Demà tornem a la normalitat, després de les vacances de Nadal. Els xiquets, els mestres, les famílies que envien els xiquets a l’escola. Divisió d’opinions, naturalment, però en uns dies la vida tornarà a la rutina d’una normalitat anormal. De l’un costat, la normalitat de la qual parlem no és igual per a tothom, ni pels mestres que han de tornar a encoratjar pel coneixement, ni pels presos polítics que continuen segrestats per espanya, ni per la manca de democràcia que vivim, emparada en llibertat que permet tot de manifestacions feixistes en canvi de perseguir qualsevol anhel de llibertat europea. Ni per als llauradors que esmorzen cada dia a la cooperativa i esperen que déu els envie el miracle.

Anit, mentre recollíem la parada de llibres de Nadal, JosepLluís va fer anar una frase que esprem el dramatisme del camp valencià “per la mandarina a déu“, hom pensaria que la idea que conté l’acudit fa gràcia, o provoca un somriure bíblic: ai, si és déu que ens ha de salvar, o el cel, o l’església, ho tenim més pelut que no ens pensem. Perquè a poc que sacsegem la realitat a partir de demà, un any d’eleccions múltiples, caldrà recordar el feixisme que es destapa (no trobe que puge més que ja ha apujat aquests anys, sinó que es destapa descarat i desvergonyit) enaltit pels mitjans de l’ÍBEX i per opinadors que els interessa fer-los el joc per posar-los contra les Repúbliques de catalunya i valència, per exemple, afegit a la beator que ho acompanyarà durant l’hivern, reviurà debats freds, pansits i histriònics. Normalitat.

La mandarina ha sigut el gran fracàs valencià al camp —o el fracàs més visible— i això assenyala sense remei que la taronja, la grossa en totes les seues varietats, no alçarà el cap, i ves si ja el portava ran de terra. Els comerços han posat preu, volen dir que les màfies que controlen el mercat, ja han dit què estaran disposades a pagar, per continuar enriquint-se uns quants per comptes de dignificar la terra i els llauradors. Incapacitat política, comercial i cívica davant les màfies organitzades (polítiques, judicials i empresarials). Si fa no fa com l’escola, com la sanitat, com el comerç local contra les grans superfícies (per cert, ja sabeu que n’hi ha polítics del govern valencià que volen continuar apostant per aquella aberració a Paterna, la major superfície comercial d’Europa a tocar de València, en canvi d’acabar matant el petit comerç dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria…). La normalitat ha de ser això, tornar a la rutina després dels regals, dels Reis d’Orient, de despenjar llums, alçar els arbres, guardar els pessebres, i deixar-nos atonyinar pels mitjans espanyols cada dia, o pel trànsit, o començar a exclamar-nos a cinc mesos vista, ai, ai, ai, que els honestos perdran l’ajuntament en canvi dels feixistes… Si ja comencem amb por, xa, res no podrà ser tan normal, ni gratuït…

Sort que ja tenim la bossa d’escola preparada, les lectures, els llibres, les històries, la matemàtica… I les mandarines!

*Per cert, sabeu si el 155 encara és en vigor?, he provat d’engegar la TV3 des de Bétera, però no he trobat el senyal!

[continuarà]

Aquest homenic era el cap de la delegació espanyola que va signar l’acord a Europa perquè els llauradors valencians prengueren mal. Ell i els seus van facilitar que les taronges valencianes valgueren menys que la merda de gos, no valgueren ni per tapar la merda que ell, Gonzalez Pons i el seu partit de criminals —recordeu que el PP és el partit polític més corrupte d’Europa— pararen la mà en canvi de matar el camp valencià. Perquè sense interés, sense parar la butxaca, sense enriquir-se personalment, van signar?, per què ho haurien fet, de deixar els valencians en la ruïna, sense rebre en canvi un regalot de parar la tos? L’odi del pp, i d’uns quants valencians del pp, venia de lluny, sobretot perquè havien perdut les eleccions a València i volien castigar-nos, però no pensareu que allò de l’acord amb SudÀfrica era en canvi de res… Peix o diamants, sardina o patrimoni, contractes milionaris amb les empreses corruptes de l’ÍBEX? Què cobraven aquests polítics per deixar-nos estacats en la merda, als valencians? I el PSOE, que guanyava abstenint-se? Fent que mirava en un altre costat, el PSOE, mentre l’empastre contra el camp valencià ens castigava a la misèria? No som espanyols, com ell voldrien? Perquè en el fons saben que no som com ells, de malparits, els la bufa què li passa al llaurador valencià, mentre ells treballen, els del PP i els del PSOE, treballen per les seues famílies amigues…

Quina bufa podien portar, els polítics espanyols a Brussel·les, inclosos els valencians malparits que ens van vendre, i en canvi de quins interessos particulars els eixia a compte malmetre encara més la terra dels valencians?

Què passarà amb els milers de milions de pèrdues del camp valencià?, com és que ningú no en diu res?, com és que els llauradors valencians, que no tenen fama d’esquerra, ni de nacionalistes, ni de combatius, continuen muts?, com és que accepten aquesta misèria regalada pel PP i el PSOE amb tanta resignació?, com és que els sindicats del camp no diuen res, ni es queixen, ni es mobilitzen ni són capaços de buidar milers de tones de taronja a la plaça de la marededéu, al palau de la generalitat o davant el museu faller?

En un any d’eleccions, de feixisme despert, l’abús contra els valencians és al cap de carrer, com cada any, damunt la taula: deuen pensar, els polítics d’espanya, que els valencians som capaços d’aguantar-ho tot sense queixar-nos prou, sense moure un dit, sense reclamar allò que és nostre. Deuen pensar, els refillets que ens van vendre i ens governen encara, que això d’espanya serà per sempre, que ho aguantarem tot, que no ens repensarem mai si ens convé, de llepar el cul d’espanya en canvi que ens atonyinen el camp, la casa i l’ànima.

Més informació, xa, sobre com els refillets del pp ens van vendre amb l’aprovació del psoe… El 155 al complet participà de la venda dels valencians al dimoni

Míriam Nogueras: En González Pons estava fent la feina que li encarregava l’Estat: impedir que Catalunya fos un tema a debat al si de la UE, mentre alguns callaven i lloaven la “política” d’aquesta gent, oblidant-se que ja no es prioritzaven, per exemple, les taronges. Ara desperteu?

La cleca de Puigdemont a González Pons

El Nacional.cat: El president a l’exili, Carles Puigdemont, ha deixat en evidència el portaveu popular al Parlament Europeu, Estéban González Pons, a través d’un tuit on ha recordat que “mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat”. Aquestes paraules es refereixen a un acord de 2.500 pàgines entre la UE i Sudàfrica aprovat dos anys enrere que ha perjudicat la venda de cítrics valencians i del qual el PP no hauria identificat les fatals conseqüències pels agricultors valencians.

Carles Puigdemont @KRLS Mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat. I és clar, ara se’n lamenten i els troben a faltar defensant les coses de menjar. De què se sorprenen?

Enric Juliana: La taronja valenciana. Un acord UE-Sudàfrica de 2.500 pàgines que ningú no es va llegir amb prou atenció. On era González Pons, el polític valencià que toque tantes tecles a Brussel·les? I ara les taronges per terra. Un excel·lent reportatge de @raqandu

*Els armilles grogues, a quina cosa li hagueren pegat foc primer?

[continuarà]

L’Ateneu de Bétera presentava avui, dins el programa de la fira de Nadal, biografies del filòsof Xavier Serra, quatre volums que són, sense pena d’equivocar-nos gaire, un retrat del País Valencià a través d’una vintena i escaig d’històries diverses, biografies parcials que, aplegades, mostren un país viu i encoratjador.

Al caliu del foc, Vicent Olmos, editor, Vicent Partal, periodista, i Xavier Serra, escriptor, descabdellaven el secret que ens aplegava a l’Ateneu: els llibres, la cultura, la solidaritat, el coneixement, les idees, el compromís ferm i sòlid per un país valencià capaç de renàixer, malgrat que —segons paraules del professor Serra—, ens hagueren convertit en Somàlia, tant com ens han pegat els partits espanyols els últims cent anys, sobretot, fins a l’última de les crisis (potser hauríem de dir la penúltima).

L’anormalitat és el nivell cultural, de debat i d’idees que tots tres expressaven en aquella plaça del Mercat on hi ha l’Ateneu. La normalitat és tanta gent com tenia l’obligació de ser-hi, d’aprendre, de ser model per a joves i grans si volen representar-nos amb dignitat des de l’ajuntament, o des de l’associacionisme “atenenc”, per exemple. Voler passar per normal l’absència a la cultura majúscula que avui representaven aquests tres protagonistes valencians a l’Ateneu, o les Tres Veus, o l’escriptora Núria Cadenes el primer dia de fira, és voler convertir la renúncia a la cultura en norma.

Normalitzar la por o defugir la cultura dels llibres, atacar la solidaritat o l’antifeixisme només per la no presència, o acceptar sentències injustes de jutges prevaricadors, són corrents en situacions antidemocràtiques, extremes contra la llibertat i els drets bàsics. És el que passa quan volem passar per normal la fugida, l’excusa, la tebior o la manca de criteri. Aquell vers d’Espriu valdria “què cansat estic de la meua covarda, trista, salvatge terra…”

Hom no recorda, o no es fixa que, aquesta Somàlia valenciana (la perífrasi de Xavier Serra no és gratuïta) va renàixer i reeixir gràcies a l’esforç anònim dels nostres pares que van ser capaços de treballar divuit hores diàries sense vacances ni caps de setmana (de quina cosa us queixeu, mestres?). De la misèria més absoluta, van ordir un país amb cara i ulls, sense saber què feien, potser, van redreçar la casa dels pares. Dels seus pares mateix. I els fills vam aconseguir excel·lir: després dels homenots Fuster, Estellés, Guarner, Salvador, Valor, Ibars (als quals no els agrairem prou què van fer), n’hi ha vides il·lustres, que aquesta col·lecció de biografies ens mostra amb humilitat però amb l’orgull de saber-nos valencians capaços d’haver alçat el país enllà del pessimisme imperant.

*Si encara tenim feina per envant, mestres, malgrat de fer colla com els de Bétera!

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor

El primer dia de l’any vam pujar els amics de Bétera a la presó de Mas d’Enric, per acompanyar els esforçats del CDR de Tarragona que cada dia se concentren, a les set de la vesprada, a fer un concert per la llibertat. Allà hi ha empresonada la presidenta del parlament de Catalunya, la MH Carme Forcadell, presa del feixisme espanyol que capitaneja la justícia marca espanya i el govern del 155 (gairebé la totalitat del parlament espanyol).

Vam arribar d’hora, gairebé cinc hores abans de la cita convinguda, i vam poder comprovar la solitud d’aquell espai enmig del bosc, a uns quilòmetres de Tarragona. Vam llegir uns quants missatges que pengen d’un arbre de Nadal, en solidaritat amb la presidenta i vam anar a dinar a unes centenars de mestres de la presó.

El primer que colpeix és que un govern que es diu democràtic, que no l’és, puga tenir segrestada, empresonada, aïllada, la presidenta d’un parlament europeu enmig del segle XXI. Això ho permet Europa i les democràcies occidentals. Permeten que una justícia espanyola d’herència i pensament franquista, decidisca d’empresonar dones lliures, demòcrates, honestes, amb el consentiment de tot l’arc parlamentari espanyol, que no ha modificat gaire les condicions ideològiques de la dictadura. És la putrefacció espanyola i la seua política corrupta, emparada de lleis i normes franquistes.

És un segrest, un crim d’estat, organitzat per espanya, que no sorprén que uns anys enrere, dins allò que ells diuen democràcia va organitzar un grup terrorista legal per matar. Que ara mateix permet que grups feixistes i partits declarats feixistes campen, agredesquen, insulten, amenacen…

Cada dia, l’Òscar Cid i uns quants músics per la llibertat i la república, denuncien  el segrest que patim, i acompanyen testimonialment Carme Forcadell, en aquest deliri espanyol de tancar en presó la democràcia, si la democràcia fa perillar les privilegis franquistes heretats per jutges, militars, empresaris, polítics, bisbes i borbons. Un no pot sinó adonar-se que vivim aquesta situació parajudicial i parapolicial, quan deixa aquell lloc inhòspit, fred, silenciós, i torna a casa.

Unes dones i uns homes van fer endavant el mandat del poble, d’alliberar el poble, i espanya els manté en presó per la força, militar, policial i judicial, contra esl valors democràtics, i els drets universals que empara la Carta de l’ONU.

Sense judici, sense raons i sense justícia, sense democràcia… Això és espanya, en el segle XXI, com ho era en el segleXX. A la deriva de les dictadures.

Post: el MH Ximo Puig, abans de parlar-nos dels valors de la prostitució espanyola, hauria de venir qualque dia, a les set, a passar lliçó al Mas d’Enric.

Del discurs de Cap de Cap d’Any del MH president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, he agafat al vol una perifrasi per poder-la estudiar a fons, abans no em caiguen damunt els designis de coentor i bonhomia que m’arribaran el 31 de desembre per mòbil, sobretot, i també via l’aire nou que baixarà de tramuntana, d’on encara s’ensuma l’esperança per una república lliure i europea.
“La incertesa citrícola”, per dir-ho ràpid, és tot el temps que li ha dedicat el nostre president a la situació que viu el camp al País Valencià. Un segon, màxim dos per pronunciar dues paraules i el determinant. Malgrat la ruïna que patim, moral i econòmica, a més de patrimonial pel que fa al territori, el discurs de Cap d’Any en relació al camp ha durat això, no gaire més que l’almoïna, dins el cofoïsme i la submissió imperant des de la generalitat valenciana. És veritat que el to del MH era mesurat i tranquil, respectuós de les limitacions valencianes (que en són moltes), malgrat que no ha pogut aguantar-se que serem, durant el 2019, una de les zones geogràfiques més innovadores i engrescadores d’Europa (!). Ai, ací jo ja patia una mica de vergonya, d’excés, de ves a saber, perquè si el camp és una cofurna, un pal de paller, un sac de moldre’ns, una piconadora humana, com és que dos segons li han bastat al MH per redimir-nos i fugir d’estudi?

I ves que les burrades han començat a esvalotar-se quan el MH ha explicitat que no és casual la commemoració dels 600 anys de Generalitat amb els 40 de constitució espanyola, que ha posat com a model de valors democràtics i i ideals…

—Mecaguenlamarequehohaparit, Ximo!

La constitució és un model de prostitució democràtica, que empara la corrupció borbònica, el franquisme viu i permès a dins les estructures més casposes, l’agressió judicial a homes de bé en canvi de permetre l’agressió feixista i policial, a més de connivències parafeixistes, de clavegueram capaç del terrorisme d’estat. Tot això, ha permés i permet aqueixa constitució que el MH volia posar a l’alçada d’una Generalitat incapaç de defensar el dret dels valencians, perquè és sota la vigilància del jou espanyol que ens tenalla, a més de permetre l’agressió contra els mitjans —el tancament de TV3, per exemple—, o l’agressió constant i consentida del 9 d’Octubre, entre més.

Incertesa?, benvolgut MH: el seu partit, vosté mateix, i el govern d’espanya no volen fer enrere els acords europeus que atempten contra el camp valencià. Malgrat que ho podrien fer, no ho volen fer. Això no és incertesa, no enganye els llauradors. És la certesa de la mala fe contra nostre impera, és saber-nos inútils, indefensos, i convidar els pocs llauradors que queden, que en queden molts per tant com els passa, a abandonar la terra i deixar-la a mans d’empresaris corruptes que volen dominar el pastís sencer, mentre aixafen l’herència dels nostres iaios i pares, del que ha representat aquest país valencià i hauria de representar encara. Ara, potser és que vosté i els del seu partit, volen convertir el País Valencià en un feu de cambrers i hostesses per servir de criats el turisme més ranci i decadent.

Tot això que li passa a la terra avui, ahir, i pel camí que du, demà mateix, no passa només per la taronja; incertesa citrícola, diu?, passa que vosté i els seus, en quatre anys, no han sabut general una expectativa diferent per al camp, i han posat de secretari autonòmic de la conselleria d’agricultura un incompetent ben gros, un inútil que no sap fer sinó el ruc, com van fer durant anys els mateixos del pp que fa anys enfonsen i arruïnen els llauradors i la terra.

Sí, el Molt Honorable camp valencià és a mans d’incompetents: llauradors submisos, i polítics incapaços. Més inútils impossible. Incapaços de traure els tractors a parar les vies de comunicació amb espanya, incapaços de frenar la corrupció del Mercat valencià que dominen uns pocs, incapaços de posar en valor la terra dels valencians, incapaços malgrat els anys que sembla que estudien de fer res amb un canut, ni conselleres, ni secretaris, ni funcionaris ni sindicats del camp, a mans d’una idiotesa superba. Encara més, incapaços de plantar cara al ministerio espanyol d’agricultura, al qual li la bufa la terra dels valencians, el camp valencià, el MH i la mare que mos va parir.

I vosté encara té la barra de dir que la constitució espanyola ens empara els valors… Amb respecte, MH, i una merda per a la constitució i tant de bo els 600 anys de Generalitat de veritat serviren per al coneixement i la dignitat dels valencians.

Però compte que em deixe coses…

[continuarà]