Ulisses20

Un país antidemocràtic és un país mort.

Un país democràtic a mans de polítics antidemocràtics és un país mort.

Un govern corrupte porta un país viu a la mort.

Espanya quina mena d’estat és, ens demanem, i encara més important, quina mena de país voldria ser, de vius o de morts? Realment, de veritat, ara mateix espanya és un estat apocat, acomplexat i violent. Per molt que ho intentes, una majoria prefereix de ser al país dels morts, segons els seus mitjans (bé que subvencionats), els seus funcionaris, i la seua història. Per molt que ho intentes, és així, per ideologia, per convicció, per comoditat, per tradició. Espanya se sent atreta pel franquisme, malgrat allò, malgrat la història i malgrat els morts, malgrat el recorregut antidemocràtic del segle XX. El segle XXI no penseu que millorarà en el rànquing d’un desig diferent.

L’única manera d’eixir d’aqueix atzucat és amb un lideratge valent. No és el cas. Sobretot perquè la majoria de responsables polítics a Espanya són còmodes i s’estan molt còmodes liderant un país de morts. Ells diuen que no, naturalment, que és preferible això, aquest interminable recorregut d’una història de morts, que no el camí de la llibertat que han iniciat a catalunya (una majoria), València (una minoria), les Illes (uiiii), i el País Basc (una minoria). El país dels morts argumenta que aqueixa llibertat no necessita arguments, i l’aixafa amb les eines de sempre, la repressió. Els que cerquen la llibertat no argumenten sinó raons, pacientment i pacífica. Els uns diuen que mai de la vida. Els altres que camí envant sense perdre l’horitzó. No n’hi ha trobada: caixa o faixa. Contra la força, la raó. O d’una altra manera, contra el creacionisme, la ciència. Contra el desig, el garrot. I mentre el garrot aguante, l’horitzó serà físicament horitzó. Aqueixa és l’argumentació màxima del país dels morts.

Caldria tornar a llegir Dant, o repensar per què Ulisses és l’únic viu al qual se li va permetre de baixar al país dels morts i tornar. Que del país dels morts no torna ningú. Ningú que coneguem de veritat. I nosaltres ja fa massa temps que hi convivim, per la força i la violència dels morts.

“La República és molt viva”, segons que vaig comprovar anit al carrer Marina. Compartíem amb la gent que teníem al costat que, tants anys com els catalans organitzen mobilitzacions en favor de la República, aqueixa d’anit a Barcelona haurà sigut de les més grosses i multitudinàries, sens dubte. La gernació ocupava diversos quilòmetres quadrats, en molts punts no podíem ni moure’ns, avançar o trobar-nos era impossible, i res llançat a l’aire hagués tocat terra. Fins ben passades dues o tres hores, allà on érem nosaltres, finalment, començava a passar l’aire. De tot plegat, més que no les quantitats, les mesures, l’estètica de les llums, els clams i els cants de la gentada demostraven que, com diu Vicent Partal: la gent que anit érem al carrer sabem que la República és viva i es manté ferma. Els qui érem allà sabem que n’hi ha República i per això la defensem.

Els mitjans espanyols, els franquistes, el govern espanyol criminal, els llepons, la policia, i una part important dels funcionaris de l’administració diran que no, que això és i continua essent espanya. Una bufa! Allà dret davant aquell escenari on es llegien les cartes dels presos polítics, missatges llegits per familiars que arribaven ben endins, ningú no pensava que som espanya ni que som una autonomia, per molt que molts s’aferren a escampar-ho per desmoralitzar-nos. N’hi ha feina i serà per llarg, però d’autonomisme, zero. I de submissió a espanya, zero. Com ja han dit uns quants analistes i professionals de les dades, pel cap baix, la mitjana per fer-se amb el control complet dels funcionaris del nou estat és de mesos o anys. Fins i tot Israel va trigar a tenir el control del seu país molt de temps. Així que de desànim, gens ni mica. Al contrari, cada colp que ens mobilitzem aconseguim èxits impensables, extraordinaris, i posem davant Europa, amb un pas ferm i sòlid, el model d’estat pel qual treballem.

Ahir érem uns quants veïns de Bétera a Barcelona, vivint aquell jorn històric, donàvem el nostre suport, però rebíem més que no donàvem, perquè la lliçó d’aquest poble en favor de la llibertat, és una lliçó universal per a tants aprenents com ens sentim atrets d’aquest aprendre a viure solidari i compromés. La cirereta va ser el sopar amb els amics a ca l’Assumpció. La TV3 oferia un programa amb llums i ombres. Però la convicció i la contundència de la Gabriela Serra adobava la taula amb taronges valencianes i rotllets d’anís de ca Rosegó. Final i viatge de tornada cap a València. Entrem de nou al poble de matinada, quarts de quatre, cansats i mòlts, però amb el goig d’una altra victòria camí de la llibertat.

Visca la República [setze dies]

En unes hores pujarem a Barcelona, a fer costat a la República. N’hi ha una crida que és un clam en favor de la llibertat i els drets bàsics. I n’hi ha un estat que ataca aquests drets perquè defensa un model social caspós, resclosit mancat de les llibertats mínimes, ataca molts dels articles de la carta de drets universals de l’ONU. Drets de 1948 que Espanya, aquell estat que Juncker diu que respecta coses que, a ell particularment, li convenen, no consentia ni en 1948 ni ara mateix. Per això pugem a Barcelona a defensar-nos de la repressió, del 155, d’un govern espanyol corrupte, amb un president que és un criminal. Per això cal aquest esforç solidari en favor dels presos polítics. I també pugem per defensar una República jove, declarada fa quinze dies, amb un govern exiliat, en una part, i empresonat. Ves quines coses de viure i de contar: n’hi ha estats joves que tenen la il·lusió de la naixença, de la defensa dels drets, de la llibertat dels homes. N’hi ha que viuen contra això. I malgrat que els valencians vivim sotmesos al segon, particularment prefereixo el segon. Sense embuts nio subterfugis. Visc per això, treballe per això, estic compromés en això. Que els homes puguen viure lliurement, amb els ideals més alts. I espanya no defensa això, sinó el contrari. I encara allò que defensa, ho fa tramposa, amagada darrere un estil corrupte, fracassat i incompetent. Perquè som a mans d’un govern espanyol corrupte i una justícia espanyola falsa i parcial (n’hi ha una declaració de més de cent professionals del dret d’Universitats d’arreu que ho testimonia)

Per tot plegat pujaré a Barcelona. Conscient i ferm que és el meu deure i el meu dret. Per la carta de drets de l’ONU de 1948 i la carta de la República catalana proclamada fa quinze dies.

Espanya vol linxar la llibertat, la democràcia i Catalunya. Vol linxament i escarni. I no pararà fins que ho aconseguesca totalment. Políticament són molt rucs, econòmicament els més torpalls d’Europa, en coneixement no depassem la mitjana…, que els queda? Traure pit i força, fer de delinqüents de barri, demostrar com són de matxots i amagar tanta deficiència.

El govern espanyol és a l’alçada política PQPI, i ha encomanat a la justícia heretada del franquisme que se n’encarregue, a colps judicials de difícil justificació internacional, de liquidar qualsevol oposició o idea.

Empresonar la presidenta del parlament català, MHP Carme Forcadell, és fer el berro judicial, per donar pinso als mitjans, als amigots i al delinqüent Rajoy. Empresonar sense judici una dona honesta i intel·ligent, per demostrar com de llarga la té un jutge a espanya, és portar el ridícul a la categoria de llei, una decisió que no passaria l’examen de primer de carrera a dret civil i penal.

Però Espanya ho fa així, trau l’arma i dispara: talment com va matar el doctor Peset, els poetes Lorca i Miguel Hernàndez, o com de tranquil·la va bombardejar Benassal o Gernica, va afusellar centenars de mestres per aterrar l’escola… I tots aquests jutges hereus del franquisme no han renunciat a matar la democràcia emparant-se en un codi idiota, passat, incapaç: cap d’aquells jutges no ha demanat perdó per la barbàrie. El linxament i l’escarni és això: burlar-se’n de la democràcia i pixar-se damunt els homes.

Les batudes neofeixistes que cerquen el linxament, i la violència, són el braç físic d’aquesta justícia espanyola. A Europa, no veurien amb bons ulls que els matons vingueren a trencar-li la cara a la presidenta, a colps de porra, per això n’hi ha el Suprem, l’Audiència, la fiscalia… Trencar la cara als catalans, trencar-los l’ètica, la moral, la llengua, l’escola, la sanitat o l’economia, ja fa anys que ho intenten, des de les clavegueres i des de Moncloa, el parlamento, la monarquia…

Des de la desigualtat, sí, potser que en un primer moment faran forat. Minaran algunes consciències. Però a poc que els catalans agafen aire, ja tenen la raó, la filosofia, la ciència, l’escola, la democràcia, un horitzó sencer de la seua part.

El linxament i l’escarni té els dies comptats a curt. Perquè és un suïcidi col·lectiu del qual els costara de refer la ruïna, i la misèria a la qual voldrien abocar-nos de per vida.

“La República catalana ha fet vaga general”
“La República és de vaga”
“La República governa la vaga general”
“Els homes i dones de Catalunya governen la República”

El tretzé dia de República, Catalunya viu una vaga general important. No ha sigut tant grossa com la del 3 d’octubre, però ausaes que han passat coses i ha tingut ressò, fins i tot internacional. l’Assemblea i Òmnium han passat el testimoni als Comités de defensa de la república, que han donat una lliçó de força i de control del territori. Una alerta del que vindrà a curt termini contra la invasió. El colp policial ha afectat els mossos i molts dels funcionaris, però malgrat això la societat catalana continua viva i amb ànim.

Espanya vol governar catalunya, les institucions, els diners, i els catalans. A través d’un colp policial i judicial, el govern corrupte d’espanya encara voldria anar-hi més lluny. Però en un sol dia, milers de catalans han demostrat de quina cosa són capaços. La república, sense policia, sense institucions, sense els diners públics, la governen els catalans. I demà serà un altre dia, el catorzé.

Places, carreteres, autovies, trens, estacions, autopistes…

L’altra cara, espanya, és una vergonya. Un insult a la democràcia. Això és la normalitat r mateix a l’estat espanyol, una vergonya i un atac a la dignitat. Llibertat per als presos polítics! Llibertat a la República!

El PP amenaça TV3. Assegura que no és tan plural com TVE, que ha de ser l’hòstia de plural, diversa i objectiva, i per això enviarà un comissari coronel militar encarregat de decidir què i com s’ha de fer i dir la informació segons li interessa al PP. Perquè aleshores, si ells diuen que els convé, ja serà completament plural. Invasió1

Un policia encarregat de la investigació denuncia que el PP cobrava, que Rajoy cobrava, que els polítics del pp i del govern cobraven, tothom cobrava diner negre. No una ni dues vegades, durant mesos i anys. Eren diners públics, de tothom, de l’escola, de la sanitat, dels serveis, dels bombers, de la desocupació, de la investigació, de la universitat. Els del PP els robaven i els posaven en sobres, milions d’euros, després apuntaven en una llibreta a qui li enviaven mil, dos mil, cent mil euros… N’hi ha tots els noms importants del pp dels últims vint anys. Però com si plogués. Una altra part dels diners que robaven, cada dia, cada setmana, els enviaven a comptes a l’estranger. Com si plogués més encara.

El PP intervé els comptes de l’Ajuntament de Madrit! Oh, la la! El PP necessita diners, i necessita pagar favors, i jutges que durant anys han sigut incapaços de decidir, de posar mesures, de frenar l’orgia. Prèviament, el PP ja havia intervingut el País València. I Catalunya. Però el refillet Junckers diu que no és suficient motiu per creure que el PP se salta el dret del ciutadans, la democràcia, malgrat que empresonen arbitràriament un govern, i tanquen un parlament democràtic. O intervinguen ajuntaments, o parlaments. No. Ací, segons Junckers, fa cent anys que ningú no se salta l’estat, ni el dret d’ell de passar-se allò que mos passe pel forat del cul. Invasió2

Arriben els invasors a Catalunya. Entren en palaus, en els comptes que els interessa robar, en les institucions, assalten la democràcia. Són personatges estrets del terror, amb americana, gavardina, bossa al muscle, són el PP, a poc que els grates la pell els traus l’escama: corrupció i dictadura. Invasió3

El govern espanyol ordena atacar les lleis valencianes, les lleis catalanes no li cal atacar-les més, les ha fulminades amb un colp policial, amb l’ajuda del PSC, que són uns monicots que n’hi ha al museu de cera: el pp ha liquidat el govern legal de Catalunya, el Parlament votat democràticament, i amenaça ara amb el patrimoni particular dels catalans: el govern espanyol és un cau de lladres que ha legalitzat el robatori. Rieu-vos de la màfia. Però Junckers diu que no, de cap manera. Invasió4

La permissivitat feixista fa feredat els últims mesos: l’extrema dreta, entre els quals n’hi ha policies i guàrdies civils, organitzen violències i agressions amb el nom d’aquella bandera. No n’hi ha concentració o crida que no acabe amb violència, ferits i destrosses al patrimoni. Insulten, escampen l’odi, fan munt i tumult, escupen, trauen el braç, el puny, canten i criden proclames feixistes en favor de la vergonya humana. Però la justícia espanyola, lamela, el fiscal, els tribunals perduts i la justícia que el vent s’endugué, no hi veuen cap indici, cap ni un, que atempte contra els drets humans, o que incite al desordre, o contra la pau del carrer.

Uns altres jutges, d’un altre vent que s’endugué la vena als ulls de la justícia, es dediquen a restaurar els noms del carrers franquistes a València i a Alacant. Tornen noms de militars i assassins i torturadors. Però Junckers diu que no, que exalçar el nom d’aquells criminals no va en contra del dret dels homes justos. Invasió5

Els jutges espanols persegueixen l’escola: acacen els mestres que fan debats, diàlegs, o gosen escriure a la pissarra paraules com democràcia, llibertat, república catalana, fins i tot si diuen Puigdemont… Per contrarestar l’orgia, el carnaval de l’espanya falangista i pepera (per cert, un fracàs econòmic d’ordre mundial), jo he posat a la meua classe una foto del conseller d’educació, Vicent Marzà. Ves, perquè m’ha donat la gana. Més fort encara: si fes classe en una escola de la República, avui tindria la fotografia del president a la meua aula. I tant que sí!

Per molts anys, valencians!

[ja tenim al sac la primera dotzena de jorns de la república]

«Tota restricció en la llibertat de conducta de qualsevol dels seus membres […] lleva a l’espècie un grau inestimable de riquesa.» JS Mill

Qualsevol forma d’opressió i esclavitud pot frenar el desenvolupament cultural i econòmic de la societat… Nuccio Ordine

Tercera setmana de República: oh europa!

Si l’acció de privació de llibertat és contra homes honestos, l’operatiu que ha decidit l’ordre de tancament és una organització criminal, i cada membre que hi pertany voluntàriament és còmplice i haurà de penar la culpa per fer ús de males arts. No s’entendria una vida normal, un dilluns després del diumenge, anar a la feina i fer com si no passés res; acotar el cap i dinar com ni no passés res, pujar a classe de nou i ensenyar matemàtica com si no passés res. No s’entendria.

Mestres, infermers, administratius, llauradors, funcionaris…

No s’entén que siguem governats per una banda de criminals, cada dia que passa, i vivim com si res. Cal dir-ho alt i clar: denunciem el govern criminal del PP i els seus col·laboradors. Els militants que els donen suport, les institucions a les quals s’aferren, tot i tothom que els fa suport amb aqueixa complicitat. Funcionaris podrits, tribunals podrits, mitjans podrits… Denunciem els partits que donen suport als criminals, els jutges, els fiscals, per complicitat i conxorxa, perquè són responsables que, cada minut que passa, homes i dones siguen en presó.

Transportistes, venedors, comerciants, arquitectes, electricistes, obrers…

La complicitat contra la manca de llibertat, contra els principis bàsics que són a la declaració de drets humans: “ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament”. Aquest viure servil atempta contra la vida normal de cada valencià. I els valencians encara no ens n’adonem. Després acabem la feina i tornem a casa, i potser que preparem el sopar, o ens preparem per acabar el dia, o per anar a dormir, com si no passés res… Ahir, o despús-ahir, o divendres passat, el govern espanyol va decidir atacar el govern valencià, de colp i de nou, un govern valencià que pretenia ajudar els més desvalguts amb dues lleis valencianes. Ací espanya també vol aplicar-nos el 155, amb coordinació amb el PSPV?, ací encara sense empresonar ningú, però no pot ser que no passe res, que vivim com si res la vergonya, que no ens defensem de l’agressió, de la violació de drets que practica el PP.

músics, actors, artistes, escriptors, tramviaires…

Que no podem viure cada dia com si no passés res… Que cal ser més decidits, valencians, i deixar d’esser molls, muts i ximples. Que tenim el pitjor finançament, el pitjor de l’estat, per voluntat del govern espanyol del PP… I una majoria de nosaltres, com si no passés res. Encara.

Divendres, el Moviment freinet valencià va organitzar un reconeixement a la mestra Empar Navarro (1900-1986) —presidenta de l’Associació de mestres valencians, castigada pel feixisme franquista perquè era mestra, feminista, valencianista, antifeixista i divorciada. Després de la depuració, va poder exercir quan ja tenia 63 anys, fins que en va fer setanta. L’any 1921 i el 1936 els mestres es jugaven l’escola, la democràcia, la llibertat, la i vida. Ara sembla que el pp voldria tornar-ho a provar, posar els mestres contra les cordes, per evitar d’anar ells a la presó, el PP, per corruptes i inútils.
La fiscalia espanyola, injusta i parcial, i la justícia, ha cridat nou mestres de l’Urgell a declarar per haver organitzat un debat sobre el referèndum, la democràcia, els drets humans…
—Què pensarà la caverna judicial i la premsa espanyola que fa l’escola, cada dia, si no és provocar debats i diàlegs per aprendre a viure en democràcia? Com pensaran els xitxarel·los que els alumnes aprenen a viure en democràcia si no és vivint i debatent què és la democràcia?
D’una altra manera, allò que ens trobaríem, no vull ni pensar-ho, és un estat corrupte, lladre, malversador, governat per idiotes. I uns ciutadans sense resposta. L’escola ensenya i aprén que viure en democràcia evita d’arribar a societats corruptes com l’espanyola, incapaç d’assumir responsabilitats, incapaç d’evitar la violència, incapaç de fer política sense l’amenaça constant de policies, militars i tribunals.

Sí, el 155 del PP+PSOE+C´S+SER+TVs+Sexta i companyia posa contra la paret l’escola, perquè l’escola és per aprendre, un espai democràtic i lliure perquè els xiquets puguen expressar-se. Si avui l’escola no és el cagalló en què la va convertir el franquisme, que va depurar milers de mestres entusiastes, és perquè un estol d’homes i dones l’han tornada a posar on mereixia, una institució cabdal d’una societat que es precia, s’autoestima i es dignifica, a través de l’escola.

Si ens volen cercar per ací, passar pel garrot l’escola, caldrà que declarem milers i milers de mestres que ja no som apocats, ni idiotes, ni uns instrument perquè les elits mediocres del pp i les empreses de l’íbex continuen robant-nos Sòcrates o Plató. República? Si en parlem de república, de llibertat, de participació?, si cantem els mestres, que els carrers seran sempre nostres, de la xicalla, dels mestres, de les famílies?, si expliquem que viure amb els modos violents i agressius no només és perillós sinó el suïcidi al qual voldrien abocar-nos?, si llegim Estellés, Verdaguer, Fuster o qui ens dóna la gana?, ens trobaran, una gernació que és garantia, com a Finlàndia.

Sinyors, milers de mestres obrin cada dia l’escola amb l’esperança d’un país nou. Perquè justament no passe allò que vivim, perquè ningú no puga abusar de la llibertat, ni empresonar gent honesta. I encara per cent coses més, a l’escola es debat de qualsevol cosa, sense restriccions ni censura, amb respecte i tolerància.

La mestra Empar Navarro i Giner (València, 27 de novembre de 1900 – 24 de desembre de 1986)^[1] va reivindicar el valencià a l’escola el 1922, i la formació de tot el Magisteri en castellà i valencià. Exerceix com a mestra a les escoles de Salinas, Parcent, Alfafar i a l’Escola Cossío de València. Es casà amb Maximilià Thous i Llorens i durant la Segona República Espanyola fou presidenta de l’Associació de Mestres Valencians i militant del Partit Valencianista d’Esquerra. Durant la guerra civil espanyola fou mestra en l’Institut d’Assistència Social “Maestro Ripoll” (antiga Beneficència) quan la Diputació va substituir el personal membre d’ordres religioses per mestres, x i acompanyà Josep Renau dos cops a París per tal de recaptar diners per a la causa republicana Redactora de la revista “Pasionaria”, òrgan de Mujeres Antifascistas a València, de la que era directora Manolita Ballester.. Fou depurada com a mestra i el juliol de 1939 detinguda i condemnada a tres anys de presó per antifeixista. Un cop alliberada, va actuar d’enllaç del Socors Roig i va viure de donar classes particulars i de treballar com a administrativa fins que fou readmesa com a mestra el 1962 exercint a Albalat dels Sorells d’on es traslladaria a Murla. (viquipèdia)

—en passar la vuitava, ja tenim nou dies de República catalana—

Quan la justícia és absurda permet justament el contrari d’allò que pretén, injustícia. Si l’error és a consciència, la justícia prevarica. Ja fa vint dies que n’hi ha a les presons espanyoles dos homes presidents de dues de les associacions més emblemàtiques, honestes i entusiastes d’aquest país. No han comés cap crim, ni han atemptat contra ningú, però justament per això, espanya permet la barbaritat d’empresonar-los.
La mateixa justícia, en canvi, permet que homes que han atemptat contra la propietat, que han ordit conxorxa il·legal, han mentit i destruït proves, i s’han emportat diners públics a comptes particulars en paradisos fiscals —amb l’afegitó que fa anys que cometen els delictes a l’empara d’aquella justícia espanyola—, puguen ser lliures per continuar perpetrant delictes. Fins i tot poden acusar uns altres de criminals, amb proves falses.

Això de quina cosa depén, doncs?, de l’amistat o de la consciència política del fiscal i del jutge que decideix. Ves si serà gros: l’ideal polític d’un jutge, la seua emoció per comptes de la raó i la llei, decidirà sobre la llibertat dels uns o dels altres.

La jutge Lamela i el fiscal Maza —reprovat pel parlament espanol— prevariquen en canvi de fer justícia. Perquè ells són per damunt la democràcia i per damunt la justícia. Ells tenen entre els ulls que cal aterrar l’adversari polític del creminal Rajoy, president del govern d’espanya amb el suport del psoe.

D’aquest cultiu, no ens estranya el linxament que pateixen els homes honestos: consellers i vicepresidents d’un govern democràtic i transparent, i dos homes presidents de l’assemblea i d’òmnium. No sé a Espanya quina seria l’associació comparable a aquestes dues, però no trobe que si n’hi ha, tinguen homes criminals al seu càrrec.

El linxament forma part de la justícia espanyola, i indica quina mena de justícia tenen els espanyols: burla, insult, riota, amenaça… Una vergonya que atempta contra uns quants drets internacionals. Però és el nivell de la policia, dels funcionaris de presons, dels fiscals, dels advocats, dels jutges espanols. És el nivell espanya-franquista des del moll de l’os.

La comparança en un xiquet de l’escola que ha tret una mala nota, o ha fet una gest pel qual se l’ha castigat i tothom, fins i tot el mestre, o els altres mestres, o els xiquets de les altres classes, vingueren a assenyalar-lo i a burlar-se’n. És això mateix que proposa espanya des dels seus tribunals i des dels seus mitjans públics i privats: escarnir, burlar-sen, a l’aeroport, a les estacions, a l’arribada als jutjats, a l’eixida, les sirenes a tot volum, a l’arribada a la presó, a l’entrada, tot de policies i funcionaris i periodistes, i fiscals i jutges, i encara polítics adversaris burlant-se’n: els acusen de covards o coses pitjors.

És el nivell d’intel·ligència a espanya, que encar ens ha de fer més forts, valencians, catalans, perquè nosaltres no som fets d’aqueixa pasta d’idiotes: els Montilla, Gonzalez, Iceta, Albiol, Arrimadas, lamela, maza o rajoy, sanchez, iglésias, que continuen rient, rient-se de la seu pròpia mediocritat.

Catalunya i València tenen un nivell més elevat d’ànima i de coratge per damunt la trista realitat de ximples que espanya representa a través d’aquests voluntaris del feixisme del segle XXI a Europa.

Els més creatius pensareu què i com cal actuar davant el colp feixista d’espanya contra la democràcia. A Catalunya n’hi ha presos polítics, a València una ruïna. Cal una desobediència cívica i intel·ligent, que obligue espanya a acatar els drets humans. Els drets, sinyors!

Espanya atempta contra la declaració de drets de 1948, contra la carta de l’ONU i contra la democràcia europea. Fa anys que ho fa que no ho pot amagar. Ara és contra el parlament de Catalunya i contra els milions de votants d’un govern elegit democràticament. Ha enviat la policia i els criminals del seu partit a envair i usurpar il·legalment un altre país. Agressions, robatori, discriminació, manca de drets… Ha empresonat mig govern, homes i dones demòcrates de gran solidesa. De conviccions i de paraula. Van dir que farien això, els van votar, van guanyar i mos van portar.

Per a un estat governat per mediocres, tanta convicció fa molt de mal.

Europa no vol actuar, encara, emparant-se en una idea estrambòtica: l’afer és intern. L’estupidesa també, Junckers o Tusc, és interna i individual i vosaltres representa que governeu per damunt la inutilitat dels estats, quan els estats abusen dels seus ciutadans. D’una altra manera, què feu i per a què, inútils! Ja sabem que voleu frenar les reaccions naturals dels pobles, que heu rebut un premi espanyol en canvi de tenir la boca tancada. Prevaricació! Però sabeu que la legislació espanyola permet aquests excessos, que s’aguanta sobre el franquisme i els seus privilegis. No voleu veure que espanya és una poma podrida a Europa? Dimitiu. Europa no mereix ni monicots ni homenics. Pel que fa a la solidesa democràtica, espanya no atendrà a raons d’ètica o justícia. Si són lladres i corruptes què collons els ha de semblar l’ètica o la justícia! Per això necessitem gent amb més coratge i major visió. Europa en té de segur, però no és en aquests polítics que ara la governen.

La desobediència ha de ser intel·ligent. Contra espanya. Sòlida i intensa. Pensem on els farà mal i on podem actuar amb major eficàcia. Mentre s’organitza un Pla de primera, podem fer petites coses de manera individual: a mi ja em va bé no anar al cinema en espanyol. No hi vaig gens. Ni al futbol, tampoc. No compre premsa ni revistes ni res en espanyol. Ni res d’espanyol que atempte contra els valencians. Ni pagar res, si els afavoreix res en espanyol. El pp cobra i paga en negre?, nosaltres també ho farem, a partir d’ara. Fins que reconeguen la democràcia, fins que deixen de robar, fins que reconeguen la legalitat dels valencians. És prou que un edifici a València tinga una estanquera, una de sola, per no entrar a cap botiga de la planta baixa. Que ells decoren, compren i paguen allà on vulguen, nosaltres també ho farem. De loteria, jo que era jugador i venedor, cap ni una. Zero absolut. Que se l’enfiten… Més exemples:

Desobediència fins que no torne la democràcia.

Si el malalt és diu espanya, no patiu, no té remei. No n’hi ha antídot, ni vacuna, ni investigació mínima: la combinació de patologies endèmiques ha produït una tristesa incurable. No és de les més rares, políticament, però és incurable.

El problema no és Catalunya, ni és València: és espanya, que ja ha signat la liquidació voluntària. Allà ja no cal reclamar només la llibertat dels presos, sinó la dimissió del govern, dels jutges i del parlament. Cal defensar la declaració universal dels drets, on s’hi reconeix la llibertat dels pobles, exigir l’abdicació de la monarquia tramposa, i proclamar la república espanola, i qui la vulga que se la quede. Nosaltres, els valencians, hem de preparar-nos per pegar a fugir com més prompte millor. I, com Catalunya, proclamar també la nostra república.

Pel que fa a Europa, caldrà començar a demanar la dimissió dels responsables màxims d’aquelles institucions de putiferi: el president del parlament Europeu, el de la Comissió…, si han de tolerar lleis franquistes o xenòfobes entre els estats que en formen part, els obligarem a renunciar-hi, defensarem els pobles i aterrarem els Junckers i Tuscs de torn.

Europa potser que tinga remei, espanya segur que no. És això que hauríem d’explicar demà a l’escola, en general, a secundària. Com és que en el segle XXI, n’hi ha estats que apliquen lleis franquistes que són il·legals, per empresonar governs democràtics triats pel poble.

Nosaltres vam pujar a les Cases i a Alcanar l’1 d’octubre, a defensar el dret a la democràcia. Allà, els valencians tenim l’origen del nostre futur: els plantons de taronja. No ho sabeu, però n’hi ha milers de valencians que viuen de la taronja. O malviuen. N’hi ha milers que ho fan directa o indirectament. Però els plantons són d’allà.
Naturalment, a espanya li la bufa, això, perquè espanya es passa els valencians per l’engonal. Per això autoritza que els supermercats i els hipermercats tinguen taronges de Sud-Àfrica o d’Amèrica o de ves a saber on. Que és muiguen les taronges valencianes en l’arbre, penjades dels arbres que eren plantons d’Alcanar i les Cases, d’Ulldecona.
Jo ja m’hi veig aquestes cares de feixistes bel·ligerants, aquell odi als rostres, les esvàstiques, els franquistes, els piolins, contra les taronges de València, contra allò nostre, en canvi de defensar les taronges que espanya compra a Sud-Àfrica. Me’ls trobe amenaçadors, apunt d’atonyinar-mos:
—valencians de merda! Què voleu?
—Foteu-vos les vostres taronges de merda pel cul!
—Foteu-vos la vostra democràcia de les taronges pel ses!

Espanya és això, valencians, ens estimen molt. Per això omplin els mercats de taronges d’allà i de d’allà. Els mercats valencians també s’omplin de taronges de d’allà i de més enllà. és l’autoodi, és la submissió. Qualsevol taronja, qualsevol varietat, excepte les valencianes.
Però sembla que els valencians encara els hem d’oferir noves glòries. A Rato, Camps, Rajoy, Lamela, Urdangarin, al borbó, a borrell, a iceta, tota la mamela de refillets que es pixen damunt les taronges i el seu suc.

I malgrat tot, resistim. Amb les taronges penjades dels arbres. Amb els arbres. Amb les taronges. Els valencians resistim.

Sisé jorn de la República catalana. Com que és un estat tan tendre, encara podem comptar els dies, un a un, amb els dits, això és el símptoma que encara som un estat jove, després de l’última declaració. Allò de Jaume I fa gairebé mil anys, però una part de nosaltres som novençans i jovençalls. El sisé dia, en un continent democràtic, seríem de festa grossa, perquè el seté s’hauria acabat el cava, el raïm, els gins i tots els dolços d’ametlla. Però no és el cas, som en un indret autoritari, insà, dictatorial, que no tolera la llibertat, un estat patètic, peripatètic i xenòfob, així que després de la declaració tenim els mals de panxa somiats i per somiar, encara. Els tribunals espanols són un xafarranxo contra la democràcia, en favor del franquisme i el retorn de la dictadura. En tres dies diuen que faran net d’allò que no han fet net els catalans, que els espanols no han pogut netejar els últims setanta anys, ni els setanta ni cap. Això és, vostés volen més llibertat: mà de ferro. Vostés volen dictadura, duros a quatre pessetes.

Els valencians també hem entrat en novembre, que ja tenim algunes varietats de taronja agafant el color i el sucre necessari. No tenim mitjans propis, que no en tenim, ni finançament propi, que és de per riure, però sembla que a poc que l’oratge siga benèvol ballarem en favor d’una majoria espanola que preferix l’amenaça contra la llibertat. Quan érem joves teníem somnis, però sembla que n’hi ha que no en volen, de somnis ni de joventut, i s’acomoden en el maleït pessebre que governa espanya: quan podrem menjar i quan haurem de dejunar mos ho diran ells. I aconformats, tu, per què ho hauríem de tenir d’una altra manera. Cornuts i pagar el beure.

Però, i l’escola?, i la llengua?, i la cultura?, i la poesia?, no, no, d’això no penseu que us furtarem més que no us hem furtat. Si no torbeu gaire la dictadura, si no travesseu la línia negra entre dictadura i democràcia, us deixarem alenar, mentre feu bondat. Ja sabeu que els valencians heu de continuar pagant la despesa perquè l’espanya falangista que heu destapat continue alimentant-se. Si, aqueixa espanya del pp, el psoe, el c’s, el pc, eu, i una part del compromís.

Avui és tots sants i demà dia d’ànimes. Només que no travesseu la línia negra.

PD: mireu, si jo fos un polític dels principals de la república catalana, no em presentaria a cap tribunal d’espanya, perquè no n’hi ha cap, cap ni un, que tinga garantia d’imparcialitat. I en tot cas, aniria a treballar com cada dia al lloc que els ciutadans o el parlament em van encomanar. I ja veurem quina varietat de taronja serà enguany més dolça.