ALBERT CORTES MONSERRAT

El discurs del nou rei espanyol, va donar moltes pistes de com canviar tot per no canviar res. Una bona frase, va ser la referència a la diversitat i el comentari de que hi ha moltes maneres de sentir-se espanyol i totes hi tenen cabuda. Segurament alguns exemples recents que tenen com a protagonista Catalunya, demostren que alguns hi tenen més cabuda que altres, i alguns simplement no ni tenen.

Com esmentava abans, podríem explicar tres exemples clars recents de que no tots som iguals. La venda AENA del 49%, guardant el 51% de control de l’Estat i obviant les repetides reclamacions catalanes per la gestió de pròximitat del Prat a Barcelona per poder explotar tot el seu potencial, ara limitat en benefici de Barajas a Madrid. També trobem la vulneració de la mateixa llei espanyola amb la negativa al traspàs dels documents pendents de l’Arxiu de Salamanca en un altre cas insòlit, i per últim el decret de Foment que pretén que els beneficis del Port de Barcelona serveixin per sufragar accessos de ports que no tenen beneficis, i més quan el mateix port s’ha endeutat per pagar els accessos tant demanats i que el Ministeri ha ignorat.

Suposo que se li va passar per alt al Borbó citar exemples i més exemples que demostren la gran mentida que el seu discurs ens volia vendre. La reclamació de l’Aeroport de Barcelona es una llarga reivindicació, una infraestructura clau per l’economia catalana, amb reclamació empresarial inclosa. Una gestió de pròximitat que explotaria tot el seu potencial, i no veure com compleix la condemna de ser residual, amb prohibició de vols intercontinentals per decret espanyol per cert, i amb inversions molt i molt inferiors a l’Aeroport de Madrid, deixant un gran potencial amb un aeroport de vols de low cost i un greuge sense cap lògica d’Estat.

Els papers de Salamanca, es un altre cas de com fer un decret per l’anhelat retorn i posteriorment incomplir la llei mateixa, especialitat de l’Estat espanyol quan es tracta de Catalunya. Uns documents espoliats i que estava acordat el retorn als seus propietaris, ara sense cap mena d’explicació tornen a validar aquest espoli i demostrant que les promeses espanyoles son paper mullat.

Un darrer cas d’aquest greuge intencionat cap als pulmons econòmics catalans per part de l’Estat es els accessos del Port de Barcelona, un port clau  a la Mediterrània que ha reclamat insistentment aquesta mínima infraestructura amb una repercussió econòmica fora de tot dubte, i amb el pas dels anys ha hagut d’optar per assumir la despesa i no perdre grans oportunitats de negoci. Ara, no contents amb això. pretenen per decret que els beneficis vagin a parar per els accessos de ports molt menys importants. Es a dir un doble greuge i que ha obligat a pagar el seu propi accés i ara el dels demes.

En definitiva, son tres exemples recents que donen idea del tracte a Catalunya, per part d’un Estat que evidentment no ens considera iguals que la resta. El Borbó hauria de prenden nota per si de cas.