Espanya és incurable, però Europa no
Si el malalt és diu espanya, no patiu, no té remei. No n’hi ha antídot, ni vacuna, ni investigació mínima: la combinació de patologies endèmiques ha produït una tristesa incurable. No és de les més rares, políticament, però és incurable.
El problema no és Catalunya, ni és València: és espanya, que ja ha signat la liquidació voluntària. Allà ja no cal reclamar només la llibertat dels presos, sinó la dimissió del govern, dels jutges i del parlament. Cal defensar la declaració universal dels drets, on s’hi reconeix la llibertat dels pobles, exigir l’abdicació de la monarquia tramposa, i proclamar la república espanola, i qui la vulga que se la quede. Nosaltres, els valencians, hem de preparar-nos per pegar a fugir com més prompte millor. I, com Catalunya, proclamar també la nostra república.
Pel que fa a Europa, caldrà començar a demanar la dimissió dels responsables màxims d’aquelles institucions de putiferi: el president del parlament Europeu, el de la Comissió…, si han de tolerar lleis franquistes o xenòfobes entre els estats que en formen part, els obligarem a renunciar-hi, defensarem els pobles i aterrarem els Junckers i Tuscs de torn.
Europa potser que tinga remei, espanya segur que no. És això que hauríem d’explicar demà a l’escola, en general, a secundària. Com és que en el segle XXI, n’hi ha estats que apliquen lleis franquistes que són il·legals, per empresonar governs democràtics triats pel poble.