Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 30 d'agost de 2007

l’estiu al carrer: vacances (7)

La memòria de la fusta i la memòria del ferro. El Goierri també és la memòria del país. Ens hem decidit pel parc de Mirandaola, a Legazpi, un espai didàctic que explica la història i la vida de les foneries del ferro, les ferreries artesanals, que tindrien tanta repercusió en el desenvolupament d?aquestes valls. Ens impressiona la didàctica, la tecnologia i la recuperació de la foneria original, amb la sínia d?aigua per fer anar els martells ?l?aigua tranquil·la, l?anomena el documental¬?, que després farà anar aquell brogit de manxes, un respirador gegantí per alimentar d?oxigen el foc, enmig d?un soroll atronidor del martell que també mou l?aigua. L?indret és fosc, colpidor, que t?atrapa en aquell temps. L’espai del museu és una gran lliçó d’escola. Ràpidament fem una ullada a la didàctica, per comparació, dels espais de memòria valencians, que volen explicar la nostra història. Potser que l?abisme no és només climatològic, que també hi ha una diferència de seny i de sentit identitari tan gran que aborrona. Res no és casual en el sentiment de pertinença, social i humà, a un territori. Els valencians són espanyols i prou, en la seua majoria. I la nostra memòria és perd en falles, focs, tomates i construcció-destrucció de territori: després ens desfem de la memòria amb una facilitat exemplar, de genocidi etnològic i contemporani, assajat. Però torne a l?espai que més em colpirà d?aquest viatge, el parc de Mirandaola, amb un frontó de ferro que té, en canvi, poc de faller, i molt d?orgull, de sentit, de força d?un país que guanya a mesura que vas descobrint-lo. Aquest matí ha valgut sens dubte el projecte de vacances d’enguany. Perquè Mirandaola simbolitza molta cosa.
De nit, a Zegama, la festa continua concentrada en activitats diverses. Firem, veiem els dimonis de Sant Sadurní (ací s?ho miren amb una certa llunyania, com dient, aquests xiquets i els coets), a la plaça torna el ball, els símbols són al balcó de l?ajuntament i presideixen la plaça. Les places tenen la bandera, única, arreu que viatges en aquest país. Hi ha també la parada-bar dels joves, amb simbologia independentista d?ells i de nosaltres. Solament uns quants no parlem euskera al poble, a la plaça, però quan ens senten la fonètica tornen a trobar-se còmodes, en la seua festa i el seu país. I ves que balla tothom, o tothom s’aplega a la plaça, perquè és la festa major, seua, de tothom.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent