ALBERT CORTES MONSERRAT

El President Aragonès retreu a Junts i al President Puigdemont que fa 10 mesos deien que negociar era trair el país i ara ho estant fent ells, alhora demana suport i força per negociar el referèndum pactat.

Parla de la seva coherència en el tema i rebutja que negociar amb el Govern espanyol era abandona l’1 O i una traició. Demana suports per convertir els no del Govern espanyol en Si, ja que Catalunya te la força per fer-ho possible i també demanar el suport dels que han apostat pel dret a decidir com el PSC o Comuns. Cal dir que va assistir a la Comissió general de Comunitats autonomes al Senat i defensa que sempre s’han de defensar els interessos de Catalunya i no es pot deixar el lloc buit.

No li trec la raó al President amb les critiques a Junts pel seu canvi criticant la Taula de diàleg o la negociació i després fent exactament el mateix. De fet la farsa va pels dos costats per igual, nomes canvia la venda que es fa de la mateixa a la societat. Si entrem al tema la Taula o aquesta negociació sense cap força, amb diferent nivell de poder, bàsicament nomes una part el té i decideix no pot acabar mai bé i es una derrota anunciada com s’ha repetit al llarg de la història. De fet si ho girem a Junts quan van voler diferencia la seva postura amb el que en deien cobrament per avançat, s’ha demostrat que també és un fracàs, nomes cal veure el català a Europa per exemple entre d’altres. Una farsa absoluta.

Pel que fa a demanar un referèndum es abandonar l’1 O, evidentment és una evidència, una postura invalida l’altre, i ja fa molt temps que els molesta el 2017 i la decisió de la gent. Demanar ara el referèndum pactat altre cop és una pantalla passada i sense cap opció, per molt suport que aconsegueixi al Parlament sempre serà una part molt minsa en les institucions espanyoles i sense cap possibilitat, per cert assistir a la Conferència de Comunitats autonomes és un insult per tots aquells que vam aguantar els cops policials el dia 1 d’octubre del 2017 per donar validesa a la força del vot, i una darrera cosa, dins aquest engany, PSC i Comuns no defensen el dret a decidir, ni ho han fet mai, nomes defensen decidir l’opció que ells defensen, res més.

Per tant parlar de traició com deia, és tot això, i francament ja en tenim prou.

El cartell per les eleccions de Ciudadanos, podria ser un resum final d’un deliri que per sort ja s’acaba i ningú recordarà al cap del temps. No hi ha el rostre del candidat, cosa bàsica en unes eleccions i si una foto de Sanchez i Puigdemont amb un ” Detenlos”, en castellà evidentment.

Una encaixada de mans entre els dos i el que significa l’encaixada amb l’amnistia de fons. Diuen des d’aquest partit que això simbolitza el seus valors com la lleialtat, la valentia, la llibertat, la igualtat i solidaritat entre tots els espanyols, com tornar a l’essència ens deia Carrizosa.

Una mort a la seva alçada de feixisme pel broc gros i d’un odi a la nostra llengua, la nostra identitat i el lliure respecte a la societat catalana. Parlen de valors, cosa ja prou greu, però ens diuen la lleialtat, caldria veure a qui o a qué, ja que a la ciutadania segur que no, ja que no la respecten en absolut. Valentia, tampoc seria la paraula, ja que aprofitar-se del sistema per muntar els seus xous habituals i degradar la cambra de representació de la ciutadania, més aviat seria covardia. Llibertat en la seva boca fa por aquesta paraula, ja que és la llibertat de fer el que ells volen que facis, una bona definició del feixisme de manual. Per últim igualtat i solidaritat entre espanyols, aquesta passa per atacar nomes una llengua, la catalana i defensar nomes una, el castellà, lluitar contra la nostra identitat intentant aigualir-la dins un altra com sigui i sobretot no respectar la voluntat ciutadana que si en un moment donat per majoria vol la independència s’ha de respectar i no aturar per tots els mitjans, violència inclosa a la força, aquesta es la seva igualtat.

Per postres fent campanya de l’amnistia i deixant clar que es la pitjor cosa que li ha passat al món mundial, cosa que mai escoltaràs de l’amnistia del franquisme perdonant assassins i torturadors amb les seves víctimes encara avui enterrades als vorals de la carretera, aquesta per ells segur que va ser exemplar, en canvi donar veu a la ciutadania lliurement, no es de rebut, ja que no coincideix amb el seu model.

Un cartell, que ha de ser un digne final d’una bogeria amb majúscules amb l’odi per bandera.

L’exconsellera Gemma Geis va reivindicar el català a la Universitat de Girona i membres del Tribunal on va fer les proves d’estabilització la van acusar de contradir els principis bàsics de l’ètica universitaria com són la neutralitat i la universalitat. Veure per creure.

La falta de defensa de la nostra llengua des de les institucions ens porta a situacions tant esperpèntiques com aquesta, en aquest cas a la Universitat. Les proves de Geis comptaven amb un Tribunal on tres dels cinc membres eren de fora de Catalunya i davant l’insistència lògica de fer-la en català i desprès de rebre els retrets ja expressats la UdG que ja ha dit que el seu Pla de llengües garanteix el català com a llengua pròpia de la Institució va posar un servei de traducció amb un cost de 4000 euros per fer-ho possible, cosa que també va ser criticada pel malbaratament públic que suposava. Cap referència de l’entitat als retrets rebuts per l’exonsellera que la van acusar de no utilitzar la llengua comuna.

Aquesta és la realitat, la deixadesa dels nostres Governs amb la llengua porta a situacions esperpèntiques, a tergiversar el que hauria de ser la normalitat. La Universitat de Girona no ha fet un paper galdós, parla d’un Pla de llengües que com hem vist permet que en aquestes proves la majoria del Tribunal no sigui de Catalunya, cosa ja de per sí molt sorprenent i posteriorment fa que una persona desprès de diversos recursos hagi d’aconseguir el que seria la normalitat, fer les proves amb la nostra llengua, curiosa manera de defensar la llengua pròpia de la institució. Apart permet que aquests membres foranis parlin d’ètica quan precisament és el que no tenen i critiquen el cost de diner públic de la traducció quan precisament es conseqüència de no fer les coses amb normalitat, com seria respectar la nostra llengua, que diuen pròpia sense exercir-la i permetent que membres de Tribunals parlin de llengua comuna i posin pals a les rodes per apartar el català sigui com sigui.

Uns fets vergonyosos com a país, i que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un, sobretot les nostres institucions i partits que no son capaços de fer una cosa tant senzilla com fer-nos respectar i respectar la nostra identitat amb la llengua com element bàsic.

Lluitar per fer les coses normals en català a Catalunya no seria el més normal del món, i això si que és falta d’ètica.

Estem acostumats que el President espanyol Pedro Sanchez promet moltes coses que acaben sent simplement fum i no porten enlloc. Els catalans en som un bon exemple i la seva crossa incondicional fins ara Esquerra Repúblicana ho ha patit en carn pròpia molts cops, però la política internacional també pateix aquest fenòmen.

En diferents ocasions hem escoltat Sanchez dient que reconeixerà l’Estat de Palestina. En diferents rodes de premsa que li han portat a rebre tocs d’atenció d’altres membres de la Unió Europea, ja que les solucions haurien de venir conjuntes i no d’un Estat en particular. Darrerament l’hem escoltat en converses informals amb periodistes que abans del juliol Espanya donaria el pas del reconeixement i això ja li ha valgut la cleca de Bèlgica que li retreu que això no pot ser un simple gest simbòlic, ha de ser una evolució concreta sobre el terreny i un estatus complet d’Estat.

No hi ha dubte que traslladar els enganys constants a Catalunya que els accepta sense cap conseqüència i molts cops ajuda a donar validesa al simple fum, no es aplicable amb Estats seriosos com en aquest cas Bèlgica on aquest reconeixement ja figura amb un acord de Govern amb tots els partits i nomes serà una realitat quan vagi de debó amb totes les garanties com no pot ser d’altra manera. De fet la propaganda i el fum no aporten res a la crua realitat de la zona, i son una frivolitat que no es de rebut en un conflicte tant seriós.

La solució de dos Estats entre Israel i Palestina, crec és la millor, però abans Palestina ha de donar l’esquena al terrorisme de Hamas, ha d’evolucionar a una solució més pragmàtica amb un vei molt més poderós i negociar amb condicions assumibles pels dos i amb concessions que per força hi hauran de ser. Un cop assolit l’acord en aquest cas la Unió Europea pot validar el seu reconeixement i el seu ingrés als forums internacionals amb el ple dret d’un Estat normal. No hi ha dubte que els interessos d’uns i altres i sobretot dels aliats a la zona també han de col·laborar amb aquesta solució deixant de banda els seus propis interessos que han prevalgut fins ara.

Aquesta és la diferència entre una via que no és fàcil, però que pot arribar amb l’esforç de tots i simplement vendre fum de cara a l’opinió pública sense cap efecte sobre el veritable problema.

Un nou brindis al sol.

La precampanya al Parlament pel que fa a aquell sector de la societat que encara espera la implementació del resultat del referèndum del 2017 i que ha optat per l’abstenció, no sembla que hagi de rebre estimuls per un canvi de paradigma.

Els darrers 7 anys i el que hem vist dels nostres partits teoricament independentistes no era casual, i ara per demanar el vot tampoc sembla que no hagi canviat gaire. L’anunci de congelació de la Taula de diàleg per part del Govern com si mai haguès estat activa va ser de traca, ara la proposta de referèndum impossible pactat amb l’Estat i que per cert ha trigat ni 24 hores a ser rebutjat de ple ratlla l’insult a la ciutadania. Per altra banda veure com de sobte apareix Tomas Molina, home del temps per les llistes europees d’Esquerra per la preocupació pel canvi climàtic i deixant al calaix com sempre la independència, igualment que la número dos de la llista de Junts rere el President Puigdemont, una persona de prestigi i preparada, però que sense les eines d’un Estat darrera i amb el poder tant limitat dificilment podrà desenvolupar les seves capacitats. Son nomes uns exemples recents.

De fet el denominador comú de les dues candidatures és l’esforç per esborrar el mandat del 2017 del cervell de la ciutadania. Cap proposta per complir-lo, per obeir-lo, deixant el referèndum en una anècdota o excusa i les lleis aprovades i la declaració del Parlament en un miratge sense sentit. De fet la insistència en tornar a les pantalles ja passades amb la petició a l’Estat d’acordar un nou referèndum, cosa que sembla les dues candidatures és el seu objectiu ja denota per quin camí anem.

Cap intenció de complir amb la societat catalana, seguir marejant la perdiu indefinidament fins l’oblit del procés passat i seguir vivint de l’autonomisme com sempre, i com si res hagués passat. Això al votant independentista evidentment no crec que li produeixi cap trempera especial, ni cap ganes de seguir enganyat indefinidament. Veiem que sorgeixen noves formacions i caldrà escoltar les seves propostes i la manera de fer abans d’opinar sobre ells.

De moment cap estimul, i el mateix de sempre, un processisme sense fí i un bucle que mai acaba deixant la memòria de la gent en un no res i intentant distreure amb propostes i persones com una cortina de fum per no encarar el problema real.

Segur que volen el nostre vot?.

A les portes de la campanya oficial catalana, el President Aragonès presentarà la proposta de referèndum a l’escocesa, amb un informe per encaixar aquest dins la Constitució espanyola.

Aquest informe elaborat per un grup d’experts, molts ja questionats en el seu dia per les seves opinions prèvies contra el dret a decidir dels catalans. Desprès d’analitzar l’informe jurídic, aposta per un referèndum acordat a l’escocesa entre la ciutadania de Catalunya. Un referèndum d’inici que posi en marxa el procés d’independència que s’hauria de desplegar. Un pronunciament amb un si o un no i posteriorment el camí per implementar el resultat acordat. Aquesta proposta consultaria a la ciutadania sobre que el Parlament inicies un procés de reforma constitucional que podria contemplar la independència o una acomodació nova dins l’Estat. Segons deia el President la implementació pot comportar vies que no son opció del Govern com la consulta a la resta de l’Estat, amb l’argument que caldria reforma de la Constitució i ratificació de tot l’Estat per fer-ho possible.

Un nou parany en portes electorals de propostes repetitives, electoralistes i inviables per si no fos poc. De fet potser caldria recordar que els catalans ja vam votar el 2017 amb majoria per la independència per cert i unes lleis del Parlament que l’amparaven i que ara sembla que volen que siguin paper mullat. La no implementació del resultat dels mateixos que ara ens proposarien un embolic en forma de referèndum per modificar una Constitució que ja es va intentar de totes les vies possibles durant el procés que va culminar el 2017 precisament pel fracàs de totes les vies estudiades. Un referèndum no es possible a la Llei fonamental espanyola, no per la part juridica, que evidentment ho seria, sinó per la voluntat política i aquesta es molt clara i no canviarà. Arriben a pensar en un referèndum per donar via verda a demanar aquesta reforma i especulen que si ho fos, que com dic no serà, una ratificació a nivell estatal, tot un desgavell i presa de pel intolerable i que no es mereix la societat catalana.

Donant voltes i voltes sobre el mateix en un bucle infinit que no crec cap territori que vulgui la independència hagi hagut de suportar. La clau com es va demostrar el 2017 es que no es van atrevir a donar el pas definitiu en el moment culminant i ara ni volen ni saben com reprendre el camí, donant tombs i tombs a propostes impossibles per la seva incapacitat dels nostres partits i la seva nul·la voluntat.

Simplement, marejant la perdiu.