Ulisses20

Sant Sebastià. Chillida-Leku. L?escultura del ferro, una calor sufocant, d?estiu. És el primer dia de veritable agost, des que som a Euskadi, i ja ens torba la temperatura, el pes d?una humitat que ja no recordàvem. Chillida, algunes obres sobretot, alguns símbols. Aquesta vegada l?art ens convenç amb menys arguments, potser perquè té més argument. L?espai també és diferent, ens sedueix, malgrat una xafogor que obliga a cercar l?ombra a cada moment. Chillida i el ferro, sobretot el ferro de les foneries, ara industrials: Eduardo ?li diu un dels obrers al documental?, quan fem la segona còpia segur que ens eixirà perfecta. No, no hi haurà una segona obra ?replica l?escultor?, aquesta peça ja no la farem mai més. El ferrer, obrer-artista sens dubte, es queda parat: ?però què diu, Eduardo, si és plena d?imperfecció, aquesta prova. L?escultor prova a fer-li entendre que aquell assaig de peça, d?escultura, és l?art que ell vol. El ferrer ho dubta, però no insisteix, perquè l?artista, segons com, té l?última paraula.
M?he quedat amb aquestes paraules, a l?auditori, i amb agunes peces on el ferro es fa més present. Potser perquè venim d?un model de foneria, Mirandaola, que ens ha convençut i emocionat.
Després de dinar ens arribem a la platja d?Ondarreta, a Sant Sebastià. De nou l?escultura davant la mar. El ferro ací no aguanta; el rovell se?l menja perquè la insistència de la mar és més forta, més dura. La mar és obstinada sempre, com aquest país, obstinat a ser per damunt de tot. Els xiquets juguen en els forats del vent, amb la mar, a penes si som unes hores a la ciutat, al barri vell, al bulevar, i després passem per davant el Kursal, ai, ací algú va baratar l?espai amb un futurible arquitectònic d?estrèpit. Feia vint anys que no tornava a Sant Sebastià: com aquella última vegada, avui que penge aquest apunt hi ha batalla campal a la ciutat. Llavors n?hi havia cada dia, contra les primeres extradicions. El panorama és ben bé indèntic. Colps, bales de goma, crits, manca de llibertat, i compte amb quines paraules fem anar. Un espectacle amb molt de rovell, com la lluita del ferro i la mar: vint anys després, els vestits policials han canviat, però són contra el poble, contra una part del poble que algú ha prohibit que es puga manifestar, i malgrat que encara en queden alguns apunts d?aquest país, potser que tanque, que cloga la meua apreciació particular d’aquesta visita. Aleshores vaig prometre que si no hi havia llibertat, o una treua indefinida, no hi tornaria. Ara no hi veig què faig, què continue fent davant unes imatges que tornen a repetir-se, a repetir el passat. Tornem a casa, a Zegama. Em deixe Urbasa, l?altiplà, i com es mengen a Altzasu les muntanyes, a banda i banda de l?autovia, en una imatge que, ací a Navarra, em recorda el meu país i com de fàcil permeten menjar-se el territori. Pel que distingim des del cotxe, el respecte pel paisatge no és com al tros on hem passat deu dies de vacances d?estiu. Final de trajecte i prou, ara per ara.

Sol, farà sol durant el dia i fins i tot veurem la lluna, gairebé plena, perquè res no destorbarà el cel durant un grapat d’hores. Per això visitarem un paratge natural extraordinari, segons que ens han dit. Travessem Zegama en direcció a Altzasua, pel camí vell. Quan som a dalt, a Otzaurte, tombem a la dreta per visitar una extraordinària fageda, als peus de l?Aizgorri, just en el límit del Goierri. Pugem a peu, naturalment, fins a la cova de Sant Adrià, un pas natural per trobar-nos una calçada romana autèntica, camí de Sant Jaume. Ens imaginem en el segle primer o tercer, tant se val, i l?esforç d?aquells homes per construir la via romana amb les eines i les condicions d?aquella època. El paisatge encara és més extraordinari que no ens havien dit, si hi caben adjectius, i recitem els versos del poeta: ?Oh, tímida fageda, de tronc de seda, i fulles de roba d?albat?. O potser és a l’inrevés?

Baixem a dinar al pla d?Aldaola, magnífic, amb saboroses menges que compartim amb cervesa i xacolí. Als grans ens toca descansar a l?herba dels prats, per baixar el cansament, per dir-ho pla. És l?últim dia de festa major a Zegama, i lliuren el corb, que indica el final de les festes, i per això ploren les joves, vestides de dol, malgrat que l?any vinent tonarà la festa i l?oci que comparteixen els veïns de qualsevol edat: el dimonis representen avui la fil·loxera amb foc i ritmes, potser que els manquen les dolçaines. Hi ha castell de focs, festival d?Aizcolaris i esports autòctons, sardinada i provatura de sidres, nou de diferents pobles i cellers. Cau la nit sobre el Goierri, però la festa a la plaça durarà unes quantes hores, encara. Nosaltres preparem l?assalt a Sant Sebastià. Tenim els dards i i la guia més audaç.

Si són valencians, són llestos. I ben parits. Preferim de gastar-nos quaranta milions d?euros en traslladar un pont, perquè el gendre de l?Aznar, el Camps, la Rita i la còrrua de llepafils del Bernie tinguen circuit urbà de fòrmula, abans de fer escoles, o centres de vells, o hospitals o trenets com cal. No debades ja hi ha un circuit permanent, a vint quilòmetres, nou de trinca com qui diu, però no ens és suficient, perquè cal continuar construint la falla de país que volem. Per collons que fem el circuit, malgrat que vint mil xiquets valencians començaran el curs escolar la setmana vinent en barraques prefabricades. Però som llestos com ningú, i paellers. Aplaudim el malbaratament, malgrat que els xiquets valencians en edat escolar hauran de compartir un ordinador per cada onze, mentre a Extremadura la relació és un ordinador per cada dos xiquets. Això és València, i és el que volem els valencians, en la seua majoria: llançar-nos tones de tomates, que no valdrien per alimentar ningú, que d’aigua no en parlem, que els valencians reguem amb fanta, i fem festa amb molt de sentit: hi ha milers de persones al món que moren de gana cada dia, però nosaltres som així, pixem ben alt i ben amunt. Per imitació hi ha pobles que ara es llancen raïm. O aigua. Al preu que va, acabarem llançant-nos taronges, o melons, perquè som uns parits de ca l?ample i ningú, ningú del món, no ens ha de dir com volem viure, de fatxendes. Ens agrada fer-la grossa. Per això Ràdio9 i Canal9 ho proclamen cada dia, que venen d?arreu del planeta a estudiar com som, a imitar-nos, a aprendre de la saviesa valenciana, d?un comportament tan exemplar.
Que cremem cinc mil hectàrees de bosc valencià? Menudalles. No res. Enviem una subvenció de quatre milions perquè es planten clavellines als masos i als balconets de Castelló, i nosaltres a viure, que som valencians collonuts, xe. Què ens ha d?ensenyar ningú, a nosaltres, de quant valen les garrofes! A nosaltres, per no fer, no ens fa ombra ni la xerreputeta, que així ho digué el papa.

La memòria de la fusta i la memòria del ferro. El Goierri també és la memòria del país. Ens hem decidit pel parc de Mirandaola, a Legazpi, un espai didàctic que explica la història i la vida de les foneries del ferro, les ferreries artesanals, que tindrien tanta repercusió en el desenvolupament d?aquestes valls. Ens impressiona la didàctica, la tecnologia i la recuperació de la foneria original, amb la sínia d?aigua per fer anar els martells ?l?aigua tranquil·la, l?anomena el documental¬?, que després farà anar aquell brogit de manxes, un respirador gegantí per alimentar d?oxigen el foc, enmig d?un soroll atronidor del martell que també mou l?aigua. L?indret és fosc, colpidor, que t?atrapa en aquell temps. L’espai del museu és una gran lliçó d’escola. Ràpidament fem una ullada a la didàctica, per comparació, dels espais de memòria valencians, que volen explicar la nostra història. Potser que l?abisme no és només climatològic, que també hi ha una diferència de seny i de sentit identitari tan gran que aborrona. Res no és casual en el sentiment de pertinença, social i humà, a un territori. Els valencians són espanyols i prou, en la seua majoria. I la nostra memòria és perd en falles, focs, tomates i construcció-destrucció de territori: després ens desfem de la memòria amb una facilitat exemplar, de genocidi etnològic i contemporani, assajat. Però torne a l?espai que més em colpirà d?aquest viatge, el parc de Mirandaola, amb un frontó de ferro que té, en canvi, poc de faller, i molt d?orgull, de sentit, de força d?un país que guanya a mesura que vas descobrint-lo. Aquest matí ha valgut sens dubte el projecte de vacances d’enguany. Perquè Mirandaola simbolitza molta cosa.
De nit, a Zegama, la festa continua concentrada en activitats diverses. Firem, veiem els dimonis de Sant Sadurní (ací s?ho miren amb una certa llunyania, com dient, aquests xiquets i els coets), a la plaça torna el ball, els símbols són al balcó de l?ajuntament i presideixen la plaça. Les places tenen la bandera, única, arreu que viatges en aquest país. Hi ha també la parada-bar dels joves, amb simbologia independentista d?ells i de nosaltres. Solament uns quants no parlem euskera al poble, a la plaça, però quan ens senten la fonètica tornen a trobar-se còmodes, en la seua festa i el seu país. I ves que balla tothom, o tothom s’aplega a la plaça, perquè és la festa major, seua, de tothom.

Som al Goierri, segons l?ortodòxia el coret d?un país especial. Pugem a Arrieta Ahundi, una casa rural al vessant nord de l?Aizkorri, que és el cim referència a Euskal Herria. Plou, des que hem eixit, durant tot el viatge, de vegades a cànters: Lekeitio, Ondarroa, Bergara, Beasain, Segura, finalment Zegama. No descarreguem sinó el necessari per dinar. Després ens instal·larem amb comoditat en aquesta casa a mitja muntanya. A baix hi ha Zegama, que és de festa major, i això ja és una sort. Arrieta Ahundi és més que no una casa rural. És veritat que és al camp, que solament hi ha un parell de masos, caserius, a uns centenars de metres, però hi ha un equipament que tomba de tos, amb llençols brodats i cobertors blancs, i els amos que ens atenen es desviuen perquè ens trobem còmodes, perquè no ens manque de res. A la vesprada baixem a la plaça, hi ha una petita fira convencional, i tres tòmboles, una d?ajuda a les famílies dels presos escampats arreu de la península. Els joves van disfressats i participen del primer dia de festa. A la plaça hi ha ball, fins ben tard. Si és normal aplegar-se al carrer, quan hi ha festa ix el poble sencer. Malgrat la humitat i la pluja. Tenim la sensació de sentir-nos obervats en un poble menut, i això que demà actua la colla de dimonis de Sant Sadurní, poble amb el qual estan agermanats, i n?hi ha més forasters a la plaça. Hem fet un tast de l?indret, de veure com va la festa, del programa d?aquests dies, i passem a dibuixar què voldrem veure. La perspectiva bé que promet.

Finalment ens banyem al Cantàbric. Hi havia una punta de sol, tènue, que a penes si distingiem en aquest estiu plujós a Euskadi, però els xiquets ho demanaven. La platja de Laga mereix l?esforç, ja que la temperatura no és agradosa. Uns quarts surfistes proven de fer l?exercici damunt les taules. Res d?especial. Hem dinat i ens hem banyat, els xiquets completament. A meitat de bany ha tornat la pluja i hem baixat fins a Laiga, a veure si la recuperació del sistema dunar és o no real. De l?altra banda veiem Mundaca, i aquest costat dret d?Urdaibai, que recorrem amb el cotxe. Pugem fins a Santimamiñe per veure la cova amb pintures rupestres, però és tancada de reformes. Cau una trompada d?aigua que ens obliga a buscar refugi. Quan escampa una mica, ens arribem a la porta de la cova, un indret especial: ens trobem tres exemplars d?Akerneltz que de poc no ens fan caure de cul, sobretot els xiquets. No és broma. El boc ja impressionava per les banyes i la cara de pomes agres. Immòbil, tes, fitant-nos descarat i pocavergonya. Amenaçador. Segons la llegenda basca, aquest boc és un Numen, cap dels genis, i habita les profunditats. Els bruixots i les bruixes, la mitologia basca en va plena, els adoraven cada divendres. Un dels poders que se li atribueix és el d?enviar-nos la tempesta. Caram, com ha plogut a la nit. Akerneltz, quin fotre de cabra mascle.

La visió mitològica ens anima i pugem a peu fins al bosc pintat d?Ibarrola. Amb la pluja, el tram final se?ns fa difícil, gairebé impossible de no relliscar. De primer no acabem de veure-li res d?especial, als troncs pintats de colors vius. Després comences un joc d?espais, d?imatges, de dibuixos que orienten una mica el sentit entre els arbres. No acaba de fer-nos completament el pes, malgrat que puga tenir una certa gràcia. Potser perquè sabem què ens queda per tornar al cotxe. S?ha fet de nit, molt fosc, i tot d?animals que criden ja semblen gats cervals, senglars o pitjor encara. Com haguérem preferit baixar a Oma i descobrir si allò que naixia de la dolina principal era arbre o arbust. Una dolina, Toni m?ho explica, és un avenc o engolidor d?aigua, segons que diem a València. Aquest serà el final a Urdaibai, demà marxem al Goierri. Ara ja sabem que continuarà plovent, però potser per això anem sentint-nos cada vegada més identificats amb el territori que ens acull.
Per acomiadar-nos d’aquesta primera part del viatge obrim una botella de xacolí, que convida a tornar aviat.

Bilbao-Guggenheim. Art i parers sobre el concepte d’art, ara que el món és més complex, i se’ns fa difícil destriar la substància de la imitació: artistes, creences, conceptes i idees. Guggenheim s?ha menjat el patrimoni de la ciutat, perquè la gent no ve a la ciutat sinó amb aquest únic objectiu: aquell edifici de titani, daurat, lluminós, de formes especials, difícils, però d?una harmonia que fascina. En canvi, malgrat que no el conec suficient, jo preferesc la ciutat, Bilbao, sense aditaments.
El debat és què ens atreu més, de la visita: el contingut o el continent. A dins, Anselm Kiefer, que no ens fa el pes que esperàvem. Els artistes, les exposicioms fixes o temporals, tampoc no ens han atrapat completament. Potser que ens mancava una certa motivació. El cansament, els xiquets, que han aguantat tan bé. Però l?art, aquest que hem vist avui, ens ha costat de pair. Fa tres dies que en parlem, però acabem dient-nos que ens manca formació, que has d?estar receptiu, però ens perdem. Potser que passem del superflu a un altre concepte que no podem exposar clarament per por de ser titllats d?analfabets: hi ha tanta feina a fer, en alguns indrets i ara, que no acabem d’entendre el temps d’alguns artistes, de temps diferent. És per això que són artistes i van per endavant, esperem que avançats al seu temps, que és el nostre. No acabem d?entendre què volen, què diuen, què ens pretenen explicar. Collons, encara n’hi ha que diu no voler explicar res.

Després de sis hores de museu, i sis hores de pluja intensa, marxem al barri vell. Bilbao és de festa major i tot de casetes i parades conviden a beure, a provar les menges. Hi ha molta denúncia a les parades, i reclams, i lluites convençudes. N?hi ha de més festives, si ho podem dir així, però hi ha un aplec de molts i diversos paraments i una diversitat ideològica acolorida. Hi ha festa malgrat la pluja, xerinol·la, i actuacions de balls populars a la plaça Major, i una manifestació pel barri vell contra el tren d?Alta velocitat, i un forn que atén gairebé les vint-i-quate hores? Hi ha vida a la ciutat, és festa major, però els xiquets estan cansats i decidim de plegar veles. Tornem a casa, a Ea, al barri Angeletxu, Passem un control de la guàrdia civil, se?ns fa de nit, plou una altra vegada, però arribem sans i estalvis, finalment. Què dura és la vida del turista, havia dit una amiga que ens hem trobat de matí, a les portes del museu. O era a Bilbao?

Hem dinat a la plaça Picasso de Guernica ?encara no ens havia arribat la informació del Vicent, per provar l?autèntic marmitako de Bermeo. Així que pasem de llarg el port i pugem fins a l?ermita de Sant Joan de Gaztelugatxe, una escala que puja gairebé fins el cel del Cantàbric, amb un vent i una pluja que no frena els xiquets, que hi pugen corrent, però que als grans ens sembla l?infern d?un oratge del nord que fa feredat. La mar està picada i ens imaginem com pateixen els homes de mar, quan hi ha temporal. Fem parada a Mundaka; la plaça, com cada plaça d?aquests pobles d?Euskadi, és plena de gent que, enmig de la pluja si cal, s?aplega per parlar, per deixar jugar els xiquets, per trobar-se, de menuts a grans i més grans fins i tot. Tothom parla euskera. No sentim parlar espanyol enlloc. I els signes d’identitat dels pobles, banderes, cartells, panells, ja expliquen clarament una identitat conseqüent. Baixem a la platja d?Ea. Plou, plou a manta, com plou al nord, malgrat que, segons ells mateix, tenen problemes d?aigua perquè durant l?hivern va ploure poc. Fins i tot hi havia possibilitats de restriccions a les capitals principals. Aquestes pluges d?estiu tan intenses han eliminat l?alarma. A Ea la gent encara aguantava al frontó, davant la platja, però quan la pluja s’ha accentuat, tothom s’ha arrecerat als porticons de l’escola. De porticons n’hi ha arreu, per guarir-se del temps, a les esglésies, a les escoles, als ajuntaments? Pots triar-ne.
Demà visitem Bilbao, si el museu Guggenheim ens el permet de visitar.
[Llavors encara no sabíem quanta aigua havíem d?empomar.]

Diumenge. Fem un passeig pels voltants d?on serem els primers dies de vacances en aquest país. Després de la conversa amb els amos de la casa ?m?estalvie noms per evitar-hi suspicàcies de qualsevol tipus?, en tenim prou. Ell encara seria raonant de valent, de política ?quina sorpresa?, de conflicte, de polítics, de València, de Barcelona, fins i tot arribem a consensuar com ens entenem, ells i nosaltres, sense més. Aquella nit sopem amb autèntic xacolí fet de casa; els propietaris tenen una petita vinya davant mateix de la casa. El mar rugeix, el Cantàbric, res de bromes, així que ens preparem per abordar la primera gran aventura: Gernika.
Guernica és suficient, mereix el dia sencer, ens avisa l?home de la casa. En teniu de sobres. Malgrat que sigueu de vacances, cal saber qui som, cal conèixer la història. Sobretot cal visitar el museu, la casa de Juntes? Aneu-hi, diu, que en teniu prou.
De primer, visitem el mercat. Com cada dilluns, el mercat de Guernica aplega masovers, comerciants, venedors, amb multitud de parades de productes de la terra, però també de carn, peix o roba, com qualsevol mercat, a més de rellotges a cinc euros. Comprem fesols de Guernica. Els hem anat observant en diferents parades. A dotze, a onze, a nou euros. Com que en volem quantitat els aconseguim a vuit, que és molt bon preu. El nostre cuiner s?encarregarà, quatre dies després, de fer-nos-els fruir amb una olla amb xoriç, cansalada, llorer, i una mica del brou del bullit de verdures d?anit. Ho rematem amb un vi negre jove i amb formatge d?Idiazabal. Un dinar esplèndid, a dalt de Zegama, enmig de les festes populars d?aquest poble del Goierri. Ens hem llevat amb la notícia d?un atentat a Durango, però ací la vida continua igualment.

Euskal Herria. Som a Ea, a vora mar, en una casa rural on passarem quatre dies. Els amos ens han rebut fantàsticament, i nosaltres, que som de bona jeia, els hem correspost com mereixen. Ell és parlador de mena. Ella porta la casa i el negoci, indubtablement. No ens manca de res, ni la conversa, ni la menja abundant, que gairebé sempre ens amanim, ni el paisatge ?la bellesa dels verds que cantava Raimon?, ni la pluja. Ben bé que ens ha plogut sense parar, des que hem arribat, algunes vegades a cànters, unes altres a manta. És natural la ufana del paisatge, la frondositat, la riquesa dels boscos, i la varietat d?espècies que conforma la vegetació, perquè la humitat és permanent. Els diaris diuen que és un agost rècord a Euskadi pel que fa a les pluges. Som enmig de boscos madurs, i a la zona que enguany hem triat per fer una part de les vacances, Urdaibai, encara és més singular tot plegat. Urdaibai és reserva de la biosfera, i sembla que ací la cosa és seriosa, almenys aparentment. No hi ha un abús de contrucció, ni deler per debastar el territori natural. En tenen poc però se l?estimen i el conserven. També és veritat que hi ha molta lluita externa per això: els carrers, les carreteres, les parets, els ponts, els balcons, molts indrets defensen les persones, el país, el paisatge. Hi ha costum de lluita i de manifestació per varietat de coses. Guernica, Mundaka, Bermeo, Elantxove, Ea, són les poblacions d?aquesta vall a ambdues bandes del riu Oca, a tocar del Cantàbric, i la mar es deixa oure des de la casa. No som a casa, però tampoc no ens sentim estranys. Primer dia d?aquest decàleg de vacances d?enguany.

Una colla d?amics baixa a Dénia per escoltar el Botifarra ?a Bétera semblen prohibits els cantants valencians. Justament ahir, l?Ibsern parlava del Pep Gimeno Botifarra al Totxanes, d?un disc excel·lent, l?únic ara per ara, i per això una joia que anirà guanyant com el vi. Miquel m?ha promés el text que explica l?aventura d?aquests fans del Botifarra i la nit a Dénia, i jo li he promés de penjar-lo amb molt de goig. Ell i els amics van potenciant els cantaors d?estil, i d?altres coses, i jo penge un text de fa gairebé trenta anys, quan encara vivia el tio Joano, Joano Casanoves, el xiquet de Bétera, una de les figures del cant valencià de tots els temps.

?El tio Joano baixava al mercat i es plantava davant la parada de la carn de la tia Gertrudis. Pacient, d?ulls grans, i orelles amples, escampades a banda i banda, esperava el torn. Només dues llonganisses, un tros de carn i un os per a l?olla. La carnissera, llavors, li demanava si volia cigrons, però ell només deia bé, poquets, perquè ja no menge molt, ara que he passat els vuitanta, i una vida d?anys i d?homentages. Ja no li calia, deia, menjar molt si no tenia gaire gana.
Era menut i flac, de vell, però es desplaçava lleuger com una sargantana, enmig de l?estiu. També la veu l?havia abandonat, i el públic. Amb la vellesa desapareixen els hostes, deia, i un es fa invisible. Però havia sigut el més gran, l?autèntic cantaor, l?home de les albaes; el millor de tots els temps juntament amb Evaristo, coincidien els crítics. ?El xiquet?, el millor sens dubte.?
El xiquet de Bétera tenia la casa farcida de diplomes que recordaven homenatges. Era un home del XIX, que va començar a cantar amb apenes nou anys, d’ací el malnom. Van dedicar-li un carrer que portava el seu nom, encara que molt lluny, massa, d?on vivia.
Els diners per sobreviure no arribaven amb la mateixa facilitat que els honors, malgrat que les autoritats figuraven al davant sempre que cantava. ?El més gran, el xiquet és el més gran, repetien quan necessitaven enfortir l?orgull del poble. Vos ho demostra on vol, que és el millor cantaor?. Però els homenatges no pagaven les llonganisses. Ell només si en demanava dues, a la parada, per por a no tenir-ne prou quan li demanaren de pagar-les. Aleshores, agafava la bossa i s?allunyava, delicadament, que semblava que el desconsol l?encomanaria a cantar de nou, el retaule de la vida i la pena de Sant Roc. ?El millor sens dubte, el xiquet de Bétera?.
Ai, les contradiccions de la millor terreta.

Sant Roc. Deu del matí, la colla de tabals i dolçaines són a l?hora davant els primers clavaris, herois, després d?una nit de coets que s?allargassa fins a les sis (perquè en cauen més que no en Paterna, assegura algú i bons són els uns i els altres per afluixar). Són les deu, després que la batalla campal del foc ha deixat els carrers atordits per la guerra. Hi ha el paral·lelisme de l?Irac, amb una altra guerra, aquesta de veritat, que avui mateix ha valgut gairebé tres-cents morts. La festa i la vida, solament a uns milers de quilòmetres. La consciència, malgrat que la festa se?ns fa sempre necessària, que hi ha indrets que passen anys sense poder-ne gaudir.
Deu del matí, Sant Roc. Ja fa unes hores que les dones lluiten amb fregalls i lleixius contra els senyals de la pòlvora, mentre els homes van traient les portes, les reixes, i arruixen amb mànega contra façanes i finestres. Els clavaris es busquen per aplegar-se a la missa, que ahir ja va eixir de processó, pobre Sant Roc i el gos, que ara mateix l?única manera de traure tants sants passa per ajuntar-los en un sol acte més col·lectiu. Del Santets de la Pedra ni parlar-ne, diu un dels llauradors a la cooperativa, i en tot cas traieu-los de cul per amunt, que pedregue, que amb el segur guanyem més diners.
Sant Roc era el retaule, l’u i el dos, i l’u i el dotze, i els cantaors d’estil, el Xiquet de Bétera, irrepetible, o el Sardino, i era el descans del poble fins ben tard, i les raons entre les dones que comenten els vestits de les obreres, ufanoses, barroques, que lluen per això, i per això mateix fan la festa elles i les famílies. Cal pair el bullitori d?un dia tan especial, i Sant Roc encaixa com un didal, i el Gos, que torna amb el coet, si voleu més concentrat, a l?engrós però en una sola plaça; dues vegades, com dues vegades es va alçar el campanar del poble per por que es quedés massa baix, forçadament humil. Sant Roc i després el Gos, i la calma als carrers, després que no totes les alfàbegues van poder entrar a l?església, que el rector veia la casa massa atapeïda de brosses, dit així per aquell home, brosses. Sacrilegi civil, o burla, o ignorància, dir-ne de l?alfàbega brossa, ai, però la sang no arriba al riu si dos no volen. Demà ball popular, ball de Torrent, i pilota, i a esperar la vuitava. En total hauran fet onze dies de festa, majorals o macips, i el ritme és difícil de mantenir, fins i tot, ajudant-nos de fàrmacs i potingues.
Quina festa, com mereix, diuen, quin esforç. Tant com guanyaríem plegats, només que en volguérem aprendre. Solament que ens sentírem menys forasters. Però el miracle ja el va fer el Gos, un colp, en valer-se per guarir una passa tan pregona.

Festa grossa, el 15 d?agost, dia de la marededéu, de l?ofrena, del corral que ara és governat per programes informàtics, i els adobs i els regs els comanden xips orientals. Matí de perfum de festa, de confetis i colors de papers que voleien irregulars. Aquest barroc valencià excels, extraordinari, que lluu el poble i les plantes que passegen els carrers, les obreres, els majorals malgrat tot, amb aquells mocadors de brodats impossibles, florals, de motius geomètrics, regulars, amb la gent gran que s?ho mira i enraona de teixits, de penjolls, de raïms d?or, d?ombrel·les, amb els joves que volen transgredir no saben què, la beguda que empara massa coses, i la trobada dels amics, el dia especial d?un encontre que la resta de l?any es fa difícil, que ens aplega a la plaça, amb aquell bull de gent, de crits i de bandes de música. El dia que tot ho perdona, o gairebé tot, que hi ha coses que van sumant-se a una interpretació errònia de l’oci: l?altra nit, per exemple, alguns dels futurs festers van acabar pintant-se esvàstiques als braços, per mostrar com són en realitat algunes persones, en el sentit moral; que no són, ni ho seran mai, la totalitat dels majorals, però que ara per ara deixen fer alguns comportaments d?intolerància. Per ací no passem. Com no ha de passar la gent que durant anys fa la festa, l?organitza, la paga. O potser l?ajuntament vol aquests signes feixistes perquè se?n sent còmode? Potser que ara tornem a models de dictadura?, a símbols que han representat l?assassinat arreu d?Europa durant el segle XX? Algú els haurà de parar els peus, i per això hi ha lleis, i autoritats democràtiques. Aquesta nit, la vespra, colles de joves s?han dedicat a trencar espills i llunes i vidres de cotxes, com si això també fos la festa, ai, el comportament desbocat d?un jovent que anit l?animava des de l?escenari cants tòpics d?un masclisme barat i irrespectuós, cada tres per quinze, ?mariquita qui no bote?, encara. Quina gràcia, devien pensar.
La voluntat popular no va per aquest camí, esperem que no siga això, el creixement espectacular del poble, viure d?esquenes a la identitat, al respecte, a la festa mateix.
Festa gran, les alfàbegues de Bétera, amb plantes que faran goig durant molts dies al carrer, a l?església, en algun corrals, amb alçada de dimensió mundial, segons acta notarial. La festa ufana, esplèndida, el dia gran. La festa que aplega, malgrat tot i alguns detalls. La festa que aquesta nit, després del sopar a la fresca, escampa amb el foc, la pòlvora i el fum: la festa que demà continua, amb Sant Roc i Sant Gos.

La coherència fa mal. Destorba i provoca recel. La coherencia també fa por, perquè ens delata: denuncia la fluixesa o la debilitat dels nostres principis per tan prims. Fa por, sobretot, en aquelles persones de consciència irregular, polítics i compromesos de l?esquerra, per citar-ne exemples. En altres persones, potser que no els fa ni fum. Però aquests no compten, en aquest breu. És també sobre els companys, sobre els amics, sobre la família mateix que fa mal, tanta coherència. Encara més si és portada fins a l?extrem, que és la conseqüència final de tanta fermesa. Perquè la coherència és fermesa, com és solitud, una força gairebé invisible, que per això mateix és més sòlida. L?home Xirinacs representa més que no pensen o diuen alguns. És la prova que encara hi ha integritat, compromís, fidelitat a un mateix, malgrat els tòpics, els adjectius i els discursos que vindran després. Aquest.
Però Xirinacs és el model tan difícil de seguir. Per això mateix, l?esquerra l?ha menystingut, tractant-lo d?extravagant, d?estrany, fins i tot de boig. I és aquesta visió boja, de l?home Xirinacs, escàs de recursos, l?home despullat, que mou més consciència que un parlament sencer. Perquè el seu estil no és teòric, sinó la pràctica contra tot i contra tothom.
Aquest és un ciutadà no-discurs, que és pràctica, i això són comptatst els homes, dins i fora del nostre país. És l?abandó de la resta: despullar-se del superflu, dels privilegis, fins i tot del goig, i per això dels amics, que et tractaran de lluny, perquè els fas massa por, i potser per això mateix el boig s?ha d?estar dret, sol, dotze hores cada dia davant d?una presó, o davant un parlament, denunciant-los allò que manca al país, als seus representants, els seus polítics, al seus propis teòrics, als seus amics, a la família mateix: coherència.
L?home Xirinacs, el boig de Xirinacs, l?home plaplantat davat tot i davant tothom, fidel a les idees. Al pensament, a l?home. Potser dels pocs que ha vist el bosc a través dels arbres.

Comença la festa. És el dia primer, el de la presentació i el de l?estrena d?un programa de molts milers d?euros: quaranta anys que plogués, quaranta vegades que vindrien a tocar-nos la guitarra, si fa no fa, la mateixa gent: no podem evitar de ser provincians, de viure d?esquena als artistes valencians, sobretot si ho fan en valencià, de ser adictes dels costums espanyols, en carregar la cosa amb velles glòries d?una època passada i amb tòtils de l?èxit televisiu. Bétera és un exemple de país, una mostra que val per l?ample país, que sent un autoodi tan profund com conscient, potser per això ens resistim a programar autors valencians, o ens neguem a canviar res, perquè no volem que res no ens canvie. La festa a Bétera sempre ha lluït el que som, almenys com són els qui decideixen i governen.
Una mostra del ram de les exquisiteses que ofereix enguany l?ajuntament: Rosa López, la primera OT, un concurs per triar els frarots que farcirien les festes dels pobles, Orquestra la Nave, Discomòbil, orquestra la Milla Verde, BSO de tu vida, Efecto Mariposa i Seguridad Social, Mercedes Zambrano, Los Pecos, Barcelo Caribe Show, Antonio Orozco, Belle Epoque? Què, t?ha fet aire el programa musical de l?estiu? És veritat que hi ha pinzellades valencianes per tenir un toc d?identitat: el concurs de paelles, les haques, els playbacs de les falles (en castellà i en anglés, naturalment), una estona de dansà, la banda del poble i la colla Xe què burrà. Vaja, com si el sac de les bunes toqués en el sifó mental de la majoralia.