EL 75%?
Si parlem de l’última vergonya que el Govern ens ha obsequiat amb la nul·la defensa del català i les seves sentències contràries, hi ha una pregunta incòmoda com ens diu el Bernat Dedéu, i es perquè mai s’ha controlat el 75% de català que li correspondria en els Centres segons el TSJC. Que han fet els inspectors de la Generalitat per fer el seu compliment i quina política ha portat la institució per donar certesa que aquest percentatge era un fet. La resposta, es senzilla, no han fet res i això fa vergonya aliena.
Un 75% en català
Bernat Dedéu
Davant dels enèsims planys mortuoris per la immersió i el català a l’escola, posarem una mica de llum a la histèria fúnebre de la tribu. Comencem amb el més elemental: la imposició del 25% d’espanyol a les aules (com, de fet, totes les sentències precedents de la judicatura enemiga pel que fa a la llengua) no es complirà mai. Puc assegurar que l’amenaça del TSJC no serà efectiva pel simple fet que l’administració espanyola compta només amb dos inspectors per vigilar i auditar els programes escolars dels centenars d’instituts que hi ha al país. Aquest parell d’ànimes funcionarials deixades de la mà de Déu són un producte del pacte del Majestic entre Pujol i Aznar: reduint els inspectors quasi a la nul·litat, el 126 s’assegurà que l’administració espanyola mai no podria grapejar la immersió i el presidente que els jutges anirien corregint l’omnipresència del català a l’escola (que el PP català, per cert, trobava la mar de bé), bo i emparant casos molt aïllats.
Cal aturar-se en aquest punt del pacte del Majestic, car explica molt bé el nucli procedimental de com Barcelona i Madrid aprofitaren l’autonomia per vendre les respectives motos, fer una mica de soroll, i que ningú no acabés prenent mal. Pujol sabia que la millor forma de contrarestar la legalitat espanyola era fortificar una idea de poder immune a Catalunya mentre intentava que CiU fos imprescindible al Congrés (per això mai gosà canviar l’Estatut d’Autonomia i sempre va intentar arrasar al Parlament, fent-se necessari a Madrid). Aznar va entendre perfectament que el tema de la immersió era un afer menor en la política espanyola i escoltà molt bé la perfecta transició musical de les seves bases quan passaren del “Pujol, enano, habla castellano” al “Pujol, guaperas, habla lo que quieras”. El 126 sabia que no podia contrarestar la força de Madrid i les seves togues a través d’una administració espanyola com és la Generalitat; l’important era tenir poder.
La història mai no es repeteix de la mateixa manera; en l’actualitat, i amb Ciutadans preparant el seu propi funeral, el PP ha abanderat la lluita contra la immersió (que es practica religiosament, by the way, al país del seu màxim mandatari), els partits catalans no tenen cap mena d’idea de país ni de poder que sustenti la seva demagògia, i els convergents envien a Madrit unes noies ben estranyes que no servirien ni per cambreres. L’estructura de l’autonomisme, al seu torn, es repeteix amb el plus d’una judicatura molt més polititzada que fa lustres. Però dels fantasmes de la repetició del passat emergeixen les particularitats d’un nou present. Sense referents polítics i trinxada per les mentides del procés, la població catalana ha rebut la notícia del 25% amb una maduresa i determinació molt positives: tant la comunitat educativa com els pares de la nació han entès que això de la nostra llengua, com sempre ha passat, ho salvarem els ciutadans.
De fet, sabem del cert que molts instituts del país (especialment de l’Àrea Metropolitana de Barcelona) caminarien de genollons a Montserrat si la nostra patrona fosqueta els assegurés que l’espanyol només té un 25% de presència a les seves aules. Si ens allunyem del focus ploricó del processisme amb aquest famós percentatge (la immersió, insisteixo, no perilla per un quart del temari en espanyol ni per afegir una troncal en l’idioma de l’enemic al pla d’estudis, com servidor la tingué en cada un dels seus anys formatius), aquí l’important és parlar de l’altra cara de la moneda de la qual tothom calla: a saber, un 75% de català a les aules que sabem del cert que la Generalitat no està fent respectar. Aquesta és la pregunta incòmoda que cal fer a la classe política. Per què no es compleixen els percentatges que marca la llei? Quines directrius segueixen els inspectors de la Generalitat —que no són dos, ni tres, ni quatre— perquè la immersió s’acabi complint a les aules?
Si parlem de xifres (tema menor, insisteixo; car la llengua no respon a quotes, sinó a una idea de fons que la fortifiqui, provinent de la política), a mi el que m’exalta és aquest 75% de català que tothom sap fictici però que l’administració no pot ni assumir sense que li quedin les costures a la vista. Si us preocupa el català, en definitiva, pregunteu als vostres responsables per aquest 75%. Entenc que faci molta mandra de xerrar amb els farsants que, tot just fa quatre dies, havien aprovat els pressupostos al PSOE a canvi de blindar la llengua i de no sé quina conya dels subtítols a Netflix. Tot seguit, quan la resposta sigui el silenci, prepareu-vos per no votar-los mai més i procedim com més aviat millor a una regeneració de la classe política tribal. Car si la mesura del nostre poder la marca aquesta genteta, com us podeu imaginar, serà molt millor que ens anem apuntant a classes de xinès. Que compleixin el 75% i, si no poden, que cardin el camp.