INDIGNACIÓ SOSTENIBLE
La societat catalana assisteix atònita espero per damunt dels mitjans del règim, dels opinadors a sou o dels trols de les xarxes,com per la nostra iniciativa, allò que sempre haviem defensat que no era cap delicte i si un repte democràtic a l’Estat, com era el referèndum de l’1 d’octubre amb tots els sacrificis que va comportar, ara assumim que es un delicte i per tant ens afegim al relat de l’Estat. Suposo una maniobra que internacionalment ningú podrà entendre i que es digne d’estudi pels professionals de la psiquiatria. Com diu en Bernat Dedéu “El meu marit em pega lo normal”. Vergonya de partits
El meu marit em pega lo normal
Bernat Dedéu
La reforma del delicte de malversació m’ha demostrat que el processisme i la seva cort de cínics tenen una capacitat inaudita per sorprendre’m fins a deixar-me sec de mots. Si resulta ben difícil d’empassar que l’independentisme hagi mutat en un moviment polític embadocat per la pretensió d’esmenar el Codi Penal espanyol (la qual cosa implica fracassar per definició, car la burocràcia és l’idioma consubstancial als estats), això de digerir com a èxit polític la mitigació d’un delicte considerat injust ja és una tasca d’estómac marmori. També ho és l’evolució del propi discurs independentista, que primer amenaçà l’estat dient que “ho tornarem a fer”, després reculà amb els organitzadors de l’1-O afirmant tothora que eren eren culpables de res (“no hem comès cap delicte”, repeteixen ad nauseam), per acabar implorant a l’estat que els castigui… però amb un tipus delictiu a la carta.
Anem a pams. L’acord entre Madrid i els nous virreis catalans ha estat forassenyat d’inici. Tot i reduir les penes per malversació (d’un màxim de sis anys a quatre), el delicte acabarà condemnant els funcionaris o responsables públics que gosin destinar patrimoni públic a una finalitat per la qual no estava previst, bo i fixant com a requisit la causa d’un “mal o entorpiment greu al servei públic”. Aquest deu ser l’únic cas a la història universal que hom signa un acord per clarificar un delicte (o, en qualsevol cas, per escatir-ne bé les causes) i, una vegada fet el pacte, les dues parts difereixen absolutament de la lectura del text: pels republicans, l’esperit de la llei foragita qualsevol imputació pels organitzadors/inspiradors de l’1-O i, al pol contrari, el PSOE es vanta justament d’incloure aquest “mal públic” com a esquer perquè qualsevol futur intent de referèndum tingui la garantia d’ésser penat.
Com pot entendre qualsevol organisme que tingui una intel·ligència superior a la d’un mosquit, si l’objectiu d’aquesta reforma legal consistia en allò que els cursis anomenen desjudicialitzar la vida política, l’efecte és just el contrari. Així ho ha reconegut en sordina algun membre republicà (i algun podemita amb la carrera de dret mínimament aprovada); el nou marc legal regala encara més terreny a la imparcialitat dels jutges en l’esport de cercar qualsevol activitat econòmica ordida pel Govern que s’hagi apartat dels límits que marca l’autonomisme. Aquesta fal·lera encara serà més atlètica si tenim en compte el caràcter voxista de la cúpula judicial i el fet que la majoria de togues (en especial, les del Suprem) encara estan molt emprenyades pels indults i una reforma que el PSOE ha fet a petició d’un partit independentista. Si alguna cosa fa la nova llei, és requetejudicialitzar.
Per si això fos poc, es palesa de nou (i amb tota la barra del món) que els polítics catalans han avantposat els seus interessos penals al fet de protegir les mobilitzacions ciutadanes que puguin derivar-se de la convocatòria d’un referèndum. No només això, sinó que la reforma anterior del delicte de sedició ha agreujat els desordres públics com a motiu d’esporuguiment general. En definitiva, comprovem per enèsima com a Espanya no li fa falta exercir la repressió perquè aquesta acaba essent perpetrada pel principal partit de l’independentisme català. En aquest sentit, Sánchez respira ben tranquil, perquè la crispació que recollirà aquesta reforma ad hoc serà recollida per Vox i debilitarà el PP, mentre el presidente espanyol podrà passejar-se per tot Catalunya (amb Salvador Illa i Jaume Collboni) disfressat amb la túnica de pacificador del conflicte català. Alehop.
A través de Junqueras, Sánchez s’ha assegurat que el poble s’esporugueixi i que la majoria de responsables públics s’ho pensin bé abans de llençar-se a experimentar amb la comptabilitat creativa. En sordina i d’una forma molt més efectiva que la de Rajoy, el líder del PSOE ha acabat amb les tècniques d’astúcia amb què Mas pogué parir el 9-N mentre foragita la unilateralitat del món independentista. I el que és pitjor de tot plegat, les elits madrilenyes han tornat a aconseguir que els catalans tinguin la temptació de celebrar les reduccions delictives com a avenç en l’autodeterminació. Ara mateix, els republicans defensen les remodelacions del Codi Penal amb la mateixa parsimònia de les dones maltractades quan deien allò que “el meu marit em pega lo normal”. Com han fet amb la llei d’Irene Montero, els jutges ja frisen per veure des de quina escletxa poden començar la matança.
Tot plegat és ben curiós, perquè si alguna cosa haurien d’haver après republicans i convergents del judici del Suprem és que Marchena i la seva cort no necessiten cap mena de text legal per tal d’enxironar un polític català quan gosa atemptar contra la unitat d’Espanya. Comptat i debatut, l’elector independentista queda abstret en la dicotomia metafísica que l’atrapa de fa lustres: no acaba de saber si els seus líders són una colla de rucs sense rival o, simplement, un estol de miserables amb una barra il·limitada. O qui sap si les dues coses.