ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA DIFERÈNCIA

Sense categoria

La tradició del renat al Regne Unit ha estat interpretada perfectament per Elisabet II, i sabent que les monarquies haurien de ser cosa del passat, ha modernitzat aquesta institució caduca amb un paper que el poble ha valorat. Res a veure com diu José Antich amb monarquies antigues, corruptes i contra la societat, com es el cas de Catalunya, em refereixo els Borbons naturalment. El blanc i negre i el color.

Mor la reina intocable

José Antich

Era Elisabet II una de les escasses icones planetàries. La Reina. Ella sí que mereix ser recordada amb majúscules, que donava sentit a una institució tan caduca com la monarquia. Una política gegant —qui diu que els reis no fan política?—, que a més va actuar com a tal, la qual cosa té més mèrit, sense dir mai una frase, enduent-se a la tomba si era més de dretes o més d’esquerres. La fórmula infal·lible que li va permetre ser la reina de tots. Acusada de ser una persona rígida, ella parlava amb gestos, potser l’única manera amb què la monarquia podia conservar una certa màgia. El Regne Unit està de dol: però no són només Londres, Liverpool, Manchester, Birmingham i totes les ciutats d’Anglaterra qui la ploren, sinó que ho fan també Escòcia i Gal·les. Aquesta idea de Reina de tot el seu imperi, encara que vulguin algunes de les seves nacions ser un país independent, és la que l’ha defensat durant el seu regnat amb dents i ungles. I explica com des que va accedir al tron, el 1952, Elisabet II a més de regnar al país britànic també ho fa en uns altres 14 Estats, antigues colònies que malgrat independitzar-se van optar per la monarquia en el seu règim polític.

La mort al seu castell de Balmoral, a Escòcia; la seva última aparició pública, la vigília de la seva mort, rebent la nova primera ministra conservadora, Liz Truss, amb una faldilla que identificava perfectament on era, han estat la seva última contribució, el seu últim gest, de com ella entenia, malgrat tenir 96 anys, un regne. Una figura cohesionadora entre parts diferents i no una personalitat rupturista, confrontada i divisòria. Escòcia pot ser independent, però ella també volia ser la seva reina. És absolutament impensable que una seqüència similar hagués pogut passar abans, molt menys ara, a l’Espanya madrilenyitzada que ha quedat, on les autonomies han deixat de tenir pes polític, i després de la fractura institucional que va marcar la tardor del 2017 i que va acabar deixant una monarquia parcial i ostensiblement lesiva per als interessos de Catalunya.

No ho tindrà fàcil el seu fill Carles, que regnarà amb el nom de Carles III, que accedeix al tron amb 73 anys, una edat en la qual ja no s’arriba a aquestes responsabilitats i, en tot cas, es deixen de tenir. Caldrà veure també si tota la capacitat d’Elisabet II per guanyar-se l’estima del seu poble és igual amb el seu fill. Sembla difícil, gairebé impossible, ja que la reina havia aconseguit una situació única, excepcional, fruit, segurament, també d’un regnat tan longeu que, com molt bé ha recordat la BBC, va tenir un primer ministre que va néixer el 1874 com Winston Churchill i una primera ministra com Truss nascuda el 1975, 101 anys entre un i altra. Serà, en el millor dels casos, un rei de transició, que tindrà com a primer objectiu que l’afecte a Elisabet II no s’acabi amb ella i entre el país en un debat sobre el futur de la monarquia.

Perquè a diferència de la seva mare, ell sí que manca de la màgia del silenci. Les seves opinions sobre molts temes, algunes polèmiques, són de sobres conegudes i, com succeeix sempre, a uns els agraden i a d’altres no. I per allà sobrevola la princesa Diana, de la mort de la qual a París fa just vuit dies es va complir el 25è aniversari i que va ser una de les últimes grans crisis de la sobirana amb el seu poble, ja que no va entendre mai l’afecte que suscitava aquella nora, a qui no suportava, i que pogués confrontar-se amb ella fins i tot en popularitat. D’això en fa anys, però en aquest tipus de coses persegueixen sempre més els morts que els vius i els fantasmes del passat allà hi són. Per no parlar de recents polèmiques sobre donacions milionàries de Qatar i d’altres països d’aquella àrea geogràfica que la premsa del Regne Unit ha anat publicant àmpliament.

PRESSIÓ ALS PARTITS

Sense categoria

En una entrevista la Carme Forcadell ens du que l’ANC ha de pressionar els partits perquè facin la independència.

Demana que la manifestació sigui més transversal. Diu que en el manifest no cal assenyalar a ningú. D’entrada la Carme sempre tindrà el meu respecte absolut. He tingut el privilegi de poder coincidir amb ella molts cops amb la seva època com a líder de l’ANC i per mi sempre serà una de les dues dames del procés conjuntament amb l’enyorada Muriel Casals i una gran Presidenta del Parlament en una època on el mateix actuava com a a tal.

Dit això, crec que l’Assemblea des del seu començament es una eina amb l’objectiu de la independència, això comporta crear complicitats i sobretot en l’àmbit on s’han d’executar, es a dir el poder legislatiu i executiu català, Parlament i Govern, per tant quan aquests fallen o van en direcció contrària com es el cas des de fa 5 anys. Aquesta pressió que exigeix s’ha d’expressar amb la denuncia i retrets cap els nostres representants que no ho han fet, seria normal en una societat normal. Respecte la transversalitat, crec que tothom pot arribar a donar suport a la independència des de diversos camins, però al final coincideixen en aquest punt i per tant serà tant transversal com sempre. La transversalitat no es el partidisme. La independència està per damunt dels partits, qui no ho vegi així senzillament no es independentista.

No es senyalar a ningú, es posar el dit a la llaga als obstacles per arribar a l’objectiu final, i aquest pot ser l’Estat espanyol, algun afer internacional, o els nostres partits, que en aquests moments son el màxim obstacle per fer efectius els resultats de l’1 d’octubre de fa 5 anys i per tant l’obligació de l’ANC es denunciar-ho.

Crec que la Carme i amb el seu empresonament ha canviat, i segurament humanament es pot entendre, però ha de saber que els partits no son els protagonistes en aquest procés, ho es la gent, la societat catalana en aquest cas i els partits son unes eines, no un tot. No confondre mai país i partit. Per tant inclusió total, i qui no es senti cridat hi vagi o no, es perquè no vol aquesta nació lliure, així de simple.

Queda molt per fer de la nostra democràcia una de vertadera, i el paper dels nostres representants es una assignatura encara pendent.

AMENAÇA REAL

Sense categoria

El cara a cara de Feijoo i Sanchez al Senat, va rebre la proposta del primer d’abandonar el suport de Podemos, ERC i Bildu i acabar la legislatura amb els Populars del primer. Esquerra per boca de la seva senadora Mireia Cortès ha tret pit proclamant que son l’amenaça real per a Espanya.

Realment la frase faria riure, sinó fos que es certa i adreçada a la societat, per si la broma no fos poca, ens va afegir que insta a Sánchez a consolidar la Taula de diàleg i no mirar tant a la dreta, recordant al president socialista que ha de resoldre el problema territorial com una obligació, deixant de comparar independentistes i terroristes i escoltar al Consell d’Europa. Alhora a Catalunya segueixen uns desacreditant la manifestació de l’11 de setembre i els altres intentant treure rèdit de la mateixa i els nostres representants criticant la societat que els ha votat i que te tot el dret a fiscalitzar.

Dir en aquests moments que qualsevol partit dels tres teoricament independentistes son una amenaça per Espanya, es senzillament un nou argument de propaganda falsa d’uns partits que han assumit el 155, un cop d’Estat en tota regla, que han col·laborat a blanquejar un Estat sense democràcia i que han renunciat a aquella raó de ser per la qual els seus votants els havien confiat el seu vot. Crec que des del 1978 amb aquesta època post franquista però malauradament sense cap trencament amb el passat, els partit sortits del règim, PP i PSOE son una amplia majoria a les cambres i per tant mai seran necessàris, excepte algun miratge de cara a la galeria. Pel que fa a la mentida de salvem l’esquerra que no vingui la dreta, a l’Estat espanyol ja ha quedat més que demostrat que la dreta es dreta i la teorica esquerra pot ser i es la majoria de cops igual o més dreta que l’altra i que extrapolant als Estats democràtics de la Unió Europea no passaria la prova del cotó. Per tant prou d’enganyar a la societat catalana amb aquesta vergonya de representació catalana en les cambres espanyoles 5 anys desprès que aquestes amb el suport dels dos partits apliques el cop d’Estat del 155, poses en marxa la repressió ferotge que continua hores d’ara i es cansi de dir per activa i per passiva que d’autodeterminació o dret a decidir mai s’en parlarà.

Aquesta amenaça real son els nostres propis partits, una eina més de l’Estat per evitar la democràcia i els drets de la ciutadania catalana, uns partits que no tenen recança en renyar la societat com si ells no fossin els seus representants i en aquest cas per conservar els seus privilegis avortar qualsevol replica que pugui fer despertar algú i acabar amb aquesta farsa.

Una amenaça real.

DE LA DIGNITAT A LA INDIGNITAT

Sense categoria

Escoltar Oriol Junqueras dir que la manifestació de l’ANC es excloent i amb la cançoneta que va contra els partits, reclamant que l’independentisme sigui en positiu i plural. Tot això just els dies que celebrem el cinqué aniversari de les Lleis de Transitorietat i Referèndum que seguint els arguments de Junqueras tampoc passarien el filtre democràtic es molt trist e indignant.

l’ANC convocant de la manifestació o la manifestació en si de la Diada es per la independència, no hi ha més. No pot ser més inclusiva, no hi ha una mica d’independència, o ets independentista o no ho ets, no hi ha mitges tintes o en tot cas no es el que es reclama. Per altra banda el partit del Sr. Junqueras com els altres dos segons ells representen el 52% del vot independentista i amb aquest objectiu fonamental com a lema. No se on es el problema llavors. Si n’hi ha algun es que alguna cosa grinyola i tots sabem que grinyola i molt. De fet avui com deia fa 5 anys d’un acte de dignitat i de Parlament de primera i democràtic aprovant unes lleis que sempre esperant el resultat del Referèndum, en marcaven l’aval legal del mateix i el camí a seguir en cas de victòria del sí en els primers passos de la nova República. Unes lleis que mai van ser executades, cosa que diu molt poc dels nostres polítics i dels nostres partits, una estafa democràtica en majúscules de la qual sembla volen passar full, confiant en la manipulació de la societat i la poca memòria democràtica que sembla ser molts exhibeixen.

Una vertadera democràcia, no pot admetre fraus com aquests i ha de demanar responsabilitats al seus culpables, entre ells el Sr.Junqueras que ara ens diu que aquesta manifestació no representa la majoria de l’independentisme a Catalunya. Aquestes afirmacions son molt perilloses en uns representants democràtics que s’atorguen la visió i la validesa d’interpretar el sentiment de les majories o minories, em recorda allò que Ines Arrimadas sempre ens recordava al Parlament “de la majoria silenciosa”, i crec que denota una baixa qualitat i un cinisme que no es admissible en un vertader Estat democràtic, i sobretot en els representants d’una societat que han de parlar de fets i realtitats contrastades i no de coses imaginaries a conveniència de cadascú.

Fa 5 anys vam viure moments de dignitat en un Parlament de primera, malauradament ara ha estat buidat de poder i tornat sota el paraigues d’una Constitució amb la cotilla del franquisme com emblema. Això vol dir indignitat.

EVITAR LA MANIPULACIÓ

Sense categoria

La negativa del President Aragonès per assistir a la Diada amb l’excusa de que s’ha girat contra els partits polítics catalans i no contra l’Estat, es amb la línia esperpèntica que hem anat veient al Govern de la Generalitat i als nostres partits als darrers 5 anys.

Uns partits que com sabem han acceptat el 155, s’han rendit, han col·laborat amb l’Estat i han fet passes enrere amb dialegs imaginaris pel retorn a l’autonomisme tranquil que tant enyoren, desprès de 10 anys fent o dient coses que realment no anaven amb ells. Realment la ciutadania te dret ha estar emprenyada i exigir als partits catalans que compleixin els seus compromisos, en aquests moments l’Estat espanyol ja no es el problema, ho son ells i ho saben.

Exigir complir les mateixes lleis aprovades al Parlament com la de Transitorietat no hauria de ser res estrany, exigir complir amb els resultats d’un Referèndum fet ara fa 5 anys i guanyat folgadament tampoc i sobretot censurar i exigir responsabilitats a uns partits que amb la bandera independentista al coll han fet tot i més per l’autonomisme de sempre i sense cap indici de canvi una obligació per una societat madura i responsable.

Aquesta es la dignitat que qualsevol poble hauria d’exigir, la realitat però ja sabem que es una altre. Ni tant sols les entitats convocants son capaces de girar i enfocar la manifestació cap els responsables de la Generalitat, no volen o no poden i sembla fan el joc a aquest autèntic escàndol de Govern català i de tres partits que deien eren el 52% i han destapat sense vergonya totes les seves misèries, on nomes la mobilització compromesa de la gent podria apartar dels seus objectius, seguir mantenint les seves maquinaries de col·locació laboral i seguir jugant amb la paraula independència com si res haguès passat, quan realment la seva col·laboració amb l’Estat opressor com veiem a Madrid i els seus beneficis autonòmics son la seva obra. Poc s’entèn que la gent no exploti quan escoltem la Marta Rovira dient que el 2023 no hi haurà cap avenç de la Taula de diàleg, per ser any electoral. Aquest cinisme desbordat fa veure que el poble manipulat i adormit ho accepta tot, l’insult constant amb normalitat i digerint com els opinadors, premsa i altres poders fan la seva feina de vendre aquest engany majúscul a tota una nació.

Algun dirigent fins hi tot s’ha atrevit a dir que la Manifestació no es prou inclusiva, posant-se al lloc de l’espanyolisme més rànci, i com si qualsevol manifestació amb un objectiu hagués de mirar d’incloure els que no el tenen o fins hi tot els que hi van en sentit contrari, aquest es el nivell.

La Diada d’enguany segurament serà una més i amb el recorregut d’una setmana per entrar a l’oblit, però si recordem la manifestació del 2007 contra la manipulació de l’Estatut i que es va acabar convertint en un clam per la independència, ara fins hi tot en contra dels objectius dels organitzadors depèn de tots nosaltres d’evitar la manipulació i que torni a passar.

LA INDECÈNCIA

Sense categoria

Les xifres de l’espoli fiscal de més de 20 mil milions repetidament i en augment en el temps, no es una anècdota, es sistemic i es el tracte oficial que rep Catalunya dins l’Estat espanyol. Això es un fet, i amb xifres diferents però igual d’escandaloses ho ha reconegut els estudis de l’Estat quan ha tingut la decència de fer-los públics.

Aquests fets, marquen aquest drama anomenat Catalunya, els seus partits han renunciat o no s’han atrevit a l’emancipació i ara agafen la bandera del victimisme del greuge, des del qual es viu molt bé i amb una comoditat absoluta mentres hi hagi fidels que els comprin el discurs. Hi pot haver injusticies que es poden negociar o intentar resoldre, però quan aquestes formen part del sistema instaurat llavors ja son una broma macabra. Nomes hi ha una solució i tots sabem quina es. Un cop renunciat amb aquesta cal assumir el nostre paper per no seguir burlant-se de la ciutadania. Per cert aquest espoli no te ideologia, es a dir cada català, pensi el que pensi pateix aquesta remora, uns diners aportats a l’Estat i que no retornen, i que en bona part seguint el Pressupost normal anirien a Sanitat, Educació o infraestructures, es a dir un be global per la societat que reclama aquests serveis.

Es incomprensible que apart dels 3 partits que juguen a ser independentistes encara que actuen en sentit contrari, la resta trobi absolutament normal aquest espoli i que els seus votants renunciin a uns millors serveis que repeteixo son per tots. Hauria de ser una denúncia col·lectiva, però la propaganda de l’Estat ha fet efecte amb aquests ciutadans i ha provocat que en nom de no se sap ben be que prefereixin viure pitjor abans de defensar els seus propis drets. Pel que fa als 3 partits anteriors, col·laboradors amb l’Estat, no tenen dret a fer escarafalls quan això va amb el pack autonomic que han triat, ara ja no tenen dret a queixa.

De fet es una indecència moral jugar amb la ciutadania d’aquesta manera, un joc macabre, i ja 5 anys perduts d’un futur que podia ser molt millor i el més important decidit per nosaltres i on la ciutadania nomes hauria de jutjar la gestió dels seus representants com els Estats normals.

Una indecència amb majúscules que podria ser frenada si la consciència nacional fos forta i sense complexos amb la força del vot en les properes eleccions el mes de maig i tallar o castigar el que ja no ten nom.

NOU CURS, VELLES RECEPTES

Sense categoria

Arribem el setembre, i l’independentisme veu més que mai que simplement està en mans de la societat civil, sense cap suport polític i aguantant la burla constant per aquesta part.

En les últimes hores hem pogut veure com Economia ens presentava el deficit fiscal català en 20 mil milions, unes xifres que ja fa anys i anys que coneixem, però que es veu avui han descobert els nostres gestors autonòmics. El dictamen de l’ONU on deixa clar que Espanya ha violat els drets polítics de Junqueres, Romeva, Rull i Turull per ser suspesos com a diputats abans de ser condemnats, alhora Esquerra i CUP han expulsat Borràs com a presidenta del Parlament abans de ser jutjada, tota una lliçó de democràcia i coherència. Alhora el partit perjudicat Junts i soci de Govern més enllà de quatre declaracions segueix i seguirà al Govern sent completament complice de la situació que critica.

Com deia res de nou a l’horitzó. Esquerra per un costat veu amb alegria les constatacions europees sobre la nul·la democràcia espanyola, i al mateix temps col·labora activament amb el Govern espanyol, al seu costat aprovant per exemple la recentralització dels nostres bombers o els milions que aniran a les elèctriques per posar dos exemples, brandant la bandera d’un diàleg que no existeix per cap lloc i reforçant l’autonomisme, netejant la cara a un Estat podrit com l’espanyol, la CUP ens parla obertament d’un nou referèndum, que lògicament suposo invalida el ja fet i alhora no aclareix si simplement es una jornada festiva més o te la funció que fan les consultes d’aquest tipus i les seves conseqüències, em temo que es la primera i Junts explotant el martiri penso que injust de Borràs, denunciant l’autonomisme sense fre del Govern català, però mantenint la seva quota de poder, incapaç de trencar i ser coherent amb les seves denúncies.

En definitiva com deia res ha canviat, excepte la burla a la ciutadania que canvia d’exemples, avui tocava recordar que aquells que han obeit el 155 en tot moment i que han renunciat a la independència, denuncien l’espoli fiscal autonòmic, tot un desgavell de grans proporcions.

Més enllà de la Diada i del seu èxit més o menys esperat, aquest no comportarà cap canvi en els nostres partits, però si pensem més enllà, unes eleccions s’acosten i aquí si que tenim una oportunitat si la volem aprofitar, cal pensar-hi i aplicar el nostre veto a tanta vergonya i traició.