ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA FARSA AUTONÒMICA

Com molt bé diu en Jordi Galves en el seu escrit, ja es pot tancar la Generalitat, o deixar d’enganyar la societat catalana. Tal com va dir el President Torra, “l’autonomia es un obstacle per la independència”. Ho sabem i ho hem vist, es una part més de la teranyina institucional d’Espanya en un sistema molt allunyat de qualsevol democràcia normal i amb un poder centralitzat que mai han cedit.

Per tant, si aquesta farsa es la que defensen i no pensen canviar els nostres partits i Governs, caldria pensar que la societat potser vol originals reals que males còpies per benefici d’uns quants.

Va, tanqueu la Generalitat

Jordi Galves

Si és veritat que l’autonomia és un obstacle per a la independència ja podeu tancar la Generalitat. Que és un obstacle, i dels grossos, ho ha dit molta gent, per exemple, el president Torra, en un d’aquells atacs de sinceritat que té de tant en tant. Al capdavall, la Generalitat és l’Estat espanyol a Catalunya, és Espanya i només Espanya. El president de la Generalitat és el representant ordinari de l’estat a Catalunya, el senyor virrei. I tots els funcionaris de l’autonomia són tots funcionaris de l’Estat espanyol, començant pels Mossos que apallissen activistes LGTBI, - que van estar a punt d’arrestar el president Puigdemont - i acabant pels dòcils funcionaris que cobren del Parlament de Catalunya sense anar a treballar, acabant també pels dòcils funcionaris d’Educació que volen acceptar la sentència d’almenys un 25 % d’espanyol a la nostra escola. A tothom li sap molt de greu el que està passant, arronsa les espatlles, mira al cel i toca l’ase. Però és que no hi poden fer res. Hi ha una llegenda urbana que assegura que, quan ets funcionari, es veu que ho sacrifiques tot per arribar com sigui al cap de setmana, als ponts festius, a les vacances. Heroicament. El calendari és sagrat. Et sap tot molt de greu, però la platja t’està esperant i la teva negra consciència tampoc no pesa tant com perquè no puguis nedar una mica i acabis al fons de la Mediterrània.

La llei, a Espanya, és clara i rotunda. És la llei de l’embut, de gran qualitat. Una llei pura d’oliva. No serveix de res el que digui o pugui dir la Constitució, ni l’Estatut ni la Llei de Política Lingüística ni la llei d’Educació. Re. Aquí l’important són els exegetes, els intèrprets de la llei, els torsimanys, els bruixots de la tribu, els savis. I si aquests senyors, els jutges, que van vestits foscos com els bruixots, avui proclamen que la llei diu blanc, aleshores dirà blanc. I si demà diuen que la llei diu negre, dirà negre. És el més semblant a un miracle perquè això ho fan sense necessitat de canviar la llei. El que canvia, diuen, és la doctrina del tribunal, canvia la interpretació de la llei. I es queden tan satisfets. D’aquesta manera hem arribat a l’absurd segons el qual, avui, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es considera competent per determinar quina ha de ser la política lingüística a casa nostra. Legalment competent i tècnicament competent, com si quatre jutges fossin equivalents a quatre sociolingüistes, a quatre pedagogs. Com si l’amenaçador poder legal que tenen d’enviar-te la policia a casa i d’empresonar-te, de destrossar-te la vida, fos equivalent a tenir raó. Pensem en Valtònyc i en Pablo Hasél. Com si el poder que tenen de clausurar un diari o de condemnar un periodista - jo vaig estar a punt de neu- volgués dir que tothom renunciarà a fer política o a expressar la seva opinió.

El pacte constitucional, en el qual participà la immensa majoria del nacionalisme català, establia un principi de reconeixement mutu i de reconciliació entre excombatents de la guerra civil. Així, Espanya reconeixia la legitimitat de la Generalitat de Catalunya a l’exili a canvi del reconeixement de l’Espanya constitucional com a democràcia. Per això el restabliment de la Generalitat del president Tarradellas és anterior a la Constitució espanyola de 1978. Perquè els franquistes necessitaven legitimar-se internacionalment per poder entrar en l’aleshores Mercat Comú i l’OTAN. I, per legitimar-se internacionalment, també havien de reconèixer les minories nacionals. Per això Euskadi i Catalunya obtingueren l’autonomia. Una descentralització administrativa acompanyada de contingut polític. La del País Basc protegia, blindava, el concert econòmic. La de Catalunya protegia, blindava, la llengua catalana.
Tothom sap avui què passaria si l’Estat espanyol suprimís el concert i fes que el poble basc pagués impostos a Espanya com paguen tots els altres espanyols. Tot el nacionalisme basc, PNB i Bildu, diria que s’ha trencat l’acord constitucional, que han rebentat l’autonomia i que no estan disposats a acceptar-ho de cap de les maneres. Euskalerria tornaria a posar-se en peu de guerra, sense terrorisme, però bloquejarien i sabotejarien tot el que poguessin perquè Madrid reculés.

A Catalunya acaben de fer això mateix, destruir l’autonomia catalana, el contingut polític de l’autonomia i aquí no passa res de res. Perquè la classe política independentista està disposada a acceptar qualsevol cosa mentre no perillin les nòmines que alimenten els partits polítics i les organitzacions que en depenen. L’independentisme català està distret en l’escàndol de l’espionatge, en la noia cubana d’Eurovisió i considera que la protecció de la llengua catalana és una qüestió sectorial, que és cosa dels mestres i prou. Que el pobre González i Cambray s’espavili.

Quan el que hauria de passar és que el president de la Generalitat hauria de dir que prou. Pere Aragonès hauria de sortir i dir que, en aquestes condicions, s’ha acabat el bròquil i que queda anul·lat el pacte constitucional. Que retornem totes les competències a l’Estat. Que si volen decidir-ho tot des de Madrid, que si volen manar els jutges i els polítics de Madrid, que ho facin. Però sense la cobertura dels polítics catalans. Sense la complicitat dels polítics catalans. Oi que l’autonomia és una enganyifa? Doncs digueu-ho al poble i deixeu de blanquejar aquesta estafa política. Ho fareu els partits polítics independentistes? De cap de les maneres. Aleshores, per què demano que ho feu? Perquè aleshores, a les pròximes eleccions al Parlament espanyol, l’únic parlament amb autèntic poder, us podríem tornar a votar massivament. Amb només trenta diputats independentistes bloquejaríeu Espanya. Ja n’hi ha ben bé prou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.