde, BSO de tu vida, Efecto Mariposa i Seguridad Social, Mercedes Zambrano, Los Pecos, Barcelo Caribe Show, Antonio Orozco, Belle Epoque? Què, t?ha fet aire el programa musical de l?estiu? És veritat que hi ha pinzellades valencianes per tenir un toc d?identitat: el concurs de paelles, les haques, els playbacs de les falles (en castellà i en anglés, naturalment), una estona de dansà, la banda del poble i la colla Xe què burrà. Vaja, com si el sac de les bunes toqués en el sifó mental de la majoralia.

Les atraccions de fira s?instal·len molts dies abans que no comencen realment les festes; gairebé amb un mes d?antel·lació n?anuncien el tuf. No han canviat gaire, amb els anys: petites modificacions si voleu per rentar-ne la cara, però són atrotinades, velles, de vegades d?aspecte inqualificable, que giren i volten de pur miracle. Els amos fan aquella cara de rodar món, potser que un món breu, reduït, i malgrat això cansats de córrer la vida amb la casa i l?ofici a l?esquena. Els operaris munten i desmunten, a ple sol, cremats, amb aquell greix a les mans i la duresa d?anys i panys que s?amuntega irremediable.
Aquella fira que es planta de tota la vida al primer barranc, una albereda
d?aspecte tan poc adobat, sense encant, que cap dels regidors, ni
arquitectes, ni urbanistes no ha sabut trobar-li’n l?harmonia, que
acull les atraccions de tota la vida, com qui diu. De pur càstig, els firaires han bastit una cultura
de l’oci que ara espera el miracle, una loteria que contrapese aquell viure, apartat, als afores, com un mal de queixal dels pobles que van fent-se grans, tan desmanegats com les pròpies atraccions.
Una festa per a la xicalla, sens dubte, i per al jovent de tantes generacions que han passat l?adolescència al voltant d’una de les atraccions emblema, a qualsevol fira, enmig dels èxits musicals de l?estiu, comercials i estridents. I justament allà on fa més estret, gairebé un embut, els deixen aparcar les caravanes, els camions, al sol, sense dutxes, ni equipaments, ni serveis, ni desaigües, ni ombracles, que a migdia d’agost, entre bugades i necessitats, és un bassal de color ocre, negre, blau. És ací, baix del pont, on aboca el responsable municipal de festes els firaires, perquè damunt ens facen bona cara i un somrís quan passem per les finestretes a comprar-los l?abonament de set viatges per deu euros de l’ala. Un regal, aquella cara que guaita la finestreta.

Un estudi de Gustau Navarro, historiador afincat a l?Alguer, relacionava la festa de Bétera i d’Arenys. Hi veia semblances i coincidències que denotaven una cultura mediterrània comuna, germana, amb diferències lògiques entre el sud i el nord del país. Allò més important, si no ho recorde malament, era l?origen dels festers, i la funció a totes dues poblacions, entre majorals, en el cas de Bétera, i macips en el d?Arenys.
Vet ací que els majorals o macips eren fa molt anys els encarregats de fer un servei a la població, i si bé aleshores era portar en carro els malalts de pesta, o els morts al cementeri, a més de desinfectar les cases afectades ?feina grossa sens dubte?, després la funció va derivar en organitzar la festa al mateix poble. Un canvi de responsabilitat agradós, si més no, encarregar-se de feines més lúdiques, excusivament festives. Potser perquè l?heroïcitat voluntària d?aquella època tan precària ara és coberta per serveis més professionals, i solament que resta la festa, com a gran tasca col·lectiva a fer pel poble. A Bétera, almenys, que d?heroi d?època ens queda el tio Eugeni Pertegaz, una vida de compromís humà i polític.

Els festers d?avui són lluny de venir del compromís o de l?altruïsme. La prova és que es van lluir en la presentació oficiosa, quan els organitzadors de la festa d?enguany, majorals 2007 se?n diuen, van organitzar un partit de futbol amb la bandera franquista, amb himnes al dictador i cants preconstitucionals d?ells. A més que van insultar i burlar-se dels joves que en aquell moment feien esport al polisportiu municipal. No passen de pocasoltes i tòtils, diuen algunes veus que van voler llançar terra sobre l?exaltació feixista dels que són màxims responsables de la festa 2007. Però ara mateix, la barraca dels organitzadors de la festa de l?any que ve, majorals 2008 se?n diran, també lluen les blaveres i els signes espanyols no constitucionals, de la constitució d?ells, naturalment. I ves quina casualitat, que aquests eren els contrincants d?aquell famós partit parafeixista dels festers d?enguany.

En feu un gra massa, diuen alguns amics. Són joves i volen divertir-se. Doncs ves per on, que per menys, i per molt menys, s?han segrestat revistes, s?ha imputat il·lustradors o s?han tancat periodistes. Però ja passa a l?estiu, que la llei i la justícia s?interpreta d’un sol cantó, gairebé paranormal.
La festa, i la identitat de la qual parlava l?antropòleg Gustau en aquell estudi, és ben diferent del nivell cultural d?aquest agost planer, festiu, al poble. Encara sort que la festa és de tothom, i no passa necessàriament pels cervells de canari d?aquests il·lustrats de majorals.

Torna el gran calavera i els cinc de la pandereta. Solament que falta la cabra que puja l?escala, però la trompeta que la fa ballar es va perdre en els jutjats, ai, la justícia feta a mida de grans i poderosos. Si la major part de judicis i plets als tribunals triguen anys a trobar resolució, aquest de Porxinos l?han resolt en dos mesos, tu, sempre a favor d?ells, que ja ho va dir Sant Vicent i el dimoni Fumador, que la jústicia sempre agrana cap a casa.

Faran Porxinos, que vol dir que faran un abeller de dos mil vuit-cents habitatges (com a mínim) en una vall que era protegida, que ja no l’és. Un poble sencer, amb deu mil habitants. Faran ajuntament, doncs?, i seguretat pròpia?, i recollida de fems independent?, i l?abastiment d?aigua, d?on vindrà? De l’Ebre, de Lourdes, de la Copa Amèrica?, i el tractament d?aigües fecals, on l?abocaran?, al riu Túria de nou, per acabar-lo de matar abans de travessar Riba-roja. I d’on es regaran els camps de golf? I per on eixiran-entraran els guilopos que compren casa, de quines carreteres parlem si l?autovia del Camp de Túria va colapsada set dies de set de la setmana, amb cues que afecten el By-pas, les carreteres locals, l?entrada dels pobles i fins i tot l?entrada de missa.

Com sabem com es planifica i com es projecta el país, que exemples fa vint i trenta anys que els coneixem, ens temem el pitjor. Perquè el pitjor no és que tot el país, i la nostra comarca en particular, és edificable, al complet, cada metre quadrat. El pitjor és com projecten, fan, organitzen i amb quin estil. Una autentica bonyigada del XXI, amb equipaments del XIX.
Si hem perdut, el model de planificació i de país que volíem, en unes eleccions que ens han dit a les clares què vol la gent, tampoc no podem esquinçar-nos la camisa i la pell alhora.

L?assumpte Porxinos no és un problema del València cluf de futbol, només, del seu president i del pp, de Camps i de Blasco, per dir-ne uns quants. El problema Porxinos és també un problema dels jutges que han aprovat les maneres, dels regants, dels colombaires, dels caçadors, de les mestresses de casa, dels festers, dels pensionistes i, en definitiva, de tothom que ha donat la majoria i el dret a planificar i organitzar com un caos. Que ompli directament el calaix particular d?uns pocs, entre polítics, jutges, empresaris i constructors, és una cosa menor. Els noms són coneguts i públics i apareixen en TV, en panells publicitaris gegants a banda i banda de la carretera, que tothom coneixem les empreses i els seus amos, que no n?hi ha ni vergonya ni escrúpol per esbombar la barbàrie.
I ves que, Porxinos, tampoc no és el primer ni l?últim exemple del Camp de Túria. La comarca és un bunyol que fa figa, que veu nàixer urbanitzacions escampades a tort i a dret, sense estil (collons, què fa el Politècnic, pel que fa a l’arquitectura fotocòpia del cagalló?) sense ordre, sense estudis seriosos d?impacte, sense solucions d?aigua, de vies de comunicació, sense escoles, ni autèntic veïnatge, ni seguretat, ni llengua, ni identitat, ni mínims? Tot plegat, és ple d?indicis del pitjor futur d?ací a quinze o vint anys, que repercutirà a partir de demà mateix i sempre. Els nyaps sempre acaben pagant-se, malgrat que tots aquests futuròlegs i grans dictadors del territori follen, si el prostam aguanta, lluny d?allò que projecten.
Som una casa de putes en tota regla ?el feminisme ja em perdonarà l?expressió?, i sens dubte que Porxinos avui és la reina. Quins ajuntaments, mare.

Josep Maria Jordan Galduf, prohom del Camp de Túria, escrivia en un article que la jerarquia de l?església catòlica s?ha situat en les zones més fosques de la història. Podríem pensar que parlem del XVIII o del XIX, fins i tot del segle XX enmig d?una de les dictadures més cruentes de la història d?Europa, i més consentida i perdonada per l?esquerra d?aleshores i d?ara. Cap ni una de les atrocitats comeses per aquells protagonistes, els fills dels quals són en molts càrrecs públics, o viuen de guanys, prebendes i herències tacades de sang i de fetge d?aleshores no ha estat saldada davant la justícia, menys encara quan la justícia ells l’adoben a la seua mesura. Però deixem-ho rodar, i avant que venim per esclarir com ara mateix, la mateixa jerarquia protagonista, amb l?arquebisbat valencià al davant, vol festa grossa i campanar nou, perquè no solament no s?aconforma d?haver romàs en aquell cantó fosc de la història, que prefereix de repetir la mateixa història d?horror i tristesa: l?arquebisbe Garcia Gascó aprofita ara una finestra d?opinió del diari Las Povíncias per arremetre contra l?esquerra i el nacionalisme, alhora que reclama la construcció d?un santuari feixista en honor dels caiguts a favor d?assasins franquistes: una ermiteta d?uns quants milions d?euros a càrrec dels valencians per commemorar i recordar frares, frarots, fartaolles i mongetes del julibert? Que n?havia d?haver d?innocents en aquell grapat de dos-cents i escaig?, evidentment. Però no gaires, no us penseu. Com n?hi havia milers d?innocents en els afussellaments massius que ordenava cada dia el general colpista, i l?església beneïa i aplaudia. Fins i tot, en alguns dels testimonis d?aquella època, els representants màxims de l?església animaven directament el gatell, de paraula i de fet, contra innocents del poble, mestres, llauradors o obrers de vila, tant se valia. Però d?aquests, ni la memòria, fotre, l?arquebisbe no vol sentir-ne a parlar. Vet ací el sangonera d?arquebisbe que lluu l?església valenciana, falangista com a poc, antivalencià confés, i amant d?una de les pitjors èpoques de la història de les darreres dècades. I ací no s?acaba la gana del Gascó, que encara queda sangria al barral, i el vi de missa no és suficientment dolç.

L?església catòlica torna a la càrrega, amb bombo, plateret i mascletà, de nou contra la democràcia, contra la raó de la ciència. Denuncia que la laïcitat de l?escola és un atac directe del qual s?han de defensar.
No l?ha perduda mai, ella, una beligerància que li és innata, pròpia, i això malgrat que la fe catòlica de la qual se n?orgulleixen els capos d’aquesta secta, els prohibeix segons quines formes. Almenys, els recomana valors que no practiquen gairebé mai. Tenen molt a perdre, sembla, i volen mantenir drets i privilegis que han conservat fins avui intactes. Ella ja voldria estar-se al XVII, governant a través d?inquisidors i tribunals i audiències que els han fet sempre, fins ara mateix, el cul gros. Són mestres del terror i de la tortura, però l?esquerra els ha perdonat massa els excessos delictius, tan punibles com els de molts innocents que ara són carn de presó.
Enlloc d?Europa, l?església no campa amb aquesta manega ampla per insultar a través de ràdios o aleluies, i ara a través dels diaris dretans que els consenten i aplaudeixen la provocació. Tot per recomanar vots a partits falangistes, d?extrema dreta, abeuradors de feixistes, per denunciar que són les dones qui provoquen la violència domèstica, o per demanar objecció contra una llei d?educació que és per damunt la seua jurisdicció, però que el propi arquebisbe valencià, quin dràcula, no té pèls per sublevar-se’n emparat amb un president valencià confés de l?Opus, i una alcaldessa de València que, en tenir el gin a mà, s?apunta al bombardeig d?una singularitat entre kafkiana i bèstia.
Pitjor encara, sabent-se intocables, els bisbes i els generals de l?església, enmig d?una legalitat privilegiada que la Transició els va regalar de franc, sense càstigs per tants delites com van cometre i consentir, emparant o beneint els excessos militars del dictador Franco, ara a València reviuen una segona bonança de la sotana i el barret bisbal.
Sense vergonya escampen que ells són ací, en aquest desgovern valencià de la llufa i el taulell, per demanar el tall de pastís que en tota monarquia bananera correspon al poder eclesiàstic: bons són els rectors per quedar-se amb les almoines.

Fa uns dies que vaig visitar amb uns amics la casa de Manolo Boix, a l?Alcúdia. Volíem fer un regal i hem decidit que un Boix era molt encertat, una serigrafia, que amb el pressupost no podíem un original. La meua relació amb el pintor és d?admiració, bàsicament. Pero les tres vegades que l?he visitat hem parlat llargament de tantes coses, amb una confiança que, de fet, un observador exterior confondria si la nostra coneixença no era més amical.
Mentre Anna, la dona, oficia de mestra de cerimònies i els amics triaven què volíem, com les anteriors vegades, hem encetat una conversa sense aturador que feia un repàs als últims esdeveniments del país: eleccions, polítics, l?església, la ciutat, València i la seua conseqüència, sobre el nou projecte de catedral de l’opus que l’arquebisbe (un antivalencià declarat i confés) vol alçar en homenatge a la dictadura i als falangistes d’aquells dies. I remata dient com és possible que no fem via, els valencians. Afegesc l?últim desastre a ca?n Compromís, el penúltim d?una entesa impossible que, descaradament, fa impossible res sense més entesa. Cal alfabetitzar la gent, el poble, tantes vegades com calga, em deia Manolo: sense l?alfabet no fem res, gairebé res, i jo ja tinc una edat que no li val a badar, si vull veure alguna clarícia. Quina edat tens, li demane, i ell, es mira l?Anna, que feineja amb quadres i serigrafies sense parar, i li diu: quants en tinc, Anna, seixanta-quatre o seixanta-cinc? No te?n poses, que ja saps quats en són, diu ella. I jo que li faig broma que si es vol jubilar, i després m?explica què llegeix ara mateix, ‘la correspondència completa de Fuster’ i quan n?està aprenent. Que no sabem quin pensador teníem, tenim els seus llibres, és veritat, però els valencians llegim poc. Parla del nivell intel·lectual de l?home Fuster al qual va tractar i molt, dels esquers que li posaven alguns intel·lectuals castellans, madrilenys, corregeix, fins i tot el censor Camilo J. Cela, franquista convençut, i també parlem de Veles e Vents, el magnífic llibret de Ferran Zurriaga, un amic comú, que va il·lustrar en els primers anys setanta, i com Ombuena i Las Provincias, en aparèixer els primers llibres perquè els xiquets de l?escola pugueren llegir en valencià, i del qual ell és dels primers il·lustradors, es van fer enrere, perquè van aparèixer les primeres cartes contra el valencià, quatre energúmens liderats per un tal Broseta, i la Caja de Ahorros va retirar els diners de la promoció, per aquelles cartes i allà també començava la virulència blavera. I la conversa no té final, repeteix que cal alfabetitzar la gent, si volem guanyar res, i sort que hi ha l?escletxa d?Europa, que d?una altra manera ho tindríem igualment negre, impossiblement negre?

Hem triat quatre serigrafies, ens regala els catàlegs de la darrera exposició que ara és a Alacant, sobre l?obra gràfica completa. I encara ens fa una dedicatòria fantàstica en un d’aquells quadernets del vint-i-cinc d?abril editats per Acció Cultural. Encara sort que la meua relació és d?admiració, bàsicament, i ja comence a comptar els mesos per quan tornaré a can Boix, a deixar-li fluir la conversa i la passió dels coneguts espontanis, casuals. L?estiu també ha d?ésser aquest goig. Gràcies a pintors com Manolo Boix.

Bé que n’havia d’explicar una de bona, a càrrec dels administradors locals que, ho vaig contar fa molt de temps, van triar un gerent cultural de molt nivell per farcir l’any i, sobretot, l’estiu amb tot d’actes de música, teatre, animació i un atapeït programa de bon fer que no sembla que siguem al poble, sobretot algunes nits d’aquest estiu plàcid, davall els pins immensos d’una casa que, oh sort, l’ajuntament va comprar fa molt amb jardí i ermita inclosa. És en aquest espai que gaudim de tres nits de jazz, ja és la setena mostra, amb monstres com l’Al Foster [jo tampoc no sabia qui era fins que no ho vaig llegir al programa], que no va decebre en l’estrena de divendres, no debades va ser durant un grapat d’anys l’inseparable bateria de Miles Davis, aquest sí, més conegut però més mort. Anit la cosa potser que va ser menys brillant, però igualment agradosa, amb un Carlos López que segur es farà un altre mestre de la percusió. La mostra tanca aquesta nit amb Fabio Miano i la banda Enjazzats que dirigeix Ramon Cardo, que a més de gran músic, és l’encert de gestió cultural més important que ha passat en aquest poble en els darrers anys. La nit a la fresca, l’estiu mateix, ens fa dòcils, fins i tot condescendents. Quan sembla que tot s’acaba, apareix la jove Dixieland Band, de l’Alcora, i aquell jardinet romàntic sembla que és a Louissiana, o més lluny encara, però som a Bétera, amb un grapat d’amics, i això es el millor de tot plegat.

Si tancava les parpelles se’m dibuixava la nit
oh, aquell verí… in the dark!

Una nit, o dues a la foscor, què, què de què, com que què, han de pensar, si no és res, això, són catalans, collons, catalans, de pa sucat amb oli, ai, pobrets, se?ls rifen, els uns i els altres, se?ns rifen de retop, ells que es pensaven som pa amb tomata, però no, veus, que tothom que vol se?ns riu, perquè hi ha motius, i n’hi ha motiu, i mediocres que ens governen, i arribistes, i poca professionalitat, i dimissions, ai, d?aquestes no n’hi ha cap, perquè no n?hi ha, de vergonya, ni de moral, que no parlem d?ètica, que per no quedar no ens queda ni aigua, ni fanta, ni llet condensada, ni mala llet, agra se?ns fa a la panxa l?orxata d?Aboraia, fotre, que com més foscor més clar ho veig, com se?ls veu, la ploma, la decència, per mancança, per falta de respecte, Endesa, Pizarro, Espana, conquistadores, la Copa Amèrica és valenciana, que és com dir del qui més paga que ells s’ho queden, o s’ho gasten, com la Caixa o hem de dir la caixeta, no passe com a Bancaixa que ja és bancaja, que com més foscor més clar és, quin país tenim, al nord, que al sud ja va rifat, de dreta i d?esquerra, i en porte dues i nosaltres sempre som dels que posem, les ponem totes, ens en pon tothom, que entomar els del dijous, vist-i-novist, quin ful, quin truc que és més valencià, quin cacau, de fosques, i de bones, i de nits tan negres, oh capital de cul de sac, de forats, de trossos, negra nit, com negre és el vol d?aeroports, de ports, d?estatuts, de balances, i en ser negre botifarra, quina veu, que de nit fins i tot els polítics fan d?honrats, ai, de nits, diu el proverbi, totes les vaques són grans vaques negres. Jo, de nit, n?he abusat, quin mal, quin dolor, perdoneu-me la vacança, quin dolor, meeu, meu, de gat escaldat:
In the dark, i bona nit.

L?home fa setanta anys que treballa la terra, des dels nous anys que li aparellaven una haca i baixava pedra de la serra al port de València. Cada dia d?aquets anys de treball i d?esforç que ha anat fent-se una hisenda. Deu fanecades i escaig en tres trossos. Un d?ells tan ufanós que l?home se?l mira i no se?l veu, perquè treballa amb il·lusió per aquell terreny conquerit, quin goig de tarongerar, diu. I va cada dia a veure el reg, l?adob, com creix a pols cada fruit, cada pam d?arbre, guanyat a la vida i al treball d?una vida sencera. De vegades, entre taules, carbasses, garrofó, tomates?, un regal.

Fa uns anys, Canteras de Marines, propietat dels germans Romero, de les multiempreses Romymar, li van instal·lar una gravera i una formigonera industrial al davant, i ara tot de camions van i vénen cada dia, càrrega i descàrrega, davant del seu nas. Fins i tot per camins rurals, pels carrers de poble brunzen les formigoneres a tot drap. És una planta il·legal, sense estudi d?impacte, sense llicència, sense polígon, sense cap informe, que l?autoritat local governada pel pp calla i silencia malgrat que tot plegat és un caos sense regles, sense normes, sense lleis.
Fa menys anys encara, la tolerància local va acceptar que davant mateix de la planta formigonera s?instal·lés un abocador de ciment. Sense més raons ni estudis. Molt còmodes, els camions aboquen el sobrant de cada viatge, com en un clot, i el clot va fent-se muntanya, una serra. Sense estudi d?impacte, damunt mateix dels aquífers de l?aigua del poble. Enmig d?una zona permeable, d?horta, de tarongerar. Els abocaments es fan cada dia, davant la mirada atònita de llauradors i veïns. Sense permisos, sense informes, amb el silenci còmplice de tota la patuleia del pp que ens agraeix haver-los votat, feliços, a l?entrada del poble. Els productes que s?hi aboquen són cancerígens, afirmen uns llauradors, perquè són restes de productes tòxics. No, el ciment és bo per a les taronges de Bétera, què bones, les taronges amb polsim, diuen els altres a uns metres, al magatzem de la mateixa cooperativa del poble, a uns metres també de l?espai lúdic i ajardinat més gran dels seus veïns. Què bonica la polseta sobre els arbres, que sembla Nadal i l?estampa d?un futur niu de víctimes de càncer.
L?alcalde i el seu gran equip del pp, amb UV i un d?independent de dretes, faciliten l?abocament, el permeten, el celebren amb dinarots opulents, a compte de les multiempreses Romymar. No sabem si en cobren d?una acció traïdora que atempta de fa anys contra la vida dels arbres i dels veïns. Fóra un delicte llavors, però la denuncia encara no té resposta. Ai, a poc que algú investigués res.

L?home té setanta anys llargs, i tota la vida somiava aquell tros com una conquesta d?home de camp, bonhomiós, atent a la seua faena i als seus arbres. No dóna diners la terrra, ara, però no se la ven. Jo no, diu. Però tampoc vol brega, ni destorbs, perquè sap que té les de perdre, malgrat que l?hort és ple d?arbres blancs, de taronges albines, empastifades de ciment, de restes d?algeps, de productes que no tenen res a veure amb l?agricultura. Han provat de comprar-li la hisenda, de tapar-li la queixa, però ell no es ven el territori, amb setanta anys i tots els esforços fóra com vendre?s la vida. Malgrat que els arbres són bruts, i el terra no és sinó la conseqüència de l?abús i la impunitat d?empresaris fraudulents, de polítics corruptes, de l?estil dels nous rics que a tot arreu campen i coneixem. Ell no ven, i cada dia que va a mirar-se el tros, amb setanta llargs, per si encara el podria salvar d?una mort segura.

Torne amb el xiquet de l?escola. Som, com ja va sent costum que es farà hàbit i pena i identitat, en una cua quilomètrica per entrar-hi al poble. De fet ja no som poble, per molt que ho lamentem, així que a la cosa que us volia contar: el meu xic llegeix un cartell d?una botiga: pare, ací diu ?espai lliure?. Sí, li responc. Però, és lliure de veritat?, em demana. Què vols dir? Gairebé que m?enfade, caram, que em subleve, que em rebel·le, tant de temps com fa que no sentia aquella intencionalitat a la paraula lliure, afegida a espai, indret, territori, ja somie, quina força. Què voldrà dir un xic de nou anys, amb aqueixa insinuació gairebé de principis del vint, republicana, també esperit dels seixanta i setanta, i ara tan passada de moda, gairebé friqui. Què vols dir?, li torne a demanar per trencar els dubtes i l?existencialisme sartrià d?un final de trajecte que sembla un final de vida: ?Que si és lliure, per exemple, per anar-hi a jugar al que vulgues.
Deixe uns segons de silenci, i llavors responc: ?Trobe que no, fill, que això mateix és el nom comercial d?una botiga. I res més, gairebé res més.
A casa, repassant vilaweb i els blocs, davant l?allau mediàtic de la fiscalia, la monarquia, l?audiència, l?església i la inquisió, em reafirme, Això d?espai lliure solament que pot ser una botiga, una vulgaritat comercial. I filant prim, encara com els han deixat posar el rètol, tan tocacollons.
‘Això és espana, que com més te l?espolses, més se t?arrapa’, que canta Al tall.

Jugàvem a parat i desparat abans i després que asfaltaren els carrers, als quatre cantons quan la llum era tènue i les bombetes d?una potència que a penes es distingia si eren enceses. Fins i tot després, en canviar-les per fanals de més força, continuàrem jugant fins ben entrada la nit, perquè el carrer era l’ample món més extraordinari i fantàstic que coneixíem. Només l’arribada dels cotxes va desbaratar-nos la infantesa, als pobles. Perquè l’autoritat va prohibir qualsevol joc popular. Malgrat que, aleshores, en passava un de tant en tant, jugar i córrer pel carrer ja era un delicte que, si et pispaven, representava multa municipal. Oh, la multa municipal. Les prohibicions van arribar tan lluny com la bestiesa dels alcaldes de torn: prohibit jugar a pilota, prohibit córrer sense control amunt i avall, prohibit de jugar al calvari, prohibit de jugar a escampilla? No obstant, continuàvem jugant al carrer cada dia. Com podíem rendir-se, davant l’aparició dels cotxes i la idiotesa de l’autoritat municipal? Solament una cosa aturava el joc amb una autoritat que no necessitava crits ni aplicava multes, que ens feia amagar ràpidament a les nostres cases. Però de seguida retornàvem amb la lletera a les mans: lenta i cerimoniosa, d?una hora lluny havíem clissat el carro de la Merescala, que portava l’orxata i la llet merengada per berenar. El carro l?arrossegava una burra menuda, de clapes blanques i grises, molt vella. A meitat de pujada, escoltàvem el cornetí que bufava la germana gran de les Merescales; llarg i profund, el so s?escampava pel carrer, colpint-nos el deler de l?orxata i la remor de l?estiu.
?Para, orxatera, que volem berenar!
?Un got, mig litre o tres quarts?, què voleu, xiquets? Demaneu-ho a les Merescales.
Les dues germanes, recolçades a la barana del carro, obrien les gelateres i ens omplien de goig la infantesa; aquell temps que l?ordre municipal volia fer desaparèixer precipitadament. Després que berenàvem, tornàvem al deliri dels jocs, a l?aventura de ser infants, d?un temps que anava fonent-se, canviant tan acceleradament que apenes si podíem assabentar-nos què passava. L?estiu al carrer, ai, tenia una altra saviesa que no és als llibres, que malauradament ja no podem ensenyar, sinó a través de dèries i de records.

Allà a Amèrica del nord han pagat de valent per no escampar la vergonya dels abusos comesos per capellans i bisbes sobre infants i adolescents, menors sempre. Aquest pagament milionari tira terra sobre l?assumpte i atura la investigació. Exculpa. Ai, el perdó de l?església sobre els seus. Allà a Amèrica del sud, hi ha croada contra els bisbes de la dictadura argentina, que com en tants països del món, sempre han estat del costat del terror, a la percaça d?innocents, de l?esquerra gairebé sempre, dels indefensos d?aquelles terres. Ací, en canvi, els Roucos&company, hereus de dictadures i pitjors exemples, bel·ligerants adés i ara, de flaire militar ?sotanes i uniformes s?assemblen per germanes?, sempre se n?han salvat de qualsevol investigació, per més que és sabut i comprovat com l?església es va acarnissar sobre innocents, durant la dictadura. Fins i tot, els abusos sobre infants i joves, que se n?han produït arreu, no s?han esbombat de cap manera. Ni tan sols no s?ha pagat res de res, per escampar la mateixa terra i provocar l?oblit, el silenci, i si dius res més acabaràs pagant-ho doblement. Per canvi, l?amo de tot plegat, papa de Roma, solament que va bonegar els creients del corrent més compromés, teòlegs de l?alliberament, i ara mateix retreu per quin caram no tornem a costums ancestrals, de quan campavem amb inquisició, foguera i tota la pesca del rastre pudent i la missa en llatí. Com si hi volen representar amb caputxa, tu. L?església sempre ha estat del costat més fosc, més poderós, el que més li ha rentat cara i cul, sens dubte. Ximples no són. El que és ací, amo inclós, són tropa de mala jeia, sens dubte. I sort que l?infern és per ells, que nosaltres no tenim salvació ni pagant-la. Que com ho passaríem de malament, fins i tot al cel, els que no som de la corda.

El vicari tenia un pal rodó i llarg, macís, que arribava a l’última fila si t’equivocaves. Sempre hi havia gent que s’equivocava, per això el vicari l’havia triat, un pal que arribés tan lluny. Algú va dir que era el pal de la doctrina, l’estri del vicari, que tenia gana i ens preparava perquè mai més no s’equivocàrem. Però nosaltres no en féiem cas, i preferíem equivocar-nos. Tothora l’erràvem i rebíem, «caram com rebíem» d’aquell rabasut, llarg de sotona i de geni curt, sempre malcarat. Un dimecres que assajàvem l’entrada de pecadors, amb set anys érem pecadors incorregibles, carn d?infern, vam tenir un ensortit terrible, en veure la cara del vicari, tan enfurida.
?Qui m’ha trencat el pal? Qui ha gosat tocar-lo, desgraciats?
Ningú no respirava, per por a topar-li els ulls a l’ajudant de rector. Ni sospitàvem qui havia gosat agredir l’estri. Teníem tanta por que fins i tot ens vam oblidar de celebrar-la, la mort del pal. Però tant se valia. L’endemà a l’assaig ?la vespra ens enviaren a casa, de càstig? hi havia un de més llarg i més gros que l’anterior. El pal de la doctrina tornava a regnar victoriós, entre pecadors infames.

Potser que l?església no ha perdut mai aquest pal de la por, i l?amenaça sempre roman. Ara mateix ells fan objecció de consciència, o amenacen guerra, o van de manifestació si els comptes, o les lleis, o els favors no els convenen suficient. I això que l?estat paga, que paguem tots, la seua vida de rics, de vividors en la immensa majoria, de faltadors de respecte, de patrocinadors de l?insult i l?amenaça colpista. Nosaltres els paguem el beure, a rectors, frares, bisbes i arquebisbes. Però ells poden fer objecció, que és obstentació de l?amenaça. Resum: tret d?excepcions i perdonavides, els governants de l?església (quina coincidència amb una altra tropa de governants), són provocadors de mena, de la pròpia democràcia si els cal. Sort que l?infern és fet per ells, que cremaran al perol de Pepe Botero, que els altres ?ateus, pecadors i agnòstics? serem pols finalment, a excepció de les mostres que els futurs Carbonells vulguen estudiar.