Ulisses20

Anit, mentre sopàvem a l’Ateneu, vam decidir de fer colla per pujar a Barcelona. Pensat i fet. Com que treballem, no podem eixir gaire matí, així que arribarem en punt de la concentració a la Diagonal, veure i viure aquella festota per la llibertat i la República i, en sopar enjorn, pegar un altre colp cap a València, a portar la nova.

Les samarretes ja les teníem, perquè ens les havia baixades Vicent a l’agost, així que amb la muda posada pegarem en amunt, en acabar l’escola, que encara fa migdiada en el mes de setembre. Per un altre costat, n’hi ha diversos autobusos de valencians que també faran via, n’hi ha que eixiran dilluns i n’hi ha que ho faran de matinada, el mateix dimarts. Del camp de Túria també n’hi haurà representació del CDRcampdetúria, de l’Institut d’Estudis Comarcals, dels Ateneus de Bétera i Benaguasil, de Solidaritat amb Catalunya, d’Acció Cultural, i d’altres associacions i institucions valencianes. És lliure i voluntari manifestar-se. Democràtic. Així que que ni vol pols, ja sap que no ha d’anar a l’era. Per bé que les eres dels pobles ja no són gaire polsegoses.

La festa que es viu en aqueixa ciutat, l’11 de setembre s’ha de veure, almenys un colp a la vida. I ara que ja tenen proclamada la república, també. Malgrat la repressió policial, judicial i política de l’estat espanyol, contra el drets universals de decidir o de manifestar-se pacíficament: a sant de quina cosa, envien policies i gc els espanyols a la diada? A provocar, a fer llenya, a cercar violència. Perquè amb els anys que passa que en fan, cap d’acte de violència, cap agressió. En canvi, espanya cerca la brega, la notícia, per tenir excuses de la seua repressió i retorn al franquisme pur i dur.

Nosaltres pugem a festejar una manifestació entusiasta per la llibertat i, també cal dir-ho, per intentar transportar aquell deler per la llibertat a València. Tant de bo tots els pobles del món visqueren amb aquella alegria la joia de la democràcia i el dret a decidir què volen ser. Tant de bo espanya tingués la meitat de responsabilitat política i de cultura democràtica.

Ep, si us animeu, encara n’hi ha autobusos amb seients lliures que us faran reviure un jorn extraordinari.

Comencem el curs escolar…
PP, PSOE i C’S es neguen a crear una comissió que investigue…

—els atemptats del 17A,
—la venda d’armes dels borbons,
—les agressions contra la llibertat d’expressió
—els afers del reietó
—la prevaricació en l’adjudicació de fiscals
—el cos de jutges hereus del franquisme
—les clavegueres de l’estat
—els cossos de seguretat que provoquen inseguretat
—l’honradesa de l’estat
—els perdonats de la hisenda fiscal
—els atemptats a Fuster i Guarner
—la connexió de l’estat amb l’extrema dreta
—la impunitat de la policia i la gc
—els jutges que perdonen els crims de l’extrema dreta
—el patrimoni franquista
—el patrimoni robat als republicans
—els costos d’un estat policial
—els costos d’un estat franquista
—els costos d’un estat catòlic
—els costos d’un estat militar

PP, C’S i PSOE es neguen a crear una comissió que investigue res. No fóra que el món pensés que no som una democràcia. No fóra que els espanyols se n’adonaren, del feixisme que els governa.

L’estació del Nord de València va despertar-se ahir amb llaços grocs. Els homes de la seguretat van cridar la policia, no fóra que explotaren, aquells llacets gens inofensius. Sí, van telefonar la policia perquè l’acció els semblava intolerable, obscena, a València.
Massa democràcia, i massa tolerància amb la llibertat devien pensar els de la seguretat de l’estació. I massa paral·lelismes amb Catalunya. Uii això els semblava pecat mortal. Potser que haurien d’avisar el govern civil perquè avisen els de madrit i ens envien també un reforç de gc i policies, no siga el cas que un contagi profund desperte en els valencians una patologia democràtica excessiva.
Els borbons continuen robant-nos, els espanyols continuen robant-nos (el govern d’espanya, les empreses, els funcionaris), i potser que a l’estació n’hi haja delinqüents de veritat, ventilant els turistes, els estrangers si fa no fa, però a la seguretat i a la policia els preocupava sobretot el llaç groc a la reixa de l’estació. És el nivell de l’homo antecesor, a atapuerca i a valència, encara en representació de la vida preintel·ligent…

Per cert, sinyor president d’espanya, menistrots, fiscals i jutges, policia i gc i psoe cresminal, els valencians no tenim ni finançament encara, ni connexió a TV3? Ni a IB3?

O la culpa també és dels llaços grocs????

[continuarà]

L’Aplec Camp de Túria és una iniciativa sociocultural i reivindicativa creada en 2011, que naix de la voluntat, del treball i de l’esforç de diversos col·lectius de la comarca: ateneus, casals, col·lectius juvenils, de danses i cultura popular, de musicals, grups de teatre, col·lectius pel valencià… que continuen fent comarca. El 14 i 15 de setembre tindrà lloc la 7a edició de l’Aplec de Camp de Túria al Parc del Jonqueral de Bétera (goo.gl/maps/1xMf9fTP4UB2). 

Per un altre model d’oci, que potencie la cultura i la llengua i que valors com la igualtat, la solidaritat i la cooperació siguen la norma, no l’excepció. Creiem en un oci feminista no sexista i sense LGBTIfòbia. Creiem en un oci on els carrers i els espais públics siguen l’entorn natural i propi on desenvolupar tot tipus d’activitats.

l’Aplec vol construïr una alternativa cultural, social, política i participativa que servisca per a teixir complicitats, per a aplegar totes les lluites que treballen per una comarca més viva, més justa i més lliure. Moltes activitats de l’Aplec2018 són gratuïtes. Els sopars es podran comprar directament a la barra; cal reservar, però, per al dinar, el cercatasques o els tallers mitjançant aquest enllaç: https://goo.gl/aQwsWD

Són paraules contundents i honestes del president de les Corts valencianes, el MH Enric Morera. I tanta honestedat, claredat i compromís cívic en favor del diàleg i de la política ha fet forat i molt de mal en les files franquistes del pp i de c’s. Aquests partits espanyols —gairebé tots els partits espanyols— no aguanten el debat, ni l’honestedat ni el coratge polític. No són fets de cultura democràtica, i qualsevol oració senzilla, de subjecte, verb i complement, en favor de la llibertat els provoca grip. Amb la democràcia ja se senten provocats, aquells, per això salten i animen la caverna a afegir foc a la foguera, com en temps de la cacera de dones, que ells en deien bruixes.

No toleren que ningú pense el contrari d’ells —uiii, si aquest pensament és lliure o suposadament lliure!

Tampoc no és que hi haja gaires polítics valencians valents i capaços de dir què pensen sobre els presoners polítics. Pocs i poquíssims. Molts perquè tenen por de la caverna mateix i de la polseguera que alça parlar de llibertat en el segle XXI, ai, encara som en aquest abaixador predemocràtic, almenys de pensament: mentre continuen vigents i legals els assassinats franquistes, els carrers franquistes, les lleis franquistes, les fundacions franquistes, la gc, els jutges franquistes, i una herència franquista que es fica per tot i perdura, fins i tot els joves polítics tenen por, de parlar!
I ves que amb els recursos que hi havia, en coalició amb un partit espanyol, el govern valencià ha sigut capaç de ser honest i ordrenar quatre coses en favor dels valencians. Però malgrat aquesta dedicació entusiasta, transparent, amb alts i baixos, malgrat tanta feinada, tenen por, de parlar i de dir clarament què pensen… I si amb aquesta onada dels mitjans contra la llibertat i la democràcia, perdem?, es demanen.

Emporuguits!

Ai, ai, benvolgut homenot Nelson Mandela, sembla que encara van ser pocs, els anys a la presó, per bastir un model universal de resistència i compromís ferotge i conseqüent en favor de la democràcia. A la primera amenaça, muts i a la gàbia. En samarretes i pòsters, sí, però en la defensa conscient i valent, uiii. No fóra que desperteu la bèstia feixista espanyola…

Sort que Enric Morera, el MH president de les corts valencianes ha sigut capaç, ell sí, de representar els valencians honestos i valents. No s’ha arrugat, xa!
«No té cap sentit, ni trellat, ni cap base jurídica (ni democràtica) de tenir presoners polítics», jo afegiria, poetes, músics, i joves d’Altsasu… Cap ni una base, en una democràcia real.
I encara menys amb tanta impunitat violenta, agressiva i impune, judicial, política i judicial, com gaudeix l’altre costat de l’esfera política: l’antidemocràtica, sinyors del pp, c’s i el 99% dels partidets espanyols.

El jutge impune i la maedéu. La maedéu. El jutge per damunt de la maedéu impune. La maedéu i la puresa. El jutge i la puresa. El jutge sotapal·li. L’altar del jutge.

Quan hom comença a defensar la impunitat d’algú altre ja podeu començar a córrer, pegueu a fugir, no us aconformeu a sospitar: correu lluny d’aquella asseveració que amaga, sense embuts, el pitjor de l’home. I el pitjor, ves si hem vist coses dolentes, encara no ho hem vist, segons el menistre espanyol Borrell.

Un advocat demana empara al seu col·legi d’advocats i el degà respon que això és impossible. Malgrat que l’amenacen o l’insulten. No l’empararan. No l’empararem, diu.

¨Nosaltres, els espanyols, en tot cas emparen jutges, la justícia espanyola al complet, erre o no, la fiscalia, la policia…” i tota la corda d’una processó que ja deveu conèixer i no cal que us aplegue ací segons l’ordre de jerarquia. No cal. Només ens cal saber que aquell degà del col·legi d’advocats no empararà jutges que posen en dubte res que siga espanyol, perquè segons el degà, ser espanyol ja té pàtina i segell de pur, i per tant marca pròpia per ser inviolable. I la justícia, diu, és inviolable. Mecaguenlhòstiaputa!

Senyor Boye, a espanya nomé s’empara el feixisme. Ara no m’estalviaré la processó de jerarquia: això vol dir que s’empara i es defensa a ultrança, facen que facen, el franquisme, els borbons, els militars, l’església, la gc, la policia, els polítics de l’arc espanyol, siguen del color que siguen, els mitjans que llepen (gairebé el 99%), les empreses Íbex, totes sense excepció, i encara un enfilall de botifarrons que no en cabrien en un sol apunt.

El rang que  les institucions espanyoles donen a institucions amigues, també espanyoles, de puresa i inviolabilitat, és la clau. Fugiu, que mai no us troben enmig, si sou imparcials o justos. La clau d’un règim que s’aguanta sobre la corrupció, l’herència franquista més podrida i l’estil més baix, per suposat que antidemocràtic, és que entre ells es defensen a mort per damunt de lleis, de normes, de drets iinternacionals. Per suposat, ells són també per damunt dels drets humans universals.

I és en mans d’aquella colla que ha caigut la societat d’aquest estat, del qual, molts, ens en voldríem lliurar, perquè som a mans d’una organització criminal. Que és com podem definir un estat modèlic com l’espanyol: no debades és l’estat més corrupte d’Europa, segons informacions internacionals, i el segon més corrupte del món.

I d’això, el degà dels advocats de madrit, i supose que de qualsevol altra “provincia espanyola” qeu també es creu sota el pal·li de la impunitat, en diu integritat dels jutges, independència judicial i immunitat de la jurisdicció espanyola…

“Arre gos que t’empudegaràs!”

*Ara cal que l’església faça eixir els pal·lis de les cofurnes i aixoplugue jutges melindros i immunes, facen que facen, encara que caguen pel cul.

Però els jutges espanyols no caguen pel cul, a quin sant!

En unes hores, els mestres comencem un nou curs. Un altre curs, diferent, gojós, nou. Els mestres i el seu paper principal a l’escola, i a la societat. Si fa molts anys vam tenir l’oportunitat de lluir una de les escoles més entusiastes a Europa, en els escassos anys de la República espanyola, i en canvi vam passar per això, per tant d’atreviment, un dels pitjors calvaris humans pel que fa al coneixement, per culpa d’un franquisme que dura i dura, ara gaudirem d’una escola entusiasta i capdavantera, que ja no li valen més excuses per ser capaç de tornar a lluir el major dels reptes: escola i llibertat? escola i democràcia? escola i república?

Coneixement, drets universals, democràcia, llibertat, encara són conceptes principals per començar un curs amb garanties. Recursos, eines, equips, i encara una majoria de la societat, no us penseu que no, d’esquena a la seua pròpia escola. Per retrobar els orígens, demà començarem en un dels horts de Picanya, un hort germà d’aquells que va acollir les colònies escolars de 1937-1939 que volien evitar la guerra feixista que assetjava la república i els xiquets. Durant tres anys, Picanya va obrir les portes dels seus masos per acollir unes colònies que eren un gran repte humanitari. Centenars de xiquets que fugien de la guerra van fer escola en aquests masos de Picanya, van aprendre a conviure, malgrat la dificultat i el terror. Fins que van ser desplaçats per encabir les brigades que fugien del front de Madrit.

Serà el primer curs que començarem en el segle XXI amb presoners polítics. Amb exiliats, amb una amenaça constant contra la llibertat, en canvi de tenir també l’escola assetjada. Per tot això els mestres també hauran d’estar preparats. Però, sobretot, per entrenar els xiquets a viure en democràcia i llibertat. Que ves si no és un repte capdal enguany.