Ulisses20

La retòrica, el vestit, el saló ple a vessar, Salvador Cardús que porta
americana i corbata davant d’un auditori més aviat de cotó i camisa per
fora, despassada, un sociòleg que anit era davant la Mònica T.
presentant l?estudi sobre l?ús dels mitjans que fa el jovent als
Països Catalans, aquest matí era a Alacant i fa uns minuts, potser que
encara hi siga, és a València ciutat. El sociòleg Cardús, sobri,
auster, que és actualitat, per implicació, per treball, perquè exerceix
de docent, per allò que escriu als articles i als llibres, a la ràdio,
al bloc. D?ençà del Desconcert de l?educació,
fa gairebé deu anys, que s?ha consolidat com un teòric de l?escola,
sense voler-ho potser. Almenys s?ha convertit en punt de controvèrsia,
en motiu de debat. Però el discurs atrapa, sedueix, perquè et contagia
sobrietat, coherència, per com va despullant alguns mites sobre els
quals, en un altre moment, bastíem l?escola moderna, democràtica,
protagonista de la Renovació pedagògica. Al Club diari Levante hem
passat gairebé tres hores de goig, en un espai agradós, d?un diari que
a València és falca contra la llengua, per raons comercials,
polítiques, filosòfiques fins i tot. Ens aplegava, a més del
conferenciant, aquesta presentació oficiosa de la Fundació La Masia,
escola cooperativa valenciana pionera i compromesa de l?ensenyament en
valencià. Quaranta anys de mestres són molts anys, d?herois, de
treball, de coratge, d?obrir cada dia perquè els xiquets visquen
l?escola com a pròpia. Per això la sala era plena, i la gent ?mestres,
pares i amics?, han respost com mereixen els organitzadors. Tot plegat,
i malgrat l?hora i la distància des del poble, mereixia. I prou,
aquesta nit només que celebre els entrants. Demà també obrim.

Anit el 33 va emetre un documental sobre l?Orquestra Roja (Die Rote Kapelle), un grup de resistència al nazisme al cor mateix de Berlín. El relat de la història i dels seus protagonistes és corprenedor, tant com el càstig que els van infringir en ser denunciats pels col·laboracionistes: la meitat van ser penjats, els homes, o guillotinades, les dones. Però després, en perdre la guerra, els qui se’n van salvar, incloent-hi les famílies, també van ser castigats, i en molts casos torturats pels mateixos democràtes, els aliats de totes bandes, que els acusaven de fer espionatge a favor dels russos. Un documental d?impacte, si més no.
Tanmateix, em va colpir com els mateixos nazis, sobretot comandaments intermitjos, van jugar al gat i a la rata i s?hi van instal·lar ben còmodament a dins el nou sistema alemany, i com, aliats i alemanys, els van saber absorvir, malgrat que ells mai no van canviar d?ideologia. En tot cas, les maneres si voleu. A partir d?aquest rocambolesc afer de saber adaptar-se a la nova circumstància ?mudar la pell i la disfressa?, autèntics assassins i torturadors van passar a ser responsables d?empresa, del funcionariat i fins i tot van arribar a tenir responsabilitat governamental. I tot això ve a tomb perquè ací mateix, amb el franquisme, va passar si fa no fa el mateix. És veritat que exemples de camalions n?hi ha arreu, però en aquesta democràcia ?Olé? quanta gent no va continuar gaudint de poder, de riqueses, de responsabilitat, com uns pocavergonyes, fins i tot amb el consentiment aliat, internacional i de casa?
Els règims totalitaris o pseudodemòcrates (n’hi ha que se’n salven?) tenen aquesta xacra: hi ha gent, gernacions completes d?aprofitats que han sabut vestir el sant segons la processó que tocava. I han exercit de tocacollons dels desgraciats de sempre. Potser per això les paraules de l?Oreja que avui mateix fan apologia de la dictadura franquista, com l?ha feta l?Aznar, o el Rajoy, però també la perdonen el ZP i companyia, queden impunement dites, perdonades. Sense que passe no res.
Però això, toqueu de paraula o de mistera la solemne monarquia, la seua bandera, o el seu oligàrquic parrús gegantí, a veure quant dura el silenci de la fiscalia.

Tinc uns amics que han agafat un gat, un gat jove, cadell encara. Avui el gat els ha mossegat i arrapat de calent. En parlàvem perquè la ferida encara durava i el dolor, deu hores després, era físic però també moral, perquè ara els amics se n?havien de desfer d?un gat que no vol moixanes, ni fer el paper de gat domèstic convencional que altres saben fer millor (en realitat hauria de dir que sabem fer millor).

Per això que hem acabat parlant de Diògenes i de la vida cínica, que és la vida de gos, que no vol convencions, ni formes, ni maneres; al contrari, Diògenes se?n riu de passar vergonya, de tenir pudor, de viure les convencions que han anat acorralant la llibertat de l?home a favor de protocols, de normes, de lleis que van configurant un comportament mínim.

D?aquesta escola, el govern valencià del senyor Camps i el portaveu Rambla en saben l?ou: l?escola cínica, malaltissa, patològica. Ves que hi ha feina a fer en aquest país, feina peremptòria, urgent, de necessitat. Feina inexcusable. Doncs, au, aquests homes prefereixen mantenir-se en els seus bunquers mentals i continuen denunciant Acció, alhora que pretenen atemptar contra la llibertat, en voler tancar els mitjans de comunicació no afins. No baixen del carro, cap dels dos, malgrat el desastre d?aiguats, el caos, la mort dels veïns, la prova de com arriben a ser d?incompetents, els polítics i el govern dels valencians, que cinquanta anys després tornem a ensopegar a la mateixa pedra, a morir del mateix mal: de ploure ens morim, per exemple. Però ells com si res, cinquanta anys més que continués repetint-se el fet: el 2057, segons aquests alumnes avançats de l?escola cínica, el desastre i el caos pot esdevenir a qualsevol població valenciana, que el que són Camps i Rambla, Rambla i Camps, no en tindran cap responsabilitat, ni projectaran solucions, ni adobaran canvis. Ni ara, ni abans, ni després. Són alumnes sobrats, que prefereixen morir matant que no aprendre de la vida, de la senzilla lliçó de la vida.
I que el gat continue arrapant-nos, si vol, que l’animal no ha de comprendre tot el mal que ens provoca.

Vespra de dissabte: quedem amb els amics, amb l?excusa que els xiquets, després d?una setmana més aviat curta i un cap de setmana amenaçador, han de retrobar l?oci infantil: juguen a la PSP, en la seua immensa majoria, a partits de la lliga espanyola. Nosaltres no celebrem res, això de la festa espanyola, al contrari, ens fem un tip de riure, sobretot per aquelles cares de la gent que diu tenir la patent de la pàtria: veure els rostres dels polítics és aclaridor, evidencia la realitat que diuen defensar: els ulls no els perdonen què voldrien: el retorn a la vida fosca, apolillada, dels cucs a l?arròs, amb tot de palometes voleiant per damunt la dacsa i ells, Rajoy, Camps i la banda del e2000, assenyalant qui ha de viure i qui ha de tenir els dies comptats.
A la conversa també apareix una banda de protofeixistes que volien manifestar-se a Euskadi, en un polígon; però sobretot parlem dels aiguats al país, al sud del país. Cinquanta anys després d?aixo de València, hi ha pobles que han patit una desmesura considerable, bèstia, la qual cosa demostra com està de preparat el corral per atendre primeres necessitats.
Tenim un país de pandereta, senyor Camps, senyora Rita, un país de riota, ridícul, infraeuropeu. Però vostés només pensen a menjar gamba i a adobar concursos i premis amb els responsables d?un puticlub internacional. La història ja posarà a cadascú la làpida i la caseta de granit o de marbre, senyores.
Torne a les becàries, que no periodistes, de Canal 9. Pobres, elles que havien de ficar-se amb l?aigua al coll per retransmetre la notícia amb l?impacte que l?esdeveniment mereixia, perquè des de la seu central els demanaven realisme, verosimilitud en diuen, que el periodisme ha de viure?s amb passió. Llavors, amb l?impermeable i la katiuska amollen les xiques a la dula, enmig de l?aiguat, que no era manco avui: la fonètica no era bona, ni fluïda, pobres, com avui la mateixa Empar Marco, ai, volent descriure què passava al sud. Hi ha dies que no són el dia que voldríem. Pel que sembla, les candidates de Canal 9 havien de ficar-se d?aigua fins al coll: ? Demostreu què sou valencianes, collons, que no teniu la sang d?orxata? els havien de dir des de Burjassot, que és on hi ha la seu. I elles, pobres, que deien: ?però és que l?aigua ja ens arriba al parrús, que no podem anar-hi més avall sense córrer perill. Fins a la nou, fins més amunt de la gargamella si cal, els havien de respondre?
Avui hem patit per elles, càndides com són, les becàries. No vull pensar que passarà quan la notícia siga un foc, o un incendi: potser que les obliguen a cremar-se com els bonzos, o les obliguen a fer de retrat del borbó, per explicar com de dura és la vida valenciana, quan es vol arribar a dalt la notícia.
Tot menys explicar que si hi ha desori pels aiguats, una gran part de la responsabilitat és culpa de la projecció urbanística dels darrers vint anys, que ha anat tancant el pas natural de l?aigua, amb el permís d?enginyers i arquitectes que, fa molts anys, ixen dels nostres politècnics amb la lliçó sabuda: som un país, un regne, una comunitat sencera de becaris, que el cotó i la realitat valenciana no enganya ningú.

Trona. Els llamps trenquen contra els vidres del balcó i del celobert, i el so s?esgola entre embans i parets, rompen del cel que és ben cobert, almenys a Bétera, aquesta nit que Xavi, el Miquel i la banda dels Obrint havien d?omplir de goig l?Albereda, de música que convida al Paradís. Em dol la pluja d?avui, malgrat que m?agrada en deliri, escoltar els trons al recer de la nit, fins ben tard. Al desllunat hi ha el soroll esplèndid, el trencar de l?aigua contra el terra, contra un aparador on guardem les graneres i altres estris. M?agrada aquest siroll de l?aigua, i ja fa tres setmanes que passa, que dijous especialment hi ha xafarranxo, de valent, i els camps agraeixen el miracle després d?un estiu tan sec a València. Fa tres setmanes que la gent del camp te els regs aturats, com qui diu els programadors en Of. I és per això també que estic ben content d?aquest ploure racional, que sembla civilitzat justament ara que fa cinquanta anys de la riuada a la ciutat, seixanta de la riuada a la nostra comarca, que a Bétera també van haver morts i un desastre que va trigar a reparar-se, que ningú no va venir a ajudar la gent. Em dol la pluja perquè volia escoltar les veus del poble, els psyko 46117 i també la veu de la comarca a tall de hip hop, Rapsodes en diuen, i sobretot perquè el deliri dels Obint Pas al poble em feia un goig de no dormir, que volia fruir-los a la vora de casa. Justament dimarts en vam parlar del concert, a València: els xiquets van anar a saludar el Xavi, ell els va agrair la salutació efusivament i va venir a trobar-nos. Li vam demanar que es cuidés la veu, que venia al poble i volíem que n?estigués pletòric. Llavors ens ho va dir: tem que plourà, vaig seguint la TV3 (encara la podem veure) i anuncia pluges intenses. Finalment han ajornat el concert.
Plou, intensament. És mitjanit i els trons fan tremolar els vidres del balcó i del celobert. Però avui també dormirem de goig, perquè ells mateix, els Obrint Pas, ja ho adoben per venir en un altre moment, segons que expliquen al bloc. Tenim les veus més importants, la música que marca una diferència important, tenim el goig de seguir-los. Hi haurà més nits per poder-los acollir com mereixen. Continua plovent que és una festa. I trona. Però avui em dol.

Quan l?atemptat prové de la dreta, i de l?extrema dreta, no hi ha resposta oficial. Tampoc no hi ha concentració a l?escaleta de l?ajuntament de torn, ni aturada de quinze minuts, ni silencis, ni discurset. Al contrari, hi ha sarau, xerinol·la, moros, i bous, que els polítics han de pensar que això de l?artefacte casolà no és prou greu, ni els ha de torbar l’esmorzar. No responen. De fet, pocs mitjans se?n fan ressó de tot plegat. La dreta i l?extrema dreta apallissen, insulten, provoquen, o posen artefactes explosius, i la resposta és la impunitat. Cada colp amb major consentiment del Camps i el seu govern popular, que encara no n?han dita cap, respecte a les agressions contra persones, contra casals o centres cívics. El Psoe tampoc no ha tingut un paper especial, no us penseu, que també ha consentit una certa tramoia, des del joc parlamentari de silencis i de complicitats: quan toca menjar de l?olla grossa, tant se val el paper del govern com de l?oposició.
Com expliquen aquest dies alguns blocs, els atemptats a Fuster i a Guarner, els assassinats de Guillem Agulló i Miquel Grau, l’assalt a llibreries o teatres, no han sigut prou violència com per prendre mesures, pedagògiques si més no. València ha deixat créixer una violència que es passeja de bracet amb el vist-i-plau d?aquells que l?han atiada a consciència, des dels mitjans i des de la responsabilitat del govern mateix.
Dels jutges i de la fiscalia ja no n?esperem gaire res. Ja sabem què consenten i com interpreten les lleis que es fan a mesura i a favor d?un corrent uniforme, i pobre qui no hi combregue.
Malgrat les amenaces constants, n?hi ha partits i grups sobradament coneguts, que tenen prohibit de ser prohibits. Aqueixa també és la València real, fallera, dissortada, exemple de la manca de maneres, hereva d?un estat que no debades ha sigut a la cua dels drets humans, modèlic pel que fa a privació de les llibertats, borbó d’arrel, i que se li veu d?una hora lluny, la poca formació que arrossega segles enllà. I ençà.

València i Frankfurt. La llibertat cantada, llegida, projectada al vent, contra la ciutat purgatori, esguitada de falses ciutats que amanyaguen el frau, el clivell, el sotrac de l?urbs principal, València. Allà a Europa, lluny, durant uns dies som una finestra al món, els valencians també, oberts, d?aire net, contra la ciutat penitència, València, de bous i futbol, de falles, de veïns que entren a magatzems a firar contracultura, malgrat que avui també hi ha una València que clama, amb cinc mil, sis potser, que de set mil no passem, mentre a Alemanya aquest aparador obert al món mostra que som un país divers, ric, però escampat en diversos estats, al remat sense força, gairebé acomplexat la major part del dia. Però avui semblem normals, ves, exquisits per aquesta presentació de veus, de músiques, de textos magistrals, de rigor, valencians, andorrans, catalans, mallorquins, algueresos, ens representem en una cultura seriosa, digna, professional com la primera, malgrat que no n?hi ha cap de primera. Avui som el país sencer que sap fer anar la ironia, som un poble culte, agraït per aquell discurs del murri Monzó, espléndid, de mestre. Frankfurt i València, avui cara i creu, cel i infern, blanc i negre, corb i fus, net i brut, amb aqueixa força cultural que després no es tradueix en res més, en gairebé res més, en res de res. Veieu com puja ara la vella Muixeranga, quina emoció de dolçaines, que clamen a Alemanya com a València se?n riuen els homes de la cultura, tants esforços que ens ha costat conservar el llum, un ciri viu, a favor de drets i llibertats compartides, ara més que mai vigilades, ofegades per polítics que fan del seu ofici profit personal i destral contra la vida de valencians, que viuen de la confusió, de la brutícia, que del foc destraler omplin carrers i places a València, mentre es pensen herois, déus de diner fàcil, aprofitats. Sort encara d?aquest respir a Frankfurt, a través del 33, i que el món en prenga testimoni de com patim València. Que Barcelona obri els ulls.

Tenir un país, quina vida quina vida,
Tenir un país així, no ens podem pas avorrir.
ha acabat Miquel Gil.

Demà, que és avui i cada dia que ens llevem, ens manifestem a València a favor de la ciutat i el país. Per dir que encara tenim molt de camí a fer i ganes de córrer, malgrat els continus entrebancs d?un poble que ha perdut orgull; i oli. De matí, hi haurà els cerimonials de la coentor: la recepció i el lliurament de premis de la Generalitat valenciana, que enguany, ai las!, honoren el rei d?espanya, màxim representant de la repressió contra els valencians (això que tenim al govern valencià són els col·laboracionistes de Vichy, per dir-ho suau, que tres-cents anys després d?Almansa, no es podria triar millor enemic), cap d?aquella casa que va assassinar, violar, segrestar, torturar i cremar milers de valencians al llarg del país, solament perquè volien continuar sent valencians. Camps i el seu govern, elegits per majoria gràcies en part a molts altres valencians col·laboracionistes, ungeixen la ferida on més mal fa: de retop, tancaran les emissions de TV3 i del 33, i la resta de canals que no siguen exclusivament espanyols. De matí, Memòries de la coentor, també es farà aquella processó de la bandera que no pot vinclar-se, de tan ufanosa, i hi haurà crits i plors, que tot plegat és un nuc al rabo i si vols tramús compra?t la mesura. A poc que hi grates tanta fal·lera, de forment no en queda cap gra.
A la resta dels pobles, aquesta nit han anat succeint-se diversos actes de rutinària celebració, passacarrers, castells, focs, danses, revetlles? Amb tot, la Comissió 9 d?octubre, on hi ha Escola valenciana, Acció cultural, la Universitat, sindicats i altres associacions d?un cert prestigi i tarannà democràtic, denunciarà demà, a partir de les sis de la vesprada pels carrers de València, què passa veritablement.
En trie una, de raó suficient per a manifestar-nos contra el percal botifler, contra la processó i contra els premis del pp: enguany solament el 25% dels xiquets valencians poden aprendre en valencià, gràcies a la política educativa del govern de Francesc Camps. Vet ací la intencionalitat del pp i perquè demà ells, col·laboracionistes de mena, s?agenollaran davant el rei borbó, representant màxim de la desaparició dels Furs, del Dret valencià, de la llibertat dels qui, ara mateix, creguem que cal continuar treballant. Vet ací la victòria del Borbó i de Camps, que és el pp i tota la llet merengada: que el 75% dels xiquets d?aquest país no poden aprendre amb la llengua dels valencians.
I per això el rei, compte amb els mistos i els encenedors, vindrà a pel diplometa.

Fa un parell d?anys que Ramon Cardo, músic extraordinari, és el màxim responsable de la programació cultural a Bétera; si no de tota, almenys de la part més important. Fa un parell d?anys que ho fa, encertadament i de manera eficaç, per la qualitat del contingut dels programes i per l?assistència de públic als actes presentats. Al llarg de l?any i durant l?estiu amb escreix, gaudim d?un programa local com mai no havíem somiat, ni amb els governs de dretes ni d?esquerres. Ja veurem quanta corda queda i com serà de llarga aquesta processó de normalitat, que ens temem que tanta serenor no siga fruit d?una conxorxa majúscula.
Per això que aquesta aposta de la dreta per continuar amb Ramon al capdavant de l?edifici cultural del poble és, com a poc, d?agrair significadament: dijous 11, obri el programa de tardor Obrint Pas, per presentar Benvingust al Paradís, dins un concert commemoratiu del 9 d?octubre en companyia de dos grups que els faran de pròleg. L’actuació d’Obrint Pas és, per se, una decisió valenta després d?un estiu de calderes i de remordiment. I això és l’inici, que el trimestre s?acompanya amb Sol Picó, Pep Ricart, Sumyae, PTV, Bambalina, Companyia l?Hongaresa, concerts a dojo, exposicions i projeccions de cinema adreçat a públic infantil i adult.
Quan les coses es fan mínimament, és de parits ser-ne completament agraïts, al responsable cultural i a la regidoria que en dóna suport. Que la naturalitat s?ensenyorege d?una de les parcel·les de la vida del poble fa més agradós el passar tardorenc, sens dubte.

Sancionen FECSA i Endesa i REE, que és xarxa elèctrica d?espanya. Els sancionen, que vol dir que els multen econòmicament, que no hi haurà presó, però els faran pagar a tocatoni una miler de milions, per exemple, en moneda europea.
Per això mateix, ja podem començar a gratar-nos la butxaca, perquè qui pagarà serem nosaltres. Els usuaris d?Endesa, de FECSA i de REE, que és la xarxa elèctrica d?espanya. Perquè no seran els executius majors, els presidents, ni els menors, els altres grans càrrecs que seuen als Consells d’Administració i juguen a ser amos del món (juguen a l’escalèxtric, al monopoli, a la puta i a la ramoneta), mentre mengen a compte dels contribuents i de la nostra factureta. No, dels seus sous no eixirà la sanció. I tampoc no minvaran els guanys tan considerables, de pocavergonyes, que es reparteixen del benefici que els paguem tots i cadascun dels usuaris de tan magnes empreses. Això és segur, del que ells s’embutxaquen no pagaran res. Ves que tornaran, aquells menjafigues: la riota i la burla de nou, i nosaltres ja podem començar a tremolar de la pujada que faran, perquè aquella colla de corbs encara es repartiran per a ells i les seus famílies una part del pastís de la multa. Perquè serà això la sanció final: el fracàs de polítics, d’inspectors, de presidents de l’elèctrica, d’executius, d?empreses tan honorables, es converteix en una multa econòmica als usuaris, als desgraciats d?usuaris d?empreses de cartró i paper que tenen alts directius i no sé quantes martingales més per fer veure com són de professionals. Som el país de xauxa, i de pin-i-pon. Riem de ridícul i d?incompetència. Riem, perquè ja comencem a separar, les ovelles obedients, la part que ens correspon de la sanció. Ja ho veig al rebudet: a sota de moratòria nuclear hi haurà una altra moratòria, aquesta per irresponsabilitat d’ells (ics euros més iva) i toca?t la figa, ves. Sort que ja es veu que espanya fa aigües, que és un postís, un país de pandereta que no pot amagar res més sota l’estora. Per això mateix ens fan tanta gràcia les sancions i les multes. Qui són ells, cagadubtes d’irresponsabilitat major, per determinar de sancionar-nos cada dia que passa de la nostra vida.

I si ara, després que han tancat aquets bascos rebels, vénen a per nosaltres, mentre dormim? Si ens estem confiats, com si no passés res, que segons ells res no ha alterat el ritme d?una vida diària de sobresalt, d?espasme, que tancar vint o trenta persones de colp, a Espanya els sembla el més natural del món postfranquista, postconstitucional, i solament perquè es reunien a xerrar, a projectar, a planificar debat polític? A Europa potser que siga una cosa d?alarma, però pel Garçon i la resta d?Espanya, pp i psoe inclós, això ha de ser com obrir el forn i començar a vendre pa, tu, que qualsevol dia torna la pena de mort i ací no passa absolutament res. D?on poden arribar els del Tribunal d?Espanya i els jutges de fama, pel que fa a la burrera i a provocar-la grossa no hi ha límit. Com que són de la llei que ells dibuixen i apliquen.
No, no. Nosaltres podem anar-nos-en a dormir tranquils. Amb nosaltres no va aquest estil a l?Alba, que cantava l?Aute. Aquells és que són bascos, que és com dir que són il·legals i no poden ni quedar a sopar. I si queden a sopar, mal fet, tu, per això els han tancat. Aquells no han de quedar ni per encunyar la loteria de Nadal. Ara, que no sé si ells fan loteria per ajudar els presos, com que la loteria és espanyola, potser que per això no queden, com que a la marxa del Rei mono dels jutges, no quedaran bascos lliures?, ni loteria ni bingo, no podran fer. Perquè quan el ZZ i el PP diguen que l?Ibarretxe també és il·legal, ja els tancaran tots i en pau, llavor sí que hi haurà pau total, pau eterna i infinita. Sí, però nosaltres som valencians, vull dir que no tenim partits il·legals, i sí que podem quedar a sopar sense patir si el Garçon i el Marlaska enviaran la tropa a tancar-nos. I la loteria, bons som els valencians, talonaris a manta, tu. Nosaltres els valencians no hem de patir. Doncs, llavors, per què han prohibit els autors valencians o els cantants valencians a la televisió?, o per què prohibeixen ara una televisió catalana, si aquesta, pel que fa a respectar la pluralitat en va sobrada?, i per què no reben l?escola valenciana en audiència, i en canvi el mateix president apadrina clubs de futbol anglesos?, i per què prohibeixen que InfoTV tinga una freqüència digital, i per què envien a les escoles diaris gratuïts com el Mundo o la Razon o l’ABC, i no n?envien cap de valencià? I per què multen amb milers d’euros associacions culturals? I toleren ràdios colpistes com la COPE?
Ho dieu de veritat, que estem segurs? Tan tranquils que podem anar a dormir, sense més? Voleu dir que pel fet de pensar diferent, de dir-ne una de diferent a la seua, no tornaran a enviar-nos el requeté, la guàrdia civil, els militars, l?opus, els vicaris, i ens faran aprendre d?obligat anglés, per recitar de memòria una assignatura de convivència i ètica i moral ciutadana? Ahir a la TV del Mundo d?ells ja demanaven que tancaren més gent, que prohibiren autonomies, i de retop, que prohibiren més coses. Voleu dir que no vindrà un temps més fosc, i això farà passar per l?adreçador més de quatre blocaires descarats que la diuen llarga i no s?estan de pelar la caverna i el simulador demòcrata que s?ha instal·lat a Espanya del franquisme ença? Ara, a certes hores de la nit m?agafa pel barroc i la son no em deixa filar res pel dret. Fins demà.

Als espanyols fa dies que se?ls fa tramús la llengua, com als teuladins, de tant que xarren. Desfici, el seu desfici etern. Com que tenen tots els mitjans per expressar-se, no com d’altres que ens els hem de pagar i defensar a ultrança. I en aquest alenar rabiüt, no suporten que res ni ningú pose en dubte el cadafal de pàtria que s?esmicola amb el pas dels anys, que solament s?aguanta per l?església, els militars, les casernes, els mitjans, el Corte Inglés, el futbol, els bous, la fira d?abril, els jutges, l?Audiència, i tres o quatre centenars de penyes més, que malgrat tant de ciri i no poca processó, encara els fa tanta por si algú els diu com són de ridículs, amb tota aqueixa parafernàlia botiflera, que de la insinuació ja trauen a relluir el sidol i el tuf més resclosit. A poc que els grates, a dreta i a esquerra, els ix l?amenaça nacionalcatòlica, o franquista a seques. I ves que entre les fogueres borbòniques, el recapte del Prat de Barcelona, la solsida de l?Ibarretxe i les fallides urbanes tipus Llanera (tremolem els valencians de com estan d?estacades Bancaixa i la CAM), la cridòria toca a requeté: Zaplana reclama el retorn literari del 23F [això, segons la llei de partits no és una crida al terrorisme militar que hauria de ser penat pel tribunal de l?Ordre Públic], i el fiscal contra els joves, i Rambla contra Eliseu Climent i els repetidors, i el ZP contra l?expressió popular d?un poble (quin caram de vergonya no vol fer-nos passar: què vol dir que ell es negarà que Euskadi s?expresse? Si això atempta directament contra l?expressió lliure de les persones, i vosté és gairebé socialista, o socialdemòcrata, o demo a seques, que ja veiem que de tradició lliure i verament democràtica en tenim ben poca, ZZ.
Com que fa dies que el corral va tan divertit, ja en portem gairebé una setmana, patim per aquells que no han de tenir suficient temps per pixar a dins la tassa.

No és un ball, i no és un joc, sinó l’amenaça ferma d’una imminent acció de censura, d’inquisició al tercer mil·lenni. I aquesta vegada faran ús del poder que els atorga la irracionalitat, la por, l’excés mateix. Rambla és l?espasa que apunta invencible l?enemic català, al cor mateix i, nyas, perquè no es rendeix li talla el coll en redó, que li fa redolar el cap avall pel llit del riu acultural d?aquest cruent atac de ràbia. Llit de mort, dit també rambla, torrent sec, gairebé sempre erm, cobert de pedres, de còdols, d?escassetat de verds, de cultura, que de tan escàs horitzó que és la terra dels valencians, sembla orfa, planura i rambla.
L?home Rambla amenaça de tallar-nos en sec, talla per on és més sa, el metge postís, el fals home de ciència, talla el canal que uneix el nord i el sud a través de la imatge, imitant la Inquisició: matem l?heretge, crida Rambla, com van occir Galileu, o Sert, o van cremar tants d?altres. I això que al mateix DCVB, diccionari català-valencià-balear, que Rambla i els seus executors tard o prompte voldran prohibir a València, o cremar en plaça pública, per furgar en ferida i porgar els pecadors, és clarivident: com el mateix Rambla, l?home físic, camí o carrer destinat a passeig, d?idiotes, de convençuts que no ens volen bé, i per això atieu l?espasa d’ignorants contra el dimoni universal, que ací a València és allò que put a català, a universitat, a escola valenciana, a infoTV, a diaris en valencià, i a tutti quanti siga fora la llei còmplice, executora de l?església de l?Opus. Malgrat que Tres-serres, o els cavallers del Grial, o l?ONU li allargués la mà, ell, Rambla pròpia, assegura que una cosa no té res a veure amb l’altra, que segons li mana i encomana el president, déu omnipotent, això d?Acció i els repetidors independents és una vergonya en aquest país i s?ha acabat: i si voleu avingudes ja tenim rambla, seca, orca, però camí damunt el llit mort al cap i a la fi.
I encara finalment, Rambla, si tens el coltell preparat, bàrbar del sud, esfinx, tu que menes un firal de bèsties, el conjunt de bísties del mateix amo, menades per una sola persona a la fira, a la mort del poble, al degollador, escorxador sublim, desagnant final, afanyat, acabat l’arròs ràpidament: pitjors confrares i assassins han penat després la desvergonya de la Inquisició. Quina sort que la toponímia valenciana en vaja plena de rambles: Rambla de la Viuda, Rambla Carbonera, Rambla Seca i Rambla. Quina pena, deus pensar, que l’herència et siga àrab, mora, quin final tan pesat per dur al llom etern, Rambla. Quina sípia d?home, altrament rambla.

Assegura Rita que València deixarà enrere ciutats d?anomenada i de principals: Montecarlo, París, Londres, i encara NewYork o Berlín quedaran tan eclipsades que la nit serà total sobre la resta del món. Tothom voldrà fins i tot torcar-nos la pols que deixarem: no culturalment ni científica, no us espanteu, que nosaltres no ens perdem en ximpleries. Nosaltres volem ser l?aparador universal; vaja, que solament caldrà escriure a l?entrada de la ciutat ?benvinguts al prodigi?, i llavors els visitants veuran, allà on abans hi havia València, un Corte Inglés gegant, obert de cames les vint-i-quatre hores, perquè la gent se?n servesca a plaer, delícies i delicats a raig. Si voleu vela, vela tindreu, i si voleu cotxes, cotxes, falles i festes perennes? Made in Rita, huracà Rita, ha decidit de convertir els valencians, a tots sense excepció, incloent-hi ximples, descreguts, ateus i agnòstics, en l?admiració i l?enveja del món sencer, i ací inclou els nou milions de nens que moren l?any, i el centenar que el cap de setmana moriran en accident de trànsit, i les tres dones mortes en les últimes hores de violència domèstica, i els que són davall del pont, i els que vindran demà en pateres, si no s?ofeguen amb l?intent.
Tot això a canvi de res, de no res, perquè ella és l?alcaldessa, Rita, que és com dir l?ama del papa, el pare nostre, la mare de déu de tots, i avui mateix, perquè en veieu tanta intenció voluntària i gratuïta a canvi de no-res, ja ho he dit, ara mateix a València es posarà el primer quitrà del nou circuit urbà de cotxes veloços. Que segons ella, poca broma i agafeu-vos, farà tremolar el vellocí d?or i el Sant Calze, valencià per cert.
Tot això ja ho esbomben els programes de ràdio que la volen escoltar (dues cadenes de casa i tres de dretes que ja coneixem tothom, la Ser inclosa), que tots els valencians ben parits de Castelló, de València i d?Alacant, se senten orgullosos de ser valencians més que mai, que també vol dir espanyols o toreros, pel circuit i per la vela, i per ella, naturalment.

Ves que no diem res dels milers de valencians que cada matí, cada migdia, cada vesprada, han de creuar València, la ciutat de veritat, no la de somni, segons que anem i venim de treballar i ens embussem en unes infrastructures vials del segle tercer abans de Crist: per la via romana, sembla que ara transitem els valencians que van a Llíria, al Nord, al Sud, pel llit nou del riu, per travessar la perifèria urbana d?una ciutat il·luminada, d?il·limitades mesures segons l?alcaldessa, il·limitada ella. Potser per això el temps no compta, ni l?espai, quan som unes hores al volant per uns quants quilòmetres, perquè el nostre pensament és en aquell vint d?agost del circuit urbà, que ella ens empara els mals pensaments, com més eròtics més plaents.
Què voleu, pensarà ella, però no ho diu, per celestial: culpa del catalanisme!, d?Acció Cultural, de TV3, que nosaltres som fidels a la València autènticament d?espanya i els seus efluvis, i les desgràcies no són culpa del cel on vivim, remarca la sacerdotessa.
Ara mateix, arquitectes, senyoretes i meritoris del partit ja van preparant un cadafal urbà per compartir gins i sensacions de motor amb el Bernie i la colla de sangoneres dels mercedes i els ferraris, amb el primer quitrà. Quin prostíbul de ciutat, redéuma.

Bàrbars del sud. Ara representa que els valencians som bàrbars, segons la gent que ens representa políticament, que, no ho oblidem, nosaltres mateix hem triat en la seua majoria absoluta. Els valencians, davant els ulls d?Europa, ens hem convertit en bàrbars. Enemics declarats de la cultura i del coneixement. Únicament nosaltres som capaços d’atemptar directament contra una televisió pròpia, que és ser protagonista d?una acció directa contra una de les llengües principals d?Europa, la nostra. Som bàrbars per llei, per mandat d?úrnia, perquè el polític que ens governa així ho decideix. D?una altra manera no s’entén que facen aquest paper tan galdós, davant els seus i davant el món.
Els bàrbars del sud prefereixen vigilar i castigar, de multar fins a l’acarnissament un grapat de ciutadans valencians, pel fet de facilitar l?arribada d?un canal de televisió nostre a casa nostra. Vet ací el crim comés per Acció Cultural i els milers de valencians que vam ajudar a pagar els repetidors. Els bàrbars del sud, polítics i governants d?una generalitat que vol fer el ridícul, que se sent còmoda amb aquest ridícul d?atacar en el segle XXI la cultura i la llengua, no castiguen ni multen les empreses que contaminen l?Albufera, els rius valencians o els llits dels barrancs. No castiguen ni multen els abocamenst fraudulents ni la intencionalitat dels incendis foretals, quan n?hi ha responsables amb noms i cognoms. No multen els abusos urbanístics, o el lladrocini d?espais protegits a favor d?inversions de capital dubtós. Fins i tot no sancionen tants com n?hi ha imputats en casos que, aquests sí, són de got i ganivet, de tots els colors del crim. S?acarnissen sobre Acció Cultural i la gent que de retop preferim de veure aquell canal de TV perquè és, aquest sí, en la llengua comuna, que és el català. Contra els bàrbars, doncs, ens declarem enemics, per respecte a la cultura i al coneixement. Per dignitat, contra els bàrbars. Per salut.