LES CONSULTES SOTA VIGILANCIA TOTAL
El Partit Popular de Catalunya ja ha anunciat que portarà al Tribunal Constitucional la llei de Consultes Populars què ahir va presentar, i aprovar el seu avantprojecte, i què curiosament no van impugnar en el seu dia junt amb els recursos que ara estan deliberant els magistrats, i què deixaran el text en una simple anècdota per damunt de la voluntat popular, què segons l’Estat deixarà de tenir cap valor.
Aquest projecte en principi preveu en l’àmbit català poder sol·licitar una consulta per quatre vies: Acord del govern català a proposta del President, el Parlament a proposta de dos grups o una cinquena part dels diputats, un 10% dels municipis que representin mig milió d’habitants, i la ciutadania amb un 3% de signatures (210000). Es podran consultar qüestions de competència nacional i municipal, inclòs un possible plebiscit per l’Autodeterminació, però amb dos dèficits greus per ajustar-la a la legalitat espanyola, i a la practica si no es vol saltar aquesta paret deixar-la en paper mullat, com son què els resultats no seran vinculants, i l’autorització de l’estat per qualsevol consulta.
Aquests dos últims entrebancs, repeteixo, si no es te intenció de saltar el frau de la legalitat espanyola, deixen la llei com un objecte de decoració, d’aquells que et regalen, no t’agraden i no saps on posar, ja que realment si es què autoritzen alguna consulta, cosa no habitual a les Espanyes, seran per coses totalment inofensives o filosofals, com el sexe dels àngels per exemple.
Per tant no entenc la postura del PP, què vol impugnar que l’Estat es amo i senyor per decidir el què es pregunta i el què no. Francament el deliri unionista te aquestes coses, què fins hi tot les coses què tenen mes lligades els hi fan nosa, i apart han de marcar paquet davant les forces racistes que imperen a Catalunya, com son Ciudadanos i UPyD, què competeixen per un mateix sector de població per sort molt petit.
Un altra cosa es si la democràcia i la justícia estaran per sobre de la legalitat imposada, llavors amb o sense llei es pot tirar pel dret, i consultar a la ciutadania, sense fer el ridícul com el Sr. Ibarretxe a Euskadi, què amb un final previsible no va tenir la valentia política amb la legitimitat al seu costat de donar un pas més, i al final ho acabat pagant amb un espanyolisme ranci al govern, i unes forces locals amb mes vots a l’oposició.
Amb coses tant transcendents i serioses com l’autodeterminació dels pobles no es pot anar com si fos un joc o per tàctica política, o s’arrisca fins al final fent cas omís del que vingui de Madrid, i confiant amb la legalitat internacional, o no val la pena fer res.
Tenim recentment un exemple molt clar amb el no reconeixement de Kosovo i la amistat mútua d’Espanya amb Sèrbia on te molt bones relacions, aquest es el tarannà de l’Estat, i aquí nosaltres som Kosovo, i la nostra Sèrbia es diu Espanya, per tant aquí no val la raó ni la pedagogia, nomes la nostra valentia i les aliances internacionals que ens adonguin suport quan arribi el moment, no cal enganyar-se mes amb lleis què com ha quedat demostrat amb l’Estatut, per l’Estat no son cap obligació, i menys si venen de Catalunya.