Ulisses20

Divendres. Entre al poble pel mateix camí de sempre. Fa cent anys que té aquella amplària de dos carros, un en cada sentit. Naturalment que som tres o quatre vegades més veïns, que els carros supervivents fan teranyina on encara hi ha quadra, i sé que m?he de passar deu minuts fent cua per arribar a casa. Un panell publicitari gegantí ens agraeix la confiança dipositada en el pp. Són majoria i no han tingut gaire dificultat a convèncer UV i un d?independent per donar-los plens poders. Segons que corre, els han adobat un saquet per afartar-se?n a plaer, assessors inclosos. Què ens agraeixen? Sobretot haver-los donat el vot a canvi de res. Durant quatre anys no han fet res, ells mateix ho diuen, així que els han tornat a votar a canvi de no fer ni un brot, a canvi de no pegar colp. Però res de res. Diu algú de la família, que els han votat perquè malgrat que ho reconeixen, que no han fet res, han conformat un gran equip. Demane al familiar on és aquest equip tan bo de què parla. Sí, sí, em diu, hi ha un bon equip, repeteix, i d?ací no el trec. Repasse, ho faig a consciència per no deixar-me ni marges ni vores. Ni les engrunes. L?alcalde és el mateix, a penes si pot lligar un discurs fluïd, i no vull tirar del fil, el tarannà de la resta si fa no fa. Som vint-i-dos mil habitants, prompte és dit, i per passar, has de creuar el poble de l?un costat a l?altre, sense circumval·lació. Els parits del panell asseguren que en faran una, de desviació perquè no fem tanta cua, una de sola, no siga que morim de goig. No diuen que la circumval·lació és per als militars de l?OTAN, que nosaltres ja anirem al darrere, si podem, de la força d?assalt. Tampoc no diuen que hi ha pobles que fa anys que tenen rondes, en plural, i nosaltres nous carrers que a penes si passa un cotxet de bolquers. Però vet ací que ens haurem d?esperar quatre anys per veure-la feta, la nova carretera que evite els camions, les formigoneres, le màquines, les pales, els embussos, la pols, el soroll. Què ens agraeixen, doncs?
Potser que el cartell té un altre objectiu, que es bufar-se de déu i de sa mare, ara que han guanyat i tenen quatre anys més per no pegar brot. Que treballar és de covardes i espavilats n?hi ha a tots els pobles i els ajuntaments en van plens. Que ens albarden, tu, que som rucs però nobles, que no som matxos, ni egües, i encara menys ponis. Ara, i els altres equips que es presentaven, que no eren bons, o més bons, o millors encara? Llavors, què fa que no els han votat? No fotem, collons, i si hem de fer la cua durant quatre anys, traieu-nos el cartell d’allà, o fumeu-vos-el.

Jugàvem al carrer a parat i desparat, als quatre cantons, a capitulé. Jugàvem sense descans, cada vesprada, fins que la nit era tan negra que havíem d’entrar a casa a sopar. No volíem descansar dels jocs. Res no ens podia desbaratar aquell món, perquè no hi havia res d’inventat que ens fes tant de paper com aquell viure. La vida d?infant no estava per romanços. Aquella aventura era més resistent que la pedra, més dura que el ferro. No sé d’on tréiem tanta energia, ni si la gastàvem mai fins al límit. Continuar jugant plegats podia qualsevol desig: com un jurament secret. Qui volia que el dia trenqués, a l’estiu? N’erem deu o quinze, de vegades més; però no ens cansàvem, ni ens rendíem. Arribava la nit i els jocs dels xiquets continuaven: ara la corretja, després taulellets de Manises, el sereno, rum-rum. Finalment, arribava el pitjor. El crit inconfusible, espaterrant, que ens avisava:
-Juanfranciscooo! Josevisenteee! Josemariaaa!, aquells noms castellans que delataven tantes coses, compostos en la seua majoria, que totes les mares botzinaven a l’aire, alhora. Només qui pagava en aquell moment sentia una lleu punjada de salvació; com agraïa el crit que avisava que el dia finia, traïdor, que el temps marcava límits; l’autoritat era tan clara, que no pagava la pena rebel·lar-se. No recorde si cap de nosaltres corria per anar a sopar. Però ningú no ens destorbava, la vida al poble. Recorde l’estiu al carrer, el joc, tant de temps com fa.

Un concert de joves intérprets, alguns dels xiquets tenen vuit anys, ha tancat la primera experiència de colònies al voltant de la música folk. La iniciativa, encara en fase embrionària, ha tingut lloc al Mas de Noguera (Alt Palància), i pretén fer escola en molts sentits, a partir de músiques tradicionals, d?arrel popular, folk sens dubte, entre els xiquets. Escampar la música més enllà dels músics ja fets per anar fent sendera entre els xiquets i els joves, lluny de l?academicisme de les aules, dels propis dies lectius, però acompanyats en tot moment dels grans professionals. Per això les colònies i el Mas de Noguera en aquest primer encontre, on hi havia petits músics de la Ribera, la Safor, l?Horta, la Plana, el Camp de Túria, l?Alt Palància o el Camp de Morvedre, que han treballat de valent per harmonitzar el concert d?avui a llom del tio Caliu.
El projecte, que pot esdevenir una de les experiències més interessants d’aquest d’estiu al sud del país [musicalment som ara la veu de tot el territori, en el sentit més ample] naix imitant la mateixa experiència del Pirineu, en el qual alguns dels organitzadors d’ací hi participen fa anys. A més, aquesta primera colònia inaugural de Pont Folk ha comptat amb l’ajut de Vicent Torrent o Pep Gimeno Botifarra, entre d’altres professionals, i amb balladors i cantants de renom. A poc que alguna institució honorable vulga ajudar-hi, som davant d?un camí llarg farcit de bones sorpreses. Una altra iniciativa de goig, precària ara mateix, però amb una càrrega humana de molt calat, perquè, com en qualsevol projecte bo, al darrere hi ha noms propis que no han estalviat il·lusió i empenta: Vicent Pastor, Joan Mora, Jaume Gosàlbez, Manolo Mateu, Amadeu Vidal i Josep Almírola, entre d?altres noms que deixe ara per ara, gent de grups ben diversos com Sacsejat, l?Ham, Tres fan Ball o el Cau de Llop.
Llarg camí a la gent que ha començat un projecte magnífic i li ha dedicat el goig i l’estima que demanen les grans iniciatives. Enhorabona.

A la nit hi ha poesia al pati del castell de Bétera, a partir de quarts d?onze. La veu dels poetes, sens dubte necessaris. Aquesta vegada la tria és de Paqui Vidal, i fa un recorregut per la poesia de referència als arbres. Homenage als arbres. Guerau de Liost, Bernat Artola, Alfons Roig, Almela i Vives, Josep Carner, Joan Pellicer, Joan Maragall, Enric Valor, Miquel Peris, Llorenç Riber, Carles Salvador, Teodor Llorente i Marc Granell seran recitats per gent del grup Cucurucú. Fa gairebé quinze anys, que va fer-se la primera vetlada d’aquest caire, amb textos de Fuster. Llavors els recitadors eren ben bé uns altres: Pep Ricart, actor. Vicent Partal, periodista, o Albert Dasí, mestre. N’hi havia d’altres, de joves, de professionals i d’amaters, perquè la idea era combinar els poetes amb lectors tan diversos com esporàdics. És una activitat d’estiu, i les vacances no sempre han de ser per tocar-se el nas.
Tret d?un any, que els responsables polítics van negar la intervenció organitzativa del Bloc de progrés Jaume I, tot aquest temps hi ha hagut vetllades poètiques acompanyades de música clàssica, i allò curiós és que, almenys, hem aconseguit un guany notable, almenys un: redescobrir un espai per a la música i la paraula que, abans de l?experiència, era un racó de pols d?escàs valor. I ves que una vetlada, una de sola cada any perquè ningú no puga afartar-se’n, ni atipar-se, aconsegueix un públic fidel, nombrós, que acaba per rendir-se a la paraula i a la música. A més, ara és cada setmana de l’estiu que n’hi ha un o dos actes de nivell en aquest pati del vell asil. Conjuntament, l?institut d?estudis del Camp de Túria us convida a participar-hi. L’entrada és gratuïta, i l’estiu i la nit conviden a gaudir de bona literatura acompanyada de Bach, Vivaldi, Stone i Händel, música en directe amb un tercet de corda jove i prometedor. A més, l?espectacle va acompanyat d?un audiovisual d?arbres monumentals del país, una selecció de Toni Barceló, Ferran Zurriaga i la mateix Vidal. Pensant maneres, sens dubte.

La justícia? No me n?acabe de refiar, gens ni miqueta. Sobretot perquè en els papers cabdals, en els temes que ells decideixen que són cabdals, imprescindibles per als seus, evidentment ja van a favor dels que vostés pensen. I ves que podíem pensar que això havia de ser una cosa neutra, de complir o no la llei, de ser o no del costat d?una normativa, blanc o negre, o més prompte el contrari. Però sempre hi intervé la interpretació, i llavors la majoria es decanta, cap al costat de la llum d?ells, i compte què dius, o què escrius o fins i tot què penses, si ho manisfestes o vols fer-ho públic.
No imagine una jústicia que haja d?estar tothora defensant la unitat del castellà, o que haja de prohibir els repetidors de televisió espanyola perquè no compleixen la Llei dels valencians, no imagine ningú volen tancar premsa castellana pel sol fet de fer-ho en castellà, perquè llavors no seria de drets, ni de lleis, ni de diàleg que enraonaríem. Hi hauria pistoles i morts, i aquests també serien d?un sol cantó. És així de brusc, sense condiments ni llepolies.
Imaginen una justícia que hagués de prohibir canals de TV que ens tracten d?idiotes, o que t?enganyen amb productes de baixa estofa, que incompleixen mínims d?aquella llengua de la qual parlàvem? S?imaginen una justícia que estigués a favor de prohibir l?Acadèmia espanyola o de prohibir canals en aqueixa llengua. Tot això ja ens va passant, tres-cent anys pel cap baix. I avui mateix encara hem de decidir i afirmar que la democràcia i el diàleg són l?únic mètode. Amb aqueixes lleis d?ells, magnes o menors, mai no guanyem sinó engrunes. Molles, que són ensortits i multes. Ja sé que és difícil d?una altra manera?, i costós, i minoritari. I potser per això que caldrà fer-los fora, dels governs, de les audiències, fins i tot dels papers pintats. O bé haurem d?anar-nos-en nosaltres, fora d?ells. Però com, ai.

Això de Llíria, anit amb el país a l’esquena, representa un abans i un després del que vol ser la comarca, del que pot arribar a ser, a poc que molts ens esforcem, ens sentim, participem i col·laborem a dir-ne prou: prou d’assalts, de robatori, de genocidi, d’insults i d’idiotesa. És veritat que solament que n’érem mil al teatre el Clarí [com sonava anit la Primitiva amb Josep Escandell, mare]. Vicent Torrent va anunciar especialment una de les cançons, a partir d’un poema d’Ibn Amira, poeta d’Alzira, que plorava en ser expulsat de la seua terra, ‘com és que tinc llàgrimes als ulls’, de veure com em trauen de casa, de la casa dels meus pares, dels iaiaos, de la casa on vam nàixer tantes generacions d’àrabs. Poema que Manolo Miralles va obrir amb el llaüt, amb un silenci esplèndid, de cordes i dits.
Que poc ens queda, als valencians de tenir llàgrimes als ulls per una raó semblant. Malgrat que les formes no són les mateixes, de brusques i de genocidi declarat, el simulacre de substitució dels valencians comença a tenir una sentor agra, conscient, mil·limètricament pensada des d’Institucions i forces de pressió mediàtiques.
La força anit era al Camp de Túria, i la resposta de la comarca i dels amics d’altres comarques veïnes va contribuir perquè el cant i la banda se sumaren a la bellesa i a la resistència. Els grans esforços com paguen la pena, i tants com em mereix el país.

?Sí que bell comença el jorn, el jorn de la batalla?. Bod Pa
Camp de Túria ?Camp de Llíria que deia sempre el professor Rosselló. Llíria, que avui es posa a l?esquena el país per cantar, el clam als peus de Sant Miquel, llaor del cavaller contra els botiflers que han venut València, que van conquerir tres-cents anys enrere, i senyoregen lliures, amos i traïdors, que esbomben la burla i la coentor provinciana de rics i d?idiotes. Des de Llíria, el clam de la nit, que sonen bandes, de música furtiva i corns de batalla, i llances i trompetes contra tants anys de desfavor i pena? A favor de la llengua, Al Tall, els músics, els membres d?un institut que han fet mans i mànegues per ordir un concert, que sembla més una trama, un complot contra el decret, els decrets que venen de ponent, i de dins mateix, contra els valencians.
Pensant maneres, que diu Casasses, que canta Miquel Gil, amb la Primitiva que és el Clarí, aquesta nit, des de Llíria cridem que no som bàrbars, que som d?aquesta era, que tenim papers i frontera, i una bandera, amb aquesta llengua i aquesta cara.
Ara em dutxe i puge fresc cap a Llíria, a explicar què som: vindran de Bétera, de Nàquera, d?Olocau, de la Pobla, de Benissanó i Vilamarxat, de Riba-roja, Palma, Torrent i Benaguasil, de Picanya i Casinos, de València, de Barcelona, ai, que vindrà la gent a Llíria a convertir el crit en clam, en bandera grossa, a dir-los que som, que serem sempre malgrat la desventura, la dissort, i tanta pena com ens vam jugar fa poc i ens juguem cada dia.
Pensant maneres, des de Llíria, que canta Miquel Gil, Sant Miquel, que avui és la veu del país després d’Ovidi, amb permís del Botifarra, i escriu Casasses, amb l?emocio que encara els pobles diuen i viuen, carrers i places de gent que no ho sap encara, que calla. Amb el país a l?esquena, Llíria, pensant maneres per fer-ne front tres-cents anys després.
Que Llíria aixoplugue el cant, i després València. Perquè som i serem.

?Aquestes festetes de carrer, més que festetes de barri, es fan si alguna persona del veïnat s?hi interesa. La resta del poble no en fa cas, ni gens, ni poc.? mestre Carles Salvador, Les festes de Benassal, 1952

Em lleve a quarts de sis. Just he dormit quatre hores, perquè els joves volien festa i n?han tinguda, soldada inclosa. M?he llevat enjorn perquè avui m?han d?ensenyar una de les joies del paisatge d?aquest país, això almeny m’han promés. Després que l?hauré vist, acompanyat pel mestre Manuel, no me?n desdic gens, al contrari: he vists una autèntica joia no solament del paisatge valencià, sinó una fita europea, i no exagere gens. Ho vaig dir en un post fa uns dies, que l?interior valencià atresora més que no pensem, i corrobore això que va cantar el mestre fa més de cinquanta anys a Cant i encant de Benassal. He donat la paraula que no situaria on he anat ni què he vist. Que conservaria les imatges i la conversa, però que de cap manera no avistaria ni escriuria on he estat, perquè el paisatge es conserve intacte.
He passat cinc dies a Benassal, i aquest útlim moment, aquestes hores que començava el jorn, pagaven la pena qualsevol esforç. De vegades, trobar algú que et serà amic unes hores, uns moments claus d?uns dies de la vida, paga qualsevol torbació: en aquests breus hi ha veritable màgia, i allò que torna ara a la pensa de filòsofs i sociòlegs, que no escriuen últimament d’una altra cosa: un grapat de felicitat. Així que la troballa per mi ha estat doblement valuosa. Com hem arribat a dir en qualque moment de l?alba, davant l?oró, amb el vesc parasitari tan agafadet, i en un paisatge que descriu el mateix Tolkien als diversos llibres sobre els anells i els personatges màgics: ‘els altres que vagen a Cancun’. Més lluny encara, a trobar les vacances i la felicitat. Deixeu-nos, almenys, aquests rastres de la veritable bellesa i el record del que un dia sigué, sens temor d?equivocar-nos, un país bell i amororosit al paisatge.
Llaor de l?Alt Maestrat i de la gent que el conserva. Per molst anys.

?Oberta al paisatge obert, ampla com una abraçada, s?estén en Font d?En Segures, la plaça.? mestre Carles Salvador (Cant i encant de Benassal)

Avui he visitat la font d?En Segures. El balneari d?aigües medicinals, diurètiques, que afavorien el passar de la gent que patia de renyó, almenys això suposaven. Avui solament que hi érem nosaltres, els xiquets, quatre visitants que agafaven aigua i encara uns quants obrers que feien millores ens alguns dels hostals, els apartaments i els hotels. L?espectacle era desolador, com a poc. D?abandonament. De primer, perquè tot era tancat i barrat, botigues, bars, salons, hotels, perruqueries, una per als homes i una altra per a les dones. Amb les portes tancades i les persianes abaixades, deteriorades, despitandes, desenganxades? fotre, un llogaret fantasma. Però no era això el pitjor, la solitud (en un espai que espera un cert estiueig, avui s?agraïa la tranquil·litat). És com era tot, aquesta imatge runosa, trencada, d’abandó. Dos agranadors vells, grans de veritat, potser n?eren l?exemple del que vull dir. A penes si feien ballar les graneres, lentament, i agafaven la brossa a un ritme encara més lent. Però el tipus de construccions, el caos de carrers, la barreja de casetes?, tot plegat trenca qualsevol petja harmoniosa, si mai l?ha tinguda. Costa de creure un conjunt tan lleig i absurde, costa de pair la mala intenció, a l?hora d?ordenar arquitectura, espai, volum o qualsevol geometria. Com assegurava un veí: si ho podem fer pitjor, intentem-ho. És aquesta la llei que ha prevalgut en aquest balneari d?En Segures que, en un altre indret d?Europa, hagués costat presó perpètua al desgraciat que l?hagués dissenyat o simplement autoritzat. Hom imagina els llogarets d?estiueig francesos, suïssos, fins i tot d?italians. Una zona d?estiueig de muntanya, ai. Allà fóra impensable un desastre tan ple d?infortuni. L?horror ha estigmatitzat no solament els pobles, també els indrets que conserven un què de màgic o d?especial. Tampoc en això hem estat assenyats, els valencians. La raó que les famílies avingudes amb el franquisme ho heretaren tot, patrimoni i privilegis, que van fer i desfer a plaer, no és suficient justificació. Em tem que també vam heretar el pitjor dels delictes: la ignorància i la seua fruïció. Ací no li val solament aquella dita qui siga ruc que l?albarden. El càstig dels responsables hauria de ser tangible i de per vida, com el mal que provoquen.
Com que no tindrem sort en molts anys més que durarà la desgràcia, acabe amb les paraules del mestre, ell que confiava sobretot en el futur: ?que ací en la Font d?En Segures les roques, per alta gràcia, han alçat un monument a l?aigua.?
Ni als poetes no fem cas, els valencians, ai, i tant de ciri com li queda a aquesta processó de dissorts.

?En ser a la plaça / la dolçaina comença / els
compassos del ball pla / i la gentada inicia l?antiga dansa.? mestre Carles
Salvador (les festes a Benassal, 1952)

Pel camí vell de Culla, fem cap a Benassal. És
un camí estret de vegades amb una pendent pronunciada, a totes dues vores vestida de verds
ufanosos, protegida de carrasquetes i avellaners, de
marges arreglats, fins que passe el dipòsit de l?aigua. Després m?ho explica un
veí, que aquest és el camí de les Serrades, de bancals d?alçada per cultivar
pataca tardana i fesol. Passe just pel llavador, m?ature davant una imatge
impossible, avui, a prop de la ciutat. Hi ha una dona rentant roba a la manera
tradicional. Li demane permís per fer-ne una fotografia, em diu que no, que ix
molt malament quan la retraten, però m?ho diu com deixant-se voler. Li demane
el nom, i em pregunta per què: Conxa, em dius Conxa. Li dic
que al meu poble fa molts anys que van desaparèixer els llavadors. El que hi ha
més proper és el de Gàtova, potser que no n?hi queden més, a la comarca. Conxa
diu que fa molts anys que té llavadora, que centrifugue molt bé, però que ella
ja té el costum molt fet. La seua filla, que viu més amunt, també baixa alguna
vegada a rentar. Li agraesc la conversa, i em reunesc amb la xicalla a la plaça
Major de Benassal. La destrossa no és d?ara. L?ajuntament, el boticari, i uns
quants veïns més han fet mans i mànegues per desdibuixar qualsevol harmonia. És
un esport d?aquest país, malbaratar l?arquitectura rural matxacant-la de
pastissos sense ordre, ni estil ni gràcia.

Manolo ve a la plaça, porta l?esmorzar dels
xiquets, s?asseu al meu costat. Passa una veïna que el saluda, assegut com el
veu: -aqueixa hora també la cobres igual, Manolo?, Vagi bé, tia. Hi ha enterro,
al poble, i el campanar vibrant toca de dol: és una dona que vivia a València.
Darrere del cotxe que porta el taüt va molta gent, que segons és tradició ací
acompanyarà la família fins al cementeri i després fins a casa.

Manolo em guia pel carrer de Cavallers, amb la
magnífica casa dels Cotanda, s?asseu al brancal, per explicar-me que son pare,
que vivia just davant, hi seia d?aquella maera cada dia. Passem els carrers amb
un itinerari breu però intens, que acompanyat d?aquest home és fa curt:
m?ensenya les cases més velles, la de l?abuela Anna Maria de 1640, la de Miquel
Espasa de 1569, que té gravada a la pedra la mà i l?espasa, passem pels dominis
de Grau i Gras, i encara per davant la primera tenda, quan encara no hi havia
el transport, la tenda de Quiquet, on els masovers nuaven els matxos quan
baixaven al poble a comprar, compraven allò
bàsic, austers i pobres com eren. Passem el carrer Sant Roc, el Portalet, i fem
pas per la vella muralla, encara en una de les torres viuen Adela i Ovidi, que
els imagine aguaitant-se al balconet, passem per la casa del mestre, ara una
Fundació hostatja el museu i fa un recoregut per la vida del gramàtic, el
poeta, el mestre de mestres. Compre dos quaderns i un itinerari. Recorde que fa
uns anys, amb Ferran i Paco Navarro vam elaborar-ne un, d?itinerari
literari-pedagògic del mestre de Benassal, Carles Salvador.

A dalt hi ha connexió a la xarxa i envie
aquesta estampa. És això que faig, per goig, estampes per no defallir. Estampes
que van desapareixent acceleradament, de vegades per llei de vida, de vegades
per vergonya i autoodi.

?els
erudits han de tenir un partit pres davant cada una de les veus terrals, tan si
són emeses dins el país del Sud com si ho són en el de la mar o més enllà dels
Pirineus.?

mestre Carles Salvador

Baixem pel camí vell de Culla, cap a Benassal.
L?objectiu és un bosc petit, el bosc de Rivet, segons que explica una guia,
perquè hi ha tot d?ullals que baixen formant petits rierols, que ací diuen
rivets.

Fem un passeig entre roures galers i
carrasques centenàries. Després d?unes quantes explicacions, del que és un bosc
madur, ben conservat, esmorzem en una era ampla, a l?entrada de la zona
d?esplai d?aquest bosc, una bosquina petita, que cabria en el palmell
de la mà, una joia d?aquest sud-nord de país. A l?interior valencià encara es
conserven autèntiques meravelles.

Manolo, l?estatger, és un pou de sorpreses del
coneixement, del popular i del científic. Em demana que l?acompanye fins a la
bassa que hi ha a baix del bosc, m?ensenya alguns bolets, rubiols, camaseques,
diu que els moixernons ja se?ls va menjar amb truita, la setmana passada.
Manolo explica amorosit el seu paisatge, ací on viu, l?estatger de la Seidia, la casa de colònies
de Bancaixa, que els responsables de la institució s?entesten a retolar
exclusivament en castellà, justament al poble del mestre de la llengua, Carles
Salvador (Don Carlos, per favor, diu Manolo). Cal molt d?autoodi, tan mal paït,
per anar-nos sempre a la contra del viure.

Manolo Fuentes parla amb la cadència dels
homes de poble, malgrat que és jove, quaranta-tres anys, però sembla molt
rodat: ha viatjat amb un camió la península durant molts anys. Saluda si passa
algú, amb tractor, amb el cotxe, amb la furgoneta, els diu el nom ben alt, alça
el braç, i au, continua explicant-me això dels bolets.

Finalment trobem els ofegabous, en un sifó al
cap de la bassa; de primer una parella sota l?aigua, arrambada a les parets,
després un tercer al fons mateix, immòbil. Són un indicador de la netedat de
l?aigua, els ofegabous. A tocar d?un prat de roselles hi ha unes hortetes,
exquisides de ben conservades. Hi ha un home, i Manolo fa el ritual de la
salutació: -Amadeo!, Amadeo ve cap a nosaltres, i sense que calga res més,
comença: m’estic ací regant les bajoques, els alls, ara lligaré els enciams. Per
matar el matí, afig. M?he deixat anar a l?ombra i començava a dormir-me. Per
això que m?he posat a feinejar.

Són hortetes minúscules, per al servei
domèstic exclusivament. L?Amadeo remata això: -Deixa-ho anar, em diu la dona, i
si vols res ho compres a la parada. T?eixirà més a compte. Ei, què he de fer
jo?, pos tenir cura de les bajoques, dels alls, de les cebes tendres, regaré
les pomeres i faré cap a casa, a dinar ? I se?n va a lligar els enciams,
mansament, amb els seus gairebé vuitanta anys.

Tornem on són els xiquets, enmig dels roures
centenaris. Abocats a la saviesa popular, mil·lenària, de la gent de poble, que
ha sabut conservar els espais, el viure gentil dels pobles
mediterranis, que uns altres no podran entendre mai. Ni que hi visquen cent
anys.

?Aquest paisatge brau, de roques vives,

amb pau solemne a dins com una entranya

és l?escenari immens i fort que els segles

varen crear a temps pel goig de l?ànima.?

mestre Carles Salvador

Som un país de marges, de ribassos, de casetes de pedra seca, altrament catxerulos, que els pastors feien servir per protegir-se i protegir el ramat de la pluja i del fred. País de masos, ací al nord, al Maestrat, als Ports, a Benassal, poble que va acollir el mestre. Davant albirem la imponent Mola d?Ares, el coll d?Ares que sembla un mos a la serra, arrapat, a l?horitzó desdibuixat per la calitja. Més lluny, damunt el mateix paisatge, una tirallonga de ventiladors gegantescos, gegants eòlics, furtats a Homer, enemics de poetes i de navegants. Caram, la modernitat de la civilització s?estova i atonyina el paisatge mil·lenari en un obrir i tancar d’ullos, amb raons que costen de creure..

Sóc en una cruïlla, una d?elles, una de tantes del GR-7 que travessa el país sencer i enfila cap a Europa com una agulla saquera, però que li costa tant de cosir segons què. Davant hi ha Culla, a redós d?un turó, d?un rocam imponent, solemne, que el sol no en deixa veure clar. A l?esquerra, l?ermita de Sant Cristòfol. Darrere, la Font d?en Segures i Benassal. Pugem cap a l?ermita, gairebé des dalt del tot veig Sant Roc, a l?altra banda del poble. Som un país d?ermites també, d?històries soterrades, amagades, gairebé furtives, d?ermitans de solitud, com explicava Caterina Albert.

A fora de la colònia, la nit al Maestrat; amb la cridòria de la xicalla que s?enjugassa amb la llibertat de viure-hi al ras, despullats de l?obligació i la rutina de l?escola. Hem pujat a Benassal, a la Font d?En Segures, per passar una setmana de colònies. Porte els versos del mestre Carles Salvador. Avui els llegiré alguna cosa, abans no vulguen colgar-se a fruir d?una nit d?insomni, sobretot contra els mestres que els acompanyem.

‘Benassal, tot blanc, de teules roges, voltat de fonts frescals amb un escampall de masos i casetes que han enxornat de vida la muntanya.’

Homenatge al mestre, a tots els mestres que s?estimen l?escola i el record d?aquells mestres valencianistes que van educar el poble en els anys trenta, des de la humiltat. Homenatge furtiu. Incansables mestres.

Anit vam fer a Llíria una nova reunió organitzativa del concert de la Banda Primitiva i Al Tall. L’esdeveniment representa més que no un concert, perquè som en un moment clau, els valencians, tres-cents anys després d’Almansa, quinze dies després d’aquell diuemnge funest. El 29 de juny farà tres-cents anys també del decret de Nova Planta, i cal tornar a manifestar-nos, amb dues formacions musicals emblema, compromeses del país que hi ha darrere mateix d’unes eleccions que mostren com la voluntat majoritària arrossega tòpics gairebé ancestrals, uniformadors com a poc.
El concert del 30 de juny, al gran teatre de la Primitiva de Llíria, abasta més que no un fet comarcal, una realitat cabdal que afecta el país sencer. Més enllà de València, tanmateix. Per això fóra tan important una resposta massiva en tots els sentits. De suport i ajut als organitzadors (hi ha entrades i bons d’ajut), així com d’assistència i presència per continuar guanyant espais de dignitat de la pròpia societat civil.
Contra els imponderables, cal continuar treballant de valent i aplegar esforços i col·lectius sensibles a la cultura, a la identitat i a un estil que també vol ser exitós, capaç de grans encontres i esdeveniments, per cantar qui som i què som.
En el segon assaig presencial de totes dues bandes, amb la incorporació de Pep Escandell, el director que finalment se’n farà càrrec de la direcció, ja sonaven dolçaines i fagots, i timbales i guitarrons i llaüts a favor d’un vent contra decrets i prohibicions. Des de Llíria, València torna al clam, amb el vostre suport necessari i la força d’una comarca que s’ha enrocat a la contra. Quan el mal ve d’Almansa? Per València encara.

Una còrrua de xiquets baixàvem pel mercat cap a l’escola, sortejant les parades. Hi havia les pintes i els gomets de colors, els peixos, la sentor d’olives i la flaire de l’herbolària, endormiscada, ensumant la muntanya. Hi havia els retalls i l’assortit de verdures i hortalisses, verdulers que tiraven a terra les fulles de cols, les cues de ceba, la d’alls, tot ho llançaven sense principis; hi havia les parades de la carn, estretes, les úniques prades d’obra, amb els embotits de ceba i cansalada, i els pollastres que penjaven dels ganxos, i les carnisseres amb devantal blanc emmidonat, de brodats artístics i el sabater arreglant les sabates damunt les caixes, esteses ordenadament, i els embutits secs, i una parada amb centenars de cassoles, i els plats, i la ferralla i una barreja que no tenia cap ordre; la roba, els teixits, els vestits de mínims, i l’agutzil que passava amb la carpeta a cobrar-los el dret de vendre. Tota la plaça regalimava soroll i bullici,  tants crits d’alerta a la mercaderia més barata, saldos i quincalla. A migdia acabava l’agutzil, tancava la carpeta, vulgarment blavosa, repassava: cent vint-i-cinc, cent vint-i-sis!
La suor del cossos despertava la mirada dels venedors, drets, observant la plaça. Mentre el drapaire, amb un tros de pà sota el braç, cridava la fortuna amb veu rogallera, tan poc desitjosa: -quincalla, quincalla!
Els xiquets, si havien manllevat res, continuaven cap a l’escola amb una nova bala, de colors vius, o un gomet per al monyo, o passaven de llarg, i després tot anava més o menys igual, tornava al seu ritme de cada dia, venia el silenci, els carrers quedaven bruts, i les restes romanien a l’atzar del vent, a l’ampara d’agranadors municipals. A la plaça s’hi concentrava amorós el poble; un zoològic de perfums que embogia.
Quanta gent no es concentra davant les parades, en un comerç petit, encara suficienment barat, de mínims, i per què caram és on apunten les bombes, les explosions, la sorpresa de la mort. És ací, als mercats de qualsevol ciutat de l’Irac on s’espera que arribe la gent per endolar-la, més prompte que ningú no voldria. És aquesta comparança d’avui que em roda, en llegir un paper tan vell lligat al viure d’una infantesa que mai no pensa en la mort.

Com que ja no els fem falta, diuen amb la pocavergonya de qui se sap intocable, ben segur darrere una tanca de tretze milions d?euros, han decidit apujar els tipus d?interés, mentre es fotografien davant la càmera de totes les televisions del món, amb els homes, elles, amb les dones, la majoria. Diuen que l?economia ja està tan reactivada que no cal posar-ho més fàcil, que paguem sense obrir la boca i a una altra cosa. Que pagarem mil o dos mil euros més, en acabar l?any?, segons el Solbes, això no afectarà gairebé ningú. Ho ha dit així, com qui se?n fum de sa mare i la figa bacora. Un ministre d?un partit suposadament d?esquerres, que no ha solventat cap ni un dels problemes principals, mira que n?hi havia per resoldre?n airosos, talòs i desgraciat, que és un renegat valencià de la llengua i del seu país d?origen, repeteix dues i tres vegades que això de la pujada no afectarà ningú que ell conega. La prepotència la paguen sense esforçar-se, els del psoe, no els cal entrenar-se. Ho ha pagat València, sobretot, i totes les ciutats grans i emblemàtiques del país. Fotre, nosaltres cercant cares noves per desfer l?empastre, l?olla bonyiga, i aquell malparit de ministre d?economia diu que no afectarà ningú una pujada de tipus. Vaja, que el banc europeu, o mundial o planetari, fa i desfà a cara destapada, que ja sabem com de plens van els trens de la política, de lladres i furtamantes. Potser per això ja avisen que tornarà a passar, un parell de vegades abans no acabe l?estiu. A veure si el morro tou de ministre, també dirà això, ell que ho sap ben bé, quants milers de milions d?euros de guanys suposarà per a bancs, rics i milionaris de la pirateria oficial d?europa la mesura de la pujada repetida i anunciada?
Que em controle?, que calle?, però qui caram ha començat a insultar primer, i a tractar-nos de fills de puta.