ALBERT CORTES MONSERRAT

L’Eurodiputat del PSOE-C Raimon Obiols, va presentar ahir la Causa Comuna, per organitzar un debat sobre el catalanisme amb una xerrada transversal què creí confiança entre la societat civil i la política a Catalunya, implicant a més de 75000 persones en diferents debats fins a final d’any.  Un altre invent socialista per seguir marejant la perdiu.

En el manifest fundacional ens diu que son gent diversa, i què vol obrir el debat amb qüestions què preocupen a la majoria fora de l’àmbit dels partits, com el període de crisi, els canvis de la globalització, i com pot Catalunya aprofitar les seves oportunitats, també sobre les estratègies del catalanisme el s. XXI què superi les retòriques repetitives, i asseguri la unitat civil, i per últim el concepte de solidaritat molt arrelat a aquesta terra.

Com deia a la introducció una bona manera de marejar la perdiu i sumar a la moda dels partits de fer Cases què no porten enlloc, com molt bé definia en David Morgades en el seu article del divendres en el Bloc Gran del Sobiranisme. Els partits definitivament veuen que s’han allunyat de la societat, i que les seves actitud covardes, interessades i burocràtiques provoquen què la desafecció vagi augmentant com una taca d’oli.

El mes raonable en aquests casos seria modificar la llei electoral, i on els partit presentessin llistes obertes on cada ciutadà escollis realment a qui vol, i on els mèrits serien determinants,  en contraposició a les cúpules tancades actuals on l’únic mèrit es formar part i obeir als caps de cada formació, i una vegada obtingut el resultat acomodar-se a la cadira esperant ordres sense cap tipus d’iniciativa.  Mes participació dels militants, i mes facilitat a la ciutadania per poder presentar-se com independent en qualsevol formació, fent tot plegat una major implicació de la societat.

Un altra mesura positiva seria com a Anglaterra el diputat de barri, on aquest coneix a tothom i la seva proximitat es màxima a la gent, i no la llunyania actual dels politics, on nomes recorden el baixar al carrer en èpoques electorals.

Aquestes i altres mesures podrien ser posades a debat, i projectes com l’Independència en sortiria beneficiats, ja què podríem votar a cada partit els politics que defensessin la qüestió creant una causa totalment transversal si la majoria civil així ho decidís.

Però, enlloc d’això, substitueixen les sigles dels partits, per una mena de plataformes què en el fons son el mateix, i en aquest cas per discutir coses què preocupen i interessen a la gent, es veu què segons els socialistes la qüestió de la sobirania no interessa a ningú, ja què no esta entre els temes a discutir, i si d’altres que per divagar estant molt bé, però què nomes busquen amagar el tema què no volen treure a la llum.

Es la tàctica del espanyolisme ranci d’aquest partit, seguir donant voltes sense rumb buscant solucions pels temes de la gent, tots, menys un què sembla no existeix per molt que les enquestes ho confirmin, i les iniciatives ciutadanes cada cop siguin més nombroses.  La seva ceguesa es patètica, però tard o d’hora tindran que enfrontar-se amb el què es inevitable, i això si què es una causa comuna.