JUSTÍCIA POETICA.
Com s’ha repetit i es repetirà, el futbol ha fet justicia amb el millor jugador de la Història, Lionel Messi. Sabem com celebrarà Argèntina aquesta conquesta mundial, però francament ja també em vaig alegrar i molt.
Quan escoltem repetidament aquell qualificatiu de Déu del futbol en la seva persona, molts es posen les mans al cap per aquesta comparació, però més enllà de la passió que es viu aquest esport a l’Argèntina cal posar-ho en context i desmuntar aquest politicament correcte que molts hem vist tant de veu com a les xarxes.
En primer lloc, aquells que deien jo no veure el Mundial ja que Catar no respecta els drets humans. Crec que segurament son molts dels que també diuen no s’ha de barrejar política i esport i que haurien de veure que es cou a casa seva abans de posar l’ull a aquestes terres llunyanes. Es cert que no es respecten els drets humans, però també es cert que ells han fet la petició i els ha estat adjudicat, on per cert els diners es veu que en aquest cas passaven per davant dels drets humans.
La gent a Argentina es irracional amb el fútbol i les seves comparacions. Cal dir que el fútbol no entén de racionalitats, es un esport i per tant entra en el terreny dels sentiments, i aquests son ben legitims. De fet si entrem a la racionalitat, seria menys racional aquella gent que creu en una divinitat espiritual que mai ha vist i que permet ho accepta que marqui les regles en forma de premi o càstig que una persona com Messi que a molta gent per la seva qualitat esportiva i els colors que ha defensat ens ha fet viure uns sentiments que aquests si son reals i de fet son els que ens fa viure.
La barbàrie de l’Iran amb un futbolista que serà executat, no es pot barrejar amb aquesta final, ni els seus protagonistes demanant que ells facin un gest que cap Estat està disposat a fer i que passi el que passi seguirà la seva relació amb aquest país asiatic si el negoci es fructifer. Per tant no poden demanar res de res a uns professional que es guanyen la vida amb això. La humanitat fa temps que ha perdut aquesta condició en benefici dels interessos.
Per últim la justícia poetica que em referia es per un jugador amb tots els títols possible amb el Barça i individuals, però que li faltava un Mundial de seleccions per culminar la seva carrera com el més gran sense cap tipus de discussió, fins hi tot per aquells que s’atrevien interessadament a fer comparacions que fan riure i que ara quedaran en l’oblit. Alguns diran que no n’hi ha per tant per donar quatre patades a una pilota i jo els diria que no es per això, es per tot el que genera en els nostres sentiments, i això no te preu.
Simplement el més gran.