SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

DE QUAN ARENYS ENCARA NO ERA SINERA

Foto: La riera d’Arenys.

El que te de bó poder fer uns dies de lleure, és que pots preparar coses, llegir, endreçar (Jo no endreço gaire, però em fan endreçar més del que voldria!!). I avui, endreçant, he trobat per les estanteries de casa una joia en forma de llibre antic:
“El meu poble”, de Josep Puig i Bosch, editat per la Impremta de J. Tatjé, d’Arenys de Mar, a l’agost de 1924.
Si algú s’estranya que els d’Arenys estiguem tan cofois de la nostra Vila…  i de nosaltres mateixos….mireu d’on ens ve:
Pagina 27 del llibre (preservo la grafia del llibre):

“… El sol que toca Arenys de Mar, no és com el sol que toca els demès païssos. El sol de Arenys de Mar es un sol virginal, quiet i suavissim. Ell, unicament ell, te entrada on no s’hi franqueja per ningú…. El sol de Arenys de Mar és l’únic que il.lumina sense aturdiment per a atraure com a les aloves les mirades dels ulls que dormen esperant el sol que besant-los amorosament els diu: Ja sóc aquí. Es l’hora clara.
El sol de Arenys de Mar fa obrir els grifóns que xisclen per l’aigua que borbollejant afalaga uns brassos, unes mans, un cos o unes galtes…”.

Ondima Manela! Voleu un paràgraf més aclaridor de qui som!!!

I ara,  que ens refan la riera i ens treuen les lloses, un avís per a navegants:
Pàgina 74:

” El salubérrim optimisme es el mes gran pecat de Arenys de Mar, tot ha de romandre igual, sempre de la mateixa manera tot i no es admesa una innovació, per xò, els Ajuntaments treballen algunes vegades amb desaventatges. Tots els individuus que’l formen son fills de la vila i al veure’s amb la confiança del poble, amb un zel fervorosissim van a resoldre tots els conflictes a deixar en practica els ideals que aixequen una polseguera sempre, per que el poble es refractari a tota innovació, per conseqüencia, ve un cataclisme, un disgust, i tot perquè han acordat cambiar una pedra de les aceres i….ca..! No…! aquella pedra poseeix una mena de consagració de passos, del temps. Ai! de l’alcalde que la toqui, allà  hi deixarà els dits i una mica més de la vara d’autoritat. No. Aquella pedra?, mai..! Que en tractin? bé, però tocar-la?, treure-la? No… Mai…!.”

Us puc ben assegurar que el llibre del Sr Puig i Bosch no te desperdici . Aniré fent-hi alguns comentaris.
Vet-ho-ací que, amb el Pare Venanci, podem dir:

La gent d’Arenys -mireu si és cas!-

som cadascun a
sa manera

qui és alt o és baix; qui és magre o és gras,

qui
té un ofici o una carrera.

Som com
tothom, poc més o menys.

Però se’ns coneix que som
d’Arenys.

Addenda: Gràcies a en Jordi Pons Ribot, amb qui, sovint tinc el goig de poder fer tertúlia, aquest matí de dilluns de Pasqua Florida, m’ha fet adonar que En Josep Puig i Bosch no era d’altre que el Pare Hilari d’Arenys.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.