Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Other, els altres

Potser que en Camps ja siga mort, i els altres també, Na Rita, Gerardo, Ripoll, Fabra; és una possibilitat, que tots siguen morts, com a la pel·lícula, i per això no poden dimitir, perquè els morts no dimiteixen, en tot cas poden representar que fan el viu, però és impossible que dimitisquen, perquè són morts. D’una altra manera no s’entén, no ho pot entendre ningú com, després de tants escàndols de corrupció, encara s’aguanten a la vida, als càrrecs polítics, s’aferren perquè saben que representen, i ho fan molt bé , això de representar que són vius, però en realitat són ‘els altres’, i solament ells ho saben, que són els morts, en un país que també representa que és mort, completament mort, perquè ningú no podria aguantar sense reaccionar, davant tot el que passa. Davant els nassos de tothom, no solament davant els nassos dels valencians, com passava abans. Ells senten com que plou, com si algú els digués a l’oïda: ei, que esteu morts, que fa temps que us heu mort i heu d’abandonar aquesta escena pública, la que representa que governeu. Ni cas, ells no fan gens de cas, perquè són ‘els altres’, els de veritat, i són morts. Uns cadàvers. Potser que no passen de Tots Sants, que hagen triat aquest dia per acomiadar-se: adéu, diran senzillament, ara ja se n’anem al país dels morts. Com en aquella pel·lícula, hauran trobat el llibre de totes les corrupcions en vida, i per això se n’han adonat, que són morts. Uns cadavers.
– Abandoneu la casa, abandoneu la casa…
Se senten veus, de l’altra banda, sí, com si algú els volgués empényer, foragitar de l’escena pública.
– Aneu-vos-en, aneu-vos-en.
Però són durs d’oïda, els morts, i encara ens faran molt de parlar. Més que molts vius. N’hi ha morts que costa molt que es muiguen, que es muiguen del tot.
– Abandoneu la casa, abandoneu.
Sí, per Tots Sants, que es quan fan la fira de Cocentaina. Que espere no trobar-me els altres, els morts de veritat.



  1. N’hi ha qui pot considerar que els Borbons sempre són els altres i pels Borbons nosaltres som els altres.

    Sovint depen de la categoria de la relació dels uns i els altres i el reflex que projecten, on com tota relació, es pot deteriorar fins al punt màxim, per motius obvis i interessats de contraposició.

    I quan l’assumpte s’embruta tant, ni els uns, ni els altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent