ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES CONSEQÜÈNCIES DEL PROCÉS

General
En Duran i Lleida sembla que no ha vist com 5 mil castellers tornaven a fer una gran postal per reclamar el nostre vot per mitja Europa, i sembla viu aliè al clam de la societat catalana cada cop més gran i clar. Finalment pot ser el que s’anomena “el tonto útil” per l’Estat espanyol que veu com cada dia que passa la seva posició antidemocràtica va quedant més endarrerida. Ha decidit un canvi de tàctica desesperada, en forma de canvi monàrquic, i ara amb el líder d’Unió que segurament no podia suportar més aquest procés  cap a l’Estat propi i ara amb l’opció lloable de l’abstenció reial, ell tot un aspirant a Ministre, obviant un tema espanyol sense més. De fet com diu en Vicent Sanchis, la tercera via desesperada es l’últim recurs per frenar la democràcia, i per això fan falta falques on aferrar-se. De fet el procés s’ha endut per davant el PSC, i ara Unió pot ser el següent, apunteu també ICV si no es defineix clarament en la seva posició pel sentit del seu vot el 9 N.

El misteri Duran

Vicent Sanchis

El misteri Duran ahir va deixar de ser-ho una mica. El mateix director d’El Periódico, Enric Hernàndez, va signar una informació en què afirmava que Josep Antoni Duran i Lleida després del 19 de juny “formalitzarà la dimissió com a secretari general de CiU i com a president de la comissió d’Afers Estrangers del Congrés”. Duran “conservarà la presidència del comitè de govern d’Unió i el càrrec de portaveu a Madrid, però anunciarà la renúncia a repetir com a cap de cartell en les pròximes generals”. La “gota” que hauria fet vessar el got de la paciència del líder d’Unió hauria estat “l’abstenció de CiU davant el tràmit successori al capdavant de la Corona”.

 

L’article acaba aclarint que Duran no renuncia al càrrec com a portaveu del Congrés perquè “aquesta plataforma li resultarà molt útil si finalment decideix ser candidat a la Generalitat”. Però no aclareix davant de quina força l’encara secretari general de CiU es presentaria com a candidat. Potser perquè encara no ho té clar ni ell mateix. Aquesta força podria ser Unió, si el seu partit el segueix en el torcebraç contra Convergència. O una altra opció política, si majoritàriament els militants democratacristians decideixen mantenir el seu partit en la federació i decantar-se per l’opció independentista.

 

La maniobra de Josep Antoni Duran i Lleida és un secret a veus de fa mesos. Cadascun dels passos havien quedat definits fa molt de temps. I qui hi ha al darrere de tot això? A part de Duran, no cal dir-ho. D’entrada, el mateix president del govern espanyol. Mariano Rajoy fa mesos que va comentar al seu equip de confiança que Duran “lideraria un partit per intentar recuperar la centralitat política d’un catalanisme no independentista”. És Rajoy un dels màxims interessats en la jugada. Una jugada que buscaria dividir i distorsionar l’espai més moderat que impulsa el procés sobiranista. Però és Rajoy també qui l’haurà de fer possible concretant una proposta que pugui ser alternativa a la que encarnen els partits catalans sobiranistes.

 

Hi ha més interessats. No només el líder del PP. Empresaris i financers d’alta volada catalans i espanyols, per exemple. Grups de comunicació. Dos, concretament, a Catalunya. Tots, a Espanya. Això és “la tercera via”. Una via que Duran sembla que aspira a liderar. Només sembla, perquè Duran és imprevisible i perquè tot això depèn del fet que Rajoy faci cas a banquers i empresaris i faci un pas al front. El final del misteri Duran depèn, també, d’altres.

  1. Bon dia,
    ja se m’està convertint en un hàbit defensar en Duran al teu bloc, quan a més resulta que no soc de la seva corda. Però anem pas a pas:
    El PSC ha pagat molt car un moviment botifler, de defensar una postura estranya de consulta acordada (“siguem lliures… sempre que ens donin permís”) a oposar-s’hi sense més embuts. I transformar-se en la filial local del PSOE es paga.
    Aquest no és el cas d’ICV perquè aquests posen primer el tema ideològic i després el nacional; per a ells defensar la consulta és coherent ideològicament i els veig sense posicionar-se i sense desgastar-se perquè simplement no els cal, amb la part ideològica ja compleixen.
    I tampoc és el cas d’UDC, aquests sempre han defensat la consulta, però amb el problema d’optar per una postura minoritària, intentar encaixar – una vegada més – dins Espanya. En aquest paper veig en Duran coherent, sempre ha defensat la tercera via. És una postura impopular i fins ara s’ha aguantat per formar part de CIU, però el fets es precipiten i el panorama cada vegada és més clar: no hi ha cap camí pel mig. I el temps s’acaba.

    I ara què toca fer?. Els seus socis de CDC cada vegada marquen més paquet independentista. I ell s’ha esgargamellat a Madrid demanant una proposta d’encaix espanyola – fins i tot els va dir al Congrés que si no en feien cap es trobarien una DUI – i l’han ignorat olímpicament. En resum, no té suports aquí ni suports allà, la consulta es farà d’aquí cinc mesos i l’estat espanyol no proposarà res abans (què faran, proposar res a l’Agost amb tothom de vacances?).

    Doncs aquí s’acaba. Mentre ha pogut ho ha intentat, sense éxit ni aquí ni allà. Ara arribarà la consulta i no pot fer campanya pel Sí-Sí, ni pot fer-la pel Sí-No si aquesta opció és el no res, ni pot fer-la pel Sí-No aliat amb CDC; millor desaparèixer.

    Crec que la seva ha estat una postura necessària, d’alguna manera ha ajudat a fer palés que de l’altra banda no cal esperar res. I encara ens farà un servei més, aposto que abans de la consulta es declararà independentista. M’hi jugo una birra.

    Salut,
        Francesc

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.