SI ET CRIDEN A GUIAR….
Per un tema professional, fa uns dies vaig haver d’anar a la ciutat de la Justícia de Barcelona. La descripció us la pot fer qualque persona que l’hagi visitada. Impressionant. Amplia, nova, ben agençada. Poca informació, però la poca que et donen et fa arribar a lloc. Ai! La justícia. Però deixeu-me que us en faci notar un petit detall. Entrant al gran vestíbul de l’edifici, em trobo allí, a una paret, com qui no vol la cosa, sense que cridi massa l’atenció, un poema de l’Espriu, que jo cito sempre als polítics amb el que tinc el goig de poder treballar. Un poema que hauria d’encapçalar tots els despatxos de persones dedicades a quefers públics, a persones que fan (o haurien de fer) de la seva vida un servei. Un poema de ca meva, del meu admirat Espriu. Un poema de fonaments impressionants i a qui sembla que tothom oblida…
Ah! El poema està al vestíbul de la ciutat de la Justícia i hauria d’estar a tots els despatxos dels nostres administradors públics. Per cert, només conec un altre lloc públic que hi ha el poema, estampat d’una manera artística, el poema està al darrera de la cadira d’un corifeu municipal: de l’alcalde d’Arenys de Munt. S’hi va col·locar en el mandat del meu bon amic Andreu Majó i continua amb l’altre meu bon amic Carles Mora.
Us sóna aquest dies Arenys de Munt… doncs això.. que tenen bons principis des de fa ja anys.
Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el que sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.