Ulisses20

Mentre Egipte és un clam en favor de la llibertat, d’una dictadura que alguns diuen ja durava cinquanta anys, el govern espanyol s’encaboria a barrar el diàleg amb els bascos, prohibint-los de nou que puguen presentar-se lliurement a unes eleccions democràtiques. És el millor que podia esperar el poble egipci, i el màxim a què pot aspirar el poble espanyol; els uns en favor d’una llibertat que no coneixien, els altres contra una llibertat que sempre els ha fet por. 
Acceptar que Sortu puga presentar-se és perdre molts ajuntaments, molts diners, i molt de poder, per això PP-PSOE s’han aliat de nou contra qualsevol pas endavant de la democràcia. Això té un nom, sens dubte. La prostitució política de Rubalcaba és el màxim de democràcia a la qual estan disposats els espanyols. Que en això no són tan lluny de Rajoy. Ni més lluny de la concepció franquista d’espanya.

L’estratègia d’alguns països africans o europeus en favor de la llibertat espanta sobremanera els espanyols, perquè veuen rondar una espasa que apunta en la seua direcció. Més tard o més d’hora, van veient el final. 

El pollastre Rubalcaba, que venia de salvador i perdonavides, ja ha ensenyat totes les cartes. Pocs trumfos per tant de farol. Començarem per traure’ns les sabates i mostra-li les soles, com ara mateix festegen en aquella plaça històrica d’El Caire.

Hi havia una part del telenotícies vespre que no havia escoltat mentre venia cap a casa. Ho he fet aquesta nit, per assegurar-me que no n’han dit res. I ves que entre notícies que semblaven importants i d’altres que les volien fer importants, l’editora Romagosa ha esmentat llargament que un bar de Marbella ha estat multat amb més de cent mil euros per deixar fumar i declarar-se insubmís a la llei antitabac. Res de res, de l’amenaça del PP valencià contra València mateix, la València de Jaume I, de Joan Fuster, Enric Valor, o Estellés, membres (tret del primer, naturalment), d’Acció Cultural, que ha sigut multada amb sis-cents mil euros que haurà de pagar en quaranta dies de penitència si no es que vol ser embargada, de bens i de patrimoni. 

La jugada del PP és una traïdoria contra una institució cultural no lucrativa, per una falta d’obediència: negar-se a tancar els repetidors que ens fan arribar TV3 i tres canals més a València. Una falta contra la llengua, contra la llibertat d’expressió, contra la voluntat de milers de ciutadans que han donat el vist i plau amb la seua signatura a favor d’una ILP. 
La jugada del PP arrossega un odi candent contra tot allò que no és espanyol, o anticatalà, fins i tot contra tot allò que hom podria considerar democràtic en essència, o prudent, o simplement que necessita austeritat i transparència: cal recordar que el mateix PP valencià ha robat milions d’euros des d’institucions públiques, o que en depenen directament, que ha gastat a mans plenes i encara fa despeses injustificables enmig d’una crisi brutal, amb accions difícilment raonades des de la legalitat: i per això estan imputats en centenars de casos, que consensuen i endarrereixen o prescriuen amb la mateixa justícia, amb connivència d’amistats amb jutges i fiscals.
Aquest ofec contra Acció Cultural és una acció premeditada, desigual, injusta si hom la compara amb els esforços que esmercen, ells que en tenen el poder, en buscar els culpables del terrorisme de baixa intensitat que viuen casals, associacions, o particulars per bandes i associacions que el mateix PP manté amb subvencions i ajuts institucionals. 
Joan Francesc Mira, Enric Valor, o el mateix Joan Fuster han sigut alguns dels presidents d’aquesta institució multada, Acció Cultural del País Valencià, acció (ai) que no ha merescut ser notícia del Telenotícies vespre, per comptes d’aquella del bar de Marbella. Res no és casual ni atzarós, que fins i tot anem oblidant-nos pel camí, amb cada bugada, qui som, dalt o baix, i d’on venim, que els nostres mateixos van silenciant-nos com si, de colp, ja no existírem. Objectiu primordial del PP valencià, incapaç de reconèixer la pila de corrupció i degeneració que ha creat en els últims anys: morint-nos matant, deuen pensar.
Un silenci que fa massa anys que dura, entre nosaltres, que tret d’exemples heroics i esforçats, s’ha estés com una consigna entre els que, aquests sí, podein haver fet molt més enllà que no han pogut i volgut.

Per l’altre cantó, no és tampoc casual que el PSOE ataque també la Generalitat de dalt, exigint-li més impostos propis, si volem acomplir l’exigència de deute màxim: naturalment, en canvi de no perdre pistonada de la mamància a compte de catalans del sud i valencians del nord. Malparits (ides), n’hi ha hagut sempre, ben entrenades per aquells i aquest corrals. No ens torbem per oficis tan vells com rancis.

Sort que això de Marbella tenia un toc folck i tan proper a la (seua) realitat catalana de la ràdio. Fins ací ens han encongit el cervell. I l’autoestima.

Professionals de telefònica, segona part. Despenge el telèfon, una veu mecànica em va dient que hauré d’empaquetar jo l’imagenio dels collons, que ells enviaran un transportista. Veig que aquesta vegada no hi haurà tècnic, que empaquete i desempaquete, perquè ara tot va a compte del client, naturalment, que som els que sempre acabem pagant la inoperància. Obedientment, ho desconnecte tot, ho empaquete i comprove que l’adsl -cara i lenta- que ens han venut com una joia, funciona. Funciona. Lenta i cara, però funciona sense tots aquells artilugis. Ells, des de casa, ja han apamat que jo els he desconnectat l’aparellet, perquè ràpidament em torna a eixir una altra veu mecànica que em demana que m’espere. Collons, com si tinguérem tot el temps per ells. M’espere, ara m’ix una veu d’home que diu que pertany a no sé quina emprsa que vindrà a recollir el decodificador d’imagenio, que comprove l’adreça -però si és la meua adreça-, però ell diu que cal comprovar que és la meua adreça. Fins ací les coses han anat bé, diu que demà passaran, li demane a quina hora, i ell que no ho sap, que van treballant. Ara, que si vol que ens entenem li parle en castellà, jo li dic que ja ens enteníem, i ell diu que solament em parlarà castellà, i jo li dic que molt bé, que jo ho faré en valencià, i llavors es posa a parlar-me en alemany. Li dic que ara no l’entenc, que en francés o en italià potser ens entendríem. Ell diu que l’hauria de respectar, jo també li ho dic, que les llengües que triem per entendre’ns no tenen res a veure amb el respecte, i que si passen, a les dotze del migdia, no trobaran ningú, doncs ell diu que ja passaran una altra vegada. Ah, és així com van les coses. Diu gràcias i penja. De res, li dic.

Vet ací tota la intel·ligència d’aquest malparits, si és per la llengua es fan els amos del món, o ves a saber, i de segur que serà un desgraciat que no pintarà res, res de res, però t’ha de posar de malhumor i cagar-te la vesprada, més encara que ho vam fer ahir, de diarrhoea. El servei de telefònica, què voleu, és una caguerada grossa, una tifa de vaca, i ara em vindran demanant-me si estic content del servei, i tota la pesca, que has de prèmer coixinet, o asterisc o una altra mandanga. Aquests són la gran multinacional, ves la incompetència fins on podria arribar.

Un dels pitjors serveis i més cars d’europa, telefònica, i ara a sobre és ple de lingüistes, que et demanen submissió. Supose que, quan siguem independents, malgrat en Mas i els seus, això dels serveis espanyols també canviarà, perquè durant anys voldran pegar-mos pel cul, de segur, perquè les coses no ens vagen bé. Canviar de servidor de telèfon, canviar de bancs, de polítics, de jutges… uiii, massa coses.

Mas signa un pacte amistós amb ZP. Ui! Aigua amb cistella, de nou, i de nou afluixem cames avall, per diarrhoea.
CiU diu que votarà en contra de la independència, per diarrhoea, malgrat que acceptarà de passar la prova de la mesa del parlament. 
Pujol va dir que la independència era l’únic camí viable, possible. Possibilista que s’ha fet el savi amb els anys.

Aquest matí, aquell tertulià del pp, ha dit a Catalunya ràdio que l’únic camí és la independència, després d’escoltar el cap del Finançal Times. Les burrades dites mereixen la fugida cap envant: per diarrhoea.

El director de la cambra de comerç alemanya, Walther von Plettenberg, diu que aprendre catlà és perdre el temps, almenys el temps que es necessita per ser internacional. EL que cal, diu, és aprendre llengües internacionals, literalment, diu: anglés, espanyol i alemany. Nosaltres es pensàvem que aquells alemanys eren assenyats, intel·ligents, savis… Però també n’hi ha de rucs, en llocs de responsabilitat: de rucs i d’ignorants. Steiner, ves, digues-li alguna cosa. Diarrhoea doble, triple, il·limitada.

Debat a Canal 9, que sembla que ja han començat l campanya electoral en favor del pp: tots els tertulians són demòcrates de La Razon, Las Provincias, El Mundo, Periodismo digital, i algunes altres perles semblants. Vaja, uns exemplars modèlics de la democràcia europea de tota la vida. El debat és en espanyol i el tema, la periodista, l’enceta així: ‘Batasuna i ETA inventen un palabro vascuence ‘Sortu’, per disfressar qui són i presentar-se a les eleccions de maig… i continua amb les boniors d’adjectius i referents per escalfar les intervencions. Hui no fan pel·lícula?, pregunta mon pare, que li interessa un rave tot plegat, li la bufa la diarrhoea mental d’uns periodistes del pp que no fan sinó campanya contra la democràcia, contra la política, contra l’entesa.

Al corrupte Camps i a tota la patuleia d’omnívors del pp, en una majoria absoluta d’imputats, i impedits de la decència, no els jutjaran mai, almenys mai abans de les eleccions. Visca la justícia i la seua dirrhoea imparcial.

Jo mateix acabe ací l’apunt del dia, perquè no m’aguante dret ni assegut. Per diarrhoea.

El president de la diputació provincial de castelló, Carles Fabra, es queixa perquè els tribunals neguen l’honor dels polítics. Com que li xafen la guitarra i l’ouera, els amolla tot d’insults: ‘els polítics no tenim honor’, els acusa l’homenic. 
Imputat en desenes de casos, alguns de comprovats però prescrits, d’altres d’ajornats durant anys i anys, pels quals han passat no menys de cinc jutges, i altres de guardats en calaixos dels quals no volem sospitar res, però res de res, ara ves, unfla el pap contra la justícia mateix, que mitja vida l’ha perdonat de desficacis, de deshonors, de triplejocs, d’estafes a la hisenda, d’amiguismes, de guanys no declarats, de guanys de loteries abundoses, i d’altres martingales encara conegudes i desconegudes.

Els últims quinze anys de la política valenciana s’han demostrat els més dissortats de la història moderna europea, els de major fracàs cultural i econòmic, els de pitjor resultat per a l’ocupació, els de més gran espoli del diner públic, els de major imputació criminal de les democràcies del segle XX, però ells mateix es queixen, que els tribunals els trauen l’honor. 

Allò pitjor, que encara no ha arribat al límit (amb aquests gànsters no n’hi ha límit ni vergonya), és que serem en els llibres de rècords mundials, per faves, ximples i maldestres. I aquests malparits i les seus famílies se n’eixiran de clavaris i putesfines amb les butxaques plenes i els patrimonis ben mudats. Sense exagerar sinó el justetet.    

‘Esta murga que ací veuen vostés, no cobra res, d’este concert.
s’aconforma amb un borrego torrat, botifarres, llonganises i vert
si al final de comptes ens emborratxem, a ningú li importa
que açò s’ha acabat.’  
fragment popular d’una murga de bétera 

Avui ens hem reunit al restaurant el Pi de Nàquera, el jurat del primer premi de poesia ‘Francesc Peris i Valls’. N’hi havia actors, escriptors, blocaires, poetes, periodistes, directors de teatre, i mestres d’escola, entre més protagonistes d’un extens jurat que deliberava sobre els treballs presentats en aquesta primera convocatòria, en favor de la poesia escolar. Els organitzadors, Paco i Jordi Peris, han agraït l’interés i el treball del jurat, amb un dinarot de caure de cul, vi, arròs, entrants, i un punt final d’anar cantant cadascú la tria de les diferents categories. L’acte de lliurament dels premis es farà a finals de febrer al castell de Bétera. 
Francesc Peris i Valls, el tio Paco Peris, va ser un lletraferit del poble, que va escriure versos i va arribar a guanyar diverses vegades el primer premi dels llibrets de falla de la ciutat de València, quan es podia escriure correctament, que la llengua no era perseguida per gramàntols i bordegassos del pp i altres homínids.  
Alexandre Navarro, el poeta de Nàquera, alçava acta com a president del jurat, entre Raquel Ricart, escriptora, Manel Alonso, escriptor de Puçol, Pep Ricart, actor, i Frederic Ibàñez, periodista, entre més tertulians i jurats que els seguíem l’ofici i la taula.

Anit, Jordi Sierra i Fabra va presentar ‘Jo’, el seu últim llibre publicat a València. El Club diari Levante (!) aplegava unes quantes persones fidels a la literatura i al mateix autor. El polígon, la nit, el fred, la ciutat, massa ingredients per contagiar-nos tant d’esforç. M’hi vaig deixar caure, per descansar. Però no vaig descansar, perquè ho vam passar com uns xiquets, una presentació per emmarcar en favor de l’escola, en realitat del que no ha de ser l’escola, els llibres, la lectura, els autors, i el relat oral. La passió, l’emoció d’explicar històries, en Sierra i Fabra, és màgia, anit que jo era la primera vegada que l’escoltava en directe. Sense pretendre-ho, ens regalà unes quantes lliçons de vida, que ens van entusiasmar, i dic vam perquè tothom coincidíem a agrair-li la sinceritat, la passió com explicava i ens explicava relats de la seua vida. 
Com va començar a escriure per defugir que era tartamut, que no es podia comunicar gaire, per defugir una mestra que l’umflava a zeros en llengua, o un mestre de matemàtica que l’obligaca a dir resultats de sumes que començaven per ‘qu’ un dels fonemes més impossibles per un tartamut empedreït. No s’hi va arrugar, avui és l’autor viu amb més obra publicada, gairebé quatre-cents llibres, molts d’ells autèntics èxits entre els joves. La discilplina d’escriure cada diavuit hores, de vitajar pel món per elaborar els guins dels llibres, per demanar de viure cent anys i continuar essent feliç, escrivint. Llavors, sense queixar-me, diré: com de curta m’ha sigut la vida, que voldria continuar escrivint.  Quan algú del públic li va demanar com ho feia, per fer tants llibres, ell va explicar el mètode i el secret: escrivint, pensant, llegint, escrivint molt i amb passió. Que si llegesc els llibres un colp els acabe? No, per què?, si ja em sé com acaben. Solament que pretenc de fer i explicar històries, per a joves, per a menuts, per a adults, sense gaires pretensions, explicar tot d’històries i continuar vivint per escriure, per viatjar, per anar al cinema cada nit, perquè algú altre m’explique històries. La música, el cinema, els viatges, la literatura. En Sierra i Fabra sí que ha descobert la poció del seu desig. Per molts anys.

Aprofite que m’han convidat a venir a una aula de secundària per explicar-los les onze regles d’en Bill Gates per afrontar la vida real, fins i tot quan encara som a l’institut. Precisament quan som a l’institut, i tenim l’oportunitat de merèixer-nos, de fer-nos respectar, d’aprendre a ser. Com que les huracans adolescents comencen cada colp més prompte, és d’això que se m’ha ocorregut parlar-los. De les grans possibilitats que avui els ofereix l’escola, enmig de tants canvis i oportunitats, de com podem respondre en favor de la intel·ligència, de saber ser en cada situació, siga més o menys complexa, més o menys atractiva. En un primer moment no m’havia agradat el xivarri d’entrada, ni com hi havia disposades les motxilles per terra, en aquella distribució atzarosa del tot li val anar per terra. Ni tampoc com havien tractat els murals principals. Tampoc no em fie del silenci final, i per això els he demanat no tant què pensaven, ni que em descriviren què els havia dit. Demostreu-vos intel·ligents i escriviu una metàfora, que res no és tan senzill com llegir la vida literalment.

En Bill Gates va ser convidat a fer una conferència a joves estudiants del seu institut (n’hi ha qui diu que era en una universitat, però tant se val), i ell va pegar per aquest cantó, de deixar mestres i joves mocats, sense excessos, sense lloes, cru com la vida.
 Les 11 regles Bill Gates per als joves top-consentits.  

Post: quatre dies després, m’arriba això d’en V.

Als polítics honestos cal passar-los comptes. Als polítics deshonestos cal passar-los comptes i posar-los en presó. Cada any els caldria examinar econòmicament, amb auditories externes, sense exempcions ni excuses, haurien de justificar davant auditors imparcials i objectius què han fet amb els diners públics que ens han obligat a cedir-los. Malgrat la proporcionalitat majoritària o no, absoluta o relativa, dreta o esquerra, independentistes o estatalistes. L’examen devia d’ésser públic, i el resultat final punir contra lladres, malversadors o estafadors. N’haurien de donar la cara, i ser responsables dels despropòsits. Pagar amb el patrimoni propi quan es demostre mala fe o poca professionalitat. No solament quan hi ha negligència o males arts. Quan s’atempta directament contra el seny i l’equilibri. 

Amb els directius de les caixes valencianes valdria haver fet el mateix. La seua manca d’ofici, d’honorabilitat econòmica, ha convertit aquells empreses en veritables monstres. Els estalvis dels particulars ja no compten per res, en els seus plans, sinó el negoci brut, l’avarícia, l’interés propi. Les caixes i els bancs no tenen res de net, fa anys que no saben què és, la netedat professional i l’ètica. La situació mundial, i aquesta més propera que ens afecta tan directament, és una mostra de fins a on arriba la corrupció dels seus negocis. I tot el trasbals del pacte esbombat entre agents socials, polítics i empresaris és una cortina de fum contra els veritables actors del daltabaix. 

Aquella història de la importància dels nostres estalvis ara mateix els la bufa, perrquè no arriba a significar ni l’1% del seu negociot. Si bé quan van començar els va servir de coixí i de palanca, ara no ens volen per res. Per prendre-mos, per pegar-mos pel ses, per continuar enganyant-mos, i per fer-mos càndids de les seues despeses brutals de comissions milionàries. 

Per cert, si és veritat que la web de Canal 9 ha costat gairebé quatre-cents mil euros dels valencians (furtats a la desocupació, a la sanitat i a l’educació), si es comprova el que denuncien tants de mitjans i bloggaires…, Camps t’haurien de posar en presó demà mateix, abans que no acabe el dia i tanquen l’horari d’entrada a Picassent. Camps i la resta de pocavergonyes que li fan la viu-viu, per còmplices. 
– Sap algú quants diners costa de fer una web professional de mota envergadura? Preu mitjà de mercat, dalt o baix.
 

N’hi ha països de l’Àfrica que es debaten en favor de la llibertat, milers d’homes i dones que arrisquen la vida i la seua sort. Tunísia de primer, ara Egipte, Jordània ja prepara l’exèrcit, el Sàhara fa anys, el Marroc tremola en silenci…, n’hi ha més exemples d’autèntics caos polític, de dictadors consentits per occident: eeuu, frança, anglaterra, rússia… Àfrica va adobant l’exèrcit contra els ciutadans. En un grau ben alt, els exèrcits serveixen per atacar els seus propis, sobretot en dictadures consolidades, en pseudo-democràcies o més rareses. Però la revolta és el fruit de tants anys d’abusos en tots els sentits. 

Ací, en canvi, els abusos, el depotisme, la ruïna, l’amiguisme, la usurpació, la usura, el desfalc, la imputació, la dubtosa justícia (mai no som iguals, naturalment), la corrupció i vaig quedant-me més ample que llarg, donen el fruit esperat per aquesta falsa democràcia, hereva d’una dictadura consentida, encara avui, alimentada, recordada per molst amb afecte, enyorada fins i tot.
Si davant els escàndols provocats per un partit popular i els seus dirigents més alts i innobles (camps, rita, fabra, rus, serafino, blasco, i tota la patuleia), encara els consideren dignes de defensar la màxima institució dels valencians: és que no estem bé del cap, de la terrassa, de l’enteniment, del cul i de la resta del cos.
 
No som lluny de l’Àfrica, és veritat, però som ben iguals, els valencians, en algunes coses. A consentir estafadors, furtamantes i carteristes. I el president Camps té el mateix honor i la mateixa respectabilitat que aquests protagonistes d’oficis tan nobles. Això que ens porten per endavant a El Caire i a Alexandria, que allà, almenys, es revolten contra els podrits i els pedòfils de la política i de l’economia. Ací, no. Ací som colombaires, fallers, caçadors, beats i escapularis de perdre oli. Amuntó que em perdem, redeuma!

Quins cares, pocavergonyes, de presentar francisco camps, l’home vestit, com a futur Molt honorable de València noble i bella.
– Xe, mecaguen la pena negra, doneu-me una ferrà que arroje!