Ulisses20

He llegit un quadernet de Xavier Diez per començar la tria de lectures amb suc de l’estiu: com que ens hem fet més vells que no pensem i ara eixim menys a les nits, ens passem a casa més hores, llegint. La tria li la dec a l’incombustible Rafa Arnal, llibreter, veí de Serra i tresorer del més gran arxiu de llibres rars sobre anarquisme, república i qüestions de guerra civil.

‘L’anarquisme, el fet diferencial català’ és una breu i senzilla lliçó que aplega un sentit recorregut d’uns homes i dones que van tenir una importància cabdal en la història del segle XX i sobre els quals s’hi van acarnissar dictadures, Transició i democràcia per amagar-los de la història i amargar-los per sempre més. En faré quatre frases resum i liquidaré el cinqué apunt de l’estiu amb admiració: si escolteu ‘Essència’ d’Aspecant mentre llegiu l’apunt potser us faça sentir enmig d’un carrer de València o de Barcelona, setanta anys enrere, amb les banderes roges i negres i aquells homes i dones amb els petos i els tirants i el puny alçat: als valencians potser que ens coste més, però els catalans ausaes que són aprop d’una nova rebelió ‘anarquista’ contra la repressió. La marginació que ha patit la memòria llibertària la pateix actualment el fet valencià, i les cavernes espanoles encara juguen amb el mateix propòsit sense adonar-se’n que ara som més a prop de l’objectiu que fa mig segle. Veges com són les coses i com són de rucs alguns mètodes del centre peninsular.

Catalunya és focus d’una admiració europea que espana no li perdona, que ha convertit en un odi profund, que no ha sabut capir què significa agermanar, col·laborar, anar plegats en canvi de tractar-la de servil, esclava i ase dels colps. Com és que l’anarquisme arrela tan intensament als Països Catalans? Per què? Amb un predomini absolut a Catalunya, a València, a les Illes… Catalunya és la primera nació europea on se suprimia la servitud, la revolta catalana va ser l’únic aixecament camperol reeixit de l’Edat Mitjana que permeté obtenir la primera abolició de servituds del continent, els catalans ofereixen al món un exemple de la societat avançada que lluita per defensar la dignitat humana…

El País Valencià va patir el pitjor extermini físic i intel·lectual de la dictadura, afussellats, camps de concentració, depuracions, exilis, un calvari que convertí un territori amb la major densitat d’anarquistes en un erm submís d’un pes escàs substituït per un reaccionarisme ranci. ‘La política de desmemòria oficial valenciana ha acabat de rematar la faena.’ Ni això ni la ruïna econòmica no fa reaccionar els valencians, si arriben a estar escaldats, mòlts.

El pacte entre les èlits franquistes i l’oposició oficial durant la Transició va marginar aquells que qüestionaven la conversió, perdó i pujada als altars del franquisme en monarquia parlamentària. Això ara ho paguem a castes, 400 famílies i una corrupció de rècord mundial que va surant d’un estat espanol en caiguda lliure. Socialistes i comunistes van pactar la renúncia a la república i l’acceptació dels modos franquistes a través d’un aparell de repressió reconvertit en audiències, fons reservats, GC, i un llarg etcètera d’institucions que no van haver de canviar ni els símbols més vergonyants. Vist amb major horitzó, ni els propis franquistes no pensaven arribar tan lluny, tan enriquits ni amb tanta quota de poder en el segle XXI, solament els calia acceptar de viure en una democràcia vigilada, orgànica, catòlica i monàrquica. Pobrets.

I malgrat tant de clavegueram, els moviments socials encara han pogut sobreviure amb tímids però eficaços clams socials. Dins el desafiament social dels Països Catalans, és curiosa la submissió de València, en una altra època majorment republicana i llibertària. Capital europea, avançada a una època de plenitud, fa cinc segles… Per això, potser l’acarnissament en el 1707 no va ser gratuït ni casual, més de cinquanta ciutats cremades, després els franquistes, els de falange i després, encara en aquesta democràcia de tumors, tants moviments d’extrema dreta que han actuat a l’empara de la impunitat més irracional que els ha permés l’amenaça i l’assassinat…  El cas recent d’absolució d’aquest grup nazi a València és una nova vergonya que penjarà de la història valenciana, més preocupada per la venda d’un club de futbol que de recuperar uns mínims de dignitat personals, laborals i socials.

No, els valencians no reaccionen. No poden. Encara no… No?

(continuarà)

Mentre llegesc el primer dels llibres triats per l’agost, ‘L’anarquisme, fet diferencial català’ de Xavier Diez, del qual parlaré demà, no sé ara qui  piula un enllaç al llibre ‘El eco de los pasos’ de Joan Garcia Oliver, editat per Ruedo Ibérico, casualment les mèmòries d’un anarquista de ferro picat, de pare valencià. Hi pegue una ullada a uns quants capítols de les memòries, sobretot el dedicat als valencians, son pare era de Xàtiva. Com ens defineix, o defineix els valencians de l’època, no té desperdici, o el té sobradament, carregat de tòpics superficials, potser perquè el retrat encara és viu i actual… En dues pàgines de les sis-centes del llibre liquida allò que és una pura anècdota en les seues memòries, com som els valencians, la majoria?, uns quants, els que ell va conèixer, una incògnita.

Ara, ho sabem nosaltres, com som?

“Com que mon pare era de Xàtiva, vaig dedicar temps a comprendre València i la seua regió. Vaig caminar l’horta de matí, durant el dia i a l’horabaixa, quan comencen a cantar els grills, a raucar les granotes, a córrer l’aigua per les séquies…, damunt aquells camps llaurats la lluna brilla com enlloc. El valencià se sent feliç en l’horta, davant la mar, en els carrers llargs dels pobles on juga a pilota, a llargues. És feliç saltant pels barrancs, amb els podencs i l’escopeta preparada per a l’au o el conill. Feliç entra a la seua barraca, hi penja l’escopeta darrere la porta, creu, i no li manca raó, que els foraster mai no el comprendrà, ni el català ni el del centre peninsular…”

Segons Joan García Oliver, catalans i castellans van alliberar-lo d’allò que més s’estimava, els àrabs… Ací no sé d’on es trau l’anarquista aquesta estima i admiració, dels valencians per aquells que va foragitar…  Els uns i els altres ( en referència a castellans i catalans) Van deixar-lo nu amb el paisatge immutable, la lluna, l’horta ufana, el cant i les danses. I encara afig: un sord ressentiment que amb el temps s’hi feu més conscient, la desconfiança d’allò que vingués de Catalunya o de Castella.

I acaba dient que els moviments polítics i socials procedents de Madrid o Barcelona són vistos i acollits amb desconfiança… Per això els valencians afaiçonaven el republicanisme, la CNT, el que fos, a la seua manera.

No sé si hi ha gaire diferència en aquesta descripció de la que feia Llorente al diari o als poemes sobre la barraca i altres tòpics. Ara, si vens al Palmar, potser que t’hi trobes el mateix retrat, tret que políticament, allò que ens arriba de Madrid, a una majoria de valencians ja els va brodat, vestit, amb tots els traus i els botons: política, economia, corrupció, frau, mentides, gasterisme, una escopinada calcada, xa.

Però és cert que, allò que ens arriba de Catalunya…

**Ves que he trobat sobre el personatge en una de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres, que ha publicat Vilaweb durant el mes d’agost:

«Si es vol perseguir els responsables que hi hagi tants refractaris al servei militar, que busquin els autors d’aquell decret de dissolució de l’Exèrcit de la República i els culpables que els anarquistes s’apoderessin de les armes dels regiments sublevats un cop vençuts per la guàrdia d’assalt de la Generalitat; que busquin sobretot els qui durant tants mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio: ‘¡Matad! ¡Destruid! ¡Incendiad!’ Són els causants d’això que caldria processar i jutjar, no pas els pobres refractaris que no en són més que una conseqüència i en definitiva unes víctimes més.»

Anit a l’Ateneu de Bétera s’aplegaren un grapat de persones de renom, entre escriptors, musicòlegs, catedràtics, periodistes, actors, cantants, i més gent de bon viure en aquell corral que, en el mes d’agost, guanya indulgències i debats d’interés. Jo em vaig trobar enmig d’un foc que posava en qüestió la cultura, la local del país, per posar un exemple, fins i tot la global, aquella que governa el món de les elits i emmiralla l’altra part de la població que voldria formar-ne part. El musicòleg i mestre Pasqual Pastor defensava que la cultura té un cost i cal pagar-la, que els valencians estem massa acostumats a trobar-nos que els productes culturals han sigut subvencionats per l’administració i no tenim l’hàbit de pagar-nos espectacles, que aquest costum ha malmés amb tanta profunditat que serà difícil eixir del colapse: arribarà el dia que els creadors no és que no voldran, és que no podran tirar endavant, i hauran de plegar. De l’altre costat, l’escriptor i historiador Juli Alandes, defensava que sempre havia estat així, que la cultura de ben antic ha sigut subvencionada per la burgesia, l’estat, el govern o algú amb molts diners, i que la majoria de creadors han sobreviscut per aquests ajuts. Que ja ens va bé… Pasqual va saltar de la cadira (cal dir que era en un pla més baix, perquè el corral de l’ateneu de Bétera té aquestes coses) i va contratacar amb vehemència: així ens anirà al públic, que tindrem cultureta, productors que fan una feina i després en el temps lliure fan això i allò, però això no vol dir dedicar-se amb passió a l’art, sinó a una cultura de segona (potser no eren aqueixes les paraules, però ja interprete jo que anava en aquest sentit), i jo mateix pensava en el llibre de Martí Domínguez ‘El fracassat’, sobre Cezanne, pobre desgraciat que no va vendre mai res, res de res, en canvi de mantenir-se fidel als principis particulars de l’artista, de l’art en majúscula… És clar que sempre tindrem algú més ric que s’hi podrà dedocar, a l’art o allò que vulga, i aquest sí que tindrà tot el temps del món, per demostrar si són bons i tenen res a dir. Però llavors el problema serà un altre…

Juli gesticulava amb les mans i amb la mirada, ep, poca broma, i aguantava aquell discurs defensant-se que el món si fa no fa ha rodat d’aqueixa manera molts anys, tots dos van convenir que la cosa rep el colp mortal en el segle XIX, jo no sabia per què, però ells sí, i Pasqual que arribarem a perdre un cabàs de cultura majúscula per polítiques erràtiques, corruptes i una cultura de la gent que no vol acceptar de pagar res, res de res, per un mínim de significat. Per exemple, va dir, els joves d’ara són capaços d’apuntar-se a un macroconcert de superflus mediocres, i destinar 100 euros, en canvi de no donar-ne ni cinc per un de música clàssica. Jo afegiria que ni de franc, no passen a vore un bon concert, els joves. almenys molts dels joves que conec, la majoria dels que conec, si fa no fa.

Tot plegat venia perquè el concert d’Eva i els Fun Jazz era de franc, el corral era ple, sí, però de joves n’hi havia zero. Per cert, un concert esplèndid, amb uns relats sobre la història dels anys vint a Amèrica que pagava d’escoltar: Moonk, Davies, Ella, Billie, Amstrong, Gerswin, Porter… de segur que me’n deixe però tan se val, Calamity ja m’ho perdonarà. Per cert, Eva, què passaria si provares a traduir aquelles lletres americanes i les passares pel sedàs d’aquest valencià extraordinari de l’Olleria que tens? Això no guanyaria més públic, potser?

Ah, que voleu saber com va acabar la discussió sobre la cultura entre l’escriptor i professor d’història i el musicòleg i mestre? De veritat que ho voleu saber?

Encara si vivim del bullitori del cap de setmana passat, amb un Folkestiu que va irrompre a la plaça per quedar-s’hi a benefici de la cultura i dels veïns de Bétera i del món, que va caure’ns damunt l’agost amb la flama d’uns dies de carro i de foc: sort que no són bombes com a Gaza,  les flames simbòliques de l’estiu, que Isarel ens para lluny, que no pots dir mai ‘estem segurs’ a tres mil quilòmetres, a quin sant, la barbaritat civil i militar que representa l’home erectus és il·limitada; per contrarestar la porga humana d’uns quants melindres i mediocres, ahir mateix vam començar el programa d’agost de l’Ateneu de Bétera que promet més que no tres regidories de cultura, amb el concert de Mireia Vives i Tomàs de los Santos amb ‘Veus Manifestes’, ens va arribar el primer refresc d’estiu que se’ns va fer curt, per la qualitat de l’oferta, la música del Tomàs i unaa gentilesa a l’escenari d’una jove que ens sedueix cada colp amb major elegància. Poetes com l’Estellés, reconeixements a la gent del camp, a la gent que passa estretors, que viu el drama de la immigració, els humils, els desgraciats, què podem afegir?, ah, sí, aquell drama que ningú no sap aturar, perquè quan hi ha Israel pel mig, és Israel qui governa i decideix contra el món sencer.

Però avui tenim un altre concert d’alçada i vertígen, de lo alto que diria Alcover, amb el grup de jazz Eva i els Fun Jazz, quatre músics que s’han fet amb la música clàssica però que s’hi han trobat amb el millor jazz, des de la Vall d’Albaida. Quan va arribar a Amèrica, el primer colom, els descobridor, ja n’hi havia de la Vall i de Nàquera, d’aquests n’hi havia arreu, però això els indis d’Àmerica parlaven valencià, abans que els espanols els obligaren a canviar de llengua, amenaçant-los amb jo què sé quants regals…

El més refrescant ara mateix en aquests rodals ho ofereix l’Ateneu de Bétera, sens dubte, enmig d’un corral amb parra, balcons i un escenari que us semblarà un miratge, un miracle, un impossible, una joieta de cultura per ajudar-nos a viure la duresa de les vacances.

L’entrada és lliure, però els refrescos ajuden a pensar més idees.

Com que és l’1 d’agost, caldria escriure sobre temes més refrescants, més lleugers, oblidar gaza, l’estat terrorista d’israel, ucraïna, oblidar putín i la filla, oblidar el món, el barri, el poble…, se m’ocorre per exemple parlar dels ximplots que ens governen ací i a l’estat, que casualment per als valencians són els mateixos. De fet tots plegats han guanyat el concurs de tenir més de 100 corruptes declarats però governant ajuntaments, conselleries, generalitats, aeroports, ports, ministeris, presons, xa ho governen tot, així que gaire refrescant no és el tema que he triat.

Però jo venia amb el cotxe cap a casa, pensant que demà ja no tornaré a l’escola, que començaré les vacances, i havia fet el següent paral·lelisme, que és com una ximpleria matemàtica, una comparació mediocre: si n’hi ha milers de ciutadans que han sigut robats i llençats al carrer, milers, perquè els han desnonat en no poder pagar les obligacions, deures i martingales dites hipotèques que els havien inflingit els bancs i les rates que els governen, jo venia amb el cotxe i venia pensant-ho: si els han llançat al carrer perquè no poden pagar, ni menjar, ni veure, ni follar no poden alguns d’ells, de tan vells com són, doncs si els passa tot això als desheretats de la terra (sooooo malaena!), com és que als polítics que ens governen, els del pp i els del psoe, que tampoc no poden pagar ni complir les obligacions, no els desnonee també? Sí, als polítics carabassots que ens han tocat els últims vuitanta anys, per posar un nombre octogenari.

I els banquers, com és que no els desnonen? Qui els ampara, redéu? Que vam haver d’anar a robar a Europa els desgraciats de sempre per donar-los els diners i salvar-los la pell, la dels executius i els seus fills, perquè continuen robant-nos per pagar els bancs que ens havien robat, i per pagar-se ells les butxaques per la faena de no haver acomplit cap ni una de les promeses.

I perquè els seues fills passgen amb cotxes cars, jugen al golf i porten aquests jerseis d’estiu de morir-te d’enveja tipus hilfader o hilfider o jo que sé, uns modelets de gastar-se els diners que ens han robat els seus pares banquers i que les televisions públiques que paguem nosaltres, perquè ells no paguen ni les figues que es mengen, ens expliquen cada estiuet com viuen els rics, per a què els desgraciats desnonats de veritat puguen veure als centres comercials en aquells murs on hi ha cent televisors engegats ensenyant com lluen aquells botifarrons de jerseis del cavallet del cocodril i de l’aranya peluda.

Doncs, desnoneu-los, xa, tireu-los d’allà on són, no solament dels ministeris, del govern, de les conselleries, dels ajuntaments, o dels bancs, tireu-los també de la casa on viuen, de la platja i l’apartament on ells sí que s’estaran passant estretors, pobres, amb el parasol i la truita bruta de sorra, pobres banquers i polítics, ells són els primers que han engreixat un deute brutal al qual ni podem ni volem fer front però no hi ha dret que ho passen tan malament, ells, que han de viure el dia a dia justetets, amb les pastilletes de la tensió, del colesterol, del piu, jo que sé, quina burrà que els fem patir… Però desnoneu-los, que quan tornen a casa no en tinguen, de casa, que quan tornen a la feina, tampoc no en tinguen, de feina, ni cotxe, ni banc, ni res de res, tot per l’aire, tu, com la cançó de Txarango.

Desnoneu els reis, les princeses, els jutges, els advocats, els advocats?, sí, sí, aquests també, els fiscals, tots al carrer, a la fira, a viure davall del pont, entre els camions i els remolcs dels firaires de Bétera, hala hala hala, al carrer, per malparits i pocavergonyes. Desnonats de l’estiu, uniu-vos!, del primer a l’últim. Fins que tornen tot el que han robat, tot. No els convideu a un plateret de fideus a la casa de la caritat. Què sàpien per on fan passar als milers de desnonats de veritat…

I ara, el problema matemàtic: si és 1 d’agost i el filldeputa Netanyagu no fa vacances, quants palestins creus que hauran mort aquells soldadets bufons en el temps que t’ha costat de llegir aquest sidral? Ja sé que no és gaire refrescant, no. Però…

Per cert, ací el desnonament és doble: de primer rebenten la casa i després es carreguen directament qui l’habitava. Faena neta, tu.

Rajoy no convocarà Netanyagu, no? No cridarà el cònsul?, l’ambaixador?

I lo de fabra, Bauzà i tota la pesca?

Ah, això, això era un reclam. Era el reclam més fresquet que havia trobat abans d’anar-me’n a dormir. Voràs quina nit.