Desafiaments en educació, by S. Cardús (1)
Avui hem compartit el matí amb el professor Salvador Cardús, un referent de l’escola, sobretot a partir d’aquell llibre de l’any 2000, el desconcert de l’educació. Ell no voldria que s’hi referirem d’aquesta manera, però és una de les veus autoritzades, moralment i ètica, en favor de l’escola i dels mestres: «Allò que diré és per ser discutit. Ha de convidar a la reflexió.» Tot plegat, érem en una Jornada d’orientadors (psicòlegs, pedagogs i directors d’escola) a Florida, Catarroja.
La segona idea sobre la qual, Cardús, planteja la reflexió és sobre la diversitat de valors. «L’aposta pels valors és una fugida cap endavant.» Que l’escola ha d’educar en valors…, bé, la retòrica ací ens faria estendre’ns massa; per ser més explícits, o no, la tolerància és un valor? I si el que cal és de ser intolerant (per exemple contra el tancament de mitjans, en actituds xenòfobes…, i l’esforç, és un valor quan es tracta de memoritzar mecàniques avui competament superflues? Quan encara hi ha mestres que es creuen els únics informants i ens carreguen dels seus coneixements? El poeta Lluís Roda, en un assaig sobre la postmodernitat apuntava que, en molts casos, l’escola s’equivoca si es fa exclusivament tolerant, perquè davant algunes actituds, caldria ser ben intolerant.
La tercera idea, sobre la crisi, la idea de crisi mundial, és com consubstancial a la idea d’educació: això ens ha portat massa vegades al catastrofisme, a l’exageració: estem pitjor que mai, tenim uns recursos insuficients, els joves són uns això i allò… Caldria remetre’ns a aquelles fitxetes del professor Cardús tan recurrents d’alguns filòsofs, quan parlaven i es referien als joves de la mateixa manera que ara els trobem a l’escola. Home, la societat també té molt bones notícies a explicar, i caldria anar-hi més per això: a transmetre confiança en el passat i esperança en el futur, abans de dir als joves quina classe de societat terrible es trobaran, quan cresquen: perquè llavors serà cert que no vulguen crèixer, davant els nostres temors.
La quarta idea de Cardús: ell diu que, realment, qui ha afeblit l’estructura educativa no ha sigut la crisi, sinó ben al contrari, l’etapa de l’abundància. Deu o dotze anys d’excés, d’insolidaritat, de maneres que van atacar la sensatesa, la racionalitat, l’equilibri, van fer més mal que no això d’ara mateix. Realment, l’escola és un món en crisi, perquè sempre hauríem d’estar de la banda de voler anar canviant el sistema, aquest fóra l’objectiu, la idea de canviar la societat.
Vaig conèixer un xic de Cardona que estudiava sociologia i el tenia com a professor a la facultat i parlava meravelles d’ell com a mestre.