innovació, intel·ligència i escola (3)

Divendres vam cloure les Jornades d’hivern organitzades per l’Escola de Mestres AKOE (nou cooperatives d’ensenyament del País Valencià) amb la presentació del llibre ‘Gracias, Finlandia‘ de Xavier Melgarejo. El professor Melgarejo és l’home que més en sap del sistema educatiu finlandés, fins i tot qui més en sap de dins i de més endins, d’aquell sistema. No debades ha estat vint-i-cinc anys estudiant-lo i ha sigut capaç de fer unes trenta-set observacions –entengueu que són propostes de millora–, al sistema educatiu europeu de major èxit dels últims vint anys. Poca broma.
Si bé el segon dia de les Jornades vam topar amb un mestre que ens feu ballar i traure’ns el barret dinvisible del cos, –Javier Romero és ritme corporal i una lliçó científica de perquè el nostre cervell és com és i la neurociència avança i ens explica com aprenem–, en aquest claretià de Barcelona, el mestre Xavier Melgarejo, jo trobe una humiltat a prova de foc i entusiasme: ell té un càncer adormit estés per tot el cos, que a més aquella vesprada estava refredat, però no volia estar-se de baixar a València a reunir-se amb els mestres per compartir allò que ha estudiat.
Què podem fer per l’escola, pels equips de treball, pels equips amb responsabilitat directiva, pels equips de mestres en pràctiques, pels alumnes, pels alumnes que no volen aprendre, pels alumnes que han de millorar la comprensió lectora…
A Finlàndia l’escola té molta llibertat, fan moltes menys hores de classe que nosaltres, tenen major autonomia de decisió en molts aspectes, els aspectes importants sobretot, els decideix l’escola, la municiplaitat: tria dels mestres, flexibilitat horària, conciliació, descans de quinze minuts entre classes (cada quaranta-cinc minuts), ara, posen els millors a formar els alumnes: els millors als primers cursos, a set i vuit anys, que ells no comencen abans en canvi de ser els millors lectors als nou, els mestres són fletxes, fets d’una pasta especial, i tenen un reconeixement extraordinari de tothom. N’hi ha tòpics, però n’hi ha un suport social i polític excels. Hi ha un silenci de treball tan gros com en un concert de clàssica o com en una missa, perquè els menuts i els grans es prenen allò de l’escola com una cosa molt seriota, ai, si no feu cas dels mestres, exclama Melgarejo, els xiquets tornen a casa sols, caminant, als sis anys, als cinc, amb una gran independència, i aprenen a cuinar, a cosir, a canviar un llum, un endoll, però, naturalment que n’hi ha peròs… El llibre encara és exclusivament en castellà, xa, a vore si ens posem a la feina: al sistema educatiu espanol, Melgarejo va fer cent trenta-set observacions, aproximadament. Aquesta de la llengua, potser que en siga una. Els valencians, almenys, ho pensem fermament.

innovació, intel·ligència i escola (2)

Primera jornada intensiva a l’AUMA de Picassent organitzada per l’escola de mestres d’AKOEeducació. Hem acabat a les nou de la nit i demà cal continuar fent escola, de primer, i després participar de la segona jornada.
Avui Mar Romera, presidenta de l’Associació Francesco Tonucci, ha xerrat durant gairebé tres hores, amb un descans de quinze minuts, sobre intel·ligències, metodologies, emocions, les programacions justes, no en calen més, els compromissos dels mestres, i la transformació de l’escola, que vol dir modificar què fem els mestres per canviar i acconseguir millores treballant-hi menys.
Més o menys, va per ací la cosa, tot i que amb les gairebé tres hores de discurs (ella podria vèncer fàcilment el mateix Fidel), ha parlat de molta cosa, del viure, d’educar, d’ironitzar sobre els menistres que fan cols enlloc de lleis, dels claustres, de la tipologia de mestres, dels criteris de qualificació a secundària, de l’amor, de la passió, de mirades, de feinades, de tenir cura de les plantes, de saber-ne si volem tenir cura de persones, entre més coses…
Jo he triat una idea que m’ha provocat un exercici pràctic: convidar a la reflexió dels mestres d’escola a observar la seua aula. I un colp l’hagen observada durant seixanta minuts exactes, e silenci, sense dir res, però res de res, sense alumnes, ni sirolls ni romanços, que es demanen què té aquella aula que es puga considerar un espai de coneixement. Ves si és fàcil l’examen.

Preguntem-nos els mestres, sobretot els mestres de secundària, què identifica les nostres aules amb el coneixement, la intel·ligència o la innovació. I encara, si les vuit o les nou intel·ligències de què parla Gardner són en l’aula dels nostres joves. I si descobrim que en falta alguna, o totes juntes, preguntem-nos què farem demà per començar a disposar aquell espai on els joves passen tantes hores, se suposa i suposem, envoltats i abillats de coneixement, perquè l’entorn siga adient amb el nostre propòsit de mestres.

Demà, segona sessió sorpresa: la invitació promet i l’expectativa és de lo alto. El hastag és #escolademestres

Bona nit.

 

El pp dispara contra l’escola

Un informe de les caixes i de la banca espanola assegura que el PP ha arruïnat València, de fet, l’informe diu que dels anys 2007 al 2013, els valencians han passat a ser els més pobres de l’estat. No és estrany, doncs, que el pp vulga amagar les dades, continuar mentint i desinformant fins i tot als seus propis militants, ves si arriben a ser desgraciats pocapena.
Per venjar la torpesa d’una política d’idiotes, el govern valencià del pp ha decidit atacar la llengua dels valencians amb tota l’artilleria: de primer carregant contra els mitjans, prohibint-los o tancant-los, després contra l’acadèmia que ells mateix van inventar per desprestigiar la llengua, i ara mateix contra l’escola, l’últim dels reductes que encara no han pogut aterrar.
No és prou que fan de lladres, de corruptes, i d’¡nútils: no han aconseguit sinó portar-nos al pou més profund de l’estat que ells defensen: sense caixes ni bancs valencians, sense empresaris que pinten un rave, sense mitjans i sense diners, únicament ens queda la idiotesa, als valencians, que és el que ens continua governant, a cavall de rucs i lloques velles que no serveixen ni per traure el brou de l’olla. Ves com de desplomat han deixat el país, tants anys de desgovern, capitanejats per mamons que no saben fer la o en un canut.

Això, sí, mentre amenacen de mort l’escola, la consellereta bufava el pap a la vora de la reina de les gallines velles, que sembla que havia d’inaugurar una ferrà de quatre anses per a fer bunyols durant les festetes falleres i les processons de beatos i requetés.

Oh, naturalment que estem enfadats, i carregats de raons contra tanta hipocresia que vol fotre’ns i burlar-se, però tampoc no és lluny el dia que els portarem a la presó, per genocidi, per incapacitat, per un nivell d’incompetència que, en això i la mare que els va parir, som liders. Ves quina mediocritat de pollastregots ens ha tocat de suportar, en aquesta amenaçada democràcia que representa la marca pp.

Sort que aprofitarem tanta mala bava per atiar el foc escampat de la independència: amb aquesta demostració que amb espana, els valencians, no solament som a la cua d’Europa, ho som també també de múrcia, almeria, conca, extremadura… i per això mateix encara portem els estalvis a cajamar o bankia, si serem burros cap i tot.

Innovació, intel·ligència i escola

Comencem la setmana a l’escola amb aquesta invitació a participar d’unes jornades de formació, enmig d’un hivern boig, de fred, calor, poca aigua (a València, almenys), d’atreviment contra els horaris i les jornades laborals d’escassa conciliació.
Aquesta vegada hem convidat dos forasters i un veí, a fer-nos de ponents davant el repte majúscul d’aquest títol de l’apunt: innovem, els mestres, cada dia?, com ho fem?, i com sabem que ho fem bé?, i encara demostrem que treballem per una escola intel·ligent, que defuig la rutina, l’avorriment, i afronta l’equitat com demana amb tanta fermesa Xavier Melgarejo (per què serà que la llei del pp defuig parlar-ne conscientment?). Freinet ja demanava fa vuitanta anys que l’escola havia de ser un laboratori de pedagogia pràctica, perquè encara avui les seues ‘Invariants’ són modernes i punyents, contra la LOMQE i la involució educativa que pretén la dreta patètica que ens governa. L’home que més en sap del sistema educatiu finlandés, Xavier Melgarejo, amb Mar Romera i Xabier Bahón, debatran amb més de quatre-cents inscrits, mestres en la seua majoria, sobre escola, intel·ligències, modernitat, reptes a curt termini de la formació dels mestres, peça cabdal de l’escola que vol respondre amb garantia a la complexitat de la feina que li encomanem. De l’esforç individual per millorar la feina cada dia, els mestres, són herois. Naturalment que n’hi ha de tot, com a tot arreu. Però n’hi ha tants que no desmaien mai, malgrat els entrebancs i les polítiques pocasolta, que no podem estar-nos d’agrair-los-ho, cada dia que obri l’escola.

*Les gairebé cinc-centes persones inscrites han obligat els organitzadors a traslladar les jornades a l’AUMA de Picassent. D’allò que passarà, anirem explicant-ho al llarg de la setmana.

Un retret de Joan C Martín, xa!

En voler, vaig escriure un apunt per començar a definir la #marcavalenciana post-pp, post-blaveria, post corrupió i, sobretot, post tres-cents anys de persecució i mamàndia que han ordit contra els valencians tots els pillastres, lladres i borbons, feixistes i franquistes, que n’hi ha escampats d’ací a Madrid i torna a començar. Se’m va ocòrrer de dir que el camp ha de ser recuperat, i ho vaig deixar anar massa lleugerament, així que l’amic JoanC Martín em va agafar per banda i em va pegar un passó espectacular, per manca de rigor i de profunditat.
Ell sí que té un model de recuperació del territori i explica i fa pedagogia de com caldria actuar per reordenar el territori i tornar el valor a la terra segons la conservaven mos pares, i l’entenien, com un bé preuat que calia preservar, sense mandangues, ni mentides, ni falsedats documentals ni identitàries.
Bé, jo sóc dels que ha abandonat el cultiu de l’ametller, allà pengen encara les ametlles de l’any passat, onze fanecades, perquè no hi ha manera humana ni productiva de casar el temps d’un ofici que no és rendible ni eficaç ni res de res… Malgrat que cada any puge a ca Ximo, a Casinos, a carregar el sac ple de torrons. Em passa amb les garroferes i, segons ell, no hauria de passar amb la vinya, si és que posem uns quants milers, no gaires, uns quants milers d’euros i sentit comú.

Penge, doncs, el passó de vara i demane disculpes sinceres a la seua honradesa…
Les paraules de l’enòleg i amic Joan Clotaldo Martín diuen que:

«Malgrat l’afecte i el respecte que et senc sincer, l’apunt sobre la #marcavalenciana en què parles del camp, intel·lectualment és un atzucat. Així no li val a parlar d’aquests tema, disculpa’m però això que apuntes és un estereotip, crític i diferent però estereotip al cap i a la fi. I foto finis d’una idea.
El bloc és de gran alçada, i de gran influència, però aquest apunt de tornar al camp des d’una visió paisatgística (el paisatge és una atopia de l’home) sense arrels. És com molt influenciat per la visió que els socialistes fusterians tenen del territori (si és que saben quina cosa és això).

—Hauràs sentit un cert i imperceptible malestar en penjar-lo, com si algú desconegut et digués, ja t’hauràs quedat tranquil. Això és perquè has oblidat aquell alè de ton pare, quan expressava la relació tel·lúrica que ell sí que té amb el camp.

Tanta modernor, tant de deler per la societat industrial, tant de dir que la política és la clau, mira on som, realment, cada dia va pitjor, que ja t’ho vaig avisar.
La política no és una altra cosa que una eina de poder que usen sempre per destruir allò que és nostre i que és el be comú.

La política sempre és d’ells. És el concepte de la terra i la relació amb ella amb els homes i les dones el que cal restablir. Ja no és com la tenien tos pares. Això que dius al post podia dir-ho l’AVA (és l’associació agrària més de dretes i inútil i acostada al pp que ens poguem imaginar -això ja ho dic jo mateix, no ho diu Joan). Això que dius podia dir-ho la gent de les cooperatives, per motius diferents als teus, que puc entendre de fidelitat i estima al país, fins i tot ells que són d’estima i fidelitat als diners que vénen de fora.
Per parlar d’aquestes coses, de primer cal crear una estructura intel·lectual.»

ben cordialment
joan c martín

Espana a la deriva fotovoltaica

Llegim a Saó, revista que editen al País València uns quants esforçats de la lletra i el voluntarisme periodístic, que els petits inversors que s’hi van llançar a posar els estalvis en nous projectes emprenedors són a la grenya amb el govern de l’Estat. Sí, fa uns quants anys, el govern d’espana va lesgislar en favor de les energies renovables (era una exigència europea, que no era una idea pròpia), de tant com sobrecarregàvem l’ús sobre els combustibles fòssils. Davant la necessitat i la possibilitat de noves vies de negoci i d’empresa, més de 55.000 petits inversos s’hi van ficar de cap a demanar prèstecs per fer instal·lacions de plaques fotovoltaiques, per vé que la majoria eren inversions familiars, encar que n’hi havia de major potència i pes, el cost d’inici era molt elevat i el rendiment no es notaria sinó passats deu o dotze anys. Això semblava Europa de veritat i una aposta exigent però productiva fins i tot per als nous inversors. Les energies netes i renovables semblaven una eixida a l’excés del consum elèctric i a la nul·la exigència sostenible d’una tuna de polítics de pandererta.
En canvi, en pocs anys, quan encara l’hort solar no era sinó despesa, el mateix Estat que havia convidat a participar de la inversió de va començar a redactar lleis i decrets i noves normatives: la cosa era clara, els capos mafiosos que controlen les elèctriques d’aquest estat fa més de cent anys, deixaven de governar un tros del pastís, petit però eficaç, que ara seria molt i molt repartit. Prou de democratitzar l’energia, sembla que van dir, això ha sigut sempre a mans d’unes quantes famílies i, per descomptat, volem que hi continue d’aqueixa manera. 
No és debades que menistres, presidents de govern del psoe i el pp, directors generals i noms i prohoms de la màfia empresarial siguen als consells d’administració de les empreses que decideixen i ho decideixen gairebé tot, notables que no tenen ni idea què fan allà, en canvi d’emportar-se les butxaques plenes i el cor brut…,  fins i tot aquests homenics i empresaris dicten com han de ser les lleis perquè els convinguen cada dia més i amb major aficàcia.

El colp d’estat contra les energies renovables, i especialment contra les fotovoltaiques, ha sigut tan descarat que l’afer és a mans d’Europa, que no ens estranyaria que donés la raó als milers d’iinversors que van confiar en les lleis, en la política i amb espana. I el càstig el tornarem a pagar els de sempre, com quan van salvar els bancs, fa uns mesos (ho recordeu?). Amb espana no hem de confiar-se mai, però mai, sembla que ens vulguen tornar a dir, i encà se sorprenen que vulguem fugir. Perquè o ets del club selectiu de la corrupció i la màfia, o prompte caurà damunt tanta confiança la més gran de les torpeses.
Si la dictadura va significar allò que ja sabem, els trenta-cinc anys de mentides i falsedats de Transició i democràcia corroboren que aquest Estat no té remei ni en vol, si no és pagant-los el follar i el beure, pels segles dels segles. 
L’única solució és la indepència, a la qual ells mateix ens aboquen i empenyen. 

[apunt robat d’un article fantàstic dels amics Rosa Dasí i Vicent Verdevio aparegut a la revista SAÓ, Núm. 389, gener del 2014, intitulat ‘Joan Roís de Corella i lo Cartoixà, amb un monogràfic sobre ‘Les inversions fotovoltaiques i l’enganyifa de l’Estat]  

La marca post-pp: el camp

Els valencians cal que comencem a pensar el país després el tsunami pp, perquè en el temps post-pp, caldrà molta feinada per adreçar la barca i trobar vents favorables. No ho tindrem fàcil, gens ni miqueta. Però és que no ho hem tinguta fàcil mai, així ue per aquesta deliri no ens agafarà mal de cor ni gossera. Caldrà explicar al món, explicar-nos tan bé com puguem, què ha passat, d’acord, però també quin és el present del qual partirem, què representarà la nostra marca, que anirà al davant de tot i de tots. Si volem ser un país modern, i degugir els provincianismes, la corrupció, les males arts i tot el que representa que és el PP valencià especialment, amb aquest doll de figures (rita, camps, fabra, blasco, rus, ciscar, serafín, sense oblidar tot el rastre de botifarres que els van precedir i acompanyar durant tants anys), hem de posar-nos a treballar de valent i a gestionar les primeres coses primer.

Com ens voldrem presentar a la resta d’Europa (sense passar pel caos d’espana, naturalment, que representa una marca de mil quilos de boletes polil i una pudorassa de resclossit insoportable), què els haurem d’explicar què som i qui representem: per l’art, per l’educació, per la cultura… ves que tenim exemples, però no en són prou: caldrà redreçar el camp (una utopia ara mateix, però que no és impossible, perquè l’única cosa que no té remei, és la mort, com diu mon pare, i malgrat que alguns ja els ha convingut de dir que el camp valencià és cadàver o una fila pitjor, per culpa de les polítiques nefastes del psoe i del pp dels últims trenta-cinc anys) el camp ha de tornar a lluir com un patrimoni valencià excels. Ja teniu camí camí els pensadors, els economistes sincers, els eng¡nyers, el camp ha de ser davant per envant, si volem fer via i presentar-nos a Europa.
Vinga, però no ho carregueu tot contra els llauradors, home, que tampoc no hagend de pagar ells tota la vaixella.

[to be continued]

He tingut un somni

Tinc un somni. Vet ací l’expressió, tinc un somni… M’agafe tan fort que gairebé m’abraone a aquesta expressió. Tinc un somni, tinc un somni, com el va tenir aquell lider, Martí Luther King. Els valencians patim l’acaçament i el calvari que van patir aquells homes i dones a Amèrica. No exagere un pèl la situació que vivim. Milers de xiquets tenen prohibit d’estudiar en valencià, prohibit per decisió conscient i política del govern valencià, que s’hi nega a oferir-los allò bàsic, mínim, l’ensenyament en la llengua que han triat els seus pares.
Però ací no acaba l’acaçament.
Al nord potser encara hi havia una mica de respecte, semblava més civilitzat, el nord, però als estats del sud la cosa girava tan malament que la vida es feia insoportable. Un veritable infern. Si fa no fa, com va passant-nos als valencians, que vivim un infern d’amenaça, de culpa, de pressió, per com ens acacen els governs del pp, en la seua majoria corruptes, i fora de llei, perquè no compleixen ni els mínims de l’estatut, que obliga a respectar tothom amb equitat.
Als valencians no ens paren de prohibir, negar i eliminar els drets mínims. La comunicació, la llibertat, el respecte, l’equitat que qualsevol societat democràtica, naturalment civilitzada, viu. Els valencians vivim perseguits per alcaldes, regidors, presidents de diputació, consellers i pel propi president de la generalitat, per menistres d’espana també, que no toleren, no aguanten, no consenten, que els valencians siguem iguals a la resta del món. De cap manera. Ens voldrien torpalls, estúpids, bambaus i ximples, abans que ciutadans de primera, iguals davant la llei i la justícia. 

Ni cultura ni mitjans no podem tenir, en la nostra llengua. Cap cosa que puga assemblar-se sota pena de multar-nos amb milers o milions d’euros. Multats solament pel fet de tenir un mitjà a casa en la llengua d’estellés o fuster. Enlloc no passa, això, la persecució que és genocidi calculat, premeditat, ordit amb ràbia. 

Als valencians ens han robat el dret de ser valencians. Vet ací la conquesta del pp, la gran victòria política d’un partit que es presentà begut davant els mitjans, després que havia guanyat les elccions amb diners de fons dubtosos,  per explicar què significa el triomf aconseguit: els valencians ja no tenen res, però res de res que puga assemblar-los a la resta de mortals, posem per exemple, la resta d’Europa.

Encara més, els amenaçarem de tancar-los l’escola, si continuen insistint a fer escola en valencià. Si volen aprendre, que ho facen en una altra llengua, única, sabem que imposada, com van fer els franquistes, els feixistes, els assassins del dictador franco i el seu exèrcit: però en valencià ni pensar-ho.  
 
Ni Europa no podrà salvar-los, els valencians. Ni les putes de ses mares ni els cabrons de sos pares, que van tenir la mala jeia d’ensenyar-los la llengua, la d’ells, la dels iaios, i al seu torn, aquests remalparits havien fet el mateix, havien conservat la llengua i la identitat, que els cabrons de mala mare rebenten i vomiten la freixura per la boca. Abans muts que deixar-los parlar en valencià. Abans morts que valencians. Vet ací el lema que el pp fa servir per guanyar eleccions, per continuar al poder robant-nos els diners, la llengua, l’ànima.

He tingut un somni. Com aquell home negre d’Amèrica. Però no sé si ens atrevirem a explicar-lo mai, en la llengua dels valencians.  

ue

La substitució

Ja ho vaig dir no recorde en quin apunt: els canalles del pp sembla que van substituint els valencians originals per uns altres homenics que se’ns assemblen físicament, però que no tenen res a veure: encara no feia uns dies que ens havien tancat Catalunya Ràdio, unes hores en pena, els dials i freqüències ja havien sigut ocupades per ones i ràdios il·legals, completament espanoles i idiotes. El 106.3 i el 87.5 van passant una mena de músiques per a retardats i artistes cerebels més fins: espana i els espanols han aconseguit un colp contra l’autonomisme valencià que enlloc no té semblança ni mesura, ni els melitars no ho van somiar: ara puges al cotxe, poses la ràdio i ja t’ha eixit qualsevol desgraciat apilant notícies, música, acudits, publicitat, grenya, caspa i tota aquella pudor de llengua castellana que val per tot: als valencians ens han eliminat qualsevol rastre que semblés excessivament valencià: la llengua. Ara peguen fins i tot contra una acadèmica blavera, que també això els fa mal i els empolsega el piu: pobres fabra, rita, camps, blasco, rus, ciscar, i la figa mandanga d’unes mares beneïdes que no en tindran culpa ni poca, però ves si van fer mal de no alvortar en qualque oportuna hora. Als valencians ens peguen amb una verga de bou i encara no ens despertem d’una letàrgia que ens dura de quan els Borja pixaven carrer avall pels empedrats de Gandia i Beniarjo, que encar demanem si no en tenien una de més grossa, dura i tibant, una vergasa per fer-mos mal a l’ànima.

No hi havia a València malparits, ni capats ni escapçats, que com vosaltres visquen per aigualir-nos el vi. No pegue contra vostre un dolor incurable que us faça perdre la gana de menjar i odiar tant la llengua d’Ausiàs March. Moniatos!