SERRALLONGA

Foto: Campanar de Santa Maria d’Arenys de Mar, testimoni mut de tota la vida arenyenca….

A Arenys de Mar, de temps molt reculats, la nit de Reis és nit de disbauxa…. De primer, els vailets sortien a cercar naps (tubèrcul de proporcions esponeroses i que no cal explicar a qué s’assembla!) i l’anaven a penjar als balcons de les noies casadores…. Ara les noies, en justa correspondència els hi pengen cols….

Fa uns anys, vaig fer una petit resum de la història d’aquesta festa.

Us l’enllaço i si voleu, podeu veure les bones fotografies d’En Xavier Salvanyà d’enguany.

“Ningú es posa d’acord respecte al naixement de la nit de naps,  encara que sembla que la nit de naps va
néixer a les primeries del  segle
XX.

Tothom pot comprendre que la nit de naps és una festa de gresca i a què
es refereix el protagonisme d’aquest tubèrcul de dimensions prou esponeroses i
amb una forma molt suggeridora (no calen gaires explicacions al respecte).

Per informacions verbals que he pogut anar obtenint, (no he obtingut
gaire informació escrita, més enllà dels comentaris apareguts a partir dels
anys setanta o vuitanta.). Reculat en el temps no he
trobat cap comentari escrit que m’hagi pogut servir per poder fer una cerca del
naixement de la nit de naps, encara que  tot  sembla indicar que la nit de naps va néixer als inicis del
segle XX,  quan una colla de
galifardeus,  (tots fills de casa
de possibles) i que sembla que es feien nomenar “La colla del Llanto” varen
tenir la original idea de sortir al carrer la nit de Reis,  a cercar uns naps en els camps de fóra
vila, i els anaven a col·locar als balcons de  qui ells senyalaven 
com a “senyores de mala vida” fent escarni a l’ofici  que ells, “generosament” els atorgaven.

N’hi ha més….

Podeu
comprendre que  l’inici dels naps,  no és pas el més brillant inici d’una
brillant història.

Per sort, 
i amb posterioritat a aquest inici tant maldestre, cap als anys cinquanta,
seixantes aquesta tradició, de forma temorenca,  es va integrant a l’imaginari
arenyenc i es va modificant. Passa d’anar a col·locar el tubèrcul a les
persones senyalades de mala vida, a anar-se a col·locar a la noia que feia més
goig al napaire.

No obstant
això,  i fins ben entrats als setanta, encara és mantenia la tradició que,
a més a més d’anar penjar naps a les noies que agradaven als napaires, també s’anava
a penjar algun nap escadusser al balcó d’alguna senyora amb fama de “mala nota”,
ultra que també es penjava a algunes persones significades en algun àmbit,
sovint atorgat a títol de “xafarder/a”.

Ja molt apropat en els temps,  al penjament de naps,  s’hi ha
afegit el penjament de cols i allò que era una festa que  blasmava les
presumptes senyores de “mala vida” ha passat a ser una festa amb una picaresca
eròtica,  on es van a penjar els naps o les cols a les persones de l’altre
sexe que els són agradívoles als joves  i això amanit amb una picaresca
literatura eròtico-festiva.

Podríem
dir, fent un xic de tabola, que hem vist canviar  l’expressió de les mares
de les noies que rebien el present.

  .-
En temps reculats, quan la mare sortia el dia de Reis al balcó i trobava l’esponerós
nap, el desava i seguidament entrava a la cambra de la filla i feia els següent
comentari: “ Noia, com ha anat això de la penjada del nap, anem malament !!”

 .- Més
ençà, quan la mare d’una noia casadora, al matí de Reis sortia al balcó i no
trobava cap present, entrava corrents a la cambra de la filla i feia: “ Noia
com ha anat això! potser no ens casarem!!

(És que
els temps canvien massa de pressa!!!)

Sembla ser
que l’inici d’aquest penjament de naps podria tenir vàries explicacions:

a).- Les
festes de Nadal són les festes que tenen el seguiment continu de les festes
saturnals romanes i precisament la festa de la Epifania del Senyor era la darrera
de les festes religioses, que coincidia amb la darrera de les festes saturnals
romanes, en la que es produïen la disbauxa i el desori més important dintre de
l’imperi romà. És possible  que aquest sigui l’ancestral inici d’aquesta
disbauxa i aquest desori de la nostrada festa dels Naps. Res però està
confirmat.

b.- També és
possible que, ja més ençà, podria tenir una certa reminiscència que algú ha
vist com el naixement previ a la penjada de naps, els famosos esquellots.

Per a qui
no ho sàpiga, els esquellots constituïen un sarau que organitzaven els joves de
la vila quan un vidu pretenia prendre a una soltera o viuda com a esposa.

Quan es
donava aquesta circumstància, els joves del lloc organitzaven els esquellots.
Aquests consistien en una festa que durava bastants dies, en la que la gatzara
pels carrers era important. I sovint, i d’aquí ve el nom, es protagonitzava a
so d’esquellots del bestiar.

Els joves
organitzaven una cercavila llavors nomenada “pasacalles” en la que,  amb 
carro i cavall anaven passejant per la vila tot tocant aquests esquellots i
fent gatzara,  fins que arribaven a la casa del futur nuvi i aquell dia,
sense que això servís de precedent,  tenien dret d’entrada franca  a
la casa. Tot fent-la seva, organitzaven els saraus que creien convenients fins
a obtenir (com a premi) que el futur nuvi,  els pagués la ronda, els pagués
la beguda o els pagués la festa que ells pretenien organitzar.

Si el nuvi
era d’armilla fluixa i no volia fer front a les despeses d’una festa d’aquestes
característiques, el que succeïa era que els esquellots s’anaven allargassant
en el temps i no només no s’acabaven el dia del casament de la parella, sinó
que un cop casats i tornant del viatge de noces,  es trobaven que encara
eren vius els esquellots.

Quan el
nuvi feia aquest gest i “afluixava la mosca”  es deixava ja de fer els
esquellots i la festa tocava al seu fi.

c) En Joan
Amades aporta en el seu llibre  “Històries i Llegendes de Barcelona” un
fets que poden tenir certa concomitància amb la festa de naps

Explica
Joan Amades que,  a Barcelona,  els vailets del barri de la Ribera i
del Barri del Raval. Vailets que havien nascut en els barris més pobres, i que
sabien  que en aquella nit de reis no els  tocarien gaires presentalles
,potser per a desfogar aquest neguit i/o ràbia, es citaven a cop de corn a la
Rambla barcelonina, i entaulaven una batalla a cops de roc, fent-se 
passar així la mala sang de saber que aquella nit de reis ells no tindrien cap
present.

No sabem
del cert el seu inici, però sigui com sigui, aquesta festa és una festa nostra,
i els joves de cada època l’han sabuda anar adequant als temps i donant-li una
simbologia prou diferent de la que va començar.

 

Que cap
part del conflicte  ens furti la festa!!!