ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquesta frase “No som l’adversari”, es la que ha utilitzat la portaveu del Govern català com a replica a la manifestació convocada per l’ANC i de pas ha apel·lat a la unitat de l’independentisme criticant que la primera resposta d’alguns actors sempre es criticar per criticar.

Ens diuen que s’haurien de dirigir tots els esforços a avançar junts en objectius compartits en comptes d’assenyalar els que ens separen i dedicar-nos a la confrontació entre independentistes que ens farà anar molt més lent. Diu que la gent que està al carrer es independentista i el Govern es independentista per tant cal sumar i no restar. Ha defensat la derogació del Delicte de sedició com un èxit encara que queda molt marge de millora, encara que es bàsic la negociacio entre PSOE i ERC.

Pel que fa a Junts, han estat a la manifestació i Laura Borrás carrega contra la reforma del Codi Penal i fent crida a la unitat de l’independentisme per defensar els drets fonamentals.

Realment, els nostres representants i partits demostren un poc sentit democràtic alarmant, ja que es veu que la societat inclosos els seus votants no tenen dret a critica ni a expressar les seves queixes que siguin contraries a la voluntat dels partits. Ho hem vist repetidament des de la gran manifestació per la Diada amb uns escarafalls i censures a la població pel seu atreviment a criticar-los, delatant com deia una falta de cultura democràtica alarmant o interessada. Els partits independentistes i les entitats independentistes evidentment no son, ni haurien de ser adversaris si cadascú complis el seu paper amb l’objectiu comú compartit, el problema rau quan des de fa 5 anys una part ha pres un camí diferent amb una col·laboració amb aquell que si hauria de ser l’adversari, mantenint nomes l’objectiu original com una proclama buida i retòrica, a partir d’aquí evidentment la part majoritària, la societat es sent enganyada pels seus representants i te tot el dret d’aixecar la mà i censurar a qui sigui.

Per altra banda, apel·lar la unitat quan la batalleta de curta volada entre els dos principals partits independentistes ha estat el pa de cada dia, fins arribar al trencament del Govern, deixant l’objectiu semblava per damunt dels partits en un calaix, es molt de cinisme. Totalment dacord que s’ha de sumar, però els nostres representants no han fet res més que restar i l’adhesió per l’adhesió no es una opció valida. Aixó aniria per ERC principalment, però també per Junts que reclama unitat quan acaba de marxar d’un Govern, més cinisme.

Per tant, deixin que la societat trii lliurement els seus adversaris per damunt d’etiquetes que a aquestes alçades ja no tenen cap valor.

Avui, aniversari de la Constitució espanyola, un tractat fonamental, que te poc de democràtic i si molt de continuació del règim i nul respecte a la societat que ha de regir.

Mentida sobre mentida s’ha anat construint un relat sobre aquesta llei magna i la necessitat d’obediència cega per la seva grandesa i capacitat de solucionar tots els problemes. Com hem vist recentment amb el procés català no serveix pel més fonamental, donar solucions a la societat, quan aquesta vol canviar les regles del joc, i això es una realitat.

De fet, es una llei fonamental que ja sorgeix amb defecte de fàbrica que ja indicava que no era aigua clara, no va ser redactada per un parlament escollit per la gent i havent escoltat les diferents propostes per decidir el seu vot, sinó per persones properes o ben controlades pel règim i per suposat no triades per la gent,el text copia parts de la llei de reforma politica franquista i per tant allunyada de qualsevol democràcia occidental, apart va ser tutelada pel règim, el qual va quedar absolt de qualsevol responsabilitat del periode dictatorial i va marcar els límits que estaven disposats a cedir.

Per altra banda, i a pesar de la cantarella enganyosa de que hi ha recorregut per fer una reforma i poder fer per exemple un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ja hem vist que es impossible reformar-ho pel sistema creat per aquesta qüestió, alhora amb articles tant de Dictadura com posar la llei per damunt la societat, o la unitat territorial per damunt de tot.

Quan la llei que regula la convivència d’una societat es si o si per damunt de la voluntat d’aquesta mai podem parlar de democràcia, ja que la base d’aquesta i el que allunya aquest sistema d’una dictadura es precisament que el punt principal sigui la mateixa gent. El mateix podem dir de la sagrada unitat per damunt de l’opinió de la societat, es descaradament franquista i per tant inútil per un Estat que es vulgui dir democràtic.

Ens parlen de democràcia plena cada dos per tres quan el tractat o llei principal es de tot menys democràtica. Aquesta es un simple blanqueig de la falsa transició per fer veure que canvia el sistema mantenint el més essèncial del passat, un vici ja d’origen.

A partir d’aquí, tant les estructures de poder com l’arquitectura estructural de l’Estat i els seus diversos elements mai poden ser democràtics, com s’ha demostrat.

En definitiva, l’aniversari d’una Constitució franquista.

A mesura s’acosta el final de la legislatura espanyola, aquell run run des del teoric costat esquerra i el seus col·laboradors catalans sobre aquella mena de que be el llop, transformat amb els populars, veiem articulistes, mitjans i interessats abocats amb aquesta cinica tasca.

Llegia avui un article de totes les lleis que vol derogar Feijoo si guanya les eleccions com regular l’eutanàsia, la llei d’Educació, llei si es i, llei avortament i trans, la del delicte de sedició, la llei de secrets oficials o la reforma laboral. Vol incoroporar al Codi penal el delicte de la convocatòria de referèndum il·legal o acabar amb el gravàmens a energetiques i bancs per posar uns exemples.

A simple vista, sembla un gran canvi i un endarreriment d’un Estat ja molt endarrerit, però caldria dir i explicar que ha fet el Govern se suposa alternatiu i actual amb aquest que el el PSOE i ara amb el suport de Podemos per valorar aquestes amenaces. De fet una de les lleis més restrictives com la llei mordassa de Rajoy i que havia de ser anul·lat el primer dia, encara està en un calaix, això ja es simptomàtic. Respecte la llei d’Educació ja es sabut que cada canvi de color al Govern provoca un canvi, ja que no hi ha cultura democràtica per veure que aquesta llei no es de partit sinó de país i per tant hauria de ser amb consens per no canviar-la cada dos per tres, pel que fa al delicte de sedició, i com ens demostra per exemple Ammistia Internacional i altres organitzacions i dit pels mateixos socialistes es un simple canvi de nom estetic però amb el nou delicte encara millor per la depressió descarnada, per tant més del mateix. Parlen de la llei de secrets oficials, quan no han volgut investigar el Catalangate i l’espionatge amb Pegasus, un fet gravissim en qualsevol estat democràtic. La incorporació de la pena per referèndum il·legal de fet es la mateixa opinió que socialistes i Podemos com hem vist amb el seu suport al 155 sense contemplacions i la repressió posterior sense fre.

Ens parlen també de la llei de memòria històrica, quan aquesta teorica esquerra mai ha perseguit al franquisme, i ha seguit protegint als torturadors i col·laboradors del règim amb els morts als vorals de les carreteres com a vergonya.

En definitiva, podriem anar fent comparacions i ens adonariem que les diferències son poques i pel que fa Catalunya, concretament cap. Per tant aquest espantall es una mentida més nomes apte per interés particular de PSOE, Podemos i Esquerra.

Veient una mica de l’entrevisat de l’anomenat Cap de l’Oposició al Parlament català, ja es pot comprovar el nivell de grisor de la política catalana. Cap lideratge i tant sols homes grisos de partit sense cap tipus d’empenta o projecte il·lusionant.

Escoltant Salvador Illa, crec que l’únic mèrit que pot tenir, es que sense fer gairebé res pot arribar a la presidència de la Generalitat pel suicidi de l’independentisme al renunciar precisament a ella i dedicar-se a la baralla entre partits sense cap obra de Govern que es pugui posar damunt la taula. Un home gris i sense fusta de lideratge i que fa el seu paper de delegat del PSOE a Catalunya repetint els mantres de sempre. Posa el procès com una cosa del passat i dolenta, reclamant el famós diàleg entre catalans, amb la imaginaria divisió i enfrontament entre nosaltres. De fet oblida que el diàleg en una democràcia, primer es produeix amb els ciutadans presentant projectes i escoltant, posteriorment acceptant el veredicte dels mateixos que recordo donava via verda al projecte per la independència i desprès amb les majories i minories creades a la cambra parlamentària votar les seves opcions i acceptar la que sigui majoria, sigui la seva o no, exactament el que va passar a Catalunya fins el dia 1 d’octubre del 2017. Per tant prou d’aquesta mentida, suposo que el diàleg que vol es a partir d’aquesta data amb la imposició per la força i el cop d’Estat del 155 amb el seu partit signant i per damunt de la voluntat de la ciutadania catalana. Tot un democrata.

Sempre ens treu l’exemple de la lluita contra la COVID com exemple de que la lluita conjunta es la millor, sense oblidar que la centralització de molts parametres de la pandèmia va portar tot tipus de problemes en moltes comunitats i a Catalunya també, per tant i com a ministre en aquells temps, no seria el millor exemple i en qualsevol cas, no seria cap condició per negar la voluntat popular.

Diu mentides una rere l’altre quan ens parla de la defensa del català del seu partit a Madrid, quan precisament l’ha vetat allà i als organismes internacionals sempre, cal tenir barra, ens parla de les lleis socials i democràtiques quan precisament la llei mordassa segueix guardada en un calaix i la revisió de la sedició no passaria el cotó democràtic de cap Estat normal europeu.

Per posar un darrer exemple, critica al Conseller Elena, molt criticable per cert amb la seva gestió de la policia catalana i defensa el Ministre Marlaska quan sap el seu passat com encobridor de tortures i ara de morts a la tanca de Melilla, cal molt de cinisme per fer això.

En definitiva, gris molt gris.

Per tots aquells que segueixien dia si i dia també amb la cantarella de la falta de drets humans a Catar i que es fan els indignats dient que no veuran el Mundial o aquells que acusen Russía de tots els crims de la humanitat, no veig que diguin gairebé res del Ministre Marlaska i el seus afers.

Ahir vam poder veure com l’excés verbal de la Irene Montero que de tant exigerar com a víctima aconseguirà l’efecte contrari i la sospita del seu propi marqueting polític per damunt d’altres consideracions, el que si va fer es fer passar de puntetes la compareixença del Ministre Marlaska per la masacre de Melilla. Recordo que tant la policia espanyola com la marroquina van apallissar a uns centenars de persones que volien passar la tanca amb el balanç de 23 morts més o menys i encara gent desapareguda sense informació. El fet es que el Ministre diu i com a cosa principal que no va morir ningú en territori espanyol, cosa ja prou miserable, però que per postres es mentida ja que els vídeos ho demostren en sentit contrari clarament i on en zona espanyola hi va haver uns fets que traspassen tots els drets humans del planeta.

De fet el Tribunal Europeu dels Drets humans ja ha condemnat 10 cops al Regne d’Espanya per no investigar denuncies de tortura. Casualment el 70% dels casos tenien com a jutge Fernando Marlaska. Recordem el cas de vuit advocats acusats de fer d’enllaç entre ETA i els presos de la banda, fa 11 anys van ser detinguts per ordre del ara Ministre i ara alguns d’ells expliguen les tortures que van ser sotmesos per part de la Gúardia Civil. També ih va haver el cas Segi, una organització abertzale on van ser absolts, però també torturats i sense res a dir pel jutge Marlaska i així podriem seguir amb altres casos amb el mateix denominador comú en forma del nom del jutge.

Un Ministre que ens diu ara amb total vexació a les víctimes que cap va morir a Espanya, obviant els fets mesquins i apart com si ens prenguessin per imbecils a la resta de la humanitat va en sentit contrari als vídeos que demostren clarament les atrocitats que van succeïr. Clar que esperar humanitat d’un personatge amb aquest historial de tortures seria massa, i aquest es el Govern d’esquerres, social i democràtic per qui vulgui prendre nota.

Son els drets humans de Marlaska.