Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Cap a València (4)

0

«En nom d’Escola Valenciana – Federació d’associacions per la Llengua MOLTES GRÀCIES per haver vingut a la FESTA DEL VALENCIÀ. Moltes gràcies als nostres presentadors, als nostre voluntaris, als nostres músics, … moltes gràcies a totes i tots els que aneu fent possible aquesta festa…»

Diego Gómez, president d’escola valenciana començava el seu discurs agraint la participació i la presència dels que hi érem enmig de la celebració dels vint-i-cinc anys de Trobades. Res no havia sigut fàcil fins en aquell moment. La decisió d’una festassa és treball, molt de treball per una organització voluntarista i amb els recursos justos, sempre escassos. La decisió de la data va provocar no pocs problemes i discussions, als claustres de les escoles: convèncer mestres i famílies de treballar el nou d’octubre, a l’inici d’un pont llarg no és una feina senzilla. Tothom d’escola valenciana, alumnes i pares, no han de ser militants per nassos. Ni podem demanar tant d’esforç constantment, o potser sí, però llavors correm el risc de perdre gent pel camí, de perdre la pegada que l’esforç i la crida demana. 
No era fàcil tampoc decidir on faríem la festa, perquè el govern municipal de Rita Barberà, alcaldessa protofeixista i antivalenciana, li la té jurada a Escola valenciana, i ens negava de poder celebrar una festa a la ciutat, la seua. Ella decideix qui pot i qui no pot celebrar a València, així que considera, antidemocràticament (d’ací l’excés de l’adjectiu feixista), que la propietat de carrers i de places és del polític de torn, bescanviant el sentit de participació i diversitat democràtica que hauria de tenir la política, fins i tot la municipal. 

Per tot això, copie les paraules d’Eva Gisbert, presidenta de l’associació de pares i de mares de la nostra escola, quan convidada tothom a venir: «Si visquérem en un país normalitzat, no ens caldria reivindicar fins a l’afonia el dret a la nostra llengua, les senyeres restarien arraconades i oblidades, les nostres energies no s’esmerçarien a discutir i debatre les mateixes obvietats de sempre: que si el nom de la llengua, que si què som i fins a on som… i podríem dedicar les nostres forces a causes menys “filosòfiques” i més pragmàtiques.»

Ni fàcil, ni senzill, ni regalat. El temps, la política, la data, els diners…, collons, què convidava a pensar que la celebració dels vint-i-cinc anys de Trobades es convertiria en un altre èxit en favor de l’escola i del país? L’entusiasme, sens dubte, l’ànima, la salut d’una escola que continua essent un model d’acció, d’idees, per convertir l’educació d’un país anormal en un referent modern i europeu. Més enllà dels entrebancs, i la desafortunada política que regeix els valencians, amb Rita al capdamunt de la vergonya. Tenim una escola de ferro. Almenys una gran part de l’escola. I ací ja venim plorats, que tenim feina i caldrà continuar arromangant-nos.

Cap a València (3)

1

Dia d’emocions, perquè recordarem el 9 d’octubre d’enguany durant molt de temps. Hem viscut un altre dia per guardar en la nostra breu, jove història de l’escola. Ho devem sens dubte a molts factors que intervenen: al davant una organització d’escola valenciana impecable, extraordinària; sense el seu d’entusiasme fóra impossible entendre un dels moviments vertebradors del país més important, potser el més important, sòlid i fresc dels últims cinquanta anys de la història dels valencians i del país sencer. Ho devem també a un equip de mestres i de pares i mares que han organitzat, plegats, els tallers avui a la Fira de Mostres de València. L’èxit, la plasticitat, el resultat d’aquelles corones de Jaume I tan exòtiques com divertides han aplegat centenars de xiquets i adults. Ho devem a l’alumnat, i en particularment nosaltres a un cor de gairebé un centenar de veus tan tendres com radiants, quan canten que són animals, que fan surf a la marjal o altre qualsevol miracle amb aquell mestre que els atrapa i ens atrapa, carregant-nos d’emoció en favor de l’escola i de continuar treballant.

Tot no ho puc encabir en aquesta primera crònica. Mentre al taller de premsa de 400 Colps entrevistàvem l’artista Manuel Boix, i el cor era a l’escenari gran, no podíem contenir el goig de saber-nos mestres, de tenir la sort de compartir tantes sensacions amb milers de persones com érem a la Fira. Quin gran regal, l’escola. Per molst anys escola valenciana.

Cap a València (2)

1

La festassa per la llengua, per commemorar els vint-i-cinc anys de Trobades, es farà finalment a la Fira de Mostres de València. L’amenaça de pluges intenses a la ciutat, segons que diuen les prediccions, ha obligat l’organització de la festa a prendre una decisió difícil. Ben bé que eixim de la ciutat, per protegir-nos i garantir que la festa es puga celebrar. El risc de la inclemència podia desbaratar tants esforços. 

Però la veritable amenaça és una altra. L’amenaça contra l’escola i contra Escola Valenciana particularment ve de la pròpia administració. És el Govern valencià, l’autèntica amenaça i un perill constant. De primer prohibint de fer la festa enmig de la ciutat, prohibint que milers de valencians puguen gaudir de la diada amb llibertat i responsabilitat.

L’amenaça del Govern valencià es tradueix en impedir que més de cent mil alumnes no puguen continuar els estudis de secundària en la llengua amb la qual van ser escolaritzats des d’infantil. 

L’amenaça és com fan perquè el setanta-cinc per cent de l’alumnat valencià encara no puga estudiar en la llengua de Guarner o Valor o Ausiàs March. Que toleren que deu mil famílies puguen decidir negar-se d’estudiar la llengua i es declaren monolingües per decret i consentiment del PP. 

L’amenaça contra València i els valencians té noms propis: es diu Camps, Font de Mora, Blasco, Rita i tota la colla d’impresentables polítics, que toregen lleis, normatives, i els mínims de dignitat, entre escàndols, prevaricació constant i descoberta de negociots i fraus… Ells continuen mantenint-se sense vergonya en la governació descarada d’un país que van convertint en una cova de lladres, en un erm de gansterisme i puteferis.

El nou d’octubre, aquests passarells també parlaran valencià, naturalment (Rita és plat a banda), i es besaran aquella banderota, i ploraran d’emoció, de tan valencianots com explicaran sentir-se.

Cap a València (1)

0

«Si visquérem en un país normalitzat, no ens caldria reivindicar fins a l’afonia el dret a la nostra llengua, les senyeres restarien arraconades i oblidades, les nostres energies no s’esmerçarien a discutir i debatre les mateixes obvietats de sempre: que si el nom de la llengua, que si què som i fins a on som… i podríem dedicar les nostres forces a causes menys “filosòfiques” i més pragmàtiques. Però ens fan perdre el temps. Som un poble destinat a patir la síndrome de Sísif, sempre carregant la mateixa pedra turó amunt.» Eva Gisbert
[CONTINUA]

El Molina diu que plourà, però Escola valenciana és més forta que la pluja.
Rita Barbaritat ha prohibit que l’escola es manifeste el 9 d’octubre pels carrers de València, però Escola Valenciana és més forta que Rita, més noble i més humil. L’escola no actua contra els valencians, ni amb prohibicions ni amb odis ni rancúnia, malgrat que n’hi ha impresentables que caldria llençar al llit sec del riu.
L’asilvestrat Camps, l’impropi i deshonorable, anirà vestit de vint-i-un botó a càrrec edls valencians que paguem, s’omplirà la boca de discursos, de mentides i d’indecència, mentre prohibeix que cent mil joves puguen continuar els estudis de secundària en la llengua dels valencians.

Són algunes de les raons que ens faran ser presents a la ciutat, dissabte, en favor de l’escola. Per 25 anys de Trobades. 

Foc al clero (segona època)

1

L’església valenciana protesta per l’educació de l’escola. Particularment li fa mal que l’escola puga ensenyar educació, i si això vol dir també educació sexual, no és que li sap greu, és que no ho pot aguantar. També té un pesar que rebenta, el bisbe. Telefona en Camps, l’asilvestrat Camps: -Paco, d’ací no passem. He encomanat a l’Opus que prepare un programa d’educació escolar en sexualitat, la nostra, la que convés als xiquets i als joves. 
Fotre, no sé si el programa dirà res de pederastia eclesial, o d’abús, o de manca de respecte i d’assumpció de responsabilitats de l’església mateix.
O potser és que voldrà tenir els xiquets ignorants, perquè ells, els bisbots i la resta de papus, continuen abusant-ne a pleret.

-Xe, plantem vinya! 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pous, societats, juntes i modos

1

Dissabte antològic a l’antiga cambra agrària, antic cinema la Penya, antic local de la CNT, antic saló d’actes on van actuar Al Tall, Pavesos, Paco Muñoz, o ens van alliçonar il·lustres valencianistes al final dels setanta… Aquesta vegada em convocava la junta del pou ‘La ilusión’, un dels primers pous del terme, que abasteix encara d’aigua el Bassó entre més partides de Bétera. 
Una cinquantena de persones davant una Junta poc amistosa, enemistada entre ells mateix que ara dimiteix ara no, i el torn de paraula es fa difícl de mantenir, fins i tot la llengua que alguns emprén amb normalitat es torna enemiga amb l’insult i l’amenaça. Poquet i bo, es diuen els uns i els altres, i demostrem com costa de mantenir la serenitat, i la paciència, quan els interessos particulars són per davant i per damunt de la resta. Amb l’aigua els valencians ens hem jugat la vida, de vegades, l’amenaça, i l’enfrontament. Els pous van costar molts diners i aquest en especial, no es queda manco. La Confederació ha provat d’apropiar-se’l per la cara (uns pocavergonyes), i els costos d’anys i anys, demostren com hem pagat al poble per convertir el secà en horta. N’hi ha hagut màfies, gànsters, i els homes de sempre que han sabut ser en els moments i els indrets escaients per dominar les situacions, i el negoci. N’hi ha qui explica què passa avui:
-La crisi ens porta a pegar-nos per tan poca cosa.
-La crisi i l’interés particular de cadascú -respon un altre, més sorneguer.

Algú s’ha llevat s’ha avançat fins a la taula principal i ha pegat be fort perquè el sentiren. Crida, escridassa. Alarma l’auditori. Un altre li demana quin dret té d’expressar-se d’aquella manera. El primer se’l mira, no sap què respondre i llavors, de nou, colpeja contra la taula. 
Entre crits, sirolls, esbatussades verbals, acusacions de lladrocinis, portem una hora i tres quarts sense aclarir-nos. Finalment es demana qui vol presentar-se a la nova junta. En realitat era l’únic punt de l’ordre del dia, la nova junta, però no hi havia manera que arribàrem. Es presenten els mateixos que no s’aguanten i uns quants més, que tampoc no es toleren gaire. Afirmen que ho fan per vigilar els primers. I continua l’embolic i la troca i som gairebé com al principi, però ja no cridem tan intensament. Aprofite un moment de pau per escapolir-me’n, perquè ja faig tard en un altre lloc, i si no ho he escrit abans, tot plegat, és perquè em vaig passar el sant dissabte atonyinat de l’impacte assambleari dels valencians, quan els deixen a la dula i a la seua sort. Algú va cridar entre raons, «això abans no passava!»
Ui, això em faltava escoltar. Quina por, i cames ajudeu-me.

Post. Supose que m’enviaran una nota amb la composicó de la nova junta i diumenge ja farà bo.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari