Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Fira de Cocentaina (1)

Cap de setmana a Cocentaina, de fira, perquè ja feia massa que ens perdíem aquesta festassa de gent, de parades, d’activitats, de menges, de carrers tan vius i places que fan fum, els uns que venen, els altres que compren, exhibint productes , firant entre una gernació que es mou amunt i avall hores i hores, tres jorns seguits. Segons que diuen alguns documents, en el segle XIV ja n’hi havia fira, a Cocentaina, com se’n senten d’orgullosos, ells i elles, per això. Músiques que semblem medievals, actors, exposicions, sembla que tota la comarca es desviu per aplegar-se a la fira. Tot li val, aparcar ací i enllà, damunt i baix, i au, a caminar hores i hores entre parades, crits, sirolls, sorpreses, amics i bona taula. És després de tornar que apames la veritable dimensió d’aquell espectacle, farcit d’històries de venedors, de gran venedors amb el do de la paraula, d’altres d’espavilats, o tòpics, o ves a a saber. És difícil abstenir-se, que sense voler ho compraries tot, o gairebé tot, que sense adonar-te’n se’t va buidant la butxaca, i encara n’hi ha tant que et fa goig, que voldries emportar-te a casa… Jo ja voldria tornar-hi.

Un detall de cistelles que em porten el record dels meus, de la tia Gertrudis baixant pel carrer dels Morts carregada, mon pare ajudant-me a carregar la bicicleta amb un cistellot de por que apenes si podia dominar, la dona del filet que cada divendres pujava de València amb dues paneres com doa carros, la cistella dels pollastres, de la carn, la dels embotits, la dels ous, érem una casa de cistelles, una família completa de cistelles de grandàries diferents, que encara són per les cambres, tenint cura dels records. Ah, ja sabia que això de Cocentaina i la fira amagava més històries de vida que no em podia imaginar, que voldria anar descabdellant.
El jove que hi ha a la parada em demana per què fotografie les cistelles, que per què ho faig… Home, potser que tingues una de les parades més importants de la fira, li dic, i ell se’m queda mirant com si no entengués res. Les cistelles són la història de la meua família, li amolle, i ell fa cara de no entendre res. En realitat, li acabe dient, és que faig un reportatge per un diari. Ah, això canvia les coses, ara ho entenc, em respon el jove. Una família de cistelles, quin coratge.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent