ALBERT CORTES MONSERRAT

El TSJC ha dictat sentència, res que no sigui estrany amb aquesta Espanya que davant la claudicació absoluta dels nostres partits i Govern, cavalca desbocada per culminar la destrucció de la nostra identitat i imposar per fi una harmonització que busca des de fa 300 anys.

Donen 15 dies per fer efectiu el 25% de castellà als nostres centres educatius amb una materia troncal més en llengua castellana. Alhora ja diuen que la modificació de la llei de política lingüística que discuteixen els partits catalans tampoc seria suficient per fer cap canvi, i per finalitzar mostren el menyspreu pels inspectors educatius de la Generalitat i imposen els Inspectors depenents del Ministeri per vigilar el compliment. Davant això, el fals victimisme de sempre, el passar la pilota als Centres i el recurs anunciat pel Conseller, curiosament a la mateixa Justicia que busca la desaparició de la llengua catalana des de sempre.

De fet l’escrit amb català de la sentència per part del Tribunal es la darrera humiliació, ja que està farcit de faltes sense cap vergonya. Dit això, veiem la reacció dels nostres representants, que per si algú no ho te clar, ni faran, ni pensen fer res al respecte, i acataran mirant de dissimular davant la societat aquesta nova humiliació, i alhora demostraran que la llengua catalana tampoc els importa gens, o almenys res en comparació amb les seves pagues autonòmiques i el seu poder limitat dins l’autonomia espanyola.

Es una vergonya que els nostres representants segueixin justificant pedagogicament la immersió lingüística o segueixin el curs d’una justícia com l’espanyola, validant la mateixa quan tots sabem que no representa res que es pugui dir justícia. Seguint aquest engany hem comprovat com el sistema espanyol encapçalat per la seva branca judicial ha tret o posat diputats, ha dit qui podia ser i qui no president, ha anul·lat sistematicament lleis catalanes, va decidir la data electoral catalana i ara busca amb l’excusa d’una entitat feixista que ho ha impulsat la destrucció del català en l’ensenyament. Tot això ha estat acceptat per vergonya de tots els càrrec que han anat passant deixant el poder real de les nostres institucions en res. Ara no sembla que res hagi de canviar, una cortina de fum, però res que faci suposar que la llengua catalana es una línia vermella que cap Tribunal politic podrà modificar.

Anunciar recursos a la mateixa sentència, es un insult a la intel·ligència de la ciutadania, orfe de representants que la defensin davant tants atacs als seus drets fonamentals més elementals.

Cal dir prou, com a poble i amb la força del vot no tornar a donar suport aquesta farsa que diuen representar les nostres institucions.

El rumor del cesament de la directora del CNI, Paz Esteban sembla va prenent cos i podria formar part d’aquesta comèdia per tornar Esquerra a la seva posició de suport al Govern de Sanchez a canvi de res.

Crec que dins aquest despropòsit, tots sabem que la directora del CNI pot ser una responsable, però evidentment la responsabilitat més alta existeix o ha d’existir i el Govern de torn es la peça clau. Per tant oferir una peça menor per no assumir cap responsabilitat dona fe del tipus de democràcia que l’Estat practica. Alhora hi hauria la pregunta que si Esteban dimiteix es que assumeix part de culpa i ho hauria d’explicar evidentment. Per altra banda veure com les forces independentistes, en aquest cas Esquerra actua amb cinisme per sortir de situacions que requeririen solucions exigent i drastiques i que acaben en res buscant la manera de que tothom surti airos d’una situació on hi hauria molts cadavers polítics pel camí en qualsevol lloc, menys a Espanya.

De fet ja vam veure com el President Català va perdre tota la dignitat saludant Pedro Sanchez a Barcelona, implorant audiència i tot davant Von der Leyen que segur per dins va prendre la impressió que aquí no passa res de res. Aquest teatre permanent culminarà de nou amb el PSOE sortint d’una situació que faria descavalcar un Govern amb una dimissió d’una peça menor i fent propaganda de la seva trasparència i actuació, alhora Esquerra tornarà a donar suport treient pit per donar imatge de força per un cas greu que ha provocat una dimissió, tornant al discurs de la Taula de diàleg i entre tots intentant passar full d’aquest escàndol, de la mateixa forma que intenten enterrar l’1 d’octubre i la independència des de fa 5 anys.

Tota una comèdia que sempre compleix un guió que segueixen al peu de la lletra en diverses fases adreçades no a solucionar el tema i assumir responsabilitats, sinó a fer veure que es fa alguna cosa de cara a la galeria i que tothom ho pugui justificar davant la seva claca per seguir igual que abans i intentant esborrar el tema ràpidament amb l’ajut dels mitjans afins com sempre. Tot plegat molt trist.

Aquest afer d’espionatge que en qualsevol Estat normal comportaria un daltabaix, continua donant titulars i comprovant el nivell dels nostres representants, com el cas de Salvador Illa o el mateix President Aragonés.

Efectivament, aquest Catalangate, apart de la farsa de la Comissió des Secrets oficials, on per cert ja ha quedat clar l’espionatge ordenat per un jutge a diverses persones independentistes, cosa que hauria de ser delicte també, i alhora la majoria de casos sense cap explicació, cosa encara més surrealista. En Salvador Illa, líder del PSC en una entrevista ens diu que l’espionatge, malauradament són coses que passen i es queda tant ample, com li ha contestat l’advocat Boye, coses que passen, però no en una democràcia plena com tantes vegades escoltem com una cantarella falsa i ridícula davant els esdeveniments.

Per altra banda, l’enuig del President català demanant responsabilitats entraria dins el normal, però ja no ho es tant quan diu que no els farm el regal d’aixecar-nos de la Taula. Aquest cinisme ja passa de mida, es parla de la Taula com si fos una eina que en algun moment hagués estat útil i hagués donat mai cap fruit tangible. De fe tampoc pot demostrar que la part espanyola mai ho hagués pres seriosament i amb intenció de solucionar democràticament el tema de Catalunya. Nomes hem vist com hi va haver una reunió a Barcelona després de molts mesos sense cap acord concret i deixant a l’aire qualsevol reunió més si no hi havia acords per rubricar. També hem escoltat per activa i per passiva de que es pot parlar i de que no, entre les darreres per cert l’autodeterminació i l’ammistia, o sigui els principals temes. Davant aquestes evidències el President ens diu que no els regalaran aixecar de la Taula i trencar el diàleg, quan la part d’Espanya mai hi ha estat realment i tampoc es pot trencar el que mai hi ha hagut voluntat de fer-lo.

Ja n’hi ha prou d’alimentar aquesta fantasia per poder deixar el referèndum del 2017 en res, la culminació de la independència en l’oblit i el reciclament dels partits davant la gent amb el seu autonomisme 2.0 reciclat.

Aquests dos exemples ens mostren el tarannà democràtic dels nostres representants d’un sistema corrupte allunyat de qualsevol democràcia standard actual i que intenta justificar el que senzillament es injustificable.

Coses que passen.

La Democràcia plena espanyola que tant ens volen vendre cada dia i que demostra cada cop que evidentment es molt defectuosa, hauria de ser totalment diferent a la República catalana on la transparència i el servei públic honest hauria de ser la marca d’identitat homologable a les millors democràcies. En la nostra autonòmia actual ja es podria començar a veure aquestes diferències amb l’Estat i no la opacitat per convertir els nostres representants en servei a si mateixos.

Co diu en Tian Riba el tema de les dietes per exemple vergonyosament cobrades de desplaçament amb un cotxe oficial pel seu us, o els funcionaris descoberts que cobraven ja sense estar en actius son fruit de simplement voler aprofitar-se del sistema i de pas de la ciutadania i de poca vocació de servei públic. En definitiva una democràcia defectuosa, i d’això no en te la culpa Espanya.

Democràcia defectuosa

Tian Riba

Laura Borràs va cobrar, fins al gener, 1.414 euros al mes en dietes de desplaçament tot i disposar de cotxe oficial, amb el qual porta 235 viatges. Roger Torrent en va cobrar 2.154 al mes, malgrat tenir també cotxe oficial i fer-lo servir 300 vegades a l’any. Carme Forcadell va cobrar 2.006 euros al mes en dietes de desplaçament, tot i fer exactament el mateix ús del cotxe oficial que els seus successors.

Els grups parlamentaris es van comprometre a reformar el sou dels diputats perquè aquestes dietes ―la quantitat que cobren depèn del lloc on viuen― passin almenys a tributar, perquè ara no paguen IRPF. Una cara molt dura, que encara és més marmòria en el cas dels membres de la Mesa, que tenen un cotxe oficial a la seva disposició. Cosa que em sembla magnífica. Però o una cosa o l’altra.

Ara, Laura Borràs diu que al gener va renunciar a les dietes, perquè veu que els grups no es posen d’acord en la reforma que van prometre. La resta de membres de la Mesa cobren entre 1.414 i 1.839 euros al mes en dietes i han fet servir el cotxe de manera desigual. 103 vegades Alba Vergés (ERC). 39 Aurora Madaula (Junts). 33 Assumpta Escarp (PSC). 8 Ruben Wagensberg (ERC). I 3 Ferran Pedret (PSC). L’únic que no ha fet servir el cotxe oficial és el cupaire Pau Juvillà. Les dades i la informació les va publicar Núria Orriols a l’Ara dilluns passat. Però, esclar, va ser el dia que Félix Bolaños va fer de Mago Pop i ens va explicar que a Pedro Sánchez també l’espien. I no només va tapar unes hores l’espionatge a l’independentisme, també va tapar un escàndol més del Parlament. El grau de cara dura de cadascú ja el jutjaran vostès amb aquestes dades. Però demostren, una vegada més, que el Parlament i la política professional —amb les excepcions evidents— està massa allunyada de la realitat. Ah, i la notícia no és que Borràs hagi renunciat a les dietes. La notícia és que les hagi cobrat durant nou mesos, perquè no cal ser gaire espavilat per veure la contradicció entre que et portin amunt i avall i cobris com si fessis aquest recorregut pel teu compte.

La CUP proposa, amb bon criteri, que els diputats només cobrin pel desplaçament que facin i es justifiqui, com passa a les empreses privades. Això les que ho paguen. Perquè la immensa majoria dels ciutadans que cada matí fan cua a les entrades de Barcelona, més aviat paguen per fer la cua i gastar temps i benzina. Però els senyors i senyores de la Mesa no s’han posat d’acord, així que ha hagut d’aprovar un canvi d’estructura del pressupost de la cambra i s’han passat 815.000 euros d’un capítol a un altre. Del capítol de remuneracions al de béns i serveis. Els senyors i senyores diputats haurien d’acceptar amb gust que les dietes passin a formar part del seu sou i que paguin IRPF. Perdran poder adquisitiu (no pateixin per ells, cobren entre 60.000 i 160.000 euros bruts a l’any), però els impostos aniran al bé comú que diuen defensar. El problema és que això només ho defensa la CUP. Els de Junts, ERC i el PSC voldrien que el Parlament assumeixi l’IRPF perquè els diputats puguin cobrar el mateix. Però, esclar, seria més sou brut i, per tant, més despesa en sous. I no queda bé. Ho volen fer, però que no se’ls pengi el mort. Si creuen que han de cobrar més, que ho defensin. Potser tenen raó. El debat no és aquest. El problema no és aquest. El problema són jubilats del Tribunal de Comptes cobrant triennis, funcionaris del Parlament que cobren sense treballar, parlamentaris que cobren dietes i tenen cotxe oficial i diputats que no volen pagar impostos. La democràcia defectuosa no és patrimoni de ningú.

Aquella frase que el nacionalisme ranci espanyol moltes vegades acusa l’independentisme de voler “quan pitjor, millor”. En un altre aspecte que explico tot seguit no hi ha dubte que es així, encara que la societat catalana quedi perjudicada.

Segons un estudi en el llibre “Conseqüències econòmiques i financeres dels diferents escenaris de la relació Catalunya-Espanya”, de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, coordinat per l’exconseller Antoni Castells i escrit a nou mans per economistes i politòlegs destacats com Guillem López Casasnovas, Núria Bosch o Maite Vilalta, analitza els efectes econòmics i financers per a Catalunya en vuit escenaris de major autogovern, i amb u increment de recursos des del 3929 milions en un federalisme dèbil fins als 47339 milions en un escenari independent, un +135%, entremig altres escenaris com un federalisme moderat, un 34% o un federalisme potent i acord bilateral 49%, o fins hi tot un pacte foral com Euskadi amb un increment del 91%. Cal dir que en els models federals o forals aquest augment manté la necessitat de despeses derivades d’assumir més competències, en canvi en escenaris confederals i independència el traspàs es total. De fet la Generalitat assumiria la despesa que fa l’Estat a Catalunya i aquesta estalviaria el que aporta al mateix i que ara no retorna amb el deficit crònic fiscal tant explicat.

Una nova dada que afecta directament a l’estat del benestar de la gent, tant els independentistes com els que no ho volen. La marxa enrere dels nostres partits i lideratges desprès del Referèndum de l’1 d’octubre, la posterior repressió espanyola i els darrers anys de col·laboració autonomista i oblidar precisament el procés cap a la independència d’esquena al vot de la gent per part dels nostres dirigent propicia aquest quan pitjor, millor per la gent que viu al territori. De fet no son dades noves, però si un nou estudi que les complementa i que dona idea de la màgnitud de la tragedia i tot allò que hem renunciat o que podriem somiar per no anar endavant fins al final.

Més de 47000 milions més per un territori com Catalunya es un increment que per molt dolenta gestió que hi pugués haver, serviria per augmentar els serveis i la qualitat del país exponencialment i veure un futur molt més engrescador per les noves generacions. Això no son sentiments, son temes materials i quantificables i per tant ningú hauria de renúnciar a viure millor si hi ha una sortida que ho pot fer possible.

Es el quan pitjor, millor dels nostres partits.

La notícia de que el President Puigdemont ha decidit no presentar-se a la presidència de Junts, crec es una decisió totalment encertada per començar a endreçar els espais independentistes i donar una mica de credibilitat.

Efectivament, no es presentarà a la reelecció segons ha fet saber amb una carta dient que la nova presidència participi a fons en les decisions polítiques que calgui adoptar. Desitjant una renovació dels càrrecs de la formació. Com també explica arriba a la conclusió que l’estratègia de l’exili no ha de ser la de cap partit en particular. Apart dona el seu suport a la persona que finalment surti escollida.

Crec que el President Puigdemont, com a president des del 2017 i mai cessat ni dimitit pel conducte reglamentari i si pel cop d’Estat del 155, ha de ser o ha de prendre consciència amb totes les contradiccions que vulguem, que ha d’estar per damunt del partits existents i com un sìmbol del procès i la memòria fins el 2017 de les nostres institucions. No era lògic que es parles del Consell de la República com un organ independent i fora de les urpes de l’Estat i el seu president coincidis amb el President d’un partit. Una cosa es la seva influència, el seu lideratge amb o sense càrrec i l’altre assumir-lo oficialment.

l’Exili es un punt on ha pivotat les esperances del procés cap a la independència i la lluita contra la repressió de l’Estat espanyol, i on hi ha hagut les úniques victòries des de fa 5 anys. Evidentment dins a Catalunya ja hem vist tant per la repressió que ha triomfat com pel comportament vergonyos dels nostres partits la submissió i la renúncia ha estat el pa de cada dia.

No hem faig il·lusions de processos en partits que no siguin dirigits i controlats com passa sempre, però coincideixo que els càrrecs no es poden eternitzar en cap lloc. De totes maneres es una excusa menys per aquells que criticaven aquest fet i menystenien el Consell de la República, un instrument que si volem que sigui útil, evidentment cal que tothom sigui representat en el mateix. Per altra banda i partits a banda, el President Puigdemont cal ser preservat de les accions dels partits i esdevenir una figura per damunt d’això i amb un rol diferent que no hi ha dubte ha d’ajudar en aquest llarg procés. Transversalitat, unitat i pluralitat, son tres conceptes que l’independentisme hauria de recuperar urgentment per poder avançar i renovacions de lideratges de gestió per recuperar credibilitat.

Dos fets han aparegut aquestes darreres hores per posa en evidència les misèries de l’Estat espanyol, les acusacions del Regidor Josep Bou sobre la crema del seu cotxe i la pretesa informació sobre l’espionatge als mòbils de Sanchez i Robles des de l’exterior.

El cotxe cremat de Bou es va incendiar per un problema mecànic fortuït i com ha avançat la Guardia Urbana ja ha quedat descartat cap sabotatge com va propagar el regidor sense escrúpols per les xarxes, i que va ser seguit per una colla de misèrables ultra nacionalistes com els Arrimades,Espadaler, Carrizosa, Toni Cantó i Dolors Montserrat entre d’altres.

La veritat ja era clara i no hi ha hagut cap acte vandàlic, ni cap acte terrorista com ja s’han encarregat de difondre tots aquests miserables disparant contra l’independentisme i contra la situació imaginària que viu Catalunya en els seus carrers que nomes passa en els seus caps malalts. Caldria en un Estat normal exigir la dimissió de Bou i una rectificació pública que ja sabem que no arribarà mai. Al mateix temps i respecte tota la resta es la seva forma d’actuar i el seu totalitarisme i sectarisme sabem que els impedirà qualsevol rectificació que no hi cap en la seva misèria intel·lectual i humana.

Pel que fa a l’espionatge a Robles i Sanchez. El Ministre Bolaños assegura que son intervencions il·lícites i externes el 2021, i pel que sembla ara la seva gran preocupació pels drets fonalmentals i una informació que ja han enviat a Fiscalia amb la hipotesi de ser l’època del debat dels indults als Presos polítics.

Una maniobra que sembla que ens prenguin per imbècils i un insult a la intel·ligència. Primer el silenci absolut amb el Catalangate, desprès el feixisme de la Ministra Robles preguntant que havia de fer l’estat per combatre un afer democràtic i assumint indirectament l’espionatge i ara casualment quan les querelles es van fent visibles per Europa, fers-se les víctimes també i deixar anar que un Estat exterior es el responsable per desviar l’atenció. Cal ser cec per no veure aquesta maniobra tant matussera d’un Estat que ja no sap com tapar les vies podrides de les clavegueres de l’Estat i que la Unió Europea comença a mirar amb preocupació per les seves maneres de fer i el seu poc o nul tarannà democràtic amb el regne del tot s’hi val.

No es descartable ser una estratègia pactada amb els teorics partits independentistes per poder sortir airosos de l’atzucac on es troben i treure rèdit tots plegats d’aquests fets tant greus i poder continuar com si res hagués passat.

Estan reblant el clau.