Ulisses20

9 d’Octubre. 18 hores. Finalment hem arribat a València, a la plaça Sant Agustí, d’on naixen la majoria de reivindicacions nacionals i socials d’aquest tros de país, al sud. Com ens ha passat en tantes coses, també tenim contradiccions a l’hora de triar el dia de la reivindicació nacional. Pel que sembla, hem deixat el 9 d’Octubre per totes aquelles institucions oficialistes, la majoria antivalencianes, però carregades de boato i de proclames en favor d’ofrenar glòries a Espanya. Vaja, antivalencianes i ràncies. Però n’hi ha un grapat d’esforçats que no afluixem mai, i ens convoquen com cada any, per València. Així que nosaltres venim, perquè ens agrada la festota més que el vi, i ves que el vi ens agrada.

Arribe una miqueta tard, quan han començat a caminar cap al carrer Xàtiva i carrer Colom. En direcció contrària tot de moros i cristians disfressats de cap a peus amb bandes de música que desfilen per davant el famós balconet dels Gürtel, la corrupció papal, i les subvencions fantasma que s’han desviat per comprar pisos entre més favors particulars. Per davant de tots aquests pirates de la política i de l’antidemocràcia desfilen milers de valencians, potser perquè també reclamem part del pastís d’un frau antivalencià de milions i milions d’euros. Quinze anys de governar-nos amb tampes i lladrocinis fan una gran collita.

En aquella confluència hi ha un músic amb clarinet que s’afegeix a la nostra manifestació quan es aturat per un policia nacional de la seua nació: -Ixca d’ací que li pegaran, crida el policia en l’altra llengua, la primera i única d’ell. El músic s’exclama que ell es posarà on vulga, que no pensa que alli li pegarà ningú, que no veu que són xiquets i pares i mestres, home, que es manifesten. Sort que almenys queda un músic honest, m’exclame.*
[a veure, ara segur que vindran tot de bandes a reclamar pel meu comentari, però la metàfora ja veieu que no em quedava malament. Em referia a un sol músic d’aquells que desfilen per davant l’altar del gansterisme valencià. UN músics que tenia la consciència que li tirava més açò nostre que aquell altarot de bandits.]

Sort que va afegint-se més gent, quan començàvem n’érem pocs, i és que molts portem el dia sencer, manifestant-nos, uns altres són a les seus que Ikea té muntades a Múrcia i a Saragossa, i uns altres són de viatge, aprofitant un pont valencià extraordinari. Sí, hem pogut vestir més o menys la manifestació a l’alçada del carrer Colom. No diré que n’érem quinze mil, que no, però en som uns quants milers que ja fem goig.
Quan el gruix de la manifestació arriba al final, els vàndals ja han carregat contra un cotxe de l’organització i el seu xofer. N’hi ha discrepàncies sobre l’actuació de la policia, però sempre paguem els mateixos. Després hi ha els parlaments, i la festa final. Continuem reivindicant drets nacionals i socials. Cada any, el 25 d’abril i el 9 d’octubre. Potser que tots plegats i un sol dia aplegaria més força i faria més pegada. Mentre que ho decideixen, caldra tenir apuntades les dues dates a l’agenda. Els valencians tenim varietat d’ambivalències, i les dates i les celebracions no ens obriran cap armari nou.

Tornem passejant, saludem coneguts d’ací i d’enllà, parem a la casa dels caramels (un altre búnquer), però que ens recorda una certa infantesa quan veníem amb les mares a la ciutat, pel pont de fusta a agafar el trenet. Els xiquets carreguen un garrot de caramel, n’hi ha qui tronadors i piuletes. Tenim el cotxe lluny, al carrer Palleter (un altre penca amb manta i cadireta de voga), i arribem de miracle abans del xàfec, que és d’impressió.

És un viatge curt però intens, acompanyat d’una tempesta de collons. En arribar al poble, justament davant l’alfàbega de ferro, cau un llamp que ens enllumena el cel fins a la tercera galàxia, s’apaguen els llums, tornen, «s’acaba el món, Vicent!», exclame. Que conste que havíem cagat tots per la veu grossa, els xiquets inclosos i estaven perdonats, mare quin llamp! L’alfàbega s’ha fos, però es manté com un senyal, dreta davant la inclemència que ens havia amenaçat la vida.

Encara sort que no ha passat res més, que podem tornar al Purgatori, cap a la vida real de cada dia, després d’un jorn extraordinari, irrepetible. Excels.
Ho fem sans i estalvis, però molt més feliços que no havíem eixit de matí.